Imatge Antoni Marzal
costat, però també el que passàvem separats l’un de l’altre. Perquè si una cosa he tingut sempre clara és que, encara que no estiguera amb mi, sempre em portava amb ella. Ma mare també em va donar aliment. Per descomptat, aliment físic, del que entra per la boca; però també es va preocupar d’alimentar totes les meues altres necessitats, i proporcionar-me eixe altre tipus d’aliment que entra pels ulls, pels dits, per cada porus de la pell. Va calmar la meua fam d’il·lusions, de somnis i d’històries. Va alimentar la meua curiositat més enllà del concebible. I, per damunt de tot, va saciar la meua set d’amor. Perquè si hi ha una cosa que ma mare em va donar, per damunt de totes les altres, va ser amor. El seu amor cap a mi, sí, però també els seus altres amors. Eixos també me’ls va donar. L’amor al seu marit, mon pare, i a la seua família. La meua família. També l’amor als seus amics, i als vells carrers de la seua ciutat. L’amor a la ciència, a la literatura, a la festa i a la tradició. A totes eixes coses que es porten en la sang, que formen part de nosaltres mateixos i que ens fan ser nosaltres mateixos. L’estrèpit, la rialla desbocada, la beguda, les cançons, la música desafinada, el cansament reconfortant, el perdre’s i trobar-se en un mar de gent. El foc. Totes eixes coses em va donar, ma mare. Tot.
El Verí del Foc 10 9
