PROGRÉS

PROGRÉS

El primer és el primer. Definim progrés com el procés ascendent i positiu pel qual un ésser o una acció passa d’un estat, forma o grau a un altre considerat superior o millor. El progrés de la indústria, de la cultura. El progrés personal. I a més a més, progressió, progressar. La paraula progrés conté un aspecte positiu, que és millorar, anar a més i per això el considerem un bon tema per a la nostra falla.

Progrés ve del llatí progressus, format pel prefix pro-, ‘anar avant’, i el verb gressus, ‘marxar, passar’. Tenim molts registres antiquíssims de l’ús de la paraula. I com ella tenim ingressar, entrar, caminar cara dins, congrés, reunió, caminar junts.

… Nós, llavors, veuríem lo que seria de fer sobre lo temps de ta venguda, segons lo rey de França se portaria ab nosaltres: lo temps serà mestre, e segons e aquell farà la mostra e progrés, axí Nós pendrem la del·liberaçió. (Alexandre VI, Papa, 1494)

A partir del segle xviii s’associa el significat a la ciència i l’estudi i per això tenim la paraula progressista aplicada a la política actual.

…cap a l’absurd d’una meta situada a la línia de fuga d’un futur que mai no arriba. Ens deixem l’ànima en algun indret del camí incitats per la propaganda política de progrés, de creixement indefinit i prosperitat… esdevenint esclaus del món modern. (Lluís Ronsa, «L‘ésser humà s’allunya de l’humà», 2020)

Estem fent un gran pas…

No cal córrer més que Meló per a fer un pas de gegant i no volem anar cap arrere ni recular com els crancs, que per això fem més hores que un rellotge i amb temps anirem més que una carabassera.

EDITA

Associació Cultural Falla Caputxins

COORDINACIÓ I DIRECCIÓ

Enrique Pellicer Rubio

EQUIP DE REDACCIÓ

Enrique Iborra, Pura Santacreu, Josep A. Fluixà, Tamara Pérez, Paula Ballesteros

GESTIÓ PUBLICITÀRIA

Tamara Pérez Albelda

COBERTA

Paula Ballesteros Cavero

TÍTOL LLIBRE

Progrés

POESIES

Vicente Sanmartín Vàzquez

FOTOGRAFIES

Carlos Camarasa, Enrique Pellicer

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Servei Alzireny de Promoció i Ús del Valencià (SERVAL), Andrea Maravilla Tarrazona

EXPLICACIÓ DELS MONUMENTS FALLERS

Borja Escudero Pallardó

COL·LABORADORS LITERARIS

Xavi Pérez, Aureliano J, Lairón, Elisa Torremocha, José Beteta, Borja Escudero, Ramon Gisbert, Leo Gimenez, Alba Fluixà, Javier Mozas, Mari Carmen Cano, Josep A. Fluixà, Pura Santacreu, Agustín Ferrer, Asun Perepérez, Julio Monterrubio, Edgar Talens, José Maria Chiquillo, Alfred Aranda, Enrique Pellicer, Ximo Noguera, Diego Gómez, Enrique Iborra, Juan Antonio Sanjuan, Adrián López, Andrea Maravilla, Carles Andreu, Vicente Sanmartín, Víctor Sánchez, Gemma Alós, Toni Colomina, Rafa López, José Andrés Hernández, Xavier Cantera, Macarena Tabacco, Gil Manuel Hernández, Xavier Espanya, Paula Ballesteros, Tamara Pérez

GUIA DIDÀCTICA

Elaboració: Enrique Pellicer, Pura Santacreu

IL·LUSTRACIONS

Paula Ballesteros Cavero

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ

Paper Plegat, s. l.

COL·LABOREN

Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana

DIPÒSIT LEGAL

V-72-2012

Edició de 450 exemplars amb paper reciclat

“El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.“

Este llibret participa en el premis de les lletres falleres.

LES FALLES, PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT (UNESCO)

FALLES D’ALZIRA, FESTES D’INTERÉS TURÍSTIC NACIONAL I BÉ D’INTERÉS CULTURAL

L’Associació Cultural Falla Caputxins no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors en este llibret. No és la nostra intenció infringir els drets d’autor. Aquest llibre es publicarà en la plataforma www.issuu.com

www.fallacaputxins.es / info@fallacaputxins.es

Portada DEL LLIBRET

A la ciutat d’Alzira, des de la falla Caputxins hem volgut representar el progrés de la societat.

El progrés és el desenvolupament continu, gradual i generalitzat d’una societat en els aspectes econòmics, socials, morals, científics i culturals. Té una connotació positiva, ja que representa el desenvolupament acompanyat d’una millora, encara que no sempre és així…

En aquest cas hem mostrat com el món de les Falles ha progressat pel que fa als monuments. Hem emprat el dibuix minimalista per a representar el pont de ferro i el monestir de la Murta, tots dos símbols de la ciutat. Hem plasmat, així, que a la nostra ciutat, en aquesta matèria, també s’estan produint canvis i ja podem trobar falles amb materials sostenibles i amb un estil més experimental.

Trobem, com a figura principal, una fallera feta amb tots els materials amb els quals es poden construir les falles. Fins a principis del segle xx, les falles eren simplement caixes amb tres o quatre ninots fets amb cera que es vestien amb roba, però els artesans van incorporar un nou procediment emprant motles de cartó pedra. En un principi, els ninots eren de paper, cartó i fusta. En l’actualitat, s’utilitza el suro blanc (EPS), el qual permet realitzar peces més grans, però molt més lleugeres. També es poden tractar amb serres de calor, ja que tallar i crear noves formes és molt més fàcil i dona bons resultats. Amb aquest material, també han entrat les noves tecnologies, i s’hi ha incorporat el tall amb control numèric (CNC) partint d’un modelatge en 3D del ninot fet amb l’ordinador. Encara que és una tècnica que sols podem observar als grans tallers, és una novetat que facilita la feina malgrat que resta artesania al procés. Aleshores, seria beneficiós aquest progrés?

Doncs bé, és clar que hem progressat, i això és evident, però ho hem fet de la millor manera? Segons la meua humil opinió, aquest progrés hauria d’haver anat junt amb la sostenibilitat

El nostre planeta està patint les conseqüències de la contaminació i les Falles hem de lluitar per a utilitzar materials sostenibles per a crear els monuments fallers, ja que és un art efímer que cada any es crema i emet CO2

Per això, cada vegada més veiem falles que han sigut construïdes amb vareta de fusta, palla d’arròs i serradura. Són materials sostenibles amb els quals també podem crear els monuments fallers i rememorar l’origen de les Falles, on utilitzàvem materials més segurs per a l’atmosfera.

Paula Ballesteros Cavero

Suro blanc (EPS)

Palla d’arrós

Serradura

Vareta de fusta

Cartó

Paper

Fusta

Paula Ballesteros Cavero és una enginyera valenciana de disseny industrial. La seua passió per l’arquitectura i les arts, acompanyada dels seus coneixements tècnics, la van portar a estudiar el Grau d’Enginyeria de Disseny Industrial i Desenvolupament de Productes a la Universitat Politècnica de València (UPV). Va ser quan es va adonar de la seua passió pel disseny de mobles i es va especialitzar en disseny de nous productes.

Així mateix, ha cursat el Màster en Enginyeria del Disseny a la Universitat Politècnica de València (UPV), on ha obtingut matrícula d’honor pel seu treball final de màster sobre el color. Està especialitzada en productes per al disseny d’ús col·lectiu, disseny gràfic i gestió del llançament de productes. En aquest moment, va sorgir el seu interés pel disseny d’espais i el màrqueting.

Actualment, treballa a l’estudi de disseny valencià Enrique Martí Associats. Treballen amb empreses de tot el món: Itàlia, Bèlgica, Polònia, Espanya, la Xina, Malàisia… La seua formació l’ha portat a desenvolupar un treball integral per a les marques, i s’ha encarregat de les diferents fases del procés: disseny i gestió de marca, disseny de producte i disseny d’espais i estands de fira.

pròleg

Andrea Maravilla Tarrazona Tècnica lingüística de l’Ajuntament d’Alzira

Quan em van proposar escriure el pròleg d’aquest llibret, amb el progrés com a eix central i fil conductor dels articles que en formen part, una pregunta em va assaltar i no m’ha abandonat fins que he començat a redactar: què és el progrés?

Com a filòloga, el meu instint més primari m’ha fet recórrer al diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Si observem la definició que en fa el Diccionari Normatiu Valencià, podem afirmar que és un concepte que implica un avanç, un procés de transformació que, inevitablement i sortosament, aporta una millora. Una millora que pot afectar l’àmbit més intern i personal de cada individu, però que també pot canviar tota la societat.

Tot i que hi ha sectors en la societat que són contraris a qualsevol mena de progrés i que pretenen tot just el contrari, és a dir, la involució, el gruix de la població tracta d’esquivar aquestes pedres en el camí i sortir-se’n, de vegades fàcilment i altres vegades amb entrebancs que dificulten l’únic objectiu d’anar sempre endavant.

En els darrers anys, hem evolucionat i prosperat en diversos àmbits: els sistemes democràtics van obrint camins i consolidant lleis que protegeixen els més vulnerables, i les polítiques inclusives són una mostra de l’evolució del pensament col·lectiu de la societat, que aspira a viure en un món més just i igualitari.

Però, sens dubte, si hui estic ací escrivint aquestes línies, és gràcies al progrés que la nostra llengua ha experimentat en els darrers anys. Que calen polítiques lingüístiques més transgressores i agosarades és una realitat, però que el camí que hem pres i pel qual avancem dia a dia és el correcte, és també una evidència.

Fa uns anys, l’administració pública tenia com a llengua vehicular únicament i exclusivament el castellà. Hui dia, ajuntaments com el d’Alzira no sols tenen un reglament de normalització lingüística i redacten els seus textos en valencià, sinó que impulsen campanyes de foment de la llengua que tracten d’arribar a tots els sectors de la població —entre ells, les Falles— i que lluiten, dia a dia, per protegir el valencià dels atacs dels sectors intolerants i contraris a qualsevol mena d’evo-

lució. Perquè, no ens enganyem, el coneixement científic ens obri les portes del món, però el coneixement de les llengües i de les diferents cultures ens obri les portes de la tolerància i el respecte i, consegüentment, ens ajuda a evolucionar.

Per tant, protegir la cultura exigeix protegir la llengua, i les Falles compleixen aquest objectiu amb aquests llibrets, que reivindiquen no sols una de les festes més importants i identitàries dels valencians, sinó que també reivindiquen la llengua. En conseqüència, hem de protegir-les, cuidar-les i ajudar-les a progressar d’acord amb els valors de la societat que volem construir i a la qual volem arribar.

En definitiva, i com a resposta a la pregunta que em plantejava a l’inici d’aquest article, crec que el progrés és avançar, millorar, evolucionar… Però també és protegir i estimar el que ens identifica, tindre’n cura i lluitar per la seua supervivència.

CANVIEN LES TRADICIONS, CANVIEN ELS REFRANYS?

Pura Santacreu Berenguer, Catedràtica d’ensenyament secundari

Cada llengua és l’expressió d’una cultura i, per tant, dels valors i creences propis de la gent que la parla. Els refranys permeten expressar veritats atemporals relacionades amb la cultura i amb els usuaris d’una llengua. Els refranys són fruit de la saviesa popular i són anònims. Per tant són cosa de tots. La clau de l’èxit dels refranys és la tradició oral, que ha imperat durant centenars d’anys com a mètode propagador de coneixement heretat i vàlid. Els refranys, igual que les frases fetes, actuen com a peces de discurs prefabricat dins dels actes de comunicació, als quals atribuïm inconscientment una sèrie de valors i funcions que fan que els utilitzem en situacions determinades i amb propòsits ben concrets. Vull dir, quan en una conversa algú diu “Amb diners, torrons” no cal que diga res més, ja se sap que algú ha obtingut alguna cosa sense esforç, pagant i prou. Si diu “pardal que vola a la cassola”, se sap que està aprofitant l’ocasió… I així, la tira d’exemples! Que quede ben clara la nostra admiració per la cultura i la saviesa popular però, ara i ací començarem a buscar-li tres peus al gat encara que acabem com el mestre Tosques, ensenyant llatí a les mosques!

SANT REFRANYER

La majoria dels refranys són del medi rural i aconsellen quan plantar, quan tallar, quan collir, quan…tot. Tenim sants per a tots els productes agrícoles: els refranys són transmissors de coneixement si tenim en compte que durant segles el poble no tenia accés a la cultura escrita, és del tot coherent que buscaren un mecanisme per a poder recordar ràpidament i fàcil.

Qui no ha sentit per Sant Blai, se sembra l’all. Per Sant Joan, bacores verdes o madures però segures. O Per Sant Jaume i Santa Anna, pinta el raïm i la magrana. O aquell que diu: A la Mare de Déu del Pilar, faves a sembrar. I per no dir-ne més A Nadal, l’all al bancal. Però se sap quan és Sant Blai, per exemple?

Evidentment, formen part d’un temps en què la religiositat i el santoral manaven més que qui tenia la paella pel mànec! Ara molts no saben ni el dia de la seua onomàstica –el sant– ni el celebren tampoc. Abans, a més a més, l’economia girava al voltant dels camps i les collites i calia saber fer les faenes i, sobretot, quan fer-les. I, d’aquesta manera tan senzilla i fàcil de recordar anaven tirant cara avant.

Canvia el món, però… canvien les dites?

Però, evidentment, tot camina avant i de presa. Oficis com el d’aiguador, el d’espardenyer o el d’ordinari han desaparegut ja del nostre entorn. Feu la prova i pregunteu qui era l’ordinari, per exemple. Ja em direu… Per tant quin sentit té que continuem usant refranys i frases fetes antigues relacionades amb un temps desaparegut? El progrés! Ai, el progrés! Nosaltres respectem les persones majors i a més les volem i apreciem per tot el que són i per tot el que han sigut. Valorem la seua saviesa, la història que han viscut i ens basem en ells a l’hora d’avançar. I, per bé o per mal, no ens cal mirar al cel per a saber si hem d’anar a treballar o no. El món rural sembla que s’acaba i ni ens alcem de bon matí ni ens gitem quan es fa de nit. La vida a les ciutats no segueix els ritmes de la natura i quasi totes les persones d’ara es consideren urbanites. No sabeu com de contents estan els nostres majors amb totes les coses que han canviat i com hem millorat els seu modus vivendi.

Si no mireu el cas d’aquest refrany No deixes sendes velles per novelles. Sí? Esteu d’acord? Encara aniríem en carro!

Senyores i senyors, voleu llegir aquests refranys i explicar-los? Algú sap que és la troca? Què és filar? Ara quasi ningú estén la roba, ni gastem barrals ni telers.

Embolicar la troca: complicar les coses.

Filar prim: ser primmirat, fixar-se massa en els detalls.

Haver-hi roba estesa: algú ens escolta i no volem que senta el que diem.

Partir peres: enfadar-se, trencar-se una societat o una parella.

Ploure a bots i barrals: plou moltíssim, amb força.

Tindre mala peça al teler: anar a pitjor, estar en males condicions.

Tindre més corda que un rellotge: tindre moltes ganes de parlar.

Traure del solc: fer eixir una cosa del seu curs natural.

Anar el carro pel pedregar: Anar malament una situació.

Xerrar pels descosits: parlar molt, no deixar la paraula.1

Refranyer en progrés

El problema amb tot açò no és que l’ús dels refranys no siga correcte, ni que quede antiquat, ni que la gent els gaste sense saber què diu, o que ja no aprofiten i els hem de deixar de costat. No. El problema està en com la llengua, la nostra, té la capacitat de reflectir els canvis de mentalitat social i fins quin punt som capaços de crear i generar noves dites i refranys amb les maneres de viure actuals.

Per exemple, coneixem allò de faltar-li un regó, no? O faltar-li un bull? La idea que expressa està clara, parlem d’una persona immadura, jove, que no està acabada de fer, que li falta experiència. Ara hauríem de dir, per exemple, li falta una volta de microones?

No vos quedeu de pedra i reaccioneu! Vinga va! Quants refranys podem fer amb les paraules noves que van ampliant i enriquint el vocabulari quotidià? Prem l’intro per a indicar que cal començar a actuar ja. Estirar el sou més que un xiclet?

Tot comença per fer-los córrer, donar-los publicitat i segur que arriben a ser populars.

Això demostraria que la llengua està activa, viva entre els parlants que l’estimem i l’usen sempre. Ens falta consciència lingüística. Si deixem de costat la llengua i no l’actualitzem no hi haurà herència cultural per als nostres fills i filles.

1 ORDINARI: Qui va i ve regularment d’una localitat a una altra i porta els encàrrecs normals que li encomanen.

PARAULES QUE PROGRESSEN CAP ACÍ O CAP ALLÀ

Leo Giménez Tècnic lingüístic

Les paraules, a vegades, progressen, retrocedixen. o es queden com estan. Algunes passen de la marginació normativa a la normativitat. És a dir, han sigut apartades, ignorades per la normativa, i posteriorment, afortunadament, recuperades i considerades veus normatives. Durant molt de temps l’ortodòxia lingüística, elitista i excloent va aconseguir apartar centenars de paraules i expressions i que es consideraren incorrectes, però l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) n’ha estimat normatives gran quantitat d’eixes.

Moltes altres progressen, passant d’un idioma a un altre. En valencià tenim moltes paraules qualificades de castellanismes, moltes acceptades per la normativa del valencià, com ara ahí, amo, bodega, carro, desaigüe, disfrutar, exitós, matxo, nóvio, pata, patada, peluqueria, trage, tonto, xiste. Però també n’hi han al revés, que han passat del valencià-català al castellà, Són valencianismes o catalanismes en el castellà. N’hi han, aproximadament, 350 vocables d’eixos. Faena és una de les paraules-préstecs de la nostra llengua a la veïna, encara que amb un matís diferenciador. En la parla valenciana significa ‘treball, ocupació, lloc del treball’, en les corregudes de bous, ‘toreig amb la muleta’, mentre que en la castellana, a més d’estos sentits, també significa faenar, ‘fer els treballs de marineria, pescar en la mar’. Una altra veu, presa al valencià pel castellà és lonja, de la nostra llonja (sinònim, llotja). És ‘galeria oberta, columnata, compartiment destinat a vore algun espectacle’. També mercat ‘lloc a on es fan transaccions comercials’, “La llonja del peix”.

L’alioli de la parla castellana procedix del nostre allioli. I panoli, del valencià panoli ‘coca feta de farina, sucre i oli, amb vi blanc o amb aiguardent, cuita al forn’ i ‘bovo, simple, ignorant, fàcil d'enganyar’. I fideuá, usada en el castellà, ve de la nostrada fideuà. La paraula correo i el plural correos, de tant d’ús en castellà,

procedixen dels valencianocatalans correu i correus. També són valencianismes o catalanismes en el castellà convite, papel, reloj , semblante, viaje, procedents de convit, paper, rellotge o rellonge, semblant, viatge. I així, més de 300 paraules.

Com deia, també podem considerar que han progressat paraules de molt d’ús en la parla valenciana que la normativa rebutjava i que des de fa un pocs anys l’AVL ha acceptat, encertadament, com a normatives. N’hi ha centenars d’eixes. Assentar-se com a  ‘estar, algú, sobre un suport de manera que el seu cos descanse sobre l'extremitat inferior del tronc’, “Vullc assentar-me al teu costat”, “Assenta’t en terra”, no es considerava correcte, però ara ja el trobem registrat en el Diccionari normatiu valencià. Apretar és un altre verb que ha progressat a la normativitat definitivament en incloure’l l’AVL en el Diccionari normatiu valencià (DNV). Arrastrar també és una paraula no admesa durant molt de temps, que ara té caràcter normatiu.

Despedida i despedir són dos veus parentes que han progressat de la marginació a la normativitat per la seua inclusió en el DNV. Com ocorre amb alcançar, almorzar, amanéixer (‘aparéxer’), arrastrar i arrastre, berlanguià, col·lisionar, decepcionar, empoderament, extraditar, febra, flipar, làmpara, llunt, mentira, palmar (‘morir’), pillar, pillo, pleit, pleitejar, precís (necessari), rabo tamany, xillar, les formes verbals vore, vullc, vullga, agraïx, agraïxen, partix, partixen; baix de (baix del pont), la locució per a que (“He vingut ‘per a que’ em tornes el llibre”), els acabaments masculins en -iste (cicliste, feixiste, periodiste, taxiste) i centenars i centenars més, que ara són normatives. Ah, i podem anar al centre de salut i que ens visite un metge o una metja, perquè l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha registrat, recentment, la forma metja en el Diccionari normatiu valencià. Ja era hora.

I en tenim moltes més, de paraules que diem ara i adés, que progressaren de l’ocultació normativa al Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de l’AVL, però posteriorment no s’han inclòs en el DNV. Algunes d’eixes són atmòsfera, despreci i despreciar, fiambre i fiambrera, garaig, lladrit, manguera, sapo, tapó, toldo, tonellada, traïcionar, tuberia, taburet, taladre, atropell.

I una paraula molt valenciana, en tots els sentits (morfològicament, semànticament, fonèticament) és ninot. Vocable, a més, molt faller. Els ninots donen per a molt. Un ninot pot ser  ‘figura humana feta de drap, de pasta, de fusta o d'altres materials, sovint amb un aspecte grotesc’, “Un ninot de paper, de neu”; ‘escultura o dibuix grotescos o caricaturescos d'una persona o d'un animal’.

També és ‘persona que es deixa manejar o que es presta a servir d'objecte de burla’, “Té tan poca personalitat que s'ha convertit en el ninot de l'oficina”; en les Falles i en les Fogueres, figura de cartó o altres materials que forma part del monument’.

Ninot és un altre valencianisme en el castellà, encara que el Diccionari de la Real Academia de la Lengua descriu ninot només com a ‘cada una de les figures que formen part d’una falla’. Però els ninots a la valenciana donen per a molt més, com hem vist.

LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL VALENCIANA PROGRESSA AMB NOVES GENERACIONS

Josep Antoni Fluixà Mestre i escriptor

En la dècada dels anys setanta del segle passat la preocupació per l’estudi de la llengua dels valencians i de les valencianes va fer que es plantejaren projectes d’edició de llibres destinats a xiquets i xiquetes. Algunes mestres com Carme Miquel i escriptores com Empar de Lanuza començaren publicant en editorials catalanes, però, sobretot, a partir de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià s’inicià una producció majoritàriament valenciana. La necessitat d’utilitzar textos en valencià per a l’aprenentatge de la llengua va generar una demanda que van saber aprofitar unes quantes editorials com, per exemple, Gregal Llibres, Camacuc, Edicions del Bullent i, posteriorment, Edicions Bromera i Tàndem Edicions, entre altres. Es creà d’aquesta forma una infraestructura empresarial necessitada d’originals i d’autors que, a poc a poc, van començar a donar a conéixer les seues primeres obres de literatura infantil i juvenil en valencià. Molts d’aquests autors, com s’ha dit ja en nombroses ocasions, eren mestres que s’havien sentit atrets a escriure donada l’escassetat de textos adequats per a la lectura de l’alumnat, sobretot, de Primària. És en aquest context, dels anys huitanta i noranta del segle xx, on es consoliden una sèrie d’escriptors i d’escriptores que s’especialitzen com a autors de literatura per a infants i joves. A més de les ja citades Carme Miquel i Empar de Lanuza, destacaren autors ben prolífics o significatius com Joan Pla, Mercé Viana, Vicent Pascual, Enric Lluch, Carles Cano, M. Jesús Bolta, Pasqual Alapont i Pepa Guardiola, als quals s’anaren afegint altres autors nascuts majoritàriament al llarg de les dècades dels anys cinquanta i seixanta com Teresa Broseta, Jesús Cortés, Josep Franco, Rosa Serrano, M. Dolors Pellicer, Josep Antoni Fluixà, Fina Masgrau, Vicent Pardo, Josep Gregori, Joaquim G. Caturla, Albert Dasí, Josep Millo, Pep Castellano, Gemma Pasqual i Lourdes Boïgues, entre molts altres.

Tots aquests escriptors, homes i dones, constituiran durant les dos últimes dècades del segle el nucli més important i representatiu de la literatura infantil i juvenil valenciana. Però, afortunadament, amb el pas del temps s’han afegit altres escriptors més joves de manera progressiva i, per això, s’ha constatat també una evolució literària significativa amb característiques comunes als escriptors i les escriptores nascuts a partir de la dècada dels setanta i, sobretot, els més joves vinguts al món en els anys huitanta i, fins i tot, noranta. En general, encara que per a afinar en el diagnòstic caldria un estudi acadèmic més profund, m’atreviria a dir que les noves generacions estan més preparades lingüísticament que les predecessores. No debades, ens trobem davant de gent que va començar a rebre classes de valencià mentre estudiava Batxillerat i successivament, els més joves, han estudiat la llengua dels valencians i de les valencianes des de la Primària, com a assignatura, però també en molts casos com a llengua vehicular en altres àrees curriculars.

A més, la novel·la juvenil té un indubtable creixement, amb autors que s’hi dediquen amb exclusivitat i que tracten de reflectir la realitat quotidiana del jovent, amb els conflictes que l’adolescència genera, la convivència familiar i escolar, l’atracció sexual naixent i els enamoraments propis de l’edat. Sense oblidar, per això, el conreu d’obres més lúdiques i fantàstiques en les quals l’aventura iniciàtica és l’eix de la trama. Aventures de tota mena: detectivesques, històriques, personals o col·lectives, etc. Històries, totes, en les quals es nota com han anat evolucionant els temes i les qüestions que afecten i preocupen la nostra societat. La igualtat de gènere entre homes i dones, la conscienciació ecològica, la defensa de la diversitat cultural i ètnica o la necessitat d’actuar contra les dramàtiques conseqüències dels conflictes bèl·lics, són alguns dels temes predominants. Amb aquests autors la literatura infantil i juvenil valenciana s’ha enriquit notablement i s’ha produït un intercanvi positiu entre els escriptors i les escriptores de les distintes generacions en actiu. Als noms ja citats hauríem d’afegir ara els d’Isabel Canet Ferrer, Juli Capilla, Juane Gumbau, Josep Chapa, Jaume Monzó, Lliris Picó, Vicent Dasí, Lluís Millet, Irene Verdú, Ximo Cerdà, Francesc Gisbert, Muriel Villanueva, Manel Àlamo, Anna Minyana, Ferran Bataller, Lucía Arenas, Joanjo

Garcia, Joan Carles Ventura, David Navalón, Ivan Carbonell, Laura Borao i Paula Ferrer entre molts altres. Alguns d’aquests autors tenen ja una obra publicada realment considerable i digna d’atenció. Són autors, homes i dones, consolidats i que, sens dubte, són ja un referent per a qualsevol estudiós acadèmic de la nostra literatura infantil i juvenil.

Una literatura que progressa notablement amb la incorporació de gent molt jove, nascuda ja a partir de la dècada dels anys huitanta i noranta, amb una presència cada vegada més nombrosa i molt positiva d’escriptores com Mercè Climent, Purificació Mascarell, Mariló Àlvarez Sanchis, Anaïs Siscar Carrió, Marta Meneu-Borja o Aina Garcia-Carbó. Escriptores que no tenen ja complexos a l’hora d’escriure poesia o teatre per a infants, o ficcions de caràcter fantàstic i distòpic.

Són autores que, com els seus companys homes, han llegit literatura per a infants i joves en la seua etapa educativa i coneixen obres de referència de la literatura infantil i juvenil universal. Per això, almenys en aquest aspecte literari, el futur està assegurat. Les noves generacions fan progressar adequadament la literatura infantil i juvenil valenciana amb una convivència enriquidora amb els escriptors i les escriptores de major edat. Ara només ens queda esperar que la societat valenciana, en general, sàpiga correspondre al bon treball que es fa i aprecie el valor d’una literatura que és nostra i que és necessària per a la bona educació dels nostres infants i joves.

«Des dels quatre punts cardinals del nostre bon planeta —jove, a pesar de les seues múltiples arrugues—, milers d‘intel·ligències poderoses i actives, per a eixamplar els camps de la ciència, tan vastos que la raó es perd en les seues frondes immenses, acudixen a la cita que el Progrés els dona des del seu temple de cent portes. Obrers incansables, jo vos salude! Plena de sorpresa i de respecte plena, veient com la fe que va guiar un dia cap al desert el sant anacoreta, hui amb la mateixa embena transparent fins al llindar de l‘impossible vos porta. Espereu i creieu! Crega el que creu, i estima amb doble ardor aquell que espera».

Poema «Des dels quatre punts cardinals», de Rosalía de Castro

PER QUÈ FEM UN LLIBRET DE FALLA?

Enrique Pellicer Rubio Faller

Són uns quants els llibrets de falla que he realitzat, i moltes vegades he tingut la sensació d’estar fent un treball que no llegirà molta gent. I no per la immodèstia de pensar que poca gent entendrà el que vull transmetre, sinó per intuir que molts fallers i falleres estan per altres coses de la festa. Hui, que vivim penjats d'un mòbil i estem malacostumant-nos a no llegir res que vaja més enllà de dos o tres minuts, cada volta és més complicat atrapar els lectors en la (per a mi) preciosa faena de reflexionar sobre la nostra festa, i per què no, entendre-la com un divertiment. Per tant, el llibret, únic element que queda com a testimoni impertorbable de cada any faller, com a membre material de la celebració fallera, també està sent motiu d'anàlisi respecte al seu format, contingut o orientació. Llibrets hi ha de mil maneres, des d'aquells que semblen un àlbum de fotos a aquells que podrien competir en un tom de l'enciclopèdia. De nou, un altre element susceptible de debat. Si voleu saber la meua opinió, crec que cal preguntar-se per a qui elaborem un llibret i, sobretot, qui pretenem que el llisca. I si troben que la resposta ideal és que com més persones el llisquen, millor, hem de pensar un poc en què i com escriure. Allò ideal seria incloure continguts de diferent intensitat, em referisc a la demanda de temps o esforç intel·lectual requerits, per a poder satisfer les expectatives de la majoria de gent. Hem de pensar que no molta gent llig llibres habitualment, però, si som positius, podem pensar que els llibrets són una oportunitat d'or per a potenciar la lectura, i també d'apropar la gent a la poesia fallera, fonamentalment satírica. Crec que cal recordar que la funció fonamental del llibret és la d'explicar en vers, enginy i gràcia tot el que contenen els monuments fallers de cada any i, de pas, presentar la comissió i el programa de festes. I per això és esta informació la que atorga al llibret el paper de fedatari de la festa. Així doncs, el llibret ha anat progressant també des de formes més bàsiques a verdaderes obres d'art, tant des del punt de vista de la qualitat dels versos de les crítiques dels monuments, com des de la qualitat dels articles que inclou, i, per descomptat, del seu format i estructura. Probablement, el paper dels concursos ha potenciat el fet de passar

d'un llibret humil de grapes a llibrets tresor, dignes de ser conservats en un lloc de privilegi a les cases. I ho diu una persona que va lluitar molt per fer del llibret una obra d'art. Ara bé, com a autocrítica, he de dir que la confecció d'un llibret no ha d’estar només pensant en els premis dels concursos, sinó també en les persones que potencialment el llegiran. Estem davant, novament, d'una tensió entre el que és conservador i el que és progressista, i volem, necessitem, que el resultat siga positiu per la festa, perquè, en el fons, d'això depén una part molt important de la cultura popular valenciana. Hem de tractar de conjugar el rol clàssic del llibret, més satíric i poètic, en el rol de reflexió, investigació, i difusió de temes relacionats amb la festa o en aspectes del context sociocultural valencià. De nou, es tracta de buscar l'equilibri, però sobretot d'avaluar el seu efecte, no només si s'obté premi o no, sinó per l'orgull que significa que els fallers i les falleres, grans i menuts, porten a gala el llibret de la seua comissió, que disfruten llegint-lo, que compartisquen eixa experiència, que generen la inquietud de conéixer llibrets d'altres falles i, al final, que se senten orgullosos de formar part de la festa, també en l’àmbit cultural. Pel que fa a la qüestió d’organització, és important trobar un encaix adequat dins de la complexitat de la nostra societat actual, amb humilitat però amb passió, d’anar construint els fonaments del que seran les Falles del demà, des d’un present ple d’alegria i d’iniciatives que valoren assenyadament els canvis i el progrés, i al mateix temps respecten la fisonomia del més clàssic, identificador i tradicional de les Falles. I gràcies a vosté per llegir este llibret de falla. El camí hem de fer-lo junts, i estic segur que ho aconseguirem.

ANYS FALLERS SENSE FALLES STOP AL PROGRÉS

Javier Mozas Hernando

Associació d’Estudis Fallers i arxiver i bibliotecari de la Junta Central Fallera

Les Falles de març de 2020 passaren malauradament a la història per haver-nos quedat a les portes de la setmana gran de la nostra festa. El 10 de març, el president de la Generalitat n’anuncià l’ajornament, i el 13 de maig, l’alcalde de València, Joan Ribó, anuncià la suspensió definitiva de les Falles pertanyents a la Junta Central Fallera. La resta de juntes locals i poblacions ja ho havien comunicat o ho comunicarien posteriorment.

Però, estimat lector, no ha sigut l’única ocasió en què les Falles no s’han celebrat. A més d’alguna altra ocasió que estigueren a punt de fer-se. A continuació, us faré el relat d’eixos anys tan fatídics per a la història de la nostra festa.

El primer esglai va tindre lloc en l’últim quart del segle xix. Les Falles eren una forma de justícia popular, amb un fort component de sàtira, exhibicionisme i condemna al foc d’aquelles conductes censurables per la societat. Esta festa popular, nocturna i al marge del poder municipal, fou considerada perillosa.

Per este motiu, l’Ajuntament volgué controlar les Falles amb establiment d’un arbitri o impost a partir de l’any 1851, pel qual els veïns que volien plantar falla a la seua plaça o carrer havien de satisfer-ho. L’impost anà pujant a poc a poc: a 10 pessetes el 1872, 15 el 1875, 30 el 1882, fins a arribar a 60 pessetes en 1885.

«Las Fallas son una fiesta inculta, impropia de una capital seria y de primer orden» va ser una de les frases demolidores que es publicà a un dels diaris de 1885. L’objectiu estava clar: fer desaparéixer esta festa popular i tan crítica amb el poder i els seus polítics. L’alt import de la taxa municipal provocà que cap grup de veïns demanà permís per a plantar falla. La festa es paralitzà als carrers i les places de la ciutat de València. Només es plantà una falla a l’apartat carrer de Cervantes, sense que se n’assabentara l’Ajuntament, i a l’interior del col·legi de la Beneficència.

Pocs dies després, afectà a València la quinta i pitjor epidèmia de còlera que hi hagué el segle xix. A finals d’eixe mateix mes de març, es detectà el contagi en la

1896. Esbòs Plaza Árbol. Arxiu Històric Municipal de València

ciutat de Xàtiva. Un treballador del tren que connectava la citada ciutat i la de València, es contagià en el viatge del dia 11 d’abril. Després d’enregistrar les pitjors xifres el mes de juliol, amb prop de 300 morts diaris, l’epidèmia remeté en setembre i va deixar un rastre de més de 7.000 contagiats, quasi 5.000 morts a la capital i 30.000 en total entre les tres províncies.

Per a les Falles de 1886, l’Ajuntament de la ciutat de València mantingué l’import de l’impost en 60 pessetes. I els fallers també continuaren oposant-se a satisfer l’altíssima quantitat per plantar falla i celebrar festa. En esta ocasió, només el director del col·legi de la Beneficència decidí que els seus interns construïren i plantaren una falla al pati interior de l’edifici, per diversió només dels asilats. Però també la premsa es feu ressò d’una falla silvestre plantada al llunyà Castellar per un fuster que no volia que el seu patró es quedara sense el popular festeig.

La premsa criticà enèrgicament la decisió de carregar-se la festa a colp d’impost, contra els nostres regidors que no eren considerats bons valencians… Però l’escriptor i regidor Félix Pizcueta abanderà un corrent de suport a la festa i aconseguí convéncer els seus companys de corporació per aprovar el 1887 una baixada del fatídic impost fins a 10 pessetes. El resultat fou immediat: el 1887 es plantaren 29 falles.

El que el còlera de 1885 no aconseguí, quasi ho aconseguixen els polítics valencians… La festa havia aconseguit capgirar el seu camí i començà un creixement mai vist anteriorment. Fins a arribar a l’any 1896, en què de nou va ser una pedra en la història de la nostra festa… La primera vegada que tenim constància que se suspengueren les Falles.

Eixe any, onze comissions falleres havien demanat permís per a plantar falles: Na Jordana-Burjassot (hui Llíria), Cirilo Amorós-Pascual i Genís (hui Félix Pizcueta), Guillem de Castro-Lepanto, Pau, Maldonado-En Bany-Vinatea, i les places de l’Arbre, de Porchets, de les Mosques (hui de mossèn Milá), del Contrast (actual encreuament de Russafa i Dènia), de Galindo i Major de Russafa.

Dos de les falles a plantar, Na Jordana-Burjassot i plaça de l’Arbre, anaven a satiritzar la situació bèl·lica a Cuba. La citada guerra havia començat el febrer de 1895. El poble cubà volia independitzar-se d’Espanya. La contesa discorria lentament, fins que el ministre substituí com a cap militar el general Martínez Campos pel general Weyler a principis de 1896, i la guerrilla es va estendre a tota l‘illa.

La situació es complicà fins al punt que el dia 8 de març de 1896 es declarà el fatídic estat de guerra en Espanya. Passaren uns dies d’incertesa, fins que el capità general de València, José Lasso Pérez, publicà l’ordre el dia 13. El text prohi-

1936-09-18. Diari El Pueblo

bia expressament la festa de les Falles, les corregudes de bous i les partides de pilota al trinquet del Jai-Alai.

Es volia evitar la reproducció dels aldarulls ocorreguts durant les Falles de l’any anterior moments abans de la cremà de la falla de la plaça de Pellicers. Uns joves decapitaren els ninots, els posaren dalt d’uns pals, i els passejaren pels carrers del voltant en un estat de gran excitació i radicalisme. Ràpidament, la policia els reprengué i els portà a la presó.

El capità general li comunicà el contingut de l’ordre al governador civil de la província eixe mateix matí, el qual es reuní a la vesprada amb l’alcalde Joaquín Santonja Lisbona, i el seu tinent d’alcalde per traslladar-li’l. Dos dies després, 15 de març, l’alcalde envià una carta als presidents de les onze comissions falleres amb l’ordre de suspensió de la festa.

Com a curiositat, sabem que cinc falles foren guardades pels seus fallers durant tot un any, i les plantaren el 1897 perquè l’esbós és el mateix: carrer de Maldonado i places de Galindo, Arbre, Porchets, Galindo i Major de Russafa. Els fallers del carrer de la Pau no demanaren el permís, i les altres dues comissions presentaren un altre esbós amb composició diferent.

Passaren tres dècades tranquil·les per a la festa fallera, de progressiu creixement en quantitat de comissions falleres i actes del programa de festejos. Poc feia preveure que, després de la cremà de les falles de març de 1936, hi hauria un gir dràstic en la societat… I en la festa.

Les comissions falleres, com en anys anteriors, es disposaren a partir d’abril per començar a preparar les Falles de 1937. Primer es reuniren els fallers per determinar la continuïtat o no de la comissió un any més, i a continuació designaren els dos fallers delegats per cada comissió, que formarien part del Comité Central Fallero.

Però el fatídic colp d’estat militar del 17 de juliol de 1936 paralitzà gran part d’Espanya. Algunes comissions falleres mostraren pocs signes d’activitat. Setem-

1897. Esbòs Plaza Árbol. Arxiu Històric Municipal de València

bre va ser el mes clau, en tornar d’estiu i comprovar que, efectivament, la guerra era una realitat que havia vingut per quedar-se un temps. Les comissions falleres prengueren la decisió en cascada de la dissolució. Algunes, decidiren repartir els diners recaptats fins al moment, però altres decidiren donar-los per a les milícies republicanes.

El resultat fou que ens quedàrem sense Falles els anys 1937, 1938 i 1939. El retorn el 1940 va ser amb un context festiu radicalment diferent, tot i que la festa aconseguí remuntar.

Un altre esdeveniment que provocà la desaparició de la festa va ser la coneguda Tombà de les Falles a la ciutat de Torrent l’any 1957. L’investigador torrentí Salvador Císcar ens ho narra àmpliament en un article publicat a la Revista d’Estudis Fallers (2008). El governador civil emeté una ordre el 13 de març que prohibia el ball als carrers. Amb les falles plantades i la festa al carrer, es considerà un atac desmesurat a la llibertat.

Sis comissions falleres que hi havia en eixe moment: el Dominical (actual Poble Nou), Avinguda dels Màrtirs, Plaza del Caudillo (actual La Plaça), Ramón y Cajal, Sant Roc i Toledo. A més, a causa de l’auge, eixe mateix exercici s’havia creat la Junta Local Fallera de Torrent.

Els primers dies de Falles transcorregueren sense problemes, amb el programa de festejos previstos. Però el detonant esclatà quan la nit del dia 18 les comissions volgueren celebrar el tradicional ball i el rumor de la prohibició s’escampà, la qual cosa provocà reaccions. Els fallers torrentins decidiren tombar a terra les seues falles en senyal de descontent. Eixa nit hi hagué tirs i es tallà el subministrament de la llum en la ciutat. Les Falles deixaren de celebrar-se a Torrent fins que l’any 1968 es tornaren a permetre…

Uns mesos després del succés a Torrent, el mes d’octubre de 1957, la ciutat de València patí una impressionant riuada que arrasà part de la ciutat al costat de l’antic llit del riu Túria. La ciutat es recompongué durant els mesos posteriors, tingué ajuda de tota Espanya, i l’alcalde decidí celebrar la festa de les Falles per intentar tornar a la normalitat i donar un respir a la societat.

La gota freda al nostre territori té la seua expressió més virulenta el mes d’octubre. Vint-i-cinc anys després, el 20 d’octubre de l’any 1982, afectà de nou al nostre territori. En esta ocasió, les dues comarques valencianes que la patiren directament varen ser les de la Ribera Alta i la Ribera Baixa. El riu Xúquer va ser el fatídic protagonista en esta ocasió, en trencar-se la presa que hi havia construïda al seu pas pel municipi de Tous. Les xifres que deixà el seu pas varen ser de quasi 40 morts, milers de damnificats i quantiosos danys materials.

Les poblacions que més patiren la catàstrofe foren Beneixida, Gavarda i Sumacàrcer, limítrofes del pantà. Les dues primeres foren reconstruïdes en una cima a prop del nucli antic afectat. També les ciutats valencianes d’Alzira i Carcaixent foren les que més danys patiren. En esta ocasió sí, els dos municipis esmentats es quedaren sense plantar les seues falles l’any 1983.

1983. Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal (Joan Ramírez)

VISC PERQUÈ DUBTE I DUBTE PERQUÈ NO HI HA ALTRA MANERA D,AVANÇAR

Retorn al passat

Macarena Tabacco Vilar Professora i escriptora

Solem pensar que la innovació educativa va estrictament lligada a les noves tecnologies i aquestes estan directament relacionades amb el progrés. Parlant d’educació, potser és així en moltes assignatures, però per a una filòloga i professora de llengua i literatura, com és el meu cas, innovar amb el meu alumnat és fer en l’aula allò que no fan, allò que ara ja ningú fa amb ells, allò que és el millor regal que ens dona l’escola i que haurem de fer servir al llarg de la nostra vida. Estic parlant de la lectura. Sens dubte, llegir i comprendre allò que s’ha llegit és necessari per a viure; però, a més a més, que et lligen un conte, per exemple, és un plaer i una bona manera de començar a crear un hàbit. I la lectura també és un hàbit que com tants altres aprenem per imitació. Sí, senyores i senyors, els vostres fills segurament no seran uns grans lectors si mai els han vist llegir cap llibre, si mai han compartit eixe moment màgic amb ells del conte al llit, si mai els han parlat de la satisfacció que ens dona la lectura.

Fa unes setmanes, el dia en contra de la violència de gènere, vaig aprofitar per a llegir al meu alumnat un conte d’Emilia Pardo Bazán, El indulto. Abans de començar a llegir, un alumne ja em va avisar que un conte a primera hora del matí no era una bona idea. Quina bogeria! No havia d’estranyar-me si es quedava adormit… Això no va ocórrer, de fet, més aviat va passar tot el contrari. Al final de

la classe eixe mateix alumne va vindre a demanar-me que els llegira més a l’aula i em va contar que mai li havien llegit, i també em digueren això altres companys. Durant la lectura es produïren moments màgics, podia sentir les emocions tant al meu cos com als gestos del meu alumnat, tots estàvem reproduint la por de la protagonista de la gran oblidada del Realisme espanyol. Tots érem Antònia esperant l’indult del seu maltractador i que es complira la seua amenaça; va haver-hi qui, fins i tot, va arribar a les llàgrimes. En un moment en el qual tots els centres educatius hem de tindre obligatòriament plans de foment de la lectura perquè la comprensió lectora, incomprensiblement, brilla per la seua absència, com el fet mateix de llegir, què és hui la innovació educativa? Per descomptat, aprendre a fer ús de diferents dispositius electrònics, no. Això ja ho porten de casa a l’institut —també ho aprenen per imitació—, i tan sols ens porta problemes d’assetjament i incompliments de normativa. I no dic que no s’haja de fer ús de les «noves tecnologies» i, de tant en tant, jugar en classe i fer un kahoot, però no hem de perdre el nord: un kahoot no és més que una prova tipus test en la qual es fa ús dels dispositius mòbils de l’alumnat i això, lògicament, ho fa més divertit i més atractiu per a ells, però eduquem o ensenyem més o millor per fer ús de pantalles en compte del paper? En el cas de la lectura, no. I pareix que a Silicon Valley i als centres Waldorf ho saben. Que la tecnologia ajuda en el procés d’ensenyament-aprenentatge, molt! Però el bon ús de la tecnologia l’haurien d’aprendre ja en casa: l’ús de la tecnologia com una ferramenta més per aconseguir l’aprenentatge, no com a ferramenta única, bàsica ni com a objectiu.

Sempre li dic al meu alumnat que el meu superpoder és la lectura. De tant en tant, algú em diu que tinc resposta per a tot; llegir és el que té, em permet aprendre de les caigudes d’altres, també dels seus encerts. Em permet viure al límit situacions en les quals mai estaré, i gràcies! I em permet viatjar i conéixer cultures entre les quals no viuré. Llegir t’obri el món, i la ment! I en un moment en què la paraula clau en l’educació és la inclusió, llegir és la necessitat més mal educada. Potser, parlant de progressar adequadament, hauríem de tornar també al passat per millorar el futur, allò que funciona, no es toca!

Jim Rohn

«El progrés, l‘èxit i la felicitat en qualsevol forma, requerixen constants esforços perquè els obstacles descoratjaran els dèbils i els no mereixedors de l‘èxit».

EL PROGRÉS DE LES TRADICIONS . QUÈ FARÍEM SENSE ELLES?

Adrián López Rosell Grau de Magisteri

Les tradicions són la base sobre la qual es consolida tota cultura, l’equivalent dels gens en la genètica. Les tradicions són totes aquestes activitats quotidianes en el nostre món que repetim constantment any rere any sense saber molt bé per què ni com es van originar realment, si és el dia de la nit de Cap d’Any, has de menjar raïm; si vas a un funeral, has de vestir de negre; el pregó se celebra l’últim diumenge de febrer, i la cremà la nit del 19 de març. Com podeu comprovar, aquestes tradicions estableixen unes normes repetitives les quals han definit totes les cultures i molts de nosaltres ens podem preguntar d’on provenen, com es van originar, com han progressat i per què continuen vigents hui dia. Això li ho devem al coneixement o popular/saber del poble o, si preferiu l’anglicisme, al «folklore».

Si bé és cert que la gran majoria de tradicions tenen un origen religiós o pagà, han sigut els mateixos habitants d’aquestes civilitzacions els qui han mantingut vigent aquests ritus i costums, per a alguns dignes d’estudi i preservació i per a altres arcaics i repudiables durant dècades o segles, a causa d’això podem observar com al costat del progrés i canvi d’aquesta civilització alguns d’aquests coneixements populars en forma de càntics, indumentària, ritus, aliments han adoptat un caràcter festiu o de celebració allunyats del paganisme i la religió i altres, en canvi, han abraçat aquest origen amb orgull. Tot això ens porta hui a una d’aquestes fascinants tradicions llegades generació rere generació fins als nostres dies en forma de vestits, música i passos de ball, la dansa.

Entenem per dansa el moviment estructurat que implica l’ús creatiu del cos humà concorde amb normes principalment lligades amb la música com el seu

ritme i tempo. La dansa ha sigut durant segles transmesa mitjançant l’oralitat per generacions fins que ja entrat el segle xix es funden les primeres escoles de dansa. No obstant això, diferenciem la dansa folklòrica per presentar estretament la identitat i el caràcter d’una comunitat o grup rural, generalment el poble pla com a ramaders i llauradors, i, fins i tot, ètnic.

Sense anar-nos-en molt lluny, en la mateixa província de València podem trobar gran varietat de danses folklòriques de diferent índole, de les quals el bolero, la jota, el fandango, les seguidilles, dansa dels bastons i, per descomptat, la muixeranga, són les més populars i reconegudes del nostre territori representades en la seua majoria per a festivitats religioses. Aquests balls s’han adquirit i adaptat des de totes les regions espanyoles i han variat algunes de les seues característiques entre comunitats autònomes per a un mateix tipus de dansa i mantenint elements molt similars, com la indumentària i els compassos musicals, els quals són, majoritàriament, de tres per quatre. El bolero, per exemple, és una dansa de festeig típica en localitats com Carlet, Guadassuar i l’Alcúdia, acompanyada per castanyoles, molt exigent per als ballarins, ja que el seu compàs en dificulta l’execució. La indumentària tradicional femenina inclou vestits recollits amb brocats fins a mitja cama, cobertes amb un mocador, un

davantal amb brodats i lluentons al costat d’unes sabates amb taló de tall redó per davant, els quals porten granadures cosides. D’altra banda, els homes visten una camisa i jaqueta curta amb gorgeres en la part davantera, calces fins al genoll, mitges blanques i sabates lligades fins al turmell. Aquesta indumentària la podem apreciar en la gran majoria de tradicions folklòriques relacionades amb la dansa, com la jota valenciana de Banyeres i Benimodo. El fandango que, com a curiositat, presenta algunes diferències en la seua vestimenta, com portar un camisó blanc, vestir un gipó, tindre el cabell lligat amb tela i tapat amb un gambuix o «rebosillo» i com a accessori característic un mocador i un rosari; els homes visten camisa amb jupetí i una corbata curta fixada amb agulla.

No obstant això, també trobem en la nostra rica cultura folklòrica danses que incorporen elements com els bastons en la coneguda dansa de bastons, on grups de fins a 24 dansaires dividits en dos bàndols simulen un enfrontament amb unes

vares de fusta marcant el ritme colpejant-les entre si, acompanyats amb la dringadissa dels cascavells. Seixanta dies després del Diumenge de Resurrecció amb la celebració del Corpus Christi podem albirar un grup de senyoretes que reivindiquen el medi rural amb uns arcs florals vestint una falda roja, un cosset negre i una camisa blanca emulant una serrana o pastora d’antany, que amb el pas dels anys s’ha convertit en una dansa principalment juvenil o infantil. Dins dels balls amb temàtica naturalista trobem un grup traçant nusos amb cintes al costat d’un pal amb una carxofa de fusta com a punta, la coneguda dansa de la «carxofa» associada al món agrest i tèxtil des del segle xix en la localitat d’Algemesí. A Alzira, el dia de la patrona del poble, la Mare de Déu del Lluch, que se celebra l’últim cap de setmana de setembre, tant al matí com a la vesprada en les seues respectives processons és tradicional veure també aquests balls de la «carxofa» com les tradicionals danses per tot el recorregut de la processó en honor a la patrona d’Alzira.

I és que, abans de res, les tradicions i el saber popular han generat controvèrsia i tristament s’han convertit en una eina política durant algun temps i que hui dia tenen una protecció en ser declarades patrimoni immaterial de la humanitat, com ho són les festes de la Mare de Déu la Salut d’Algemesí, en les quals està inclosa la muixeranga, una dansa tradicional que incorpora acrobàcies on un grup de persones vestides amb colors cridaners com roig, verd i blanc construeixen torres humanes constituïdes, principalment, per homes elevant un jove el més alt possible com a símbol d’orgull per a la penya de la muixeranga. En aquesta curiosa tradició, mig dansa i mig acrobàcia, podem observar aquesta essència religiosa en el recital de càntics religiosos en localitats com Peníscola i el Forcall, però també pot tindre un component burlesc o satíric mitjançant la vestimenta i la pintura corporal a figures d’autoritat o la mateixa mort.

I això forma part de tots nosaltres, són el coneixement i els costums que hem heretat dels nostres predecessors, no sols per a imitar o continuar en el present, sinó per a llegar a les generacions futures la nostra música, el nostre art, el nostre idioma, els nostres costums i, per descomptat, les nostres danses.

Bibliografia

Atienza Peñarrocha, A. (1995). «La danza de la Moma del Corpus de Valencia». Revista de Folklore, 177, 86-100.

Castell, A. F. (2019). «La compleja ejecución musical del baile de “Bastonets” de Algemesí (Valencia)». Revista de folklore, (444), 33-54.

Gómez Chavarro, J. A. (2020). Apropiación y puesta en valor del patrimonio cultural inmaterial en los festivales de folklore: una mirada desde la gestión artística en música-danza (Doctoral dissertation, Universitat Politècnica de València).

EL PROGRÉS VIST PER LES FALLES

Carles-Andreu Fernández director de DistritoFallas.com

i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

Les Falles sempre estan amb els ulls molt oberts com mussols, vigilant què passa al seu voltant. I quan hi ha canvis al seu entorn, siguen socials, urbanístics, econòmics o d’una altra mena, allí estan elles per a parlar-ne i, si cal (que per això són Falles), criticar. El progrés és imparable, però no sempre és benvingut perquè es considera innecessari o nociu, o simplement no s’entén, que són alguns dels casos en què la sàtira fallera està allí per a donar la seua opinió de manera divertida. També actua quan s’està esperant algun progrés que no arriba, normalment aquelles infraestructures que els polítics prometen, es projecten… I els valencians esperen fins que desesperen.

Ja a principis del segle xx hi ha falles demanant progrés en els transports valencians. Des de 1859 hi havia tren de València a Madrid via Albacete, però es desitjava tant una línia més directa a la capital de l’Estat per Conca (de fet l’anomenaven «tren directe»), que el 1912 van plantar-se 29 falles relacionades amb eixa reivindicació. La crítica fallera al retard d’esta infraestructura va continuar en anys posteriors i, finalment, es va fer realitat el 1947 amb l’obertura del tram Conca – Utiel. El 2021, el tren convencional València – Conca – Madrid va suprimir-se, però això ja és una altra història.

Parlant de trens, no sols es demanava el tren directe a Madrid per aquella època, ja que es trobava a faltar un altre: el metro. La falla del carrer Joan d’Aguiló de 1944 es queixava del retard que portava esta infraestructura, que tenia projectes des de 1934, i no va ser l’única que ho va fer. I com en el cas anterior, els va tocar esperar molt, ja que la primera línia de metro de València va inaugurar-se el 1988.

Ara bé, no tot és protestar quant a avanços. Els tramvies, que des de 1876 circulaven per València, van reflectir-se en multitud de falles, sent una de les més conegudes la de la plaça de Marià Benlliure de 1928, de lema «De València a Nova York en les ales d’un parot». També la novetat de la ràdio, mitjà que inau-

gura la seua primera emissora a València el 1931 i apareix en la falla d’Almirall Cadarso – Comte d’Altea de 1934. La televisió, que va arribar a Espanya el 1956, va ser protagonista també en moltes falles, i una de les més conegudes va ser la de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal de 1965, any en el qual ja era un invent molt popular a Espanya. I ja en temps més recents, la falla Avinguda Burjassot –Pare Carbonell de 1999 fa un repàs de progressos tecnològics i socials del segle xx, com l’AVE o les modes de vestir.

Passant a un vessant més universal, les grans teories científiques també han tingut cabuda en les Falles. Per exemple, l’evolució de les espècies publicada per Charles Darwin el 1859 la tenim en el primer premi de la secció especial d’un segle després, en 1959: la falla «La lluita per la vida» de l’artista Salvador Debón. Anys més tard, es feia referència a la clonació de l’ovella Dolly en la falla de Convent Jerusalem – Matemàtic Marzal de 1998.

De tota manera, en les Falles no es mostra sempre el progrés com una cosa positiva. La falla de Na Jordana de 1975, «Naufraguen les tradicions», criticava als avanços tecnològics i els acusava de fer perillar les festes. En la mateixa demarcació, però el 1979, una falla de Vicent Agulleiro criticava les centrals nuclears. Més global va ser la falla d’En Plom-Guillem de Castro de 2002, que donava el missatge que els progressos científics feien retrocedir la humanitat de les persones.

Exemples de falles criticant el progrés, o la falta d’aquest, i també fent-ne alabances, hi ha en tota la història de la festa i seguiran existint en el futur. I és normal, ja que la festa com a fenomen que reflecteix el món que la rodeja, no pot deixar de fer-ho.

EL PROGRÉS . DE LA LLOTJA DELS MERCADERS DE LA SEDA A LA GALÀXIA

D'INTERNET

José María Chiquillo Barber President Internacional Xarxa Programa UNESCO RUTES DE LA SEDA

Des que el segle viii València es va integrar en els itineraris mediterranis de la seda, a conseqüència de situar-se en una de les artèries de l'expansió política i territorial de l'islam en la península Ibèrica, la nostra socioeconomia va experimentar grans canvis en els temes social, econòmic, cultural i agrari. Aqueixos canvis van influir de manera decisiva en una etapa de la nostra història que abasta dels segles xv al xviii que van significar un període d'auge econòmic, comercial i cultural que van permetre que València brillara amb llum pròpia des del mediterrani occidental.

La configuració de València com a centre de producció en el Sharq-al-Andalus, i la seua entrada efectiva en l'itinerari històric de la seda musulmana, es remunta a la fi del segle ix, això marca en el nostre calendari històric la irrupció amb força de València en un període de deu segles de producció i comerç entorn de la seda, fins a l'extrem de convertir-se la seda en un senyal d'identitat dels valencians.

Els primers documents sobre producció de seda en el futur districte industrial de València daten del segle xiii, que coincideixen amb les primeres disposicions en matèria artesanal, comercials i agrícoles recollides en els Furs de Jaume I després de la reconquesta cristiana.

Sens dubte, íntimament lligada a l'explotació agrària, el cultiu de moreres, la cria del cuc de seda, l'artesania sedera i el seu comerç van influir de manera decisiva en la història dels valencians.

Parlem, en primer lloc, del paisatge de la seda, l'activitat sedera valenciana va influir notablement en la transformació cultural, social, econòmica i natural de l'horta i els paisatges rurals de la València dels segles xv a xviii

La indústria sedera progressa, creix i es consolida portant amb ella un canvi en el paisatge natural de les nostres explotacions a mesura que creix exponencialment la producció i comerç de la seda. Un immens verger de moreres s'estén de nord a sud del territori valencià com detalla el botànic Cavanilles en les seues observacions… Les Hortes de València i Castelló, la Ribera Alta, la Safor, són exponent d'una dedicació agrària al servei de la creixent demanda de l'enlairament industrial seder valencià. Després de la conjunció de diverses causes, tensions gremials, corporativisme, conflictes d'interessos en el sector, mecanització, industrialització, implementació de noves tècniques, laborals, a la qual es va afegir la pebrina i la crisi en la cria del cuc… va arribar la reconversió.

De quasi 5 milions de moreres, va arribar la implantació de nous cultius, taronges, vinya, arròs… Com va canviar el paisatge valencià. Hui les moreres són una rara espècie en el nostre territori…

Com hem canviat… Des que allà per 1398-1419 es té constància per arxius notarials del primer grup de 50 artesans seders en territori valencià, en una Ciutat de València on es produeix des d'inicis del segle xv l'arribada de mestres estrangers, especialment d'Itàlia, on destaca presència, integració i promoció massiva de velluters genovesos des de 1457, empremta que influeix de manera decisiva en la creació del Gremi de Velluters i del Col·legi de l'Art Major de la Seda el 1479.

Així, a la fi del xv, amb el creixement exponencial de la comunitat artesanal emergent canvia la sociotopografia urbana de la ciutat on es crea el barri seder i que, tal com posa de manifest l'Estudi del Consell d'Europa de 1987 sobre els itineraris culturals europeus sobre la Ruta de la Seda a Espanya (documents que adjuntem al present article), situa el 1479 en una xifra de més d'un miler de famílies, entre 1450-1525 es xifren en 2.500 artesans de la seda, dels quals 2.000 són velluters.

Després de l'enlairament dels segles xv-xvi, en el document del Consell d'Europa s'assenyala que València adquireix un paper hegemònic en la indústria de la seda, passant de 2.500 telers a quasi 5.000 en 1787, parla d'un Segle d'Or de Va-

Llotja de València

lència, no sols cultural sinó també entorn de la seda. «A mitjan segle xviii València era la capital de la Seda»… conclou el treball, que assenyala que «l'hegemonia de València era incontestable».

Hui, tan sols set industrials seders mantenen viu el llegat històric de la seda a València, preservant un element cultural únic, la seda i la indumentària tradicional, un pilar essencial de l'espai cultural de les Falles, festa Patrimoni Cultural Immaterial declarat per la UNESCO el 2016.

Si el segle xv va significar l'impuls a un sector productiu seder que va aconseguir el seu zenit en el xviii, un altre patrimoni cultural material valencià va jugar un paper essencial: La Llotja dels Mercaders de la Seda o Llotja Nova, que ens serveix per a il·lustrar com hem canviat. Aquesta obra mestra del gòtic civil valencià es va iniciar el 1482, en ple Segle d'Or Valencià.

La Llotja es va convertir en el temple del comerç seder, conten les cròniques que la Llotja «era la bullícia del pesatge, del regateig, la compravenda, les discussions i l'algaravia que s'entremesclava amb la del pròxim mercat». Entre les seues parets, a la seua Sala de Contractació, sedes i càrregues de fulles són objecte de transacció, els comerciants i fabricants tractaven sobre el bé més preuat elaborat en la nostra terra, la seda, convertint l'edifici en el focus comercial sagrat de la ciutat des de l'edat mitjana.

Mercaders de la Seda

Una imatge val més que mil paraules, per això il·lustrem aquest article amb la imatge del quadre del pintor valencià Bernardo Ferrandiz, l'obra del qual es troba en el Col·legi de l'Art Major de la Seda de València que es titula La Venda de la Seda en la Llotja de València, escena costumista pintada el 1875 que reflecteix l'interior de la Llotja on s'exhibien les mercaderies de la Seda per a la seua compra o venda. Hui tot es compra i es ven a través de la galàxia Internet…

Tot i els canvis imparables dels temps que ens han tocat viure, siguem fidels a les nostres tradicions, festes i cultura, i assumim el compromís de preservar el llegat històric que rebem dels nostres avantpassats i el transmetem amb passió a futures generacions.

Com diu la cançó de Presumptes implicats… «Ah, com hem canviat… que lluny ha quedat aquella amistat…»

València i la Seda, una història, un llegat, una amistat interminable… fem-ho possible.

Text 1

L’auge de la indústria de la seda el segle xviii: l’època d’or a València. Per a la indústria de la seda, el segle xviii va ser, sens dubte, l’adveniment de l’època d’or a València. Mentre declinava a Toledo, Barcelona i Granada. Els projectes de manufactures a Talavera de la Reina i Madrid hi marcaven el pas, i València va passar de tindre 2.500 telers el 1724 (Ustariz) a 3.400 el 1750 i a 5.000 el 1787, segons el sondeig fet (potser una mica exagerat) pel viatger britànic Toysen en la seua visita a la ciutat.

A Granada l’evolució va ser diferent: de 1.000 telers censats el 1724, el 1750 va decaure a 200. Múrcia tenia, igualment, moltes pèrdues. Una de les seues fàbriques, fundada el 1770 i que utilitzava el mètode piemontés per a les filatures i la torsió dels fils de seda, va ser comprada el 1787 pels Guildes du Haut Art de Madrid, però no va ser suficient per a salvar-la. A Sevilla i Catalunya la indústria de la seda estava igualment en molt mala posició. En resum, podem dir que haurien fet falta 2.500 telers més dels ja existents per a poder fer la producció de 1750: 1.150.000 lliures de seda. No obstant això, durant la mateixa època els comerciants de la seda feien fortuna enviant les sedes de Llevant a França o al nord d’Itàlia.

Text 2

València: capital de la seda del segle xviii Llocs que cal visitar: el barri de la seda (es troba entre C. Quart-Baró de Càrcer-Hospital- Guillem de Castro).

A mitjan segle xviii València era la capital de la seda. Aquesta hegemonia dura fins a l’última crisi de l’artesania tradicional i de la sericultura el segle xix. Aquest ascens es distingeix en dues fases.

1: de 1700 a 1750 la indústria de la seda va perseguir l’ascens compromés que va aconseguir a la fi de l’últim segle.

La recollida (cf. quadre III) i el nombre de tallers tèxtils van anar en augment molt de pressa i el gran art de València va ser sens dubte el més important, fins i tot més que el de Toledo; va ser el més important de totes les altres ciutats productores.

2: és entre 1750 i 1790 -93 quan podem situar-la en tota la seua esplendor. Hi havia més de 3.000 telers relacionats amb el gran art (cf. quadre IV) i 700 a la calceteria. La recollida (cf. quadre III) va tindre una caiguda brutal després de 1770. És en eixa època quan van intentar millorar la qualitat de la producció de les tintures, de les formes i és en eixe moment quan es comencen a notar els primers intents per a introduir el mateix procediment de Vaucasson.

Podem concloure que a la fi del segle xviii l’hegemonia de València era inqüestionable. Tres quartes parts dels tallers tèxtils es trobaven en aquesta capital i la seua producció era essencialment destinada a l’exportació, la qual s’igualava íntegrament a l’exportació nacional.

«La nostra civilització es caracteritza per la paraula progrés. El progrés és la seua forma; no una de les seues qualitats, progressar. És típicament constructiva. La seua activitat consistix a construir un producte cada vegada més complicat. I fins i tot la claredat està al servei d’esta finalitat; no és un fi en si mateix. Per a mi, al contrari, la claredat, la transparència, és una finalitat en si mateixa».

Ludwig Wittgenstein

És un dels grups del panorama actual valencià amb més projecció. Aquest últim any compta amb més de 10.000 reproduccions a Spotify, al seu Instagram compten amb més de 37.500 seguidors i ja és estrany el cartell de grans concerts en què no està present este conjunt alzireny. Tota la mediterrània sap de qui parlem quan escolten la paraula Fúmiga.

ENTREVISTA A JOSÉ BETETA, COMPOSITOR I VOCALISTA DE LA FÚMIGA 1

Crec que quedarà poca gent que no vos conega, però per si de cas tenim algun despistat. Podeu parlar-nos dels vostres orígens?

La Fúmiga és un grup de música d’Alzira que naix el 2012 com una agrupació de carrer. Els seus integrants som els mateixos xiquets que començàrem a tocar junts quan tenien 10 anys a la Societat Musical d’Alzira. Ara per ara, tenim la sort de continuar fent allò que començarem fa 25 anys, però a altres espais, envoltats de molta gent i esperem que continue així per molts anys més.

2. Des que començareu pel 2012, amb els primers Fumifests, com penseu que heu evolucionat com a grup?

La nostra evolució sempre ha sigut una fugida cap endavant. Ha sigut un progrés sense pretensions, de concert a concert. Començàrem organitzant festes

autogestionades, que anomenàrem Fumifests, i en algun moment vam veure que això congregava molta gent i ens donava l’oportunitat de fer el nostre espectacle dins del circuit de música en valencià. Allí va entrar la nostra proposta i, a poc a poc, hem anat fent molts canvis, canvis molt naturals. Quan assolíem un objectiu ens plantejàvem un altre. I així hem anat incloent-hi guitarres, veus… Fins a arribar a l’espectacle que fem hui dia.

3. Feu concerts arran de tot el territori catalanoparlant i porteu orgullosos el nom d’Alzira allà on aneu. Creieu que és important que la gent conega d’on veniu? Per què?

No sabem si per a la gent serà important saber si som d’Alzira, però per a nosaltres sí que ho és, perquè som uns fills orgullosos del poble, som fills de la Societat Musical d’Alzira i tenim molta consciència que al nostre poble se’ns estima i se’ns respecta. No podem fer una altra cosa que fer saber d’on venim. Hem aconseguit que a tot arreu la gent sàpiga que la Fumiga ve d’Alzira i posar el nostre poble en el centre del mapa de la creació musical. Ja no únicament per nosaltres, sinó per una fornada de grups que venen xafant ben fort i que fan que l’eix central de la música en valencià, que abans era la Marina o Benimaclet, ara estiga propet de la Ribera i d’Alzira.

4. Si fem un repàs pels vostres temes, ja ens en podem fer una idea, però quins són els vostres referents en el món de la música? Com vos han ajudat a construir el present de la Fúmiga?

Nosaltres beguem de tres fonts principals d’inspiració. Una és, per descomptat, la música de banda. El fenomen bandístic valencià i totes eixes melodies que hem aprés i hem tocat al llarg de la nostra carrera musical com a integrants de la Societat Musical d’Alzira i de la xaranga.

D’altra banda, de la tradició de la música popular valenciana. Popular entesa com a grups alternatius: Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat i també altres de diferents territoris de parla valenciana com Txarango o Oques Grasses, per exemple. També tenim eixos referents.

I, per últim, una tercera font, que són els nous estils musicals. El nou pop, la nova electrònica. Eixes tres fonts les combinem i és el que dona com a resultat la sonoritat de la Fúmiga.

5. Sabem que esteu íntimament relacionats amb el món de les Falles. Vos va ajudar d’alguna manera aquest fet amb la vostra progressió artística?

Sempre hem dit que els nostres primers escenaris han sigut els carrers del nostre poble, i, en concret, nosaltres comencem a tocar al carrer perquè tocàvem en les

xarangues de les falles del nostre poble. Cadascú a la seua i en un moment donat, per afinitats personals, músics d’ací i d’allà ens anàvem ajuntant i tocant fora dels nostres pobles, fins que el 2012 li posàrem un nom a eixe grup de gent: la Fumiga.

El carrer és una escola de vida i per a nosaltres ha sigut la manera en la qual hem aprés a connectar amb la gent, a saber quines eren les necessitats del públic en cada moment, quines eren les melodies que volien escoltar. En un primer moment, les melodies d’una altra gent fins ara, que són la resta de xarangues les que toquen la nostra música i això ens ompli d’orgull.

6. Heu sigut la porta d’entrada al món de la música en valencià per a molta gent. Com vos fa sentir això?

Som molt conscients que amb la Fúmiga hem aconseguit arribar a llocs on abans els nostres predecessors no havien arribat, la qual cosa no vol dir que tinguem més repercussió, sinó que hem arribat a altres espais i això no és una cosa positiva per a nosaltres com a persones únicament, sinó que creiem que també és positiva per al valencià i per al sector. I això està demostrant-ho per exemple Zoo omplint el WiZink Center i el Palau Sant Jordi. La música en valencià està ben viva i per sort, cada vegada més, arriba a espais on abans no podia arribar i sobretot demostrem que la llengua no és un impediment perquè la nostra música arribe on siga.

7. Recentment heu estat guardonats amb el premi Grup Revelació als Premis Arc 2022. Què suposa això per a vosaltres?

Sovint ens reconeixen més fora del País Valencià que dins. És la nostra primera gira, pròpiament dita, després de la pandèmia a Catalunya. És la primera vegada que hem participat de manera plena a molts festivals de Catalunya i a moltes festes majors. És la primera vegada on hem picat pedra allí. Els Premis Arc són un reconeixement a eixe directe que hem estrenat per primera vegada a Catalunya. Ha sigut una rebuda molt bonica. És fantàstic rebre el feedback del públic a 500 km de casa. No ens ho esperàvem, la veritat. Sí que volem destacar que moltes vegades fora se’ns reconeix més que a casa. Nosaltres tampoc busquem el reconeixement, sinó la nostra satisfacció personal, estar contents amb el que fem. Però, òbviament, que et donen un premi així sempre reconforta i t’anima a continuar.

8. Estem veient com grups que canten en valencià omplin espais com el WiZink a Madrid. Quin efecte penseu que pot tindre aquest fet en l’evolució de la música en valencià?

Com bé déiem, estem trencant barreres. Estem en un moment que, gràcies al fet que hi ha moltes plataformes i que la nostra música està a un clic de poder ser escoltada en qualsevol part del món, estem arribant a molts llocs on abans no es podia arribar. També hi ha un canvi generacional on, sobretot, la gent més jove no té prejudicis a l’hora d’escoltar música en altres llengües que no siguen el castellà.

També estem veient un canvi d’estil. Això implica que la música en valencià no es pot catalogar com un estil, sinó com una ferramenta de comunicació. Estem vivint un moment en què estan eixint molts grups de molts estils diferents i això li dona diversificació a l’escena que hauria de ser molt positiva. És cert que la pandèmia ha afectat molts grups i ha tallat la progressió, però així i tot crec que els fruits els veurem en molt poquet de temps.

9. Quin és el futur de La Fúmiga? Teniu algun projecte nou entre mans? Quan la gent llija estes línies ja haurem tret música nova amb un grup català i durant el 2023 eixe serà el nostre objectiu: traure música nova cada cert temps i a final d’any fer una paradeta per tal de preparar un nou àlbum de cara al 2024. Eixe és el nostre objectiu i esperem que la nova música, després d’un any sense traure’n, agrade a la gent.

AFRONTAR EL PROGRÉS

Gil Manuel Hernández Martí

Historiador i sociòleg

Professor Titular a la Universitat de València

Director dels Museus Cultura Festiva i membre de l’Associació d’Estudis Fallers

U

na de les majors contradiccions del món contemporani és la que es dona entre el vertiginós ritme de canvi que opera en la tecnologia, l’economia, la ciència, l’oci i les relacions socials, i el molt lent ritme amb què es transformen les psiques de les persones. El primer tipus de canvi, essencialment extern, és fill de la modernitat i la seua obsessió pel «progrés», mentre que el segon, de caràcter fonamentalment intern, no sembla diferir massa del que es donava en altres etapes de la història de la humanitat.

Efectivament, els temps moderns, que els futuristes de principis del segle xx identificaven amb la velocitat, comporten necessàriament no sols el canvi constant sinó cada vegada més accelerat, on l’obsolescència dels productes no deixa de disminuir, on les innovacions de tot signe estan a l’ordre del dia, i on, sota l’imperatiu neoliberal de la competència a ultrança, els individus es veuen impel·lits a reinventar-se contínuament, a reciclar-se sense treva, a presentar-se en societat com a «marques» per a obtindre reconeixement i «quota de mercat». Els programes televisius de tipus competitiu no són més que expressions simbòliques en què només «triomfa» qui passa per damunt dels altres, i que cal estar «a l’última» per a tindre «oportunitats» en la següent eliminatòria. Des de múltiples instàncies - els governs, les universitats i escoles, l’empresa, els mitjans de comunicació - s’insisteix en la virtut de la «flexibilitat», en l’habilitat per a saber «adaptar-se», en la necessitat d’estar sempre amb el radar posat per a captar les novetats i respondre «creativament» davant els reptes de la «societat».

De resultes d’això el canvi s’imposa a gran escala, quasi com una obligació ineludible: un ha de canviar per a sobreviure en la jungla dels canvis. I, no obstant això, esta filosofia oculta la lògica lampedusiana que cal canviar perquè res canvie. Perquè amb esta manera de vida canvien només els elements externs, els aspectes superficials, visibles, mesurables i mediàtics, mentre el poder que ens espolia roman. Per contra, els canvis essencials, els que de veritat afecten l’ànima

de la persona i espanten el poder, continuen descurant-se, quan no menyspreant-se, en el gran carnestoltes de les mutacions aparents.

Perquè en les nostres psiques individuals, llevat que un faça una cosa realment seriosa i sagrada amb si mateix, seguim presoners dels mateixos complexos i arquetips que fa milers d’anys, perquè al cap i a la fi aquells són eterns, com bé ens ha ensenyat la psicologia profunda. De manera que els individus moderns continuen debatent-se en l’embull de passions i paranys arquetípics que tan magistralment van expressar els mites grecs. Exteriorment la civilització apareix com molt «desenvolupada» i el canvi és la llei, però a l’interior de les nostres psiques, desconegudes a més per a la majoria de nosaltres, el canvi és lentís-

sim i a vegades es diria que quasi inexistent. No hi ha més que parar atenció un dia qualsevol als mitjans, o a les converses amb els nostres amics, familiars o veïns, per a veure com continuen campant a pler l’enveja, la gelosia, l’odi, l’ira, el rancor, la crueltat o els amors tòxics, així com tota sort d’autoenganys, il·lusions i autoagressions. Una xarxa de forces, sempre amenaçant en l’ombra, que atrapen els subjectes en un laberint mental de dubtosa eixida, una roda de molí a la qual segueixen encadenades, anys i anys, persones que aparentment s’adapten, competeixen o intenten donar la imatge de ciutadans «flexibles». Però internament estan rígides, lligades de peus i mans, i el que és pitjor, sumides en la inconsciència i en la ignorància de si mateixes.

Afirmar, doncs, que «canvie ergo existisc», implica canviar de veritat, suposa afrontar el canvi real, baixar fins al fons de la nostra psique, equival a atrevirse a traspassar el llindar del que entenem com a habitual, quotidià i «normal», significa posar-nos la capa de l’heroi per a enfrontar-nos als nostres dracs, adonar-se que, parafrasejant els vells alquimistes, «tal com és endins és fora». Suposa, en suma, deixar-se inundar pel dolor que aflora en descobrir que en realitat no canviàvem en l’essencial, que en realitat continuàvem girant, lligats a la roda de molí del purament extern, mentre una sorda tristesa, mentre una indefinible sensació de soledat, inquietud i desassossec, ens menja per dins, perquè resulta que és dins, i ben endins, on cal fer l’esforç per a canviar. I només així, amb sofriment, descobrim finalment que en canviar de veritat existim, que la nostra vida no és una sèrie d’episodis d’un reality show vulgar i sense encant, que el capitalisme administra amb metòdica fredor, sinó una successió de morts simbòliques que cal viure i saber aprofitar, i que estes morts són les que, paradoxalment, ens proporcionen un profund sentit de l’existència, i fins a un sentit per a la nostra existència. Canviem, ergo existim. Canviem, ergo morim. Morim, ergo vivim. Vivim, ergo comprenem.

LA PROGRESSIÓ TECNOLÒGICA DEL NINOT DE FALLA

Toni Colomina Subiela

Mestre de Belles Arts en l’Universitat Politècnica de València i membre de l’ADEF

o resulta fàcil establir a través d’un text sintètic i generalitzador un recorregut exacte per les tècniques i materials que els artistes fallers han fet servir al llarg dels anys. És cert que d’una manera extensiva és possible sistematitzar els processos creatius més habituals que han marcat el model productiu de cada moment. Però, malgrat aquests procediments comuns, cada artista, cada taller i cada escola, especialment per la transmissió de sabers duta a terme de manera tradicional de mestres a aprenentes entorn del taller de falles, s’ha vinculat a un estil que acabava per marcar l’ús dels uns o dels altres materials i la manera de treballar-los. Ateses aquestes limitacions, una aproximació encertada convindria referències que partirien del ninot articulat, mancat de traça, fins a arribar a la figura de suro blanc altament tecnificada. I entre un i un altre extrem, les carnacions de cera i els tipus de cartó-pedra concorrerien com les realitats tecnològiques més característiques.

Tècniques i materials en la creació del ninot de falla

L’origen del ninot de falla està tradicionalment relacionat amb narracions que estan més pròximes a la llegenda romàntica que a la crònica documentada. Queda clar que germina en el context d’aqueixes fogueres de celebració que sorgeixen en el nostre territori des de temps immemorables i que, encara que contenen nacionalitats diverses, incorporen conceptes més o menys abstractes relacionats amb rituals de purificació i transformació.

En algun moment, aqueix amuntegament indefinit de fustes i terregalls inservibles que suposava la foguera de renovació, com una estructura indeterminada, va acabar per concretar-se en contingut i forma. Una de les teories més estesa al·ludeix als cresols que els fusters utilitzaven durant els mesos d’hivern i que

penjaven sobre una estructura de fusta. Amb l’arribada del bon temps, i en allargar les hores de sol, aquests esquelets eren cremats coincidint amb el canvi estacional i la celebració del sant patró del gremi de fusters. Amb el temps, el llum de taller reconvertit en combustible per a la falla acabaria per adquirir un aspecte figuratiu. I d’aquesta manera, la imprecisió formal del foc primitiu donaria pas a la concreció i a la personificació de tipus teatral.

Malgrat l’atractiva credibilitat d’aquesta teoria, no és tant el protagonisme que la història deu als fusters com la importància que hem d’atorgar a altres ingredients com l’associacionisme veïnal. La participació popular en el desenvolupament d’aquesta mena de representacions festives sembla estar més d’acord amb aqueix caràcter obert i pròxim de l’actual festa fallera. En tot cas, la pira ígnia començava a incorporar escultures efímeres que en un inici respondrien a una complexió desmanotada. Aquests primers ninots, a manera de toscos espantalls, es confeccionarien a partir d’una senzilla estructura interior de fusta, sobre la qual es concertaven els volums principals amb teles, papers i palla. Una simple

màscara de cartó, com les utilitzades per a la festa de carnestoltes, serviria per a caracteritzar la figura i una cartel·la al·lusiva a algun assumpte del barri acabaria per contextualitzar-la i dotar-la d’un significat crític i satíric, amb intencions de picota i exhibició de vergonyes. Prompte, l’amuntegament de troncs que es distribuïa als peus del ninot primitiu també va mudar la seua fisonomia i es va transformar en una estructura ordenada, un taulat que acabaria per proporcionar-li a la figura protagonista un espai escènic adequat. A més, els draps d’aquest escenari valdrien com a suport on pintar al·lusions al·legòriques i altres decoracions, al mateix temps que servirien com a mur sobre el qual inserir algunes estrofes explicatives o comentaris raonats sobre l’assumpte de la falla. La progressió lògica va fer que guanyara en magnificència i la quantitat de ninots i d’escenes van anar multiplicant-se al mateix ritme que s’articulaven altres elements compositius que dotaven el conjunt de major grandiositat. Aquesta complexitat en la distribució de les peces, amb uns ambients que es disposaven al voltant de nous mòduls centrals i rematades, va córrer parella al desenvolupament de noves tècniques que van depurar els processos creatius.

Amb el temps, les màscares de cartó van ser substituïdes per models de cera, de manera que des de mitjans del segle xix les figures comencen a adquirir una naturalitat inèdita fins aleshores. Se li atribueix a l’artista Antonio Cortina el mèrit d’introduir en el món faller la tècnica ceroplàstica, amb antecedents clarament vinculats a la tradició italiana des de temps del florentí quatrecentista.

Aqueix nou ofici que començava a definir-se, dedicat a la creació de figures satíriques per a la seua consumpció ígnia, es va impregnar de materials i processos que s’empraven en altres àmbits de la cultura popular, en les representacions festives provinents del barroc efímer i en la tradició joguetera. En concret, la tècnica de reproducció amb cartó-pedra es va encimbellar com el recurs fonamental a través del qual els artesans van ser capaços d’articular imatges de vestir amb major sofisticació.

Durant la primera meitat del segle xx, la cera i el cartó van conviure per a modular figures que resultaven de l’acoblament de diverses peces exemptes. Els antics esquelets de fustes i farciments de diversa procedència van deixar pas a l’organització més ordenada de braços, cames i cossos emmotlats amb cartó, que es vestien literalment amb posterioritat.

Caps i mans continuaven recorrent a la cera policromada amb subtils veladures a l’oli com a material que atorgava una calidesa molt d’acord amb la veracitat que l’estètica fallera de l’època demandava. La professionalització de l’artífex faller anava en augment i el virtuosisme que es va desenvolupar amb la competitivitat artística també va comportar la cerca de noves fórmules que afavoriren la productivitat i la rendibilitat de la indústria creativa. En la dècada dels anys cinquanta el modelatge íntegre en cartó-pedra va acabar per imposar-se i la confecció del ninot a base de diferents peces que s’engranaven i abillaven com una imatge de vestir va anar abandonant-se amb rapidesa. Artistes com Juan Huerta van ser dels pri-

mers que van acudir a la reproducció total i múltiple del ninot de falla, un procediment que s’instal·laria durant tota la segona meitat del segle xx. L’intercanvi de peces entre els diferents tallers i l’aparició de la còpia interpretada de la figura extreta d’un mateix motle configuraria un peculiar sistema de mercantilisme. També els materials sintètics havien anat incorporant-se gradualment en les prestatgeries dels obradors, de manera que, on abans abundava la cua forta de fuster i la clàssica pintura a l’oli, ara l’artista trobava nous productes com la cola blanca i els colors plàstics.

El suport artístic, com a ànima material del ninot càustic, també va acabar sucumbint a la tecnificació.

La resina de polièster i la fibra de vidre van començar a tindre els seus adeptes i més tard, el poliestiré expandit o suro blanc, que s’havia introduït en els tallers per a la realització de xicotets detalls i complements escenogràfics, va acaparar tot el protagonisme en detriment del cartó-pedra emmotlat. La talla directa que possibilitava el suro, lleuger i versàtil, acurtava el temps de producció i, en pocs anys, el taller faller va fer seu tot un repertori d’eines que va saber adaptar per a treballar amb el nou material.

I com tot passa i tot arriba, els avanços tecnològics relacionats amb els sistemes informatitzats no tardarien a manifestar-se i les connotacions artesanals van acabar per adoptar vincles més pròxims al disseny de producte. Però malgrat aquest itinerari, cal dir que algunes de les tendències actuals impliquen reivindicar la involució i semblen anar encaminades, considerant termes afins a la sostenibilitat i a la recuperació de l’ofici tradicional, fer l’ullet al passat per a brindar una progressió harmònica.

«El progrés, de la millor classe, és relativament lent. Els grans resultats no poden ser aconseguits al mateix temps, i s‘han de complir per a avançar en la vida a mesura que caminem, pas a pas».

PROGRÉS DE LES XARXES SOCIALS I UTILITZACIÓ

Juan Antonio Sanjuan Soler Enginyer en telecomunicacions

Les Falles són un espai de socialització de primer ordre a la Comunitat Valenciana. En la majoria dels casos es tracta d’una tradició familiar que transcendeix generacions. És molt probable que moltes persones hagen tingut la condició de faller o fallera pràcticament des del naixement. Una gran part de la vida de les xiquetes i dels xiquets es produeix precisament a l’interessant ecosistema que genera el casal faller durant tot l’any. Per tant, des del punt de vista de l’impacte en el desenvolupament de la personalitat, una falla pot assolir un valor rellevant.

Usualment, qualsevol falla ha de comptar amb una pàgina web i espais d’interacció social, ja siga a Facebook, Twitter, Instagram i a la recentment arribada TikTok.

Cal pensar que una comissió encarna una part essencial de la nostra cultura tradicional, dels nostres valors com a societat, d’una manera de sentir el fet comunitari que hauria de ser exemple per al territori, per al barri o el poble on s’insereix. Si no entenem aquesta dimensió i la nostra comunicació pública se centra exclusivament en els elements festius, podríem traslladar al nostre entorn una imatge de sensibilitat escassa i de vegades de mal exemple. És per això que les comissions haurien de comptar entre els seus equips directius amb almenys una persona responsable de la comunicació que fora capaç de definir els criteris de conducta correcta, de filtrar el missatge que es vol llançar a la comunitat.

Sense aquest instrument, serà impossible traslladar la cultura d’Internet als membres restants de la comissió fallera, i aquest és l’aspecte estratègic que caldria destacar.

Així, tant grans com adolescents i menuts han de ser capaços d’entendre que la compartició de determinades fotografies o comentaris puga afectar significa-

tivament, tant la seua identitat individual com la reputació de la institució fallera. Una errada molt comuna que es comet en la comunicació per xarxes socials és vincular els comptes, de manera que en tots ells apareix la mateixa informació, quan el públic potencial és completament diferent.

Twitter és consumit per un públic que vol estar informat immediatament, per això han de ser missatges curts i concisos. En el cas de Facebook, l’usuari agraeix que s’amplie la informació i que s’acompanye amb imatges i vídeos i, fins i tot, és una eina molt interessant per a fer retransmissions en directe en les quals el públic pot interactuar. En el cas

d’Instagram, el que es busca són

imatges cuidades que servisquen de reclam per al públic en general. Si posàrem un exemple del que faríem amb cadascuna d’elles seria: amb Twitter donaríem a conéixer el nom de representants o en premis obtinguts en temps real; amb Facebook podrem escriure un xicotet article sobre l’esdevingut o incloure un directe, i en el cas d’Instagram pujaríem fotos d’algun moment de l’acte, algun detall de la falla, etc.

Però si el que ens interessa en realitat és que la informació perdure en el temps, segurament cap d’aquestes xarxes socials seran les indicades per a guardar la informació, perquè a l’inconvenient de l’efímer que tenen les xarxes socials s’uneix que les publicacions solen estar esbiaixades, ja que majoritàriament hi apareix informació sobre representants, falles, activitats, però molt poca sobre la gestió d’aquestes i sobre la seua aportació cultural.

Per això hem de continuar publicant a les xarxes socials, ja que ens donen una visibilitat immediata, malgrat que és més important que cuidem les nostres publicacions tradicionals perquè, a foc lent, tot sap millor i es converteix en etern.

PROGRÉS DEL LLIBRET FALLER

Víctor Sánchez Pérez

Tècnic informàtic i faller

El progrés del llibret de falla cap a altres formes és necessari. La innovació en tots els àmbits de la festa fallera és necessària. Respectar els motius del seu naixement, el seu origen i els fonaments és necessari per al seu progrés.

El llibret és viu i és un vehicle de comunicació amb la societat. Cada context històric, social, cultural i festiu correspon a formes i formats diferenciats. És evident que el llibret ha progressat, i molt. I, el més important, progressarà.

L’origen del primer llibret editat que es coneix data de 1855, any en què l’advocat i polític Josep Bernat i Baldoví va publicar en la falla de la Plaça de l’Almudí de València El conill, Visanteta i D. Facundo, una poesia eròtica i satírica pròpia de la literatura de canya i cordill o de fil i canya de l’època. El format d’aleshores normalment consistia en un full, o un foli plegat en quatre, o també en llibrets de diverses pàgines, escrits en vers o en prosa que tractaven temes variats. El seu nom, «de fil i canya» o «de canya i cordill», els és assignat per la forma en què el producte s’exposava a la venda: els exemplars estaven penjats d’un cordill i agafats amb un tros de canya a manera de pinça, perquè no se’ls emportara el vent.

Han existit casos molt particulars que cal destacar, com el llibret de la Falla Jacinto Benavente-Reina Germana de València, que va ser una progressió de l’època.

L’explicació i relació de la falla amb el format de poema satíric ha donat pas a llibrets més acurats com, per exemple, monogràfics que destaquen alguna efemèride o investigacions al voltant de la festa fallera. Cal destacar que els actuals concursos, com el de la GVA o Lletres Falleres, estan marcant el disseny, el format i els continguts del llibret actual. Llibrets en què es cuida tant el continent com el contingut i el disseny, les fotos, les il·lustracions i les aportacions literàries.

Poblacions com Torrent, Silla, Sagunt, Alzira, Cullera, Gandia, Xàtiva o Tavernes de la Valldigna són bressol de grans edicions de cultura festiva. Una font molt potent del llibret actual el podem veure en la plataforma digital ISSUU.

I el futur del llibret?

Sense cap dubte, anem al llibret digital i interactiu. No em referisc a un PDF o els de les plataformes digitals. Em referisc a llibrets amb què pugues interactuar, adaptats a qualsevol plataforma i format. Tauletes tàctils, mòbils o ordinadors.

PROGRESSEM DIGITALMENT: EL PERIODISME DIGITAL EN ALÇA

Xavier Espanya Director del periòdic digital Riberaexpress

El periodisme digital és un nou gènere periodístic, amb característiques pròpies fonamentades bàsicament en els principis de la plataforma d'Internet, és a dir, multimèdia, interactivitat i hipertextualitat.

Així, el periodisme digital integra en una mateixa plataforma diferents formats, com ara text, àudio, gràfics, animacions i vídeos. La bona utilització d'aquesta mena de recursos permet complementar la informació de la notícia.

A diferència del periodisme tradicional, el nou periodisme brinda als seus usuaris la possibilitat d'interactuar amb el mitjà, el text i, fins i tot, els seus autors. Mitjançant aquesta mena d'interacció augmenta notablement la comunicació directa entre el mitjà i els seus lectors.

Amb el periodisme digital la informació ja no és lineal, sinó multidireccional, això vol dir que existeixen diferents vies o direccions per a accedir a la informació. La hipertextualitat permet la navegació en el contingut mitjançant múltiples enllaços que connecten determinats elements informatius amb uns altres.

A més d'aquestes tres característiques principals, el periodisme digital també es defineix per altres factors com l'accessibilitat, la usabilitat i la immediatesa. En l'era del periodisme digital, les notícies s'actualitzen les 24 hores del dia i fins i tot ofereixen a l'usuari unes certes opcions de personalització d'acord amb els diferents dispositius que utilitzen.

En resum, el periodisme digital s'ha convertit en un nou mitjà de comunicació, diferent dels ja existents. I, consegüentment, requereix un tractament periodístic diferenciat perquè presenta les seues mateixes característiques. No sols permet la interactivitat amb els continguts i amb altres individus, sinó que

també organitza el seu discurs de manera hipertextual i, a més, sense límits de temps ni d'espai.

En l’última dècada han proliferat els mitjans digitals, amb noves empreses d’una banda i compaginant la premsa escrita i, fins i tot, l’audiovisual amb la plataforma digital en les ja existents.

Alzira i la comarca no ha sigut menys i el periodisme per Internet ha gaudit d’una excel·lent acollida per part dels lectors davant la seua immediatesa i proliferació de vídeos i reportatges gràfics; així, cal ressaltar Riberaexpress, El Seisdoble, Alzira. Cronica.es, Noticias de la Ribera i d’altres. Mentre les emissores com Alzira Ràdio i Onda Cero La Ribera compaginen les emissions per les ones amb els seus respectius digitals i, fins i tot, les delegacions comarcals de Levante-EMV i de Las Provincias també aprofiten la digitalitat i les xarxes socials per a emetre algunes de les seues notícies.

És un mitjà que requereix llavors un tractament periodístic diferent perquè presenta característiques pròpies.

Fins ací hem vist en què consisteix el periodisme digital i quines són les seues principals característiques. Si t'agradaria aprendre molt més sobre aquesta apassionant activitat, et convidem a realitzar el curs de Periodisme Digital a distància. Aquest curs 100 % en línia t'ofereix una completa formació quant a les principals eines i estratègies d'aquest nou tipus de periodisme. T'hi esperem!

«No progresses millorant el que ja està fet, sinó esforçant-te per aconseguir el que fins i tot queda per fer».

L,EXALTACIÓ DE LA FEMINITAT: RENOVAR-SE O

MORIR?

Edgar Talens Lozano Graduat en Història per la Universitat de Valéncia

Les societats evolucionen, com també ho fem nosaltres. La nostra contemporaneïtat ens obliga necessàriament a tractar de comprendre el món que ens envolta i els canvis que, afortunadament, recull en el seu esdevindre. Actualment, ens movem en una societat líquida i en una evolució constant que ha aconseguit dur al debat, per a disgust d’algú , la tradició. Però anem a pams. Què és una tradició? Si atenem la definició del Diccionari Normatiu Valencià, la primera accepció és bastant clara: ‘Costum, ús o norma que es manté de generació en generació’. Sovint, donem per fet que les tradicions, pel simple fet de ser-ho, són immutables, com si es tractara d’un ens consagrat; el ben cert és que quan estes no s’adapten a la realitat social del moment, s’acaben dipositant als museus on, tancades a les urnes de la seua realitat anacrònica, moren. Ja ho diu el refranyer, que apel·lant Miguel de Unamuno, es qüestiona: renovar-se o morir? O filant més prim i en paraules del mateix autor: «el progrés consistix a renovar-se».

Les Falles, tal com les coneixem, descansen, almenys, sobre dos-cents anys d’història. Això no obstant, és el segle XX quan es configuren les bases de la festa, la qual passà de ser una celebració secular i civil a adoptar uns tints religiosos que l’acompanyaren al compàs d’un context social com ho seria el franquisme.

Si les Falles foren durant els anys de la República un altaveu social, durant la dictadura esdevindrien un element de publicitat del règim. Tot plegat, la festa ha hagut de canviar en innumerables ocasions el seu format d’acord amb el rerefons històric que l’ha acompanyat, i això és una realitat incòmoda. Dins dels elements que han amalgamat esta celebració, la figura de la dona és un clar referent que ha participat en les festes falleres, almenys des de la dècada dels anys trenta. Si

bé l’exaltació de la feminitat ha sigut una constant històrica, esta s’ha d’interpretar mitjançant els cànons que han perseguit la dona pràcticament des de l’Edat Mitjana, amb un discurs trobadoresc, feudal i, més tardanament, romantitzat. Això no obstant, i més enllà de prospeccions al passat, la figura femenina s’ha subjugat als ideals d’una bellesa innòcua que establia uns llindars perillosos de creuar, almenys, per a tota dona que es volguera «respectar». Haurem d’esperar al segle XV per trobar a la nostra literatura un exponent que trenque els esquemes de la concepció de la dona. El primer a fer-ho seria Ausiàs March, que concebia la figura femenina com el «llir entre cards» i li conferia qualitats que la convertien en una criatura «plena de seny», tot i la concepció mística en què ho feu. Amb estos recursos literaris, l’excels March atribuïa a la dona el sentit del seny, o més modernament del trellat, això és, uns dots intel·lectuals que fins aquell moment eren una rara avis en una tradició literària marcadament misògina. L’escola jocfloralista del segle XIX, en el seu afany per recuperar la llengua i cultura pròpies d’un passat gloriós, rescataria aquell esperit afalagador, de tradició occitana i d’estil feudal, fent ús d’arcaismes i adaptant aquell llenguatge.

És en este context, a cavall entre el huit-cents i la dècada dels anys trenta del segle XX, quan es configura una tradició d’exaltació de la figura femenina que, amb molts canvis, aplegarà fins als nostres dies. Rius de tinta han exaltat la dona valenciana des d’un ideal de feminitat, que responia a la realitat social del moment. La moderna figura de la fallera major reclouria no sols l’ideal de la valencianitat romàntica a través d’uns cànons estandarditzats de la indumentària, sinó que convertiria la dona en la dipositària d’unes virtuts molt ben definides, a qui assignaria un paper molt clar.

La consolidació del romanticisme, els regionalismes i la recerca d’una identitat pròpia, van conduir a la consolidació de la valencianitat durant les acaballes del

Pepita Samper, en una imatge de l’època del recull del cèlebre fotògraf Vicente Barberà Masip.

segle XIX i els primers anys del segle XX, una al·legoria folklorista que prendria forma especialment als anys vint, i que va estar promoguda en la seua gènesi per l’alta burgesia valenciana del moment, una construcció icònica que arrelava als anys de la Renaixença valenciana i que esperonà els primers concursos de bellesa. En este sentit, cal assenyalar l’impacte de l’Exposició Regional Valenciana de 1909, una fita de gran importància on confluïren notables membres de l’aristocràcia i de l’alta burgesia, així com personalitats de la cultura literària, com ara el poeta Teodor Llorente. Va ser en el context d’este esdeveniment que es va gestar el primer certamen de bellesa, guanyat per la senyoreta Rosa de la Figuera i de la Cerda, de la qual, per cert, es conserva el vestit de valenciana que va abillar durant l’esdeveniment. En el mateix context és interessant ressaltar la figura de Pepita Samper Bono, guanyadora del concurs de «Bellesa Espanya» convocat pel diari ABC l’any 1929. La transcendència d’este fet suposa l’establiment de les bases del que posteriorment serà la figura de la fallera major. Estos dos últims exponents són l’inici de la tradició fallermajorista, una figura revestida de simbolisme i bastant estàtica durant pràcticament tot el segle XX. Amb estos antecedents a la nostra mà, resulta més fàcil entendre la transcendència de la fallera major en la festa de les Falles. Correspon al teixit faller i als seus components determinar el futur d’una figura immutable fins als nostres dies, però que demanda canvis a curt termini per a la seua supervivència. I no, no necessàriament implica la seua supressió, sinó que demana actualitzar-la als valors actuals i reconciliar-la amb la nostra realitat palpable, la d’una societat del segle XXI que poc o res es podria reflectir, a tall d’exemple, en l’espill dels anys seixanta o setanta. Afortunadament, en els últims vint anys, les dones han anat ocupant espais en l’òrbita fallera, espais que transcendixen l’àmbit estètic i representatiu, per a instal·lar-se en l’àmbit funcional, vàlid i competent, en un món d’absurds reglaments i normes no escrites que, paradoxalment, havien sigut escrites per hòmens. Ja no és estrany vore tresoreres, o fins i tot presidentes, un fet que si bé ara sembla d’allò més natural, no ho va ser tant durant molt de temps, un fenomen que reforça les Falles en la seua capacitat d’auto reconstruir-se i revitalitzar-se.

Fotografia original inèdita de Rosa de la Figuera i de la Cerda, amb el vestit d’espolí Óvalos. (Fotografia cedida per Xavier Rausell Adrián).

El paper de les falleres majors ha començat a transcendir aquells models anquilosats que sempre ens han semblat inalterables, i se’ls han intentat atribuir un caràcter més funcional i menys estètic. Algunes comissions han començat a prescindir del vers inicial dels seus llibrets que, entre rimes i estrofes, lloaven la màxima representant de les Falles, i han introduït els seus respectius saludes al més pur estil presidencial, un paper que estava exclusivament reservat als hòmens. Altres localitats valencianes han obert la porta a la representació masculina de la festa, i que els més tradicionalistes es neguen a plantejar. El ben cert és que el nom no fa la cosa i, potser, hauríem de buscar una nomenclatura més adient i més exacta amb la qual els hòmens puguen ser dipositaris de la representació de la festa i, alhora, sentir-se còmodes amb el conjunt del teixit festiu, sense buscar paral·lelismes absurds amb la tradicional figura de fallera major, sense complexos i sense befa. Siga com siga, seran les Falles i la seua històrica capacitat camaleònica les qui determinaran estes qüestions. Alguns en diuen progrés. Mutar les tradicions no les buida del seu contingut i essència, ni tampoc implica necessàriament plantejar la seua desaparició, sinó que significa poder-les adaptar al context que mereixen, com ho fa la literatura, la moda, l’art o el cinema, o, per què no, com ho va fer Ausiàs March en el context literari de la seua època, sense erradicar, renovant. Les societats canvien i nosaltres amb elles, i no per convicció, que també, sinó per necessitat i supervivència, però sobretot per coherència.

De coentor, diuen que els valencians n’anem ben servits. El gran Joan Monleón ja parlà de la mítica «coentor valenciana», i és que els valencians tenim una concepció de la vida i de l’estètica un tant barroca, exuberant i molt arrelada, com nosaltres, i que ens ha acompanyat en el nostre caràcter; però, paradoxalment, tenim la capacitat d’adaptar-nos als nous escenaris amb relativa facilitat, forma part del nostre tarannà i de la nostra forma de concebre: arròs i tartana, casaca a la moda i rode la bola a valenciana. El dia que deixe de rodar, ja en parlarem.

EL PROGRÉS A LA PÓLVORA

Ramón Gisbert Vives coeter

Encenem la metxa… Moltes gràcies a la falla Caputxins per donar-me, per segona vegada, l’oportunitat de col·laborar en el seu llibre, en què parlaré del progrés de la pólvora.

Progrés?

Jo no puc tirar trons amb vosaltres… I en tinc tots els carnets. Fa catorze anys jo vos portava la pólvora i pegava foc a les vostres falles. Què hi fem ara, amics?

Quan jo tenia 7 anys, mon tio Pepe (José Folqués), un amic de mon pare, em tragué a la cordà de Benimuslem. Hui, fa falta tindre 18 anys i tindre el CRE (Consumidor Reconegut com a Expert) o tindre 16 anys i anar acompanyat per un adult (sols a València), gràcies a l’FVAAC. Estic a favor de les normes i la seguretat, però a València l’han «cascat» per tots els costats… Assegurances personals, permisos, responsabilitat civil, SAMU, molta burocràcia, etc.

Qui eren els pirotècnics?

Qui fabrica i produïx articles explosius. Sense menysprear-los, els artistes eren els aficionats dels pobles, el coeter portava la pólvora (traques, voladors, trons, carcasses, estopí, metxes, minats…) i ells feien l’espectacle al poble. Tot açò hui dia ha canviat… I molt!

Els nostres pirotècnics, artistes que fabriquen i produïxen articles explosius lluminosos, fumígens, sonors i cromàtics, per al plaer de la gent.

Què és la pólvora?

Una mescla fortament explosiva de diverses composicions, la més antiga de les quals és de salnitre, sofre i carbó, sòlida i generalment en forma de grans, emprada per a impulsar projectils en les armes de foc i preparar focs d’artifici.

D’ahí l’expressió «ser un pólvora», el xiquet inquiet i de reaccions molt ràpides. La tecnologia ha avançat:

• Del coet de canya al de cartó. Antigament canut de canya, cordat i enquitranat, hui una màquina amb canut de cartó, usats en la cordà (gàbia, carretilla, caixonà i canya).

• Dels tronadors nugats amb fil i metxa enquitranada als tronadors fets a màquina limitats a 1,3 gr d’importació, usats en la despertà.

• Dels voladors de tro i color amb canya de riu i nugats en corda als voladors amb canyeta de fusta i caputxa de plàstic nugats amb cinta, usats per a tirar salves, començaments de festes, avisos al poble, eixides de festers.

• De les carcasses de tro i color, cilíndrica o esfèrica, coberta d’una tela enquitranada a les carcasses fetes de plàstic i pegades amb cola. Per al tro s’usava canó de cartó (obtingut de la pasta de paper i ajuntant una capa amb l’altra, sobreposant-les per fer-les consistents i dures), i per al color s’usava ferro. Cal entendre que si s’usava el ferro per al tro, en cas de rebentar haguera escampat metralla (trossos menuts de ferro). Hui tots els canons o bateries per a disparar són de PVC.

Encara que hui dia s’usa tota aquesta tecnologia avançada, en el cas de les palmeres continuem amb una confecció artesanal del mestre que treballa en la caseta del polvorí, és a dir, dibuixant manualment les figures que veiem als focs d’artifici. Els colors d’aquestes figures s’elaboraven, abans i hui també, amb productes químics com titani (platejat brillant), sodi (groc), coure (blau), estronci (roig), alumini i magnesi (platejat), bari ( verd), clorat de potassi junt amb sucre (blanc) i, per descomptat… per als valencians el calci (taronja).

En els sistemes de disparar, abans amb botafocs o minats, i hui dia es dispara amb màquines digitals, per cable i sense cables, i programes digitals, sobretot per a castells d’artifici o piromusicals.

Com a anècdota històrica, m’agradaria recordar que l’any 1356, a la plaça Picadero i al Portal del Mar es venien coets en la botiga anomenada la Casa de la Pólvora.

L’any 1412, cinquanta-sis anys després, el Consell de la Ciutat ordenà que ningú disparara a la nit coets corredors o borratxos, ja que per ser els coets preferits es feia un gran consum d’ells; arribaren a incrementar-se tant que posteriorment, el 1469, els jurats per a evitar perills (especialment incendis) prohibiren la seua fabricació i venda en el carrer del Trench.

EL MÓN DE LA DISCAPACITAT TAMBÉ PROGRESSA

Xavier Cantera

Exdirector del centre ocupacional Adispac

Des de 1975 estic convivint amb les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament ocupant diferents càrrecs i funcions de responsabilitat i puc atestar que aquest món de les persones amb diferències funcionals ha progressat molt, però molt lentament, la qual cosa fa que s'haja comés amb elles una llarga injustícia que serà molt difícil de superar si no ho accelerem de manera prioritària per a situar-les al lloc que els correspon en la cultura, en les pràctiques socials i en les legislacions de hui.

No em referisc als progressos científics i tècnics, que no han parat mai d'avançar fins a passar de pensar que havien de ser aquestes persones les que havien d'adaptar-se al seu entorn al fet que siga la societat la que ha d'adaptar-se a aquestes persones, oferint-los tots els suports necessaris per a la seua vida diària i per a la seua inclusió en la societat en tots els àmbits. De passar de definir-los com a malalts a reconéixer-los com a persones diferents, d'educar-los separant-los dels seus conciutadans a incloure'ls en els sistemes universals dels diferents serveis públics com tota la ciutadania, de receptar per a ells «café per a tots» a ajudar-los amb una atenció centrada en cada persona, hem passat de marginar-los i amagar-los per creure que eren un càstig diví a fer-los visibles de manera evident en tots els àmbits de la societat, on se'ls reconeixen els seus drets inviolables des del seu naixement fins al seu envelliment i mort.

Però aquest progrés també ha sigut possible gràcies al Moviment Associatiu de Famílies (PLENA INCLUSIÓ), a la unió de les entitats en la Federació Patronal sense finalitat de lucre (FEAD), al treball dels sindicats, dels professionals i a la legislació, aprovada pels diferents governs democràtics, que els ha reconegut com a persones titulars de drets i, en moltes ocasions per pal·liar l'abandó patit, amb una discriminació positiva i donant-los preferències merescudes. Quan fa quaranta-set anys Adispac va començar la seua marxa, una miserable subvenció anual incerta, completada amb mercats solidaris, loteries i deixant-se les famílies

tot el que l'Estat els donava per elles i, amb prou faenes, s'arribava a pagar les despeses dels pocs serveis terapèutics i formatius, de menjador i transport que rebien. Ara, signem un concert anual per valor de més de sis-cents mil euros.

El 1980, amb govern d'UCD, es publica el Reial decret pel qual es crea la Comissió Nacional Espanyola de l'Any Internacional dels Disminuïts Psíquics, Físics i Sensorials, ja que l'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar l'any mil nou-cents huitanta-un com «Any Internacional dels Disminuïts Psíquics, Físics i Sensorials», amb la finalitat de promoure i impulsar els esforços nacionals i internacionals tendents a la prevenció de minusvalideses i rehabilitació integral dels deficients, incloent-hi mesures sanitàries, educatives, assistencials i laborals i declarant aquests objectius com a primordials de tota política social, en la mesura en què constitueixen un dret fonamental de l'individu. En ocasió d'aqueix any, Adispac va rebre, del Fons Nacional d'Assistència Social, tots els fons necessaris per a comprar i adequar les instal·lacions del Centre Ocupacional la Ribera existent actualment en el polígon de la carretera d'Albalat.

El 1982, amb govern d'UCD, es va aprovar la Llei d'integració social dels minusvàlids (LISMI), una normativa que suposaria un punt d'inflexió i detonant d'un canvi de mentalitat en matèria d'integració laboral per a les persones amb discapacitat.

El 1989, amb govern socialista, es publica la primera llei de Serveis Socials de la Comunitat Valenciana, amb l'objectiu de regular, com a sistema públic, els serveis socials de la Comunitat Valenciana orientats al benestar i a la qualitat de vida, amb especial incidència en la prevenció, eliminació o tractament de les desigualtats socials.

El 1990, amb govern socialista, es publica el Decret de la Generalitat Valenciana, sobre el registre, autorització i acreditació dels Serveis Socials de la Comunitat Valenciana que féiem les famílies fonamentalment, posant ordre i concert en el sector i regulant les condicions per a poder cobrar unes subvencions graciables més dignes, encara que arribaven quan arribaven.

El 2006, amb govern socialista, es va publicar la Llei de la promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència que té per objecte regular les condicions bàsiques que garanteixen la igualtat en l'exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establits en les lleis, mitjançant la creació d'un Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència.

El 2013, amb govern del PP, es publica la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seua inclusió social (LGD) per a garantir el dret a la igualtat d'oportunitats i de tracte, així com l'exercici real i efectiu de drets per part de les persones amb discapacitat en igualtat de condicions respecte de la resta de ciutadans i ciutadanes, a través de la promoció de l'autonomia personal, de l'accessibilitat universal, de l'accés a l'ocupació, de la inclusió en la comunitat i la vida independent i de l'erradicació de tota forma de discriminació, d’acord amb la

Constitució espanyola i a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i els tractats i acords internacionals ratificats per Espanya.

El 2019, les Corts Valencianes, amb el govern del Botànic, van aprovar la Llei valenciana de Serveis Socials Inclusius, que reconeix les prestacions socials com un dret essencial i d'interés general i situa el sistema de serveis socials al mateix nivell que el sanitari i l'educatiu.

El 2022, amb govern de coalició progressista, es modifica la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seua inclusió social afegint-hi l'accessibilitat universal: és la condició que han de complir els entorns, processos, béns, productes i serveis, així com els objectes, instruments, eines i dispositius per a ser comprensibles, utilitzables i practicables per totes les persones en condicions de seguretat i comoditat i de la forma més autònoma i natural possible. En l'accessibilitat universal està inclosa l'accessibilitat cognitiva per a permetre la fàcil comprensió, la comunicació i interacció a totes les persones. L'accessibilitat cognitiva es desplega i fa efectiva a través de la lectura fàcil, sistemes alternatius i augmentatius de comunicació, pictogrames i altres mitjans humans i tecnològics disponibles per a tal fi.

Abans de final d'aquest any 2022, amb el Govern del Botànic, s'han signat els acords entre Generalitat Valenciana i el sector dels serveis socials per a regular els centres i serveis mitjançant concerts, per a tipificar i homologar els serveis i els sous al sector públic, un procés realitzat amb la participació de tots els sectors implicats que culminarà el 2027 amb la responsabilitat de la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives d'efectuar el pagament delegat a tot el personal que treballa en aquests centres i serveis. S'acabaran les ajudes insegures, augmentarà la qualitat de l'atenció i esperem que s'abandonen també les paraules insultants com subnormal, disminuït, minusvàlid, deficient i es diga «persones amb discapacitat o amb diversitat funcional». Si la ciència avança, també el llenguatge és important que canvie.

René Descartes

«Dues coses contribueixen a avançar: anar més de pressa que els altres o anar pel bon camí».

SALVAR ELS MOBLES DE LES FALLES

Diego Gómez Alcalde d’Alzira

Darrerament, són moltes falleres i molts fallers els qui estan reflexionant sobre què signifiquen les Falles en el món de hui dia. Reflexionen i arriben a la conclusió que són un munt d’elements els que donen vida a les Falles. Treball, compromís, cultura, progrés, innovació, aprenentatge, festa, art, crítica, costums, amistats, família… I una infinitat d’elements més.

Continuant amb la reflexió, com a representant públic em pare a pensar en què són les Falles hui, què han sigut i què seran. I si pose la vista enrere, puc confirmar que les Falles són tradició, són història i costums, una festa amb molts anys a l’esquena que encisa tothom. Però també són canvi, evolució i adaptació. Els anys van passant, la població va canviant, progressant, i les Falles han tingut i han de tindre la capacitat d’adaptar-se i créixer al mateix temps que ho fa la resta de la societat. I és en este vessant on vull encabir el progrés de les nostres Falles.

(1) Al llarg de la seua història, les Falles han patit diverses crisis, però totes elles han sigut, essencialment, crisis de caràcter local o estatal. Per exemple, l'esclafit de la Guerra Civil espanyola, que deixà València sense Falles entre 1937 i 1939. El 1958, quan a causa de la devastadora riuada que l’octubre de 1957 assolà València, a punt s'estigué de no celebrar les Falles de 1958. Però com les Falles estaven en una irresistible dinàmica de creixement i expansió, estes crisis foren feliçment superades i la festa va continuar fent-se gran.

Ben paradoxalment, les grans crisis econòmiques mundials quasi no han afectat la festa de les Falles. Ni la Primera Guerra Mundial (1914-1918), ni la subsegüent pandèmia de l’anomenada grip espanyola (1918-1919) no tingueren un gran impacte en la festa. Igualment va passar amb els efectes de la Gran Depressió causada per la crisi de 1929. En realitat, els anys trenta foren els de major creixement de la festa, marcats per la creació de noves comissions, una eclosió de rituals i una gran explosió de creativitat artística. Els efectes de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) tampoc afectaren per a res les Falles.

1 Extracte de l’article de «Les falles i la fragilitat», de Gil Manuel Hernández.

Més recentment, el 2008, el trencament de la bombolla immobiliària, l'endeutament públic i privat, el saqueig de les arques públiques per part de no pocs governs estatals, autonòmics i municipals, el tancament de milers d'empreses i el brutal increment de l’atur donaren pas a una forta inestabilitat social i política en els anys posteriors a este any. Al remat, es confiava en el fet que la crisi passaria, de forma que uns anys de certa recuperació a partir de 2015 crearen el miratge que la festa encara era forta.

Però a començaments de 2020 aparegué al món la pandèmia de la covid-19, i per a sorpresa de tothom, el 10 de març de 2020 se suspengueren les Falles per primera vegada des de 1937. Les Falles s’aturaven, les comissions s’aturaven, els tallers artesans s’aturaven, el planeta sencer s’aturava. Una crisi nova, global i diferent, estava en marxa. I en esta ocasió sí que va afectar profundament la festa fallera.

La fragilitat de les Falles en els tres darrers anys s’ha fet evident. Fragilitat que ha impactat en una plantà quasi impossible pels efectes d’una DANA associada als nous episodis meteorològics extrems lligats al canvi climàtic. Falles on han aparegut algunes escenes d’odi típiques d’una societat polaritzada i crispada que han posat damunt la taula les polèmiques, els riscos i les tensions d’una convivència multicultural amenaçada per ideologies extremistes. I, per últim, unes Falles celebrades en un temps durant el qual s’han disparat els preus de la llum, el suro, el contraxapat o altres matèries primeres, essencials per a la construcció de falles i la viabilitat dels tallers on es fan.

Amb tot este panorama, tal vegada cal plantejar-se poder salvar els mobles de les falles per poder reforçar el present i el futur de tot el que envolta el món faller i més en una ciutat com la nostra que vol desmarcar-se de la influència una mica viciada del cap i casal, perquè plantejar unes Falles amb la magnitud que tenia la festa abans del 2019 serà possiblement molt difícil de sostenir, crisi que encara no ha acabat i que hauria de servir d’oportunitat per a obrir un debat en profunditat sobre la reinvenció integral de la festa.

Tal vegada seria necessària una reinvenció de les Falles sota el paradigma del decreixement per a la supervivència atenent quatre qüestions essencials: el que cal rebutjar, el que cal preservar, el que cal recuperar i el que cal introduir. Cal reimaginar una festa més modesta i reduïda, que no estiga massa lluny de la dels anys trenta del segle passat. Una festa més casolana, més arrelada, menys mercantilitzada, també menys patriarcal i ecològica. Una festa que no siga un objecte de consum, on s'han fomentat la competitivitat, els processos de mercantilització o la privatització de l’espai públic, amb la proliferació d’envelats, xurreries, paradetes i estructures que en principi no tenen molt a veure amb l’arrel de la festa i entrebanquen les relacions fructíferes amb el veïnat.

Si volem mantenir tot el valor i la protecció patrimonial de la festa, especialment la condició, sempre revisable per la UNESCO, de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, caldria mantenir els elements més entranyables i emocionals d’una festa total, però sobretot la continuïtat i fortalesa de les comissions, si és necessari amb menys comissions falleres, o amb la possibilitat que estes puguen coordinar-se formant unions temporals de comissions, obrint, fins i tot, la mà a col·laboracions amb entitats cíviques o veïnals. Amb una especial protecció i salvaguarda de la sàtira fallera, dels llibrets, del teatre faller, així com de la normalització de la nostra llengua.

Quant a la recuperació, es referix a reprendre i actualitzar l’antiga relació simbiòtica de les Falles amb els veïns; els antics materials de construcció de falla com cera, teles i cartó; la implicació dels xiquets en la concepció de les falles infantils; una festa més diürna i més amable, menys alcoholitzada, recuperar la màgia primigènia de la plantà i la cremà. I també s’haurà de reflexionar sobre quins són els actes i rituals de la festa imprescindibles, i quins són clarament secundaris. Seria peremptori poder incorporar nous actes, experiències i iniciatives que vinculen càlidament la festa al seu entorn social.

La responsabilitat és de totes i tots els que ens estimem les Falles i valorem el dret a la festa com un dret humà inexcusable. Serà peremptori poder incorporar nous actes, experiències i iniciatives que vinculen càlidament la festa al seu entorn social urbà, amb els seus nous veïns, i a les noves necessitats i expectatives ciutadanes. I sempre sota unes bases més ecològiques, igualitàries i comunitàries, amb capacitat de conciliar l’alerta social pròpia dels temps que corren amb la resiliència, la responsabilitat col·lectiva i l’esperança activa en un món millor i en una Alzira de futur.

EL PROGRESO MUSICAL

Xavi Pérez i Juanes

Músic i regidor de Festes i Comunicació

L’any 1976 vaig començar els meus estudis de música en les Escoles Pies d’Alzira, on tenia la seu la Societat Musical d’Alzira, una seu quasi tercermundista, en la qual els xiquets i les xiquetes del poble estudiàvem solfeig amb l’objectiu d’entrar a tocar a la banda de música: tot un repte.

Recorde el meu primer professor de solfeig, el Sr. D. José Domínguez, un retor que era molt renegó, i el primer llibre que va caure en les meues mans per a aprendre solfa va ser El Progreso Musical, un manual bastant difícil per començar l’ensenyament musical.

A poc a poc apreníem notes, compassos, teoria, etc. L’any següent, la meua bessona i jo passàrem a primer de solfa amb la professora Encarna Grau. Sempre present estava El Progreso Musical. Recorde perfectament la lliçó 20: «sol, sol, sol, sol-la-sol-fa-mi, do-si-la, do-la-sol» i així fins a arribar a la lliçó 36, que era l’última del temari de primer, una lliçó també molt apegalosa melòdicament.

Sí, casualitats de la vida que el manual que s’utilitzava per a aprendre solfeig s’anomenara El Progreso Musical, i és que la música és progrés, és vida, sense música no hi ha vida i gràcies a la música molts alzirenys han progressat en la seua trajectòria professional. Cal recordar que de la Societat Musical d’Alzira han eixit més de 200 professionals que treballen en les millors orquestres, bandes, conservatoris, escoles i instituts per tot arreu, a banda de tindre magnífics compositors i directors d’agrupacions musicals.

Per altra banda, un músic, en un 90 % sempre «progresa adecuadamente» en els estudis primaris, secundaris o universitaris. La música té eixe don especial de sensibilitat i de creació.

La música, segons diversos estudis, millora les capacitats de processament neuronal, ajuda al desenvolupament de les capacitats motrius, motiva la socialització, involucra ment, cos i sentiments i potència la motivació acadèmica.

Des del punt de vista psicològic, la música involucra emocions, fomenta les conductes expressives i la imaginació creativa. Estudiar música ajuda a trobar esta vinculació entre les emocions i l’art, i és per això que molts dels alumnes la utilitzen com a vehicle d’acte i expressió mitjançant els seus projectes personals.

En definitiva, la música fa progressar l’ésser humà, la música fa un món millor, la música és el millor invent per als sentiments i la vida.

PROGRESSANT MALGRAT LES ADVERSITATS

Gemma Alós Sospedra Regidora de Salud, Participació, Consum i Régim Intern de l’Ajuntament d’Alzira

Encara recorde perfectament les paraules del president de la Generalitat la nit del 10 de desembre de 2020. Amb gest preocupat, envoltat dels consellers i les conselleres, pronunciava les següents paraules: «Hem acordat, seguint la instrucció del Ministeri de Sanitat, ajornar la celebració de les festes de les Falles i de la Magdalena en tota la Comunitat Valenciana». Sis dies abans que els nostres monuments lluïren als carrers de la ciutat, començava un malson que duraria dos anys.

Jo estava al casal de la meua comissió, llegint incrèdula les notícies que arribaven des de tots els mitjans de comunicació. Responent com podia les preguntes de falleres i fallers. Allí, al casal, aquella nit tot pareixia irreal. Totes i tots sabíem que la situació no era bona, però no esperàvem una decisió com aquella. Ho teníem tot preparat. Teníem el monument a punt per a eixir al carrer, la indumentària preparada per a ser lluïda durant tres dies frenètics, els coets esperant per a despertar cada dia a la nostra ciutat. En aquell moment, aquella nit, tot va quedar suspés.

Crec que quasi ningú podia imaginar el que estava per vindre. Quatre dies després, sense haver pogut encara assimilar la notícia de la suspensió de les Falles, es decreta l’estat d’alarma amb grans restriccions i comença un dur confinament. Després d’això, tots sabem com continua la història.

Fins a eixe moment, la Regidoria de Sanitat de l’Ajuntament d’Alzira havia sigut un departament tranquil, amb poques emergències i quasi sense problemes; però aquell dia de març va marcar un punt d’inflexió. De sobte, ens vam convertir en l’eix d’unió entre un personal sanitari completament desbordat i una ciutadania necessitada d’informació. Els primers dies, les primeres setmanes fins i tot, van ser caòtiques. Després, vam aprendre a treballar improvisant, sense planificar res amb antelació, adaptant-nos a canvis constants i sota la pressió de veure com les dades de contagi augmentaven.

Des d’aquell dia de març han canviat moltes coses. Nosaltres hem canviat, la societat ha canviat i la sanitat ha canviat. De vegades, el progrés de les societats

naix de situacions adverses, i les millores que s’han dut a terme en molts àmbits després de la pandèmia són un clar exemple de progrés en èpoques complicades. Tots i totes poguérem comprendre que el comportament d’una persona pot tindre un gran efecte en la resta. Som un col·lectiu, una societat connectada on el problema d’una o d’un, és el problema de totes i tots.

Des de l’administració pública ens involucràrem en la tasca dels sanitaris com no ho havíem fet mai. Aconseguírem, entre totes i tots, crear una xarxa de col·laboració on sanitaris, polítics i tècnics hem treballat sense descans amb un únic objectiu: el benestar de la ciutadania. L’Ajuntament d’Alzira va fer un pas de gegant en la implantació del treball telemàtic; de fet, la Regidoria de Sanitat va poder continuar treballant amb absoluta normalitat. Ara, les reunions telemàtiques són unes grans aliades per a nosaltres, ja que ens permeten reduir els temps, evitar desplaçaments innecessaris i guanyar en immediatesa.

Als centres sanitaris de la nostra comunitat també han canviat moltes coses. Els sanitaris i les sanitàries demostraren què significa la paraula ‘resiliència’. S’adaptaren les plantilles i es reorganitzaren els recursos per a fer front a la situació epidemiològica. Ara, tres anys després, s’han agilitzat processos, s’ha millorat la forma de comunicar-se amb la ciutadania i s’ha fet un gran avanç en la millora dels centres sanitaris. Un dels grans canvis, que ja eren una realitat en països del nostre voltant des de fa anys, és la introducció de les visites no presencials. De vegades no és necessari anar al centre de salut, i tindre l’opció de rebre una telefonada del teu metge o la teua metgessa és un dels grans progressos que han derivat de la pandèmia. Introduir esta nova forma de comunicació fa que la rapidesa en la resposta dels sanitaris es multiplique exponencialment.

També s’han agilitzat els processos en tots els àmbits de la medicina. La vacunació massiva, gran part de la qual es va realitzar a la nostra ciutat, va ser un dur examen per a totes i tots nosaltres. Ens enfrontàvem al repte d’haver de vacunar milers de persones cada dia; no podíem fer assajos ni ens podíem permetre que res eixira mal. De nou, la col·laboració entre totes i tots va fer que fora un èxit, i aquells dies es va descobrir, per exemple, els avantatges de les notificacions a través de missatges de text. En certa manera, hem avançat, modernitzant el sistema de comunicació entre el Departament de Salut i els usuaris.

I, naturalment, els fallers i les falleres també hem canviat. El nostre comportament al llarg d’estos anys ha sigut exemplar, ja que hem entés que som una festa multitudinària i que la seguretat dels nostres veïns i les nostres veïnes és la prioritat absoluta. Des d’aquell dia de març hem viscut tres dies de Sant Josep molt distints: el primer, des de casa, confinats; el segon, amb una mínima relaxació de les restriccions, però sense Falles, i el tercer, amb unes Falles a les quals els faltaven actes. L’any 2023 ens esperen unes Falles com les de sempre, amb tot i amb totes i tots. Algunes comissions ja no són les mateixes, però tot i les dificultats, totes lluitem per a dignificar la festa que tant estimem.

En definitiva, en estos quasi tres anys que han passat des d’aquell dia de març de 2020 han canviat moltes coses. La part negativa de la pandèmia té un pes innegable, que mai oblidarem, però vull pensar que també hem avançat com a societat. Hem avançat cap a una sanitat més preparada i valorada i cap a una ciutadania més conscient de la importància de no malgastar els recursos disponibles. Ara som més eficients i eficaços, i tenim molt clar que ens necessitem els uns als altres. Els últims tres anys ens han posat a prova, però hem aconseguit progressar malgrat les adversitats.

«El veritable progrés social no consisteix a augmentar les necessitats, sinó a reduirles voluntàriament; però per això cal ser humils».

Mahatma Gandhi

Julio Monterrubio, madrileny de naixement, viu a Alzira. Es va iniciar al taller de Ramón Primo Ferri a Alzira. Durant la seua carrera ha aconseguit sis primers premis en la màxima categoria del Cap i Casal, on també ha plantat en la Secció Especial Infantil. Així com a Alzira, on també ha estat guardonat en diferents ocasions. El 2019 rep la insígnia de plata del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València que la institució atorga als artistes fallers jubilats. Hui ens dedica un poc del seu temps perquè el puguem conéixer un poc més.

ENTREVISTA A JULIO MONTERRUBIO, ARTISTA FALLER

1. Com veu el progrés dels monuments?

Quan vaig començar, i gran part de la meua carrera, l’ús que es feia dels materials era totalment diferent. Al principi s’utilitzaven el fang, els motles… Era un procés més laboriós. Hui en dia això ha evolucionat, per sort, perquè seria impensable treballar així, ja que econòmicament no seria factible.

Era una forma de treballar molt artesanal i bonica, les falles eren escultures pures de fang. El treball de l’artista faller anà progressant fins que el 1995 es va fer la primera falla de suro completament, que suposà un canvi en la forma de fer falles. En els inicis, el suro es treballava de manera molt artesanal, no com ara, però la utilització d’aquest material ja suposà un avanç pel que fa al temps de fer una falla. A partir dels anys 2000 comença a produir-se un canvi en el modelatge físic del suro pel modelatge digital.

El modelatge digital consisteix a fer les peces en un ordinador, la qual cosa també és costosa i requereix el seu temps, després es projecta i amb una màquina es fresa la peça des de l’arxiu digital. La peça es pot realitzar en la mesura desitjada. Aquest fet ha beneficiat el temps que es tarda a realitzar una figura. Gràcies a aquesta evolució tecnològica, hui podem veure les falles que veiem. Si no fora així, amb els pressupostos actuals, si haguérem de fer els monuments amb les tècniques d’abans, seria impossible. Els monuments es reduirien a molt més de la meitat.

2. Pel que fa a l’estructura dels monuments, com creu que han progressat?

Les estructures internes de la falla anteriorment es feien de fusta, i quan era necessari feien servir ferro: alguna esquadra o alguna cosa. Hui en dia crec que

els artistes utilitzen més el ferro per dos motius principals. Les línies d’ara de falla, el que agrada són peces en les quals es juga amb el disseny. Un disseny que moltes vegades és més fi. Hi ha circumstàncies en les quals seria un risc posar una figura de diverses tones amb una fusteta, ja que seria un perill per a la persona que visita la falla i per a tots. Jo sempre he pensat que la seguretat està per davant de tot. Una festa no es pot convertir en una tragèdia.

Hi ha moltes persones que critiquen que es reforce o es faça alguna estructura de ferro, però l’evolució dels monuments ho requereix. Si sabérem que no va haver-hi vent o pluja, no hi hauria cap problema, tot seria de fusta. Ara bé, com ja he dit sempre cal tindre present la seguretat. No es pot arriscar la vida de persones per no posar ferro en l’estructura.

La resta de detalls no ha canviat. Això sí, com que es tracta de peces més primes i estilitzades, on es pot veure eixe risc. La major part d’artistes ha optat per on siga necessari una placa de ferro posar un reforç per seguretat, però la dificul-

tat és la mateixa, no li lleva mèrit al monument. Cremar-se, no es crema, però es pot reciclar. El ferro no contamina, no trau mèrit a la part artística del monument.

3. A poc a poc es van incorporant noves tècniques: com el modelatge, el poliment i el 3D. En quina direcció progressaran els monuments amb aquestes noves tècniques?

El 3D i el modelatge digital són formes de treballar un poc més còmodes. Permet fer falles amb més peces i més volum del que es podria posar si no comptàrem amb aquestes tècniques. Aquestes noves formes de treballar progressen dia a dia. Les figures més grans i les mitjanes es digitalitzen i després la fresadora els dona la forma. Tot i això, després cal retocar i finalitzar la peça. Ja han començat a utilitzar-se impressores 3D en figures menudes per fer detalls més menuts. A la llarga, les impressores i fresadores podran fer ninots més grans, com els de les bases, que són ninots de 1,90 - 2 m. Crec que arribarem a eixes impressores digitals de més grandària, però de moment faciliten molt la tasca de l’artista.

Un dels aspectes positius d’aquesta forma de treballar és que antigament tan sols véiem peces originals en les falles de Secció Especial de València, ja que el que es feia era comprar el motle i repetir els ninots en els anys posteriors. Aquesta ferramenta facilita que apareguen peces originals en diferents seccions i en diferents poblacions. Gràcies a això, cada vegada més monuments de Secció Especial i també de Primera presenten monuments i/o figures originals.

Aquest fet millora molt la festa, ja que no és el mateix anar a veure una falla de la qual coneixes tots els ninots i que els has vist diverses vegades, al fet que siga totalment original. Amb això guanyem tots, i tot açò gràcies a l’escultura digital. Un dels avantatges de l’escultura en 3D és que quan una peça està modelada, no necessites espai per a guardar motles i pot recuperar-se a l’hora de plantejar un nou monument canviant la mesura de la peça; cosa que abans no es podia fer. Era el motle, si la peça original era de 5 m, el ninot resultant sempre havia de tindre 5 m.

4. Com ha progressat el tipus de pintura que s’utilitza en les falles?

Al principi s’utilitzava pintura a l’oli. En els anys 80, alguns artistes avançats començaren a utilitzar pintura plàstica. A Poc a poc açò va canviar i hui en dia quasi tots els artistes utilitzen pintura plàstica als seus monuments. Pel que fa a la tècnica, abans pràcticament s’utilitzaven brotxes i pinzells i hui en dia s’utilitzen més les pistoles i aerògrafs. Tècnicament s’utilitzen les pistoles per fer el fons i després per a detalls els aerògrafs. Tot i que el pinzell és l’encarregat d’acabar els detalls, perfilar i rematar les peces.

Pel que fa als estils de colors, és una roda com la moda. Quan jo feia falles utilitzava uns colors pastels, clarets i suaus. Hui en dia la tendència és utilitzar colors molt forts, molt purs, fluorescents. Aleshores això ha canviat perquè hi ha una falla o dos que empren un altre tipus de pintura o de color i si tenen èxit

i guanyen un bon premi, la resta intenten seguir el camí que pareix que agrade més o triomfe. Ara mateixa els colors són molt vius, s’estilen falles amb colors forts i molt vius.

5. El disseny d’un esbós ha millorat?

Abans l’artista faller havia de saber fer de tot: havies de ser dibuixant, havies de ser escultor, havies de ser pintor i havies de ser fuster. Això ara ha canviat. Una gran majoria de tallers necessiten un equip: necessiten un guionista, necessiten un il·lustrador, algú que en faça l’esbós; després també necessiten un escultor digital i un fuster. Realment hi ha pocs artistes que dominen tots els camps, per això és necessari un gran equip. Moltes vegades l’artista planta una falla un any, i l’any següent planta una altra i no es pot reconéixer l’artista per l’estil, perquè canvia el dissenyador.

Abans l’esbós el feia l’artista: el dibuixava i el pintava. Però ací cal fer una puntualització. Quan els artistes projecten una idea, ja ho feien pensant que fora possible subjectar-lo i que aguantara. És a dir, ja pensaves en l’estructura interior, que es poguera realitzar. Hui en dia una gran majoria de dissenyadors són els que fan la idea, no se’n té en compte l’estructura. Aleshores plantegen uns projectes molt solts, molts bonics, que són vertaderes meravelles. L’esbós. Però el problema ve després, quan s’ha de transformar en falla, ja que quasi mai és possible deixar-ho com en l’esbós. Moltes peces són impossibles d’aguantar tal com estan projectades per l’il·lustrador, ja que ell es preocupa de fer una idea bonica.

Per això abans, quan veies un esbós la falla era més o menys igual, perquè l’artista tenia en compte eixos detalls. Hui en dia, com els esbossos els realitzen il·lustradors, els dibuixos són preciosos, però que després rarament és possible arribar a reproduir-los. Necessites un equip molt ampli de professionals per a realitzar una falla. Es contracta un artista amb un equip. Tu abans veies una falla o un esbós de Martinez Moyà, de Pepet o de qualsevol artista, i veies el seu estil, el seu segell. Sense veure la falla els podies identificar pel seu estil. Això hui s’ha perdut.

6. En quina època es començà a notar un progrés significatiu dels monuments?

Recorde que cap al final dels 80 ja hi havia diversos artistes: Vicente Almetla, Alfredo Ruíz i jo, que en aquella època començava amb el meu fill Julio. El meu fill Julio dissenyà una falla en Espartero que va guanyar el primer premi. I no ho dic jo, sinó que el món faller diu que eixa falla va canviar, en certa mesura, la tendència de les falles. L’any següent férem una falla en El Pilar, que guanyà el primer premi, feta tota a plànols i bastant més moderna. En guanyar el primer premi també hi hagué un canvi molt gran a partir d’eixa falla. Hui en dia hi ha molts artistes que estan canviant una altra volta l’estil de les falles i hi ha moltíssims artistes, tots boníssims, que continuen canviant i l’evolució és constant.

Com hem dit, a partir dels anys 80 va començar la vertadera evolució de la falla que tenim hui. Anteriorment va haver-hi altres canvis que modificaren les falles d’abans. Per exemple, Huerta fou el primer que va modelar un ninot complet, amb roba i tot. Abans els ninots es vestien amb roba. Hi ha hagut diverses

èpoques amb un canvi visible i actualment continua havent-hi artistes que intenten seguir amb eixa evolució que duen les falles.

7. Pel que fa al progrés que han experimentat les falles, quina falla ha progressat més, la gran o la infantil?

Des de la meua opinió, ambdues han progressat molt. El que passa és que jo, que he fet moltes falles infantils a València, em vaig adonar que en les falles infantils es permetia més l’evolució i el canvi. És a dir, plantaves una falla infantil un poc més avantguardista i s’acceptava i es premiava. En canvi, hi havia intents de fer falles grans més avançades i ahí els premis eren més difícils d’aconseguir. No arribaven a quallar. Per aquest motiu crec que les infantils han canviat més. La diferència d’abans a ara és més gran. Crec que les infantils s’han vist amb altres ulls, s’ha sigut més permissiu en el canvi.

Hui en dia les grans també van acceptant més el canvi, tot i que encara costa molt. La prova la tenim en l’exposició del ninot de València. La votació del ninot popular, allò que agrada al públic, el que es premia, sempre són figures clàssiques: figures del iaio, la iaia, la fallera… Figures clàssiques i de sensibilitat i temes així: costumistes. Si portes un estil diferent, és difícil optar a premis. A l’exposició dels ninots indultats València, poques figueres veuràs modernes.

8. Un dia important per a tots els artistes és el dia de la Plantà. Què sent en un dia així?

Sé que hi ha a qui li encanta la plantà i li agrada que arribe eixe dia. Quan treballava, eixe dia em preocupava bastant perquè posava tota l’estima durant tot l’any, tots els dies de l’any. Eixe dia estava pendent de l’oratge, sobretot. Clar, cuidar tot al màxim i arribar la Plantà i que ploga, que el treball es faça malbé… Són molts anys així. I la tensió que tot encaixe perfectament, que tot vaja bé… Que durant el transport cap accident trenque cap peça.

És bonic quan aconsegueixes plantar tota la falla i la mires, és una satisfacció enorme, perquè has aconseguit l’objectiu de tot un any, però fins a eixe moment es passa malament. A més, tots els artistes hui en dia tenen bastants falles per

plantar, és esgotador. Pots estar 10 dies sense quasi dormir. Estàs 10 dies d’una falla a l’altra, i a la següent, el mal oratge que ho complica, etc.

Personalment, eixe dia em resultava molt dur, l’època de la Plantà. També hi ha gent que li encanta i ho gaudeix. Això depén de cada persona.

9. Les Falles acaben amb la Cremà. Què sent en un dia així?

Per una banda, alegria. Arribar a eixe dia és senyal que tot ha anat com havia d’anar, que el teu projecte ha arribat fins al final. Depenent del premi, et quedes amb millor o pitjor gust de boca. Però és un acte bonic.

Jo, en aquest cas en particular, recorde que vaig anar a veure cremar un dels meus monuments i clar… Quan has estat llevant fins i tot els pèls dels pinzells, perquè l’acabat siga excel·lent, cuidant els detalls al màxim… I en un moment veus que desapareix… Quan pensava en aquella falla, se’m va quedar la imatge del foc cremant-la.

La imatge més bonica que tinc de les Falles és la del primer matí després de la Plantà, quan ja està tot acabat, amb la gespa i tot. Eixa imatge és la que m’agrada recordar. Per això intente evitar la Cremà. He anat si tenia algun compromís de televisió o alguna visita. Però sempre que he pogut les he evitat.

10. Com veu el futur dels artistes fallers?

Hui veig companys als quals estan exigint moltíssim. És complicat mantenir un taller, ja que la feina és considerada com una empresa més, una indústria més, i abans no era així. Ara mateix, un taller de falles ha de tindre la preparació i la seguretat com si fora la Ford i, clar, si tenim en compte els pressupostos, les despeses i l’IVA que hi ha… Per a la major part dels artistes acabar l’any i no deure diners ja és un èxit. La gran majoria de tallers han treballat tot l’any, han menjat i després es queden amb un deute de ferreteria, pintura… I moltes vegades els artistes es queden endeutats. Això es deu al fet que tot es fa molt complicat. Cal tenir en compte els reciclats, la seguretat… S’exigeix com si fores una multinacional. Abans treballaves i es gaudia perquè treballaves: modelaves, pintaves… Hui en dia, entres al taller i la burocràcia s’emporta la major part del temps. Abans la professió de l’artista faller estava molt mimada, l’artista faller s’encarregava de la seua pròpia seguretat, però hui en dia és horrorós amb les mesures que imposen. No miren que és una empresa artesanal, no es pot aplicar el mateix tipus d’IVA a empreses d’aquesta mena, que creen un art popular, donen alegria i ofereixen un benefici econòmic a València i Alacant. Per a l’artista és complicat subsistir. Últimament han tancat molts tallers perquè no hi ha consciència que l’artista faller es tracta d’una professió diferent. És molt complicat per a l’artista i les comissions arreplegar els diners. Sempre hi haurà artistes, però els ho estan posant molt complicat als actuals. Si tenim en compte el que ens aporten a la societat les professions lligades al món de la festa, caldria mesurar-les en un sistema diferent del de la resta d’empreses.

11. Com que ja s’ha jubilat, vol donar un consell per als nous artistes?

El consell que els donaria és que no tinguen pressa. Hui fan un curs i en acabar ja estan plantant falles. El meu consell és que coneguen, en primer lloc, tots els aspectes implicats en el procés de creació d’una falla: disseny, esbós, fusteria i pintura… Perquè, si no, tindran el problema d’haver de contractar altres experts i no tindran pressupost per a ells, per fer la falla. Han d’estar molt ben preparats abans d’entrar en el riu de les falles.

D’altra banda, han de tindre en compte que és una professó vocacional, li ha d’encantar el que fa. El més important és ser feliç en aquesta feina, ja que, com en qualsevol professió, el treball és el que ocupa la gran part de la nostra vida. Aquesta professió necessita molt de temps de dedicació. Si no disfruten de la feina, que la deixen. Guanyar diners, no en guanyaran; el que faran serà patir.

SENSE CULTURA NO HI HA PROGRÉS . LA CULTURA ÉS PROGRÉS

Alfred Aranda i Mata Regidor de Cultura. Ajuntament d’Alzira

s imagineu que, de sobte, desapareguera la música, la dansa, la pintura, l’escultura, l’arquitectura, el teatre, el circ, el cinema, la fotografia, la literatura, l’artesania… I no dic res si també desaparegueren els museus, els teatres, els cinemes, els concerts, els centres educatius, els llibres, els mitjans audiovisuals, les noves tecnologies i Internet… Impensable!

Un món sense cultura seria insuportablement cruel, trist i asfixiant: no seria humà. La cultura, com a transmissió de coneixements, de formes de comportament i d’humanitzar la vida, és la base del progrés i del benestar d’una societat.

És evident que, sense un entorn pacífic, unes condicions mediambientals, sociolaborals i sanitàries adients, les persones no podem viure. Però, per a millorar la qualitat de vida i progressar, tots necessitem la cultura, la ciència, la tecnologia. Tres eines que cal emprar de manera ètica, responsable i democràtica.

La cultura ens fa més lliures i millors persones. La incultura és la base de la dominació i la intolerància. Un país sense cultura és un país sense defenses, condemnat a pandèmies, com el fanatisme.

L’Ajuntament d’Alzira considera que la cultura és útil i necessària per a viure i per a sobreviure; per a créixer i per a progressar cap a un futur millor. Per estos motius posa els mitjans possibles per facilitar l’accés a la cultura a tota la ciutadania. La Regidoria de Cultura realitza una oferta cultural contínua, variada, abundant i de qualitat que ens permet descobrir altres mons, que ens estimula la imaginació, la reflexió i que ens ajuda a ser millors persones. Motius que justifiquen la necessitat d’invertir en cultura, en educació i en salut.

Alzira compta amb nombroses entitats culturals locals que també estan implicades a fomentar, difondre i mantenir tot allò que ens identifica com a poble

valencià, com ho és el valencià, la nostra llengua, i també l’alegria de la festa, la presència de la música, el soroll de la pirotècnia, el sabor de la cuina tradicional, el respecte per les tradicions, el plaer de conversar, l’estima pel nostre patrimoni històric i pels paratges naturals.

La ciutat d’Alzira, amb el pas del temps, ha canviat en diversos aspectes (urbanisme, economia, paisatge, comerç, oci…), canvis que han sigut ocasionats per múltiples raons (el creixement demogràfic, la implantació de noves tecnologies, el canvi climàtic, el consum desorbitat, el poder de les xarxes socials…). La cultura també ha evolucionat, ha progressat i ha arraconat la uniformitat i la repressió d’altres temps, per a donar pas a la tolerància, la diversitat i la llibertat.

Amb motiu del nomenament d’Alzira com a Capital Cultural Valenciana 2022, per part de la Generalitat Valenciana, hem tingut la possibilitat d’oferir una programació cultural extraordinària que ha estat molt ben acollida per part de la ciutadania, pels comerços i pels hostalers. Confiem que esta receptivitat i interés es consoliden, perquè valorar la cultura és símptoma de progrés.

Junts hem de fer d’Alzira una ciutat culta, lliure, solidària i feliç. Progressem adequadament. Anem per bon camí.

Textos complementaris:

- La cultura ens fa més lliures i millors persones.

- La incultura és la base de la dominació i la intolerància.

- Alzira aposta per la cultura arrelada, participativa i diversa.

- La cultura és símptoma de progrés.

- Un país sense cultura és un país sense defenses, condemnat a pandèmies, com el fanatisme.

EL PROGRÉS I L,EVOLUCIÓ

Agustí Ferrer Clari Director del MUMA

Per a un historiador, i més si és arqueòleg, parlar de progrés va estretament lligat a l’evolució. Sols s’ha de veure tot el que ens envolta i podem apreciar com ha anat canviant la natura al llarg del temps i amb ella, com no podia ser d’una altra manera, la mateixa natura del ser humà, com a part indivisa que és.

Podem dir que des dels orígens, tot, el que és conegut i el que és desconegut, ha anat canviant, adaptant-se i, consegüentment, progressant al que ara tenim i som. Però el que sempre havia sigut una adaptació i una evolució progressiva, ha passat a ser, per la intervenció humana, cada vegada més accelerada i no per això suposa que ha sigut la més adequada, ja que en alguns casos podem dir que ha sigut de manera antinatural.

Deixant a una banda l’evolució del medi, fem uns apunts del que ha suposat el progrés per a la humanitat i, per descomptat, el fet de l’hominització és el principal signe que l’espècie ha anat progressant, a més i millor, si bé no sabem el final, és a dir, on ens pot conduir un descontrolat ritme d’evolució en el qual ja apreciem que algunes espècies d’animals mostren més signes del que diguem humanitat que nosaltres. La qual cosa fa que ens plantegem si hem arribat a un punt d’inflexió cap a baix, al mateix temps que altres espècies sí que estan evolucionant.

La comunicació per signes primer i després l’oral; la utilització del foc; la confecció d’indumentària vegetal, animal i tèxtil; la terrisseria; l’agricultura; la ramaderia; l’agrupació social; el pas de refugis naturals als poblats; el sedentarisme; la domesticació; la roda; la mineria; la navegació; les relacions comercials; els contactes culturals; l’escriptura i posteriorment la impremta, l’organització administrativa… Han fet que l’ocupació del territori, l’esperança de vida, els descobriments i les invencions, etc. feren que cada vegada fora més impactant la intervenció humana en el planeta.

Tot el que hem dit, i molt més, és a grans trets un progrés de milions d’anys, dels quals sols coneixem una part molt reduïda, de milers d’anys, en part per l’antiguitat i en part perquè la major part de les coses no tenien cap impacte sobre el medi, la

qual cosa no podem dir ara: construccions d’edificis i de carreteres; excavació de pedreres i de mines; incendis i desforestacions; esculleres marines… Actuacions que en pro del progrés han resultat millores per als humans, però a grans trets, si continuem a este ritme, resultaran catastròfiques. El progrés no sempre du millores i cal fer un estudi de les conseqüències que a llarg termini poden produir-se. Com déiem al principi, quan mirem enrere podem veure com des de la prehistòria fins al segle xx el progrés ha sigut molt lent en la majoria dels aspectes, sense a penes grans canvis, almenys per a la majora de la població i si més apreciable en les minories més acomodades, com per exemple en la vivenda, en l’alimentació, en el transport, en la indumentària, en la sanitat… Fins i tot en coses tan senzilles hui en dia, però tan importants al llarg de la història com és en la informació i el coneixement. Hem de recordar que en la primera meitat del segle xix la població analfabeta en Espanya era del 94 %, en la segona meitat del 75 % i en la primera meitat del segle xx del 64 %. El progrés no sols ha d’entendre’s en les coses materials, sinó també en les immaterials, i en el cas que ens interessa ací destacar és en les intel·lectuals, ja que estes són les que condicionen el pensament, la innovació, els descobriments, el bon ús dels recursos de la natura i la seua aplicació en les millores de la societat i del planeta.

Per a finalitzar, us convidem a la visita al MUMA, on es pot apreciar molts dels aspectes evolutius, des de fòssils que ens mostren el progrés de les espècies vegetals i animals durant les eres geològiques, o des dels materials confeccionats en la Prehistòria a partir de matèries primeres per a la supervivència, fins

a les obres d’art creades per artistes per a complaure’s i complaure’ns. Es pot completar la visita en l’EtnoMUMA, on a través d’objectes etnològics, molt recents a nosaltres en el temps, però en contrapartida ja molt lluny del nostre sistema actual de vida, ens trobem com el sistema de vida quotidià no havia progressat fins al segle xx, on pràcticament era inapreciable, i com s’incorporen millores com l’aigua corrent o l’electricitat, que donen pas a un nou tipus de mobiliari com els sanitaris domèstics o els electrodomèstics (els frigorífics, els foguers, llavadora, calefactors, les planxes, els televisors…), els recipients de plàstic, i tants altres que feren els treballs i la vida de casa més còmoda, agradable i segura. Podem dir que el segle xx va ser un abans i un després en el sistema de vida tradicional, on moltes activitats domèstiques, industrials, agrícoles, comercials, comunicacions (per terra mar i aire), inclòs de les bèl·liques van canviar. Sol dir-se, per exemple, que les tropes de Julio César es traslladaven igual que les de Napoleó. El progrés aplicat a les hostilitats entre els pobles.

Com déiem, al llarg del segle xx desaparegueren o van sofrir canvis les activitats que es feien igual des de molts segles anteriors, sense pràcticament cap innovació, sent substituïdes, relativament en pocs anys, per altres de més pràctiques i innovadores, permetent el sorgiment de noves activitats inexistents, de disposar de més temps lliure, de comoditats tals que, en molts casos, ja podem dir no era un sistema de vida de supervivència, sinó de benestar i garantia d’una vida més plaent.

Cal reflexionar en estos aspectes i progressar moderadament per a bé nostre i de tot el que ens envolta.

«L´home raonable s´adapta al món; l’irraonable intenta adaptar el món a si mateix. El progrés, doncs, depèn de l’home irraonable».

George Bernard Shaw

LA BIBLIOTECA MUNICIPAL D,ALZIRA El progrés per fi ha arribat . 1982/2022

Asun Perepérez Llobregat Directora de la Biblioteca Municipal d’Alzira

alutacions a totes i tots els lectors. Com la majoria de vosaltres sabreu, fa molts anys que estic al capdavant de la Biblioteca, en concret des de 1982 fins a estos moments. 40 anys, que es diuen prompte, però que han donat per a molt, els canvis han sigut constants i, a més, espectaculars en els últims darrers anys. Tot canvia, igual que ha canviat la nostra societat, la nostra ciutat i tot l’entorn. Tot ha canviat per a millor, aixó es diu progressió.

Comencem per l’inici, allà el 1982, quan hi vaig començar a treballar. Aleshores, hi havia una dona major que cuidava la sala de la Biblioteca (com a curiositat, darrere de la seua taula tenia una enciclopèdia, La Durban per més senyes, que no posava als lectors perquè no veieren les imatges nuetes d’art. Com canvien els temps!) i estava ubicada a l’actual Casa de la Cultura, que en aquells moments no tenia més departaments. La Pantanada arribà fins a les finestres de la Casa i tots els armaris de fusta caigueren a l’aigua i l’arxiu notarial que estava al fons de la sala en un quartet tancat va patir molt de mal.

Com que calia fer la biblioteca de nou, es va escollir continuar allí i ampliar la sala amb l’habitació de l’arxiu notarial i posar una golfa per a posar llibres (els més majors segur que ho recordeu i possiblement hi heu pujat). El 1989 es va haver d’ampliar i crear la sala infantil i juvenil, a la mateixa planta, entrant a la Biblioteca per la porta gran de la Casa de la Cultura, que ja anava prenent la forma que té actualment. La Biblioteca fa un gran pas, augmenta espai i personal. El 1991 entra a treballar l’altra persona que tots coneixeu, Teresa Benavent, i que a hores d’ara hi continua. Com recordareu, la distribució era un vestíbul per on entraves des del pati i hi havia el tauler d’atenció, a mà dreta la sala d’adults i a mà esquerra la sala infantil i juvenil.

Així passaren alguns anys, encara que augmentaven el nombre de préstecs i de visitants, no semblava que allò anara a progressar, ben bé al contrari. La Casa

de la Cultura necessitava espai i la Biblioteca també, però allí estaven sense lloc ni possibilitat d’ampliar l’edifici.

Al remat, el 2009 es va decidir construir un edifici nou, ubicar-lo a l’antiga piscina municipal del carrer de l’Hort dels Frares i ací estem després de moltes vicissituds. Al cap de poc de començar a construir-se, va tindre lloc la bombolla immobiliària i les obres quedaren paralitzades durant tres anys. Es va tornar a l’obra el 2012 i es va acabar, finalment, el 2014. Tota una aventura i tot un progrés respecte de la vella biblioteca.

Com ha canviat la Biblioteca al llarg d’estos anys? Doncs en tots els aspectes i condicions. Un lloc nou tan gran, tan cèntric i amb tants espais dona per a molt. Les possibilitats augmentaren i el progrés ens agafà preparats.

Podem parlar de metres. La Biblioteca de la Casa de la Cultura, amb golfa, sales i vestíbul, tenia 600 m2 i actualment en disposen de vora 2.000, distribuïts en cinc plantes: la baixa, d’atenció, premsa i novetats; la primera, d’infantil juvenil i Bebeteca; la segona, tota per al fons de llibres, CD i DVD, la tercera per a estudi i una quarta d’arxiu i magatzem. Com podeu veure, hem progressat des de la primera sala fins a l’actualitat.

També el tema de personal ha variat. D’una persona a l’inici, a un treballador a jornada completa i un a mitja jornada durant un temps a dos i a mitja jornada durant molt de temps, a dos persones fixes i dos a temps parcial, fins hui dia, en què treballem sis persones atenent, més personal de neteja, més becaris i personal d’altres departaments que estan treballant en estos moments amb nosaltres. Quina progressió!

Amb l’augment de personal també augmenten les hores d’atenció al públic. De cinc hores diàries de dilluns a divendres, a les 9,30 h de dilluns a divendres i les 3,30 h del dissabte i cal afegir-hi els horaris especials de la sala d’estudi, on s’obri fins a les 23 hores de dilluns a dissabte.

Quant als visitants que passen per la Biblioteca, també tenim una progressió, exponencial els primers anys de la nova Biblioteca, que es va parar per la COVID-19 i que este any estem recuperant. Actualment, tenim 8.547 usuaris i usuàries inscrits a la Biblioteca, d’ells 5.912 adults i 2.635 infantils, dels quals les dones són les més habituals i sumen 5.003 enfront dels 3.513 homes. A més, 31 entitats, col·legis i col·lectius utilitzen la Biblioteca en les seues activitats, amb la qual cosa fomenten la lectura entre les persones que els conformen. Recorde els meus començaments quan la majoria d’usuaris eren homes, poques dones i pocs xiquets i xiquetes. Hui podem dir que el futur de la biblioteca està garantit per tota la jovenalla que fa ús de la Biblioteca, bé per raons d’estudi, bé com a lectura d’oci.

Les visites que han usat la Biblioteca o la sala d’estudi han augmentat espectacularment des dels inicis el 1982, i, per posar uns exemples, el 2018 passàrem de 100.300 persones, disminuint a 30.000 l’any de la pandèmia 2020 i 60.000 l’any 2021. Enguany anem pel camí de superar els 100.000 una altra vegada. La Biblioteca disposa de quasi 300 llocs per a asseure’s a llegir o estudiar.

I si parlem dels fons bibliogràfics, cal dir que després de la Pantanada es van perdre tots els llibres que en aquell moment hi havia i haguérem de començar de nou, amb ajuda de la Conselleria de Cultura, Direcció General del Llibre i Biblioteques, que fins hui en dia continua subvencionant les biblioteques i que en aquell moment fou fonamental per a poder crear la Biblioteca. Com podeu imaginar començàrem amb 3.000 llibres i en estos moments disposem de 55.000 llibres, 2.150 CD i DVD i premsa i revistes per llegir.

Cal destacar la inversió municipal per a la compra de llibres i activitats culturals, també les dotacions autonòmiques, nacionals i fins i tot dels fons europeus. Som una de les biblioteques que més diners ha invertit en la compra de llibres l’any 2022.

Per últim, comentar les diferents activitats que també han canviat al llarg dels anys, de fer activitats al pati de la Casa de la Cultura per no disposar d’un espai propi adequat a fer activitats a la Bebeteca per als més menuts, tallers, reunions, presentacions de llibres i activitats d’altres departaments municipals com el Club de Lectura amb Ulleres Lila.

Així que sí, la progressió ha sigut espectacular i esperem que així siga durant molts anys més. Que es done a Alzira una atenció bibliotecària de primera i que els ciutadans i ciutadanes del futur puguen gaudir de la lectura amb totes les garanties, lliures i amb mitjans.

I fins ací la progressió de la Biblioteca municipal, un salut a tothom.

LA CASA DE LA CULTURA D,ALZIRA: 150 ANYS

D,HISTÒRIA I PROGRÉS

Elisa Torremocha Sifre Directora de la Casa de la Cultura

Prop ja del segle i mig de vida, l’immoble que hui coneixem com la Casa de la Cultura (antigues Escoles Pies) comença a escriure la seua història un 28 d’octubre de l’any 1877. Aquell dia, l’edifici construït per l’arquitecte Josep Camaña, quan l’alcalde de la ciutat era el Sr. Francesc Just, obria les seues portes per primera vegada al poble d’Alzira acollint els pares escolapis i els seus primers alumnes.

La seua construcció va ser íntegrament finançada per les aportacions dels alzirenys, els quals contribuïren amb la compra d’accions, amb donacions de materials i amb el seu mateix treball. Des d’aleshores, i a excepció de xicotets períodes, ha anat evolucionant i canviant d’usos i continguts, però mai ha deixat de servir la ciutadania.

A més de la funció docent desenvolupada pels escolapis inicialment, hi ha constància de la utilització dels seus espais com a biblioteca abans de l’any 1931. Durant la Guerra Civil, malauradament, es va convertir en presó i polvorí. En els anys 50 i fins als 80 va reprendre la funció docent (en esta ocasió com a escola pública). Les seues estances albergaren també una part de l’activitat docent de la Societat Musical d’Alzira i serviren d’espai de reunió de diverses associacions locals.

El 20 d’octubre de l’any 1982 la Pantanada va paralitzar la ciutat, però va suposar un nou punt d’inflexió en la història d’este estimat immoble. S’està configurant en estos anys la política cultural de la jove democràcia espanyola, en la qual ja havien calat les idees europees de democràcia cultural que potenciaven la participació dels ciutadans.

Comencen a traspassar-se competències a les comunitats autònomes, i l’any 1985 es promulga la Llei 7/85, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, que reconeixia, a favor dels municipis, la competència de foment d’aquelles activitats de transcendència local, la qual cosa es va traduir en un increment dels

recursos dels governs locals, els quals, més pròxims i sensibles a les necessitats i demandes de la societat i espentats també per l’auge dels moviments associatius, començaren a desenvolupar els serveis municipals especialment en aquells àmbits on el buit era major, com ara el sociocultural i l’assistencial.

Així, la dècada dels 80 estaria marcada per una important inversió en programes i infraestructures, i en moltes poblacions comencen a crear-se equipaments que, construïts de nova planta o mitjançant la rehabilitació d’edificis cèntrics i emblemàtics, són destinats a aglutinar una sèrie de programes i activitats que afavoriren la participació dels ciutadans en el fet cultural. A estos edificis se’ls coneixeria com a CASES DE CULTURA, les quals es convertirien ràpidament en

un punt d’encontre de la ciutadania capaços d’albergar gran quantitat d’activitats culturals i de proporcionar possibilitats creatives i participatives d’utilització del temps lliure.

A Alzira, molt encertadament, s’optà per la recuperació de les Escoles Pies. El procés, que començà després de la «pantanada», va permetre, el 1983, la reobertura de la BIBLIOTECA MUNICIPAL la qual ha estat formant part de la Casa de la Cultura fins a l’any 2014. L’any següent estos espais es transformaren en sales d’exposicions i aules on comparteixen l’ús la Societat Musical d’Alzira i altres collectius.

En els anys següents continuaren habilitant-se espais destinats a difondre el coneixement de la nostra història i tradicions. Així, el 1990, s’instal·la, a la primera planta de l’edifici, el MUSEU MUNICIPAL on seguiria fins al seu trasllat al carrer de Sant Roc l’any 2008.

En este mateix any s’integra a l’immoble l’ESCOLA

MUNICIPAL D'ARTS PLÀS

TIQUES, i es recupera, així, un servei que ja va iniciar Tomás Parra l'any 1870 al carrer de la Sang i que continuà després a les Escoles Pies amb Ricardo Fluixá i Joaquín Gómez Perelló. En poc de temps, els alzirenys i les alzirenyes van saber reconéixer la qualitat del servei prestat, un servei que no ha parat de créixer, reinventar-se i adaptar-se fins al moment actual, en el qual prop de 200 alumnes aprenen els secrets del dibuix i la pintura i es formen com a creadors i com a espectadors sota la tutela d’un equip docent integrat pel seu director, Lambert Miquel Penalva, i les professores Lidia Boix i M. Teresa Borràs. En aquests últims anys, en aquesta escola s'han iniciat joves artistes que han acabat o estan cursant, amb èxit, els seus estudis artístics en la Facultat de Belles Arts: alumnes com Teresa Giner, Rubén Català, M. José Hidalgo o Alba Fluixà.

També el 1990 any s'incorpora un tipus de servei molt característic del moment, destinat a centralitzar la informació d’interés per als joves: el CENTRE D'INFORMACIÓ JUVENIL que amb el temps ampliaria les seues prestacions superant l'àmbit de la informació i oferint a un públic infantil i juvenil una gran diversitat d'activitats. Pocs seran els xiquets i les xiquetes i joves alzirenys de diverses generacions que no han participat en algun moment a l’Escola d’Estiu, l’Escoleta de Pasqua, els Tallers de Nadal, els programes d'oci alternatiu, els campaments i les campanyes d'esquí… O n’hauran utilitzat els serveis informàtics.

Recorde d’aquest any la meua incorporació, precisament, al Centre d’Informació Juvenil. Aleshores, a les vesprades sols estàvem a la Casa la bibliotecària, Asunción Perepérez, i jo. No existien les sales d’exposicions i l’auditori era un espai perdut on hi havia nius de rates penades, tampoc hi havia calefacció i la il·luminació era molt pobra. Totes estes deficiències anirien esmenant-se a poc a poc.

L’any 1992 s’omplirien d’activitat tots els espais de la segona planta que havien estat tancats durant molts anys. Els TALLERS de ceràmica, de moda i de confecció d’indumentària tradicional valenciana, de restauració de mobles, d’artesania, de manualitats per a persones amb discapacitats, tallers de ràdio i activitats anuals

com l’Escola d’Estiu, els Tallers de Nadal i de Pasqua, l’oci alternatiu i activitats puntuals com els cursos de teatre, de dansa, de música, xerrades, presentacions de llibres i reunions de molts i diversos col·lectius atragueren i atrauen a la Casa de la Cultura un públic molt ampli pel que fa a les edats i als interessos culturals i lúdics.

El desembre de 1993 una exposició de Manuel Boix marcaria el punt de partida de la SALA MUNICIPAL D’EXPOSICIONS. En poc de temps la sala va aconseguir convertir-se en un servei referent en la comarca amb una programació estable i continuada.

Prop dels 30 anys de funcionament ha apropat a Alzira l’obra d’alguns dels i les artistes més representatius del panorama artístic nacional contemporani (alguns d’ells premis nacionals de Belles Arts), a més dels artistes locals i d’un incomptable nombre d’exposicions fruit de la participació ciutadana a través de les associacions locals. Falles, Confraries, associacions esportives, ONG, així com d’entitats com ara la Universitat de València, la Biblioteca Valenciana, l’IVAS, l’ONCE i altres organismes locals o de la Comunitat Valenciana.

Entre les exposicions d’autor caldria destacar les realitzades a través del projecte «Girarte» que Alzira compartia amb altres poblacions i al qual s’incorporà l’any 1994.

Fruit d’aquesta col·laboració hem pogut gaudir també de l’obra i la presència dels pintors Joaquim Michavila, Rafael Armengol, Salvador Soria, Artur Heras, Rafael Canogar, Jordi Teixidor, Vaquero Turcios, Jim Bird, Joan Castejón, José Vento, Josep Guinovart Francisco Farreras, José Iranzo, Vicente Castellano, d’escultors de la talla d’Amadeo Gabino o Arcadi Blasco i de la de l’excepcional dibuixant, il·lustrador i gravador José Hernández.

Pel que respecta a les exposicions de producció pròpia, la Sala Municipal d’Exposicions ha mantingut, generalment, un alt nivell artístic en els continguts com ho demostren les exposicions dels pintors José Morea, Joan Verdú, Adrià Pina, Enric Solbes, Rosa Torres, Ferran Boscà, Josep Esteve Adam, José Goig del Poyo, Antonio Espinar, Salvador Ausina, Fernando López Amador, Francesc Fontana, Vicent Marco o Juan Carlos Nadal d’escultors com Monique Bastiaans o Leonardo Borràs, gravadors com Àngela Malisheva, les exposicions de fotografies d’Eduard Ibáñez, Pablo Sanjuán, Francesc Vera o l’excel·lent exposició d’il·lustracions de Miguel Calatayud, l’exposició de tapissos de Cesc Biosca, les exposicions de moda del dissenyador valencià Salva Sanleón i Ágatha Ruiz de la Prada i un llarg etcètera d’artistes amb interessants propostes plàstiques que han quedat plasmades als catàlegs editats per l’Ajuntament d’Alzira i a les obres cedides pels seus autors (129 fins ara) que han passat a enriquir el patrimoni municipal.

Així mateix, ha acollit mostres col·lectives entre les quals últimament destaquen les realitzades per l’Associació d'Artistes Plàstics i Visuals d'Alzira i Comarca, la Biennal Nacional de pintura per a persones amb discapacitat i les exposicions dels alumnes de la Facultat de Belles Arts, que habitualment compten amb la nostra sala per poder desenvolupar els seus projectes.

En l'àmbit de les commemoracions i col·laboracions amb altres entitats i associacions locals no podem deixar de fer referència a les exposicions fotogràfiques i temàtiques aportades mitjançant la col·laboració de la Fundació la Caixa, les quals anaven acompanyades de sorprenents activitats didàctiques i que introduïren centenars d’escolars al món de la fotografia: l'homenatge a Toulouse Lautrec, Ricard Terré, Francisco Gómez, Pérez Siquier i els FotoPrés. Destaquen també l'exposició d'obres de Teodoro Andreu organitzada per la falla Pintor Andreu, les mostres pictòriques de González Alacreu, Santamans i Conrado Meseguer o l’homenatge a «Aspar» organitzades per la falla Plaça Major, les exposicions sobre la vida i obra de Blasco Ibáñez amb motiu del centenari de la novel·la Entre naranjos, la dels retrats de personatges il·lustres que s'inseria dins de les activitats commemoratives del VI Centenari del Monestir de la Murta i que va portar a Alzira fons del Museu de Belles Arts Sant Pius V, així com la realitzada amb motiu del Festival de cinema ALZINEMA, que va recordar als alzirenys i les alzirenyes els dies de rodatge a la nostra ciutat de pel·lícules i sèries com Viva la Banda, Tramvia a la Malva-rosa, Les cireres del cementeri i Entre naranjos, i, per descomptat, la recent exposició commemorativa del centenari del nostre Gran Teatre.

Tot aquest bagatge es completa amb la utilització del Pati Porticat i les altres dues sales de la planta baixa que s’incorporaren com a espais expositius el 1995 i l’altra el 2015 i que han possibilitat una enorme quantitat d'exposicions, derivades fonamentalment de la mateixa activitat ciutadana a través dels seus col·lectius: especialment l’exposició del Ninot, organitzada anualment per la Junta Local Fallera i les de les comissions falleres com Plaça Malva, Pintor Andreu i Plaça Major,

a més de les confraries, altres regidories i associacions locals i ONG que han aconseguit acostar la Casa de la Cultura a públics molt diversos.

Reprenent la cronologia, veiem que l’any 1993 ja tenim la Casa de la Cultura conformada pràcticament com se la coneix actualment, a falta de dos serveis claus i molt importants per a la ciutadania, els quals s’integrarien a l’immoble l’any 1995: L’AUDITORI MUNICIPAL i ALZIRA RÀDIO.

Seguint la tendència d’aquells anys d'apostar pels mitjans de comunicació de proximitat, s'incorpora a les dependències de la Casa de la Cultura l'emissora municipal ALZIRA RÀDIO, que emetia en proves des de l'any 1992. La seua obertura ha proporcionat una possibilitat de relació més directa amb els ciutadans i ha contribuït a un equilibri comunicatiu en el qual es barreja des de la informació de caràcter nacional i internacional fins a aquella d’interés estrictament local o comarcal. Així mateix, ha possibilitat una gran participació i ha donat una major visibilitat a les entitats, associacions i col·lectius, empreses i partits polítics d'Alzira, als quals ha servit de mitjà d'expressió d'opinions.

L’AUDITORI es va convertir en molt poc de temps en un complement indispensable de la vida cultural i associativa alzirenya. Ha estat escenari d’una programació cultural intensa i diversificada: cinema, teatre, concerts, conferències i presentacions de llibres i activitats educatives alhora que ha acollit una ingent activitat cultural i social generada per col·lectius, entitats i associacions locals i comarcals.

Entre els seus usuaris es troben les diferents regidories de l'Ajuntament, associacions i entitats locals: els centres educatius, l’Escola d’Adults, el CEFIRE, la Societat Musical d'Alzira, el CEAM, Creu Roja, Amnistia Internacional, Grup de

danses d’Alzira, Coral Polifònica, Junta Local Fallera, falles, Associació de Moros i Cristians, Confraries, Unió esportiva Alzira, associacions de veïns, ADAFIR, DACMA, ACCEM, AFARADEM, CEPAIM, Club de Convivència Terapèutica, Júniors, Scouts, Associació de familiars de malalts d'Alzhèimer, protectores d'animals, Associació d'Amics del Poble Sahrauí, Mestresses de Casa, col·legis professionals, Hospital de la Ribera, centres de salut, col·lectius d'agricultors i comunitats de regants, entitats bancàries, editorials, empreses i comerços, partits polítics i sindicats.

No oblidem tampoc que els diferents espais de la Casa de la Cultura acullen també importants fites anuals, com ara part de la programació d’Art al Carrer, la Jornada d’Il·lustració, el cicle de conferències dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, part de la programació dels Encontres de Teatre a l’estiu, els concerts de la programació de Música al Claustre i del Festival Internacional de Música Spanish Brass, les cloendes de les temporades de cinema i jazz, la Setmana de l’Economia i el muntatge anual del Betlem Municipal, cedit per la Sra. Pepita Pellicer.

Tot aquest cúmul d’actes i activitats generen prop dels 300 usos i 900 hores d'ocupació anuals d'aquest espai que, juntament amb els usos del Pati Porticat i les aules de la 2a planta (sense tindre en compte les activitats estables dels tallers), han arribat a sumar 93 grups d'usuaris diferents, més de 2.650 hores d'ocupació i la participació de prop de les 25.000 persones; estes xifres avalen la seua rendibilitat social i el converteixen en un focus cultural, de difusió d’idees i de participació.

Els anys i aquest ús tan intens anaven fent cada vegada més patent el deteriorament de la imatge de la Casa de la Cultura i la precarietat d'unes instal·lacions que ja no podien respondre adequadament les necessitats i la creixent activitat i precisaven urgentment una intervenció que es va dur a terme l’any 2010, quan es van millorar alguns equipaments, els quadres elèctrics i la il·luminació d'algunes aules, es van reformar els lavabos i s’instal·la el sistema de calefacció de tot l'edifici.

Així mateix, es va pintar tot l’edifici i cal destacar-ne, especialment, els treballs realitzats a la façana, que va recuperar el seu color original i va ser il·luminada, i la renovació de l’entrada i del punt d’atenció. Finalment, la sorpresa més gran ens la va oferir la intervenció del Pati Porticat, la qual deixà al descobert inscripcions i part d'un mur pertanyent a l'antic convent dels agustins, recuperant així un trosset més de la història d'Alzira.

Enguany, en el qual Alzira ha ostentat la capitalitat cultural de la Comunitat Valenciana, la Casa de la Cultura ha acollit, si cap, més activitat de l’habitual, destacant-ne l’exposició d’obres procedents dels fons d’Art Contemporani del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana, les exposicions de l’obra de l’insigne pintor d’Algemesí Josep Esteve Adam, la de Jaume I i la Corona d’Aragó, 100 anys de Fuster, la mostra del centenari de Cartonajes Suñer i la del centenari de la UD Alzira entre altres, a més d’un gran nombre de xerrades, concerts, presentacions

de llibres i representacions teatrals i la incorporació al patrimoni local del Betlem de Lu, donat pel Sr. Pedro Martínez Motilla al poble d’Alzira.

A grans trets, hem fet un recorregut per les diferents accions que els successius ajuntaments i els seus governants, personalitzats en els regidors de Cultura, han desenrotllat a la Casa de la Cultura i pels continguts que li donen sentit en posar-los a l’abast i gaudiment dels alzirenys. Hem fet, doncs, un recorregut per la història passada i recent de la Casa de la Cultura on la diversitat, qualitat i quantitat d’activitats i serveis que es desenvolupen, però, sobretot, gràcies a l’àmplia utilització per part dels ciutadans, han acabat convertint-la en un vertader catalitzador de la vida cultural d’Alzira.

És altament valorable l’esforç econòmic i la voluntat política de crear, mantenir i ampliar aquest servei al llarg d’aquests anys. Però és un primer pas. Queda ara en mans nostres, com a ciutadans, i en mans dels nostres governants, assumir nous reptes que ens adrecen cap a la modernització, l’especialització, la descentralització i a la presa de decisions i mesures en pro de la integració cultural, que una ciutat gran, activa i cada vegada més complexa com la nostra necessita.

ALZIRA RÀDIO, LA RÀDIO PRÒXIMA QUE ARRIBA MOLT LLUNY

M. Carmen Cano Coordinadora de programació i locutora d’Alzira Ràdio

Ximo Noguera

Alzira Ràdio va nàixer gràcies a persones que van creure en ella des del principi com Josep Lluís Andrés, regidor de l’Ajuntament en els anys 90, que va fer patent la seua aposta per la ràdio pública local i en valencià. A este desig s’unix la il·lusió de Jose Miguel Medes, primer director d’Alzira Ràdio i mestre dels tallers de ràdio que va impulsar Quique Aranda, gestor cultural en aquell moment.

L’objectiu era crear una emissora en la qual la ciutadania s’identificara, que la sentiren com a seua i l’estimaren. 28 anys després podem assegurar que açò s’ha aconseguit. La il·lusió i dedicació d’aquell primer equip humà, en el qual m’incloc, va fructificar en la inauguració de l’actual emissora, un mitjà de comunicació local i de proximitat.

Tots els inicis són costosos, teníem pocs recursos, però la il·lusió dels qui vam estar llavors va pesar més que totes les dificultats amb les quals ens vam poder trobar.

En estos quasi 30 anys d’existència hi ha hagut molts canvis de portes a dins (digitalització dels estudis i redaccions, entrada a Internet…) i també de portes a fora.

Internet ha transformat les nostres vides i la ràdio no anava a ser menys. Ha nascut una nova manera d’escoltar la ràdio: podem escoltar a través d’Internet qualsevol emissora que estiga emetent en el planeta, independentment d’on estiguen els seus estudis. Per exemple, Alzira Ràdio emet la seua programació a través d’Internet des del 17 de gener de 2007, mantenint la seua essència de ràdio pròxima però arribant molt lluny.

Potser estos últims anys són els que tecnològicament més i més ràpid han evolucionat en qualsevol emissora de ràdio. En els primers anys de vida d’Alzira Ràdio, els reproductors que solíem utilitzar eren aquells que es feien servir molts

Tècnic de so d’Alzira Ràdio

anys abans, com és el cas del magnetòfon de bobina Revox a77 Mk II, construït entre 1969 i 1971 i que s’usava per a enregistrar i reproduir unes bobines de 7 i 10.5 polsades. També era molt comú el casset, el format més universal en la dècada dels 90, el qual, en estar tan estandarditzat, permetia que qualsevol oient poguera fer arribar gravacions pròpies; era el millor suport per a compartir arxius d’àudio. L’altre equipament magnetofònic, que a més estava ideat únicament per a ràdio, eren les unitats de gravació i reproducció de 8 pistes de cartutx de cinta magnètica de dues polsades. Este format era el més còmode per a llançar de forma més directa ràfegues i anuncis curts.

La música comercial que s’emetia es reproduïa bàsicament en els formats de vinil i també amb CD. Ja l’any 95 es va introduir el disc compacte en l’emissora, era un format que ja començava a guanyar-li terreny al casset i al vinil, a més que resultava més pràctic.

El control de qualsevol programa era totalment artesanal. El tècnic, o en molts casos el periodista o presentador que es feia ell mateix el control tècnic del seu programa, recorria a tots els recursos per a poder fer qualsevol programa. Sabia ben bé com funcionava la taula analògica, que en este cas era AEQ BC-500, la qual disposava de canals per als micròfons, per a CD, per al cartutx, per a la Revox, per al casset i també per a les línies telefòniques, i tots els formats i màquines podien ser utilitzades en un sol programa.

La primera novetat que es va incloure va ser el minidisc; es tractava d’un reproductor de disc magnetoòptic de menor mesura que el CD i que tenia una qualitat similar, i a més oferia gravació digital editable.

Este format va substituir als magnetòfons com el Revox, el casset i la cartutxera Telex.

Entraven als anys 2000 i arribava l’era digital: arribava la simplicitat i l’estalvi en recursos materials amb la introducció, molt progressivament, de l’ordinador i dels formats digitals com el mp3. El digital va acabar retirant tots els altres formats gràcies a la seua versatilitat i comoditat, tant per a reproduir com per a editar qualsevol arxiu sonor. Actualment, tots els arxius sonors es disparen des dels ordinadors i amb programes especialitzats.

La comunicació també va evolucionar molt ràpidament des de la passada dècada fins a l’actualitat. La qualitat telefònica millorava amb les línies telefòniques

digitals com el RDSI i posteriorment amb la substitució de les ones de ràdio del radioenllaç per la transmissió digital de la telefonia IP, una tecnologia que ha acabat desplaçant els sistemes telefònics tradicionals.

L’avanç de la tecnologia ha fet possible que poguérem treballar amb una certa normalitat en la distància durant pandèmia.

Alzira Ràdio ha sigut i continua sent un servei públic, un altaveu que cobrix el buit al qual les grans cadenes no arriben explicant-te el que passa molt a prop de tu.

La ràdio ha connectat sempre amb l’oient, i ha exercit el paper de servei públic el dia a dia. Està present, molt especialment, quan la ciutadania més ho ha necessitat, en moments tràgics com les inundacions, els incendis o la pandèmia. En eixos moments, la ràdio és la veu autoritzada oficialment per a informar de primera mà de quina és la situació.

Alzira Ràdio, la ràdio de proximitat que al mateix temps exporta el que passa a la ciutat a altres llocs a través de la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes a la qual pertany, és a més una de les emissores que més aportacions fa compartint la seua programació.

La ràdio és màgia i insubstituïble.

Alzira Ràdio, la ràdio pública, la teua ràdio en valencià, sempre al teu costat.

L,ARXIU MUNICIPAL D,ALZIRA . GUANYANT EL FUTUR

Aureliano J. Lairón Pla

El meu amic, Quique Pellicer, em demana una col·laboració literària per al llibret de la seua comissió, la falla Caputxins. Em diu que este any el llibret tractarà sobre el progrés en general, i m’encarrega que done compte de com ha canviat, de com ha progressat en els darrers anys l’espai en què durant quasi quatre dècades –ja estic a punt de jubilar-me– he desenrotllat la meua vida laboral.

M’ho ha posat fàcil, la veritat.

L’any 1983, amb vint-i-quatre anys, recentment finalitzada la llicenciatura de Geografia i Història a la Universitat de València, em vaig fer càrrec del principal depòsit documental de la nostra ciutat.

El divendres, 29 de juliol d’eixe any, la secretaria de l’aleshores alcalde, Francisco J. Blasco, per indicació de la primera autoritat local (a la qual jo a penes coneixia, ja que solament havia creuat unes paraules amb ell en un acte cultural i en el dinar de la Cassolà de la falla de la Plaça del Forn, de la qual era president el meu tio Bernardo Llopis, el mes de març de 1982), es va posar en contacte amb mi per a concertar una cita en el despatx d’Alcaldia de la casa consistorial.

He de dir, sincerament, que la telefonada em va sorprendre molt i que va despertar en mi molta curiositat. El 30 de juny d’eixe any havia verificat l’examen de llicenciatura amb una investigació que m’havia dirigit el professor Ramon Ferrer Navarro, del Departament d’Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la UV (amb els anys, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), i encara que poc abans se m’havia comunicat des de la Conselleria d’Educació que anava a impartir classes de valencià en un institut de la nostra comunitat (cosa que, finalment, no es va produir), tenia esperances d’entrar a treballar en SICOMSA (una societat presidida per l’empresari Luis Suñer, a la qual s’havia concedit llicència per a establir una cadena d’emissores de ràdio de freqüència modulada, una d’elles a Alzira, la qual, posteriorment, seria coneguda com a RadioColor).

Jo sabia –perquè visitava l’arxiu amb bastant assiduïtat– que Vicent Alonso Climent havia deixat de treballar al nostre Arxiu Municipal el desembre de 1982. S’havia incorporat a l’IES Sant Vicent Ferrer d’Algemesí. Era llicenciat en Filologia Hispànica i a l’ensenyament, a banda del fet que treballaria de «lo» seu, es pagava molt millor que com a treballador municipal (com a llicenciats, sovint, se’ns considerava peons de la construcció). Vicent eixia guanyat en salari i en horari.

Entre les hores que van transcórrer entre la telefonada i l’entrevista (dos dies) em vaig fer moltes preguntes. Què voldria parlar amb mi aquell home? Voldria comentar-me alguna cosa sobre la carta que li havia enviat feia uns mesos en què suggeria que es donara al carrer de Pérez Galdós el nom de carrer del Fossar o, almenys, que hi constara que popularment es deia així?

Uns moments abans d’entrar a l’ajuntament el dilluns, 1 d’agost, em va vindre al cap un pressentiment. Mira que si em proposara fer-me càrrec de l’Arxiu…

Una vegada en l’ajuntament, Nel·la em va fer passar al despatx de l’alcalde, que em va rebre molt amablement i em va demanar que m’asseguera. Aquell home impressionava per la seua altura. Directament em va dir que em coneixia per referències, que sabia que era llicenciat en Història i, concretament, en l’especialitat d’Història Medieval, em va donar l’enhorabona per l’excel·lent amb el qual m’havien puntuat feia poc els membres del tribunal de la tesi de llicenciatura (la notícia l’havia publicada el corresponsal a la ciutat del diari Levante, Eleuterio Grau, el dijous 28 de juliol), i em va dir que l’Arxiu duia ja bastants mesos sense arxiver i que diverses persones (amb el temps vaig saber el nom d’alguns d’ells, l’únic que viu ara és l’amic Bernat Montagud) li havien suggerit el meu nom. Volia saber si em podia interessar.

Li vaig respondre que tenia expectatives d’algun treball, però que li agraïa molt que haguera pensat en mi, que jo estava anant a l’Arxiu Municipal tots els dissabtes al matí des dels tretze anys, que havia conegut mossén Josep Maria Parra amb el qual havia tingut molta relació, que m’havia preocupat a través d’escrits publicats al diari Las Provincias el juny de 1976 per tal que l’Arxiu, malgrat la malaltia de Parra, romanguera obert, etc., i li vaig dir que una oportunitat així no es donava tots els dies i que, per tant, no l’anava a rebutjar de cap manera.

Molt subtilment (ara ho recorde i em somric) em va preguntar per qüestions que interessen molt els polítics. Li vaig respondre i, crec, en vaig eixir airós.

El 16 de setembre de 1983 la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament acordava contractar-me per a fer-me càrrec de l’Arxiu Municipal. I des d’aleshores -pel mig hi va haver un concurs oposició lliure que vaig guanyar posteriorment- fins hui han passat ja més de trenta-nou anys. Estic, per tant, a un pas de jubilar-me.

Com ha evolucionat l’Arxiu des de 1983 fins ara? La veritat és que molt i, crec que per a bé.

Vaig heretar un arxiu en unes condicions molt roïnes. El ric fons documental que l’integra (pergamins, lligalls, llibres expedients, etc.) estava dins de caixons de

taronja des del mateix dia de la Pantanada de Tous -20 d’octubre de 1982-, en què va ser «salvat» gràcies a la perícia i diligència de Vicent Alonso (a qui mai li estarem prou agraïts els alzirenys). La casa consistorial estava per eixes dates (l’Arxiu Municipal a la quarta planta inclòs) en obres. Els documents s’havien traslladat a un immoble propietat del municipi al carrer de Sant Roc, 3. I va ser Vicent el qui va donar la veu d’alarma per a pujar la documentació des de la planta baixa als pisos superiors de la citada casa.

Mentre es feien les obres a la casa consistorial, on després anava a tornar l’arxiu, vaig ocupar unes dependències que vaig compartir amb els negociats de Cultura i Educació, Personal, l’animador sociocultural i l’equip base de Serveis Socials a l’antic jutjat de la plaça de Casassús. Allí atenia, com bonament podia, investigadors, estudiosos i ciutadans en general que venien a consultar documents històrics, expedients administratius i, fonamentalment, BOES, BOPS i DOGV.

En acabar les obres vam traslladar novament tota la documentació a les noves instal·lacions de la quarta planta de l’Ajuntament. Es va adquirir, així mateix, nou mobiliari, ara metàl·lic. Però prompte, ja que a penes s’havia guanyat espai, l’Arxiu es va quedar menut perquè molts dels negociats aprofitaren que disposàvem de noves instal·lacions per a enviar-nos gran part de la documentació de tipus administratiu que tenien.

Amb el temps tinguérem la necessitat d’anar ocupant nous espais i així vam aprofitar una sala per a hemeroteca al costat del nou saló d’actes de la quarta planta i, posteriorment, després d’unes obres de condicionament, la planta superior de la coneguda Casa de Tena, un edifici al qual no teníem accés directe, ja que es localitzava al carrer de Sant Roc, al costat de la Casa de Magraner, que és la que estava al costat de l’Ajuntament. Fins a tres llocs diferents serviren durant anys per a custodiar la documentació municipal amb tot el que això suposava de pèrdua de temps, ja que s’havia d’anar d’ací cap allà.

El problema es va agreujar amb el temps amb l’aparició de goteres, moltes goteres, al sostre. Es feia necessari, per falta d’espai i per la dispersió del fons, construir un nou edifici.

Vaig tindre necessitat de posar-me pesat. Però vaig tindre molta sort perquè hi va haver una sèrie de persones molt sensibles al problema i ací he de recordar necessàriament, per ser de justícia, el paper i la labor que van desenrotllar els regidors Carme Enguix, Antoni Murillo, Artur Gallego, Josep Lluís Andrés, Alfredo Garés i l’alcalde Pedro Grande.

Els vaig fer veure la necessitat de tindre un espai nou i digne per a un arxiu com el nostre, un dels primers de la Comunitat Valenciana pels fons que serva. I així, a poc a poc, es va emprendre la construcció d’un nou edifici, adjunt a la mateixa casa consistorial, que solucionaria definitivament (sobretot ara, que s’hi està implantant l’administració electrònica) el problema.

El 29 d’abril de 2003 s’inaugurava el nou Arxiu Municipal. Es tractava d’un edifici construït ex professo sobre el solar de diferents immobles en el carrer de

les Salineres i de Josep Dolz, compost per tres plantes, que alberguen, la primera, les oficines administratives, la sala de consulta, la biblioteca auxiliar i una sala d’exposicions; la segona, el depòsit administratiu i el museu de l’arxiu, i la tercera, el depòsit històric i l’hemeroteca municipal. I ahí estem.

Què ha canviat en estos darrers anys? Moltes coses. Quan vaig entrar a l’arxiu treballàvem amb màquines d’escriure clàssiques, hui amb ordinadors; les còpies es feien amb paper de calc i, des de fa anys, comptem amb una bona fotocopiadora que, a més, ens permet escanejar; hem passat per a preservar els documents, sobretot els de caràcter històric, de microfilmar a digitalitzar; hem elaborat una guia de l’Arxiu (a banda de la consulta més específica dels catàlegs que hem posat al dia) molt assequible als investigadors que està penjada al web municipal, i hem procurat la restauració de molts pergamins i documents històrics valuosos.

Pel que fa al personal al servici de l’Arxiu, s’ha passat d’una persona a quatre. Junt amb l’arxiver titular hi ha un tècnic mitjà encarregat i responsable de l’arxiu administratiu, que ja és electrònic, una auxiliar administrativa i una uixera.

L’Arxiu s’ha convertit en un espai viu, en un espai cultural on periòdicament es presenten llibres, es realitzen cursets, es pronuncien conferències i xarrades, on se celebren mostres i exposicions, etc.

L’Arxiu difon la història del nostre poble a través d’una sèrie de publicacions –la sèrie minor, que tracta de donar a conéixer monografies i puntuals–, la participació en programes de ràdio, etc., i, no fa massa temps, en col·laboració amb la Universitat de València, ha editat, en dos volums, la Història d’Alzira, escrita per especialistes, professors universitaris i investigadors locals.

L’Arxiu compta amb un reglament que marca el seu funcionament i competències i vol mostrar els ciutadans i les ciutadanes d’Alzira l’ADN de la ciutat.

Ara, tal com marca la llei, estem implantant l’arxiu electrònic i volem ser capdavanters i pròxims per tal de guanyar el futur en consonància amb els nous temps i per prestar un millor servici als ciutadans, última raó de la seua existència.

ALZIRA PROGRESSA?

José Andrés Hernández i Sala Regidor de l’Ajuntament d’Alzira i advocat

No sempre el pas del temps és sinònim de progrés. No és necessari anomenar els períodes de la història que, si bé han pogut suposar progrés per al desenrotllament industrial o econòmic, han sigut en canvi de retrocés en matèria de drets, per la qual cosa la paraula «progrés» caldria contextualitzar-la.

La nostra ciutat no és aliena a este fet i quan jo em pregunte si Alzira ha progressat en els últims anys, necessite contextualitzar a quin progrés em referisc i, sobretot, quin període engloba.

Atesos els dos vessants pels quals soc conegut, el professional com a advocat i el polític com a regidor, des dels coneixements que me’n dona cadascun tinc una opinió molt formada. Sens dubte, és el més polèmic dels dos, perquè crec que en els últims huit anys, encara que Alzira ha progressat en alguns aspectes, el balanç és negatiu. I encara que vaja per davant que soc conscient que totes les persones que es dediquen a dirigir una ciutat actuen i governen amb la millor de les intencions, i sense deixar de costat que en un municipi no hi ha molt de marge per a la ideologia, considere que les formacions anomenades «progressistes» acaben aconseguint l’efecte contrari. És per eixe motiu que tenint en compte, a més, que les Falles són nexe d’unió, preferisc que no siga este el meu tema principal en este article, a través del qual esta gran falla em brinda cada any l’oportunitat de participar-hi.

Sense cap dubte, en l’aspecte en el qual crec que no hem progressat gens com a societat és en el dels valors morals, i especialment entre el sector de la població més jove. S’han perdut valors molt importants, que més o menys la meua generació (els nascuts el 1985) encara conservava, com l’educació. I no parle d’educació reglada, en la qual es podria dir que hem progressat, perquè és evident que l’augment de joves amb formació universitària ha sigut exponencial, encara que en moltes ocasions no servisca per a trobar un treball vinculat a este. Parle d’educació en el seu vessant de bones maneres, de dir «gràcies», d’alçar-se

en el bus quan coincidixes amb una persona major o embarassada, o, simplement, dir «bon dia» quan entres a algun lloc. On més comprove de primera mà este problema és en l’exercici de la meua professió. És ahí on observe atònit com les noves generacions flirtegen amb el món delictiu, en moltes ocasions sense que existisca cap reprotxe per part dels pares. Com els valors de respecte a les persones que per naturalesa sempre han ostentat un rang d’autoritat, com pares, caps, mestres i professors, fins i tot els mateixos cossos i forces de seguretat de l’estat, són inexistents entre els més jóvens.

Sens dubte, crec que això és el que més em preocupa quant al nostre progrés com a societat. Potser perquè ja no soc tan jove com em pense o potser perquè, a hores d’ara, em queda poc de temps per a ser pare. O potser pels dos.

REFLEXIONS

Rafa López Martínez Mestre i faller

Reflexions sobre la societat mòbil-hissada és una invitació, com resa el seu títol, a la reflexió individual, una invitació perquè cadascú valore com s'està relacionant amb les noves tecnologies i, en el seu cas, com està contribuint a l'educació de les noves generacions, començant pels més xicotets. Hui, el significat de la paraula «progrés» va, en gran manera, unit als avanços de la tecnologia, però implica algun risc aquesta mena de progrés tan vinculat i sotmés als avanços tecnològics? És això realment el que hem d'entendre per progrés? En un article d'aquest llibre, deia que «(…) no hi ha progrés segur, cap evolució, sense l'amenaça d'involució i reculada». Som conscients que aqueix risc existeix o són simplement coses del passat? En una picada d'ullet a la realitat virtual que conforma la nostra vida, el llibre recull paraules imaginàries, un filòsof, periodista i polític, que ens va aportar la seua particular visió de la València de la primera meitat del segle xx. En ella, podrà comprovar el lector que, amb un mínim esforç de contextualització, la major part de les cites recollides són perfectament aplicables a l’Alzira del segle xxi i aquesta València nostra; una manera de posar de manifest que hem canviat menys, molt menys, del que ens creiem.

COMISSIÓ 2023

CAPUTXÍ MAJOR 2023 Juanjo Cerdà Ciscar

Si coneixeu la història de la falla Caputxins, sabreu que comptem amb un càrrec especial que va ser creat l’any 1980: el Caputxí Major. És un càrrec que ostenta qualsevol persona aliena a la comissió, a qui se li imposa una insígnia especial: un caputxí d’or.

Per a tornar a la vida tal com la recordàvem i amb les nostres falles com les celebràvem abans de la pandèmia, a la nostra comissió enguany tenim el plaer de comptar amb Juanjo Cerdà Ciscar com a Caputxí Major.

Per tant, comencem pel principi. Juanjo és natural de l’Orxa, un xicotet poble de poc més de 500 habitants que es troba a la província d’Alacant. En l’actualitat, viu a Muro d’Alcoi.

El nostre Caputxí Major 2023 actualment té una empresa pròpia, encara que no sempre ha sigut així, ja que ell ha anat progressant en la seua carrera professional. Fa 38 anys va començar a treballar en una fàbrica de paper. Amb l’experiència que va adquirir amb el seu treball, es va decidir a muntar una empresa amb dos socis més i no va ser fins fa 11 anys que va muntar una nova empresa pel seu compte. La seua empresa es dedica a la fabricació d’estovalles i tovallons de paper i de tela sense teixir per a l’hostaleria. Sense cap dubte, Juanjo ha tingut una carrera professional ascendent i per això és un orgull per a la nostra comissió que enguany haja decidit ostentar aquest càrrec tan significatiu a la falla Caputxins.

PRESIDENT JORGE GARCÍA BOHIGUES

ESTIMATS FALLERS, VEÏNS I AMICS,

Enguany, tinc l’honor de dirigir-me a tots vosaltres com a president de la falla Caputxins en un any en què tenim el repte, cada vegada més gran, de superar-nos a nosaltres mateixos i mantindre aquesta línia ascendent que duem des de fa anys, amb l'objectiu d’obrir la falla a la nostra barriada i al nostre poble, per tal de fer una festa cada vegada més gran.

En aquestes Falles finalitza un any de treball de les diferents delegacions de la nostra comissió, que ha sacrificat moltes hores del seu temps lliure i de les seues famílies per tal de fer presentacions, el llibret, d’organitzar festes durant tot l’any, preparar la setmana fallera, cadascun dels diferents actes, perquè tot estiga a punt fins a l’últim detall. És per això que, des d’ací,

vull agrair a la Comissió i la Junta Directiva l’esforç, la dedicació, la il·lusió i les ganes que han demostrat en la realització d’aquests projectes. I, per descomptat, vull agrair les cases comercials i els col·laboradors que, a pesar de les dificultats, un any més han confiat en nosaltres.

Per a mi, aquestes Falles seran especials, ja que comptaré amb Marta com a fallera major i tindre l’honor d’acompanyar el seu fill Ivan com a president infantil i Alejandra com a fallera major infantil. Estic segur que junts gaudirem d’unes Falles meravelloses, en què la diversió, l’harmonia i els bons moments estaran per damunt de tot.

Vull, des d'ací, agrair les persones que m’ajuden de diferents maneres perquè jo puga dedicar el temps que cal a la falla que, per a mi, és més que un simple hobby o entreteniment. Especialment a la meua doma Pilar i als meus pares i a la resta de la família. Gràcies a tots ells, puc gaudir d'aquesta obligació que tant m'agrada.

Ja estem prop de març, ja estan ací les Falles, una festa que és molt més que una setmana de tirar petards, fer soroll, tallar carrers i plantar monuments i cremar-los, que és la visió que té molta gent que no coneix les Falles i, en molts casos, les menysprea. Crec que, com a fallers i persones que volem aquesta festa, hem de fer una labor pedagògica i fer valdre i donar a conéixer la gran quantitat d’activitats i festes que fem al llarg de tot l’any: els esforços que fem treballant de manera altruista, mantenint la nostra cultura i les nostres tradicions, fent activitats per als més menuts, per a la gent jove, col·laborant en causes benèfiques, participant en les festes del poble i, també, per descomptat, contribuint amb l'economia local.

Estic segur que les persones que ens critiquen, si tan sols saberen la meitat del que fem, la seua opinió sobre nosaltres canviaria a millor. Nosaltres el que tractem és de fer festa i gaudir-ne amb responsabilitat, tractant de molestar el menys possible a qui no vol integrar-s’hi, aportant el nostre granet d’arena perquè les Falles siguen les millors festes del món.

Per a acabar, des d'ací, voldria convidar tot el veïnat i tot el poble a gaudir d'aquestes Falles. Les portes del nostre casal estaran obertes per a tots aquells que vulguen compartir i viure la festa amb nosaltres.

Esperant que passem tots unes bones festes falleres. S’acomiada el vostre amic.

FALLERA MAJOR

Marta Ferrer Lluch

Una fallera deixant una estela de perfum, de pólvora fulminant a qui s’arrima als seus ulls.

Són daurats els seus cabells, destinant amor a dolls. La falla de Caputxins i els clavells canten per ella enguany.

Enguany és molt important que visquem la falla per dins, i que concedim al cos llibertat i al cor d’alegria permís.

És una flor que col·labora, d’una falla arrabassadora, la Fallera Major, l’estrella fent la llum que a tots enamora.

La Fallera Major és la reina d’aquesta festa conservadora, amb un fill que farà per ella l’esplendor natural com l’aurora.

Amb castells de foc i carcasses, menjant xocolate amb bunyols, gaudint de la falla amb nosaltres i amb MARTA!, Fallera Major de Caputxins.

Vicent Sanmartín

CAPACITAT D,EMOCIONAR

Emocions variades són les que sent Marta en ser nomenada Fallera Major de la nostra comissió. Un gran repte és el que tens enguany: representar la nostra tan benvolguda festa de les Falles i tot el que l’embolica, la llum, la música, el color, la bellesa, l’alegria, etc. Una festa màgica que, de segur, podràs fer que arribe al cor de cadascun dels fallers i les falleres de la teua comissió. Dolça dona valenciana, mostra’ns a tots el teu somriure espontani i la lluentor especial que hi ha en els teus ulls, reflex de l’emoció més sincera que naix del teu cor i contagia a tots de sentiments positius d’alegria i germanor.

Com et sents sent la Fallera Major de la teua comissió?

Em sent molt afortunada. Per a mi, és tot un honor  poder ser la Fallera Major de Caputxins.

Definix les falles amb una paraula?

Passió.

Quin acte esperes amb més il·lusió?

Espere diversos actes amb molta il·lusió. El primer és la presentació, també la crida, que crec que, com a

Fallera Major, ha de ser impressionant. També l’ofrena a la Mare de Déu, que per a mi enguany crec que serà molt especial.

Què suposa per a tu l’acte de l’ofrena?

L’acte de l’ofrena és un acte molt especial en què hi ha molt de sentiment i que per a mi, enguany, serà molt especial. També suposa que, per a mi, ja s’acaben les falles, i això no m’agrada tant.

Quina importància té el monument dins de la teua visió de les  falles?

El monument és part de la festa i a tots ens agrada tindre un monument  gran i bonic, però no és el més important. El més important és la gent que envolta i fa falla: la comissió, ells són els protagonistes.

Vestit d’època o valenciana?

Els dos. Cadascun és diferent i cadascun té els seus actes.

Un color i un aroma.  El color de les falles, l’aroma de la pólvora.

Com esperes que siguen les pròximes falles?  Les pròximes falles no és que espere que siguen inoblidables: sé que ho seran, estaran sempre tatuades al meu cor.

Què significa per a tu ser mare del President Infantil i ser, alhora, Fallera Major de la comissió?

Honor, alegria, somnis.

Per a mi té un gran significat que  el meu fill en siga el President amb mi. Enguany, més que mai, la comissió és part important de  la nostra vida i ha passat a formar part de la nostra família. Ens sentim molt orgullosos de ser de la falla Caputxins.

Canviaries alguna cosa de les falles?

Jo, de les falles, no en canviaria res.

Per a tu què significa Caputxins?

Caputxins és emoció, germanor, color, il·lusió.

Finalment, sabent que serà molt especial, Marta, quin desig  demanes per aquestes falles de 2023?

El meu desig per a les falles 2023 és que no ploga…

de la Fallera Major

Com un estel de l’alba que va creixent, com un ramell que dona flairós el seu perfum, porteu per a tots la calor i la llum i feu que siga suau i pur el vent.

Sou la flama lluminosa que encén l’esperit faller, puix porteu l’ànima encesa d’un entusiasme sincer.

Sou, per la gràcia de Déu, la nostra alegria. Sou per a Alzira la primavera, orgull d’esta comissió fallera conjunt preciós ple d’harmonia.

I la festa esclata ja en el vostre honor i ompli el carrer, amb el flamejar de banderes, amb soroll tronador de traques rialleres, per lloar el millor del millor: la nostra escollida cort d’honor.

Vicent Sanmartín

ALBA MARÍA ALBA ALICIA

ANA MARÍA BEGOÑA

CARMEN CLAUDIA ELENA

EVA FANNY GEMA

ISABEL JÉSSICA

LAURA

LAURA

LORENA

LUCI MARÍA JOSÉ MAITE

MARÍA MARÍA JOSE

MÓNICA MÓNICA MONTIEL

NAIMA NOELIA

OLGA PAULA PAULA

TERESA ZAYDA

PILAR ROSA SILVIA

SONIA SUSANA

Fallera Major

President

Vicepresident 1

Vicepresidència cultura

Del. Llibret

Del. Cultura

Marta Ferrer Lluch

Jordi Garcia Bohigues

Enrique Pellicer Rubio

Paula Ballesteros Cavero

Pilar Llinares Furió

Del. Teatre Tamara Pérez Albelda

Del. Monument

Del. Publicitat i atip.

Rubén Elorza Oviedo

David Costa Oltra

Enrique Tormo Incerti

Borja Escudero Pallardó

Marta Ferrer Lluch

Del. Bibliot. i arxiv. Rafael Sifre Balaguer

Vicepresident 2

i Vicepresidència econòmica

Secretària

Vice-Secretària

Tresorer

Comptadors

Del. loteries

Vicepresidenta 3

Kike Iborra Maseres

Mari-Angeles Ruiz Calabuig

Carolina Costa Ferrer

Daniel Pla Revert

Fernando Comíns Micó

Raúl Rentero Monerri

Montiel Micó Cuñat

Fernando Comíns Tello

David Costera Pastor

Maite Giménez Ortiz Adjunts a la Delegació de fest.

Vicepresidència de festejos i protocol

Vicente de la Concepción Chordá

Alicia Garrigues Estela

Luis Pérez Artés

Ramon Colomer Ferrer

Del. Casal

Del. Protocol

Del. Femenina:

Del. Infantils

Del. Desfilades

Del. Recompenses

Juan Carlos Ferrer Dolz

Manolo Ferri Carbó

José Girbés Sáez

Xelo Polo Carrasco

Rosa María Gómez Lozano

Sonia Filgueira Sanchís

Susana Vilar Juan

Rosa Cándido Romeu

Maria José García Bohigues

Jessi Gómez Corral

Rafael López García

Kike Iborra Maseres

Del. Veterans Alfredo Cándido Moreno

Agustín Costa Cuenca

Del. Indumentaria Carmen Teresí Caballero

Del. Rr. Pp. Salvador Dolz Garrigues

Del. Esports Celes Orosia Castillo

Delelgat J.L.F

Begoña Gómez Gregori

Del. Xaranga Ernesto Orts Grimaldos

Vicepresident 4

Vicente Sanmartin Vazquez Vicepred d’act. diverses

Del. Act. Diverses Bernat Signes Lapeña

Camilo Martorell Aparicio

David Sáez Hidalgo

Francisco Gomis Ripoll

Francisco Ferri Carbó

Cristina Giner Morant

Del. Cavalcades

Del. Pirotècnia

Del. Cadets

Del. Web i X. S.

VOCALS

Adrián Albuixech Núñez

Adrián Aparicio Moreno

Naima Araujo Blasco

Honorio Argente Garcia

Astruelles Chofre Fabiola

Luci Aznar Mártinez

Rebeca Badenes Granero

Yulen Balaguer Gadea

Mercedes Balbastre Juan

Alejandro Benavent Vilar

María Jose Boluda Sarrión

Maribel Bonastre Palomares

Carla Briz Vivar

Adrián Calatayud Martínez

Mónica Cámara Ferrer

Carlos Camarasa Hidalgo

Martha Cándido Pastor

Nuria Carbonell Palomares

Raquel Sanmartín Vázquez

Isabel Vergara Gil

Juan Cogollos Tarragó

Javier Benavent Montagud

Alberto Cogollos Filgueira

Sara Girbés Palomares

Natalia Colomer Carretero

Claudia Gomis Sanmartín

Mari Carmen Camarena Garrigós

Isabel Carretero Aroca

Noelia Casterá Ferrer

Bernat Castillo Pla

Francisco Chillarón Chacón

Alvaro Colomer Carretero

Juan Cogollos Filgueira

Juan Carlos Cogollos Hidalgo

Jose Conesa Sifre

David Conesa Aznar

Ana de la Concepción Chordá

Mónica Cordero Martínez

Sebastián Denia Pastor

Carmen Dolz Pau

Jose Antonio Escrivá Vidal

Teresa Ferrer García

Paula Ferrer Lluch

Zaida Ferrer Lluch

Alex Ferrer Mateu

Alba Ferrer Polo

Alex Ferri Carbó

Marta Ferri Giménez

Olga Ferri Giménez

Ramon Ferris Hurtado

Bernat Fontana Collado

Paula Gálvez Herrera

Ana María Garrigues Hurtado

Mari Carmen Garrigues Martínez

Paula María Gil Esteve

Raquel Giménez Olivares

Joel Giménez Monserrat

Ruth Girbés Palomares

Marta Gisbert Borrás

Luisa Gómez Aranda

Jose Manuel Grande Pérez

Lorenzo Grande Pérez

María Grande Peris

Laura Grande Peris

Idaira Grande Vallés

Francisco Javier Iborra Segrelles

Alvaro Larrea Guerrero

Silvia Lapeña Andrés

Jose Manuel Llácer Candela

Manuel Llácer Peris

Noelia Llorens Clar

Dolores Lluch Alcover

Agustín Lluesa Caballero

David Marcilla Colomer

Bernat March Benavent

Pau Martínez De La Concepción

Carles Martínez Pelufo

Ana Isabel Martínez Pérez

Zayda Martínez Pérez

Christian Martorell Baldrés

Fany Miralles Castillo

Irina Mompó Ferrer

Antonio Moreno Ferrer

Encarna Motilla Gil

Pilar Motilla Gil

Sonia Monserrat Córcoles

Miguel Montagud Costa

Claudia Moya Clari

María Isabel Muñoz López

Loredana Murariu Mihaela

Merche Nebra Sospedra

Patricia Olcina Motilla

Fany Oliver Castany

Ana Oltra Llopis

Sonia Palomares Santamaria

María José Pau Sánchez

Ian Pellicer Casterá

Iván Pérez Calafat

Adriana Pérez Santoyo

Isabel Pla Oliver

Laura Pla Oliver

Cristina Polo Motilla

Mireia Presencia Rosell

Adriana Ramírez Costa

David Ramírez García

Diego Ramiro Molina

Jose Rentero González

Elena Rodríguez De Luengo

Jose Ramón Romero Vargas

Mari Gracia Rosell Sanjuán

Juan Carlos Ruiz Calabuig

David Sáez Gómez

Paloma Sáez Gómez

Angela Sangil Garcia

Gema Sanmartín Vázquez

Rubén Santamaría Vallejo

Mónica Santoyo Valls

Vicente Serra Lluesa

Jesús Toledo Bañó

Rosana Truyol Tate

David Usedo Aguilar

Reyes Vallés Mompó

Christian Vila García

José María Vicent Cháfer

Paula Vicent Cháfer

Silvia Vicent Sarrión

Alba María Vila Puig

Eva Vives Pérez

Jose Yañez Prior

RECOMPENSES

JUNTA LOCAL FALLERA 2023

Flama d’Argent

Antonio Moreno Ferrer

Zaida Ferrer Lluch

Monica Camara Ferrer

David Ramirez Garcia

Camilo Martorell Aparicio

Carolina Costa Ferrer

Pilar Motilla Gil

Maria Angeles Ruiz Calabuig

Flama d’Argent i Murta

Marta Gisbert Borras

Jose Girbes Saez

Martha Candido Pastor

David Saez Hidalgo

Paula Ballesteros Cavero

Angela Sangil Garcia

Rosa Maria Gomez Lozano

Diego Ramiro Molina

Sonia Palomares Santamaria

Flama d’Or

Carmen Teresi Caballero

Tamara Perez Albelda

Teresa Ferrer Garcia

Borja Escudero Pallardó

Maricarmen Camarena Garrigos

Ana Oltra Llopis

Flama d’Or i Murta

Monica Santoyo Valls

Francisco Gomis Ripoll

Jose Manuel Llacer Candela

Isabel Pla Oliver

Flama d’Or i Murta

Enrique Tormo Incerti

Jose Rentero Gonzalez

Maria Teresa Gimenez Ortiz

Ramon Colomer Ferrer

INSÍGNIES PRÒPIES

FALLA 2023

Insígnia de Coure

José Rentero González

Insígnia d’Or

Jordi García Bohigues

FALLA GRAN CAPUTXINS 2023

LEMA: PROGRÉS

CATEGORIA SEGONA

ARTISTA: JOSUE ROMÁN

EXPLICACIÓ DEL MONUMENT: BORJA ESCUDERO PALLARDÓ

Anem progressant

El progrés significa un procés positiu i de millora, i és que, segons els ulls que miren el planeta, per a alguns progressa i per a altres degenera. Aquesta falla, en nom del progrés, satiritza la visió d’un món que s’enfonsa o evoluciona segons qui el contempla.

Mussol

Aquest ocell és símbol de saviesa i amb molta vigilància els mira amb raresa, custodia el progrés de la societat: construccions, polítics i personalitats.

Fixa la mirada a Alzira, on les construccions es fan de notar: redones, carrers mal fargats, construccions inacabades… El mussol té molt on mirar!

I què podem dir dels carrers empedrats? Es tracta d’un projecte faraònic, ja que són molt elegants, encara que una barbaritat d’anys van tardar i plens de clots i sots han quedat.

Els veïns i comerciants feu un esforç titànic, que les obres tornen a començar! Aquesta vegada com serà?

El barranc de la Casella toca ampliar i diuen que la solució és tirar el pont de Xàtiva, però tant veïns com empreses aïllaran. La resposta que ens volen donar: un pont de fusta al veïnat, i tot el tràfic per la carretera a Carcaixent desviar…

Sobrevola aquest mussol sota els descampats d’aquestes obres inacabades i que no tenen final, el nou palau de la justícia i el poliesportiu municipal, el carrer de Mossén Grau i la comissaria de la policia local… Tot construccions que qui sap quan en veurem el final.

Observa els terrenys a la zona de Tulell, ple de solars i cartells.

Fins i tot quan plou, surt un llac molt bell, que té el veïnat amb mosquits fins als replanells.

Una nova obra iniciaran, una torre-museu volen edificar. Garés diu que el 2023 es vol començar, Veient els terminis del palau de justícia, ja podem esperar!

No tot són obres, pífies i descampats, ja que a Alzira la gestió privada sol agradar. L’última notícia que tenim: el cementeri volen privatitzar! I és que el nostre amic Fernando Pascual li està agafant el gust a externalitzar.

No parem amb la gestió, els veïns de les Barraques denuncien una infestació, que de rates tenen per carrers i balcons, tan sols reclamen que es reforcen els treballs de desinfecció.

Aquest problema és greu, pot afectar la salut dels veïns.

Però no vos preocupeu, tindreu rosegadors a casa, però també anell verd per a passejar pel nostre riu Xúquer.

Xica

Progrés i igualtat van de la mà. El nostre vigia, en observar aquest ninot, fa una mirada al passat per a repassar el progrés de la societat.

Amb el moviment sufragista començà, demanant un dret fonamental: que tant home com dona són humans i que al cap i a la fi tots som iguals.

La dona i l’home,

Les dones són les que donen vida, i per això som nosaltres qui hem d’estar agraïts, perquè les nostres mares ens han criat i ens han parit.

La cançó de Rigoberta Bandini a la Crida ens van posar, per recordar la importància de les mares i de la dona en general.

Les mares valencianes, les més boniques de tot el món, ja que també són falleres i això als alzirenys ens ompli el cor.

Sense cap dubte, és la dona qui ha de ser el nostre ninot central, perquè és clar que tot ha progressat, però encara ens queda molt per treballar i som tots els que hem de col·laborar.

Acròbates

Tot canvi polític sol estar lligat al progrés, però veient el panorama actual la política s’ha convertit en un circ demencial.

En l’àmbit nacional… Què hi podem comentar. Com aquests acròbates, de dretes i esquerres, amb els radicals fan malabars, i és que pels vots de tots nosaltres com a contorsionistes els veuràs actuar.

La dreta per un costat, on PP i VOX s’han trobat. Diuen que són molt diferents, però d’això no ens hem adonat.

Amb PSOE i Podemos, una cosa pareguda està passant. Els tenim al govern, però no es poden ni mirar. Uns li donen favors als altres per a continuar calfant les cadires del Congrés dels Diputats.

A la nostra ciutat la situació no millora. Tots els partits estan perdent el cap de llista, Jose Andrés, Isabel i Diego, qui els reemplaçarà? Posa atenció que jo t’ho explicaré…

Des de València han imposat que Jose Luis Palacios siga el candidat. Es veu que a Elena Bastidas i Carlos Mazón la forma de treballar de Jose Andrés no els ha agradat.

Al PP d’Alzira estan molt indignats, els afiliats han dit: des de València no ens manaran! Jose Andrés és el nostre candidat!

Com pot acabar açò, el temps ho dirà, però el conflicte està obert. Els afiliats contra la direcció, o com diu Jose Andrés, els de «baix» contra els de «dalt».

Al PSOE d’Alzira sembla que està tot més tranquil, però fins fa quatre dies el conflicte estava viu. Adrián Sarrià i Gemma Alós estaven a la gresca, a veure qui podria anar-se’n de pesca er a ser candidats a l’Alcaldia.

Per a uns bé per a altres malament, Diego Gómez és molt popular. És tant el buit que deixa, que Compromís no sap per on tirar.

Com ha partit polític, tot són conflictes interns, dues bandes enfrontades per a triar aspirant. També dic, qui predomine com candidat, com l’actual alcalde ningú serà tan popular.

Ciudadanos al seu fi ha arribat, ja que sense representació estan, Vidal a soles s’ha quedat, i Aledon al grup de no adscrits s’ha passat, allí junt amb Montalva estarà, que del PP se n’ha anat.

Vox de moment no es pronuncia i a l’espera està Ricardo del que faça la direcció del partit.

Màscara i tele

Les noves tecnologies són sinònim de progrés. Ara bé, la tecnologia no és bona o mala, sols ho són les persones darrere d’ella, del bon o mal ús que fan d’aquesta.

Amb Twitter hem topetat, els usuaris amb la màscara de l’anonimat se senten intocables, fan mala sang i insulten sense pietat.

Focus de notícies falses i desinformació, estan polaritzant-nos cada vegada més. Pareix que és el que volen, estar apegats als mòbils les 24 hores.

Facebook i Instagram mostren realitats que no són molt reals. És tot una carassa, una falsedat, com aquest ninot de la màscara, on darrere de la careta és més trista la veritat.

Els nostres polítics per les xarxes es menegen, però poc actius estan. Fernando Pascual és un autèntic mestre del Facebook: igual es fa una selfie que un vídeo per poder dir que Alzira progressa, L’únic que es veu a Instagram és Jose Andrés, també fent-se fotos per tot el terme municipal.

No sé si això té molta utilitat, ja que pareix que tinga molta activitat, molta foto i molt d’aparentar, però pareix que amb cap resultat.

Dels altres partits no puc parlar, ja que les seues xarxes socials pareix que mudes s’han quedat. Només comparteixen alguna foto per a dir que, almenys, en algun acte han estat.

Diuen que la televisió és un mitjà a extingir, que amb plataformes digitals no pot competir.

També ho deien de la ràdio quan el televisor va sorgir, tot és cosa de reciclar-se, d’aprendre a coexistir.

Però molts programes televisius fan avorrir, Sálvame o La Isla de las Tentaciones programes a extingir, o presentadors amb llengua solta que de polèmica en polèmica van sortint.

Amb les plataformes digitals la televisió ha de competir, si tenim totes les sèries i pel·lícules a la mà, qui vol esperar sis minuts, tragant-se publicitat, si en un clic tens contingut on elegir.

A la televisió, l’Hospital de la Ribera no deixa d’eixir, ens posen com a exemple del col·lapse sanitari. Urgències, atenció primària i operacions, accedir als serveis és tot un calvari.

Els que feia un any eren superherois, als que aplaudíem totes les vesprades, ara la gent diu que són uns ganduls, però hauríem de mirar els vertaders responsables.

Polítics i administradors, que amb contractes precaris, manca de recursos i altres barbaritats, han omplit la sanitat.

Hauríem de començar a fer cas als nostres sanitaris, que saben la falta de recursos que hi ha. Defensem aquest dret fonamental, on els únics culpables de tot açò no estan dins dels hospitals.

Mare i xiquet

El mussol observa amb tendresa aquesta mare i el seu xiquet, que ambdós estan passejant per l’anell verd de la nostra ciutat. Quina meravella!

El mirador del riu i el «malecó» una ruta molt bonica, a no ser que arribe la calor, on ens podem trobar mosquits i insectes similars.

Has de tindre cura perquè et poden picar, i pots tornar-te’n a casa sense parar-te de rascar.

Ens agrada molt passejar per les zones verdes de la ciutat. Ens agradaria estar tranquils i poder disfrutar del riu Xúquer i dels arbres fruiters, sense tindre por d’acabar escaldats.

La mare li ensenya al xiquet com la ciutat ha avançat, ple de bancs de colors que estan commemorant els diferents dies a celebrar.

El xiquet els mira bocabadat. Els colors li agraden moltíssim, però el que el xiquet encara no sap és que poc més hi ha que obres d’art que omplin els carrers de la ciutat.

Què més ha passat?, li pregunta el xiquet. La mare li diu: carinyet, poc més et puc contar.

I el xiquet li diu: mare, a mi m’agrada molt la ciutat.

I la mare li diu: fill meu, quan jo tenia la teua edat mil llocs tenia per a anar, i sempre plena estava Alzira. Podíem anar a comprar a l’avinguda dels Sants Patrons i al poble gastar, però ara a altres municipis ens n’hem d’anar.

Xiquet i arlequí

El xiquet ja se n’ha adonat, l’arlequí l’està mirant, i ens fa una careta molt bonica, ja que està il·lusionat.

Ja ha aplegat el moment de posar-se la disfressa i eixir al carrer per a gaudir amb la música i la festa sense gots i sense gresca.

«Estem en Falles!» diu el xiquet. Per fi ens podem posar la disfressa que tant de temps portem preparant, encara que no tinguem el casal…

Ens diuen que les Falles han començat, però les carpes no ens deixen muntar, i no podem reunir-nos amb la comissió per a fer els dinars i sopars.

Malgrat que des de l’Ajuntament ens diuen que massa molestem, ja que les carpes podrem posar un parell de dies abans de plantar.

A la ciutat molts esdeveniments s’estan celebrant, Com, per exemple, la Fira del Comerç, amb uns estands de fira que tota la plaça estan tallant i els cotxes no poden circular. Eixe no és el problema… Els veïns no poden aparcar

Però no passa res, perquè és decisió de l’Ajuntament. Ells poden fer i desfer com volen i amb els veïns no tenen cap mirament.

El dia 19, encara amb les cendres cremant, les carpes i les banderetes hem de llevar, perquè el dia 20 no quede res del que ha sigut la nostra setmana gran.

A la Fira del Comerç els estands sí que es poden quedar, perquè és una decisió d’ells, i en aquest moment el veïnat gens ni miqueta els està important.

Quina hipocresia estem veient amb aquestes coses que no estem entenent. Per què fa açò l’Ajuntament?

Si les falles són patrimoni de la ciutat i donen alegria al veïnat.

Els carrers plens de gent i als comerços gastant els diners, aleshores el poble es beneficia d’una festa que alguns estimem i a altres els encisa.

Cloenda

La societat està avançant, no al mateix ritme, però si en general. La gent jove no ens està defraudant, ja que les coses que abans es veien malament tots ells ho han normalitzat.

Tots som persones al cap i a la fi, té igual el color de pell, la forma de vestir o l’orientació sexual, tots som iguals, té igual el que la resta puga opinar.

Tan sols hem de veure la nostra gran festa. Les Falles ens agrupen a tots amb un objectiu: gaudir amb la gent de la teua falla on al final tots som germans.

Per això, com diu el nostre himne, «Valencians: en peu alcem-nos!» Que no hi ha millor acte que celebre el progrés com les nostres Falles, que any rere any estan creixent.

PROGRAMA DE FESTES 2023*

Dissabte 24 de setembre de 2022

Nomenament de les Falleres Majors per a l’exercici 2023, Marta Ferrer Lluch i Alejandra Maria Gomis Sanmartín.

Divendres 7 d’octubre de 2022

A les 20 h, al Gran Teatre, acomiadament de les Falleres Majors d’Alzira de 2022, Alba Carrió Mártinez i Claudia Dolz Estela.

Dissabte 22 d’octubre de 2022

A les 20 h, Al Saló Noble de l’Ajuntament d’Alzira, proclamació de les Falleres Majors d’Alzira, Elena Cebrián Blasco i Sara Martínez Giménez.

Dissabte 15 d’octubre de 2022

A les 17 h, Oktober Fest, al cau de la falla.

Dilluns 31 d’octubre de 2022

A les 17 h, Halloween, al cau de la falla.

Dissabte 5 de novembre de 2022

A les 20 h, Al Gran Teatre d’Alzira, exaltació de la Fallera Major d’Alzira, Elena Cebrián Blasco i imposició de bandes a la seua Cort d’Honor i les Falleres Majors de les diferents comissions de la ciutat.

Diumenge 6 de novembre de 2022

A les 12 h, Al Gran Teatre d’Alzira, exaltació de la Fallera Major Infantil d’Alzira, Sara Martínez Giménez i imposició de bandes a la seua Cort d’Honor i a

les Falleres Majors de les diferents comissions de la ciutat.

Dissabte 26 de novembre de 2022

A les 14 h, a l’Hotel Lluna, dinar de germanor i lliurament d'insígnies pròpies de la comissió.

Dissabte 3 de desembre de 2022

A les 19 h, al Gran Teatre, lliurament de recompenses de Junta Local Fallera.

Dimarts 6 de desembre de 2022

A les 17 h, al Gran Teatre, actuació del Grup de Teatre Infantil, de la falla amb l’obra El tresor dels caputxins.

Dissabte 17 de desembre de 2022

A les 19 h, nadalenques a les nostres Falleres Majors, Marta Ferrer Lluch i Alejandra Maria Gomis Sanmartín

Diumenge 29 de gener de 2023

A les 12 h, al Gran Teatre, presentació de la nostra Fallera Major Infantil, Alejandra Maria Gomis Sanmartin. Després, dinar i festa infantil.

Dimarts 14 de febrer de 2023

A les 20 h, al Saló Àrab de la Gallera, presentació del llibret de la falla per a l’exercici 2023, Progrés.

Dissabte 18 de febrer de 2023

A les 17.30 h, a l’auditori de Guadassuar, presentació de la nostra Fallera

Major, Marta Ferrer Lluch.

Després sopar i ball a la Sala Rex Natura.

Divendres, 24 de febrer de 2023

A les 19 h, en la Casa de la Cultura, inauguració de l’exposició del ninot.

Dissabte, 25 de febrer de 2023

A les 8 h, en el recinte firal, XXXVI Concurs de Paelles patrocinat per la firma Ricard.

Dissabte 4 de març de 2023

A les 17.30 h, assistència a l’acte de la Crida.

A les 22.30 h, sopar de la Crida.

Divendres 10 de març de 2023

A les 23.30 h, Nit de les Albades a les nostres Falleres Majors.

Dissabte 11 de març de 2023

A les 9 h, esmorzar i preparació de la Cavalcada Multicolor.

A les 14 h, dinar.

A les 17 h, concentració al cau per a la Cavalcada Multicolor.

Diumenge 12 de març de 2023

Des de les 09 h, Dia del Porc, tot el dia porc.

A les 13 h, globotà, dinar FFMM i presidents infantils de les comissions i festa infantil.

Del 6 al 15 de març de 2023

A les 22 h, setmana gastronòmica.

Dijous, 16 de març de 2023

(DIA DE LA PLANTÀ)

A les 10 h, esmorzar al cau.

A les 11 h, ajudar els artistes a muntar la falla.

A les 14 h, mascletà a la plaça del Regne.

A les 14.30 h, tradicionals cassoles d'arròs al forn.

A les 21.30 h, sopar dels frares.

A les 23.30 h, gran ball de la plantà al cau amb discomòbil.

Divendres 17 de març de 2023

A les 8 h, despertà a les Falleres Majors i al barri.

A les 9.30 h, esmorzar al cau.

A les 11 h, cercavila i visita a les comissions.

A les 14 h, mascletà a la plaça del Regne.

A les 14.30 h, dinar al cau.

A les 18 h, concentració al cau per a anar a arreplegar els premis.

A les 22 h, sopar i ball al cau amb discomòbil.

Dissabte 18 de març de 2023

A les 8 h, despertà a les Falleres Majors i al barri.

A les 9.30 h, esmorzar al cau.

A les 11 h, cercavila i visita a les comissions.

A les 14 h, mascletà a la plaça del Regne.

A les 14.30 h, dinar al cau.

A les 17.30 h, concentració al cau per a l’ofrena.

A les 22 h, sopar i ball al cau.

Diumenge 19 de març de 2023

(SANT JOSEP)

A les 8 h, despertà de Sant Josep.

A les 9.30 h, esmorzar de Sant Josep al cau.

A les 11 h, cercavila i visita a les comissions del sector.

A les 14 h, mascletà de Sant Josep.

A les 17.30 h, concentració al cau per al pasdoble.

A les 20 h, cremà de la Falla Infantil.

A les 22.30 h, dopar de Sant Josep.

Quan vinguen els bombers, cremà de la Falla.

(* La comissió de la Falla Caputxins es reserva el dret de modificar aquest programa)

IVAN, ALLÀ ON ESTIGUES

El passat 4 d’agost va faltar el nostre amic i faller Ivan. I, a dir veritat, ens ha deixat fets pols a tota la comissió. Encara que sabíem que estava malalt, mai esperàvem que arribara l’hora tan prompte. Sobretot si es tracta d’una persona jove com ell, que encara tenia tant per fer, tants projectes de vida familiar per acabar i que, de segur, haguérem compartit tots junts. La majoria de fallers hem pensat que estaria bé escriure unes paraules al llibret de la falla, la seua volguda falla, on pràcticament ha passat tota la seua vida lluitant i treballant com el primer. El seu optimisme ens va mantindre allunyats de les coses dolentes que li passaven i no va voler mai fer evident la malaltia que patia. Perquè Ivan sempre ha sigut així, animós, lluitador, ple d’il·lusió i de bon sentit de l’humor. Era una persona patidora que no volia mai preocupar els amics amb la seua malaltia, amb les coses familiars o la faena.

Ens ha deixat un buit molt gran a tots els fallers. Sempre tindrem els bons moments que hem passat tots junts al cor i, per descomptat, els bons records.

Tots els fallers el recordarem com el que era, una gran persona, un gran faller, un pare, un gran home i un gran amic.

Fins prompte, estimat amic Ivan, ens quedem amb el teu somriure i amb la teua calidesa humana per recordar-te sempre. Somriu-nos des d’allà on estigues com sempre ho has fet, amb eixe somriure sense malícia, de bona persona.

HIMNE DE LA FALLA

La Falla de Caputxins

Va vestint-se d’alegria

Amb l’aire de la festa

I l’olor a bunyolà

Al pas de la comissió

Que porta el seu estendard Tots els fallers van cantant-li A sa Fallera Major.

A la mitat del carrer

La nostra falla hem plantat, A la mitat del carrer

On la veu el veïnat Esperant la mascletà Esperant la mascletà.

Ai !!!! Falla de Caputxins

Ai !!!! Que solera que tens

Ai!!!! Falla de Caputxins

La comissió hui t’enveja

Per lo bonica que tu estàs Ara que estem en les festes

De Sant Josep

De Sant Josep.

I quan s’acaba la festa

El barri pensa en la cremà

I en el calor de les flames

D’esta festa valenciana

I nostra Falla Caputxins

Nostra Falla Caputxins

Visca la Falla de Caputxins…

Autor: Alfredo Cándido Moreno

Amb la música de “Paquito el Xocolatero”.

PROGRÉS

El camí que du al futur no és sempre cap endavant. La línia no és sempre recta, també va serpentejant. El món avança veloç. Meravelles tecnològiques ens han canviat la vida molt més que les biològiques.

Però queda el fort desig del foc de la fantasia que ens nodreix una passió per millorar cada dia.

Alba Fluixà Pelufo

INFANTIL IVÁN PÉREZ FERRER

Estimats lectors, amics i amigues, Soc Iván Pérez Ferrer, president infantil de la comissió de la falla Caputxins d’Alzira.

És un privilegi poder gaudir per primera vegada d’aquest càrrec tan important, que et permet viure les Falles d’una manera molt especial i intensa.

Des d’aquest llibre, vull convidar-vos a gaudir amb nosaltres les festes falleres. Alejandra, la meua Fallera Major infantil, i jo estarem molt contents si tots vosaltres participeu en tots els actes que la comissió, amb molt d’esforç, prepara per a tota la comissió infantil.

Com a president infantil vostre, us demane que baixeu al carrer i que tots junts junt manifestem amb molta alegria que ja estan ben a prop les millors festes d’Alzira.

També vull agrair especialment a ma mare el gran esforç que està fent per fer realitat el meu somni i el de mon pare, el de ser president infantil de la falla Caputxins, ja que, amb ella com a Fallera Major de la falla, serà tot un orgull estar al seu costat disfrutant d’un any inoblidable per al dos. Tampoc vull oblidar-me de tota la família que ens està ajudant perquè tot isca perfecte.

A Jordi, el nostre president, vull agrair-li la seua confiança depositada en mi per a representar la xicalla de la falla.

A tot el veïnat, que ens aguanta amb molta paciència, vull agrair-los la seua consideració i animar-los que participen de les Falles i que s’apunten a la comissió, que una vegada dins, el soroll no se sent igual.

I, per finalitzar, sols em queda agrair a tot el col·lectiu faller l’esforç que realitza per fer tantes il·lusions realitat. A tots i a totes, gràcies.

Jo, Ivan, com a president infantil, desitge que tots els fallers de la ciutat d’Alzira gaudisquen d’unes Falles plenes d’alegria.

Alejandra Gomis Sanmartín

Alejandra regnarà molt completa, amb somriure captivadora, l’existència d’una xiqueta volguda, bella i somiadora.

Ella, naixent, en trencà el motle, i la falla n’és sabedora perquè els seus encants veieren prompte dels valors d’un cor que atresora.

És Fallera Major Infantil, va navegant dins d’una falla. Una cara bonica entre mil, que lluïx amb orgull, vestit amb gràcia.

A la Mare de Déu del Lluch ofrenarà les flors amb l’encant, l’expressió d’una valenciana il·luminant sa cara radiant.

Pels carrers d’Alzira, cercavila, amb pas segur marcant el compàs. Música fallera que la gent anima admirant la fallera d’aquest any.

Tot i que Alejandra sempre portarà la fragància de la falla per dins, una falleta que regnarà, la falla de Caputxins, i que els fallers gaudirem. Vicent Sanmartín

ALEJANDRA

Soc fallera de naixement. Caputxins em va acollir des del primer moment i, igual que la meua germana Claudia, el meu cap mai s’havia plantejat ser Fallera Major Infantil, però els últims anys he vist com ho han sigut la meua germana i les meues amigues, per tant, sabia que un any o un altre hauria de passar i així ha sigut. També he de dir que quan Claudia va ser Fallera Major Infantil de la comissió i d’Alzira vaig viure de primera mà com es viu un any tan especial i em va fer cuquet ser-ho algun dia, i eixe any ja ha aplegat.

Com et sents sent la Fallera Major de la teua comissió?

És un verdader orgull per a mi poder representar la comissió que m’ha vist nàixer i créixer, junt amb la meua família i amics. Si us soc sincera, encara no soc conscient de la sort que tinc.

Defineix les falles amb una paraula.

Jo, les Falles, les definiria com a «fervor».

Quin acte esperes amb més il·lusió?

La Crida és un dels actes que més ganes tinc de viure, ja que serà com

un colp de realitat de saber que ja comencen les Falles.

Què suposa per a tu l’acte de l’ofrena?

L’acte de l’ofrena és un cúmul de sentiments quan arribem a la plaça Major i podem veure, al fons, la Mare de Déu vestint-se a poc a poc amb tots els rams de flors dels fallers. En eixe acte recorde totes eixes persones que ja no estan amb nosaltres i tots aquells que fan això possible…

Quina importància té el monument dins de la teua visió de les falles?

El monument des de la plantà fins a la cremà és la representació de tot l’esforç d’un any i de veure com després de cremar-se torna a renàixer.

Vestit d’època o valenciana?

Sense pensar-m’ho: vestit de valenciana.

Un color i un aroma Roig i pólvora, dos adjectius que, per a mi, representen les Falles.

Com esperes que siguen les pròximes falles?

Tinc unes expectatives molt grans per a les Falles del 2023. Espere que siguen inoblidables, ja que tinc l’orgull de representar la xicalla de la comissió.

Què opines del teu President?

He tingut una gran sort que em tocara representar amb ell aquestes Falles. I sé que serà un gran suport durant tot l’any.

Canviaries alguna cosa de les falles?

Com que és una tradició amb tants anys d’història, sempre hi ha detalls que es poden modificar, però l’essència de les Falles sempre serà la mateixa. Cal seguir una tradició.

Per a tu què significa Caputxins?

Caputxins per a mi significa germanor, orgull i amistat. No tinc tants

adjectius per a poder descriure que significa per a mi la meua comissió.

Alguna cosa que vulgues transmetre com a fallera major de Caputxins a la xicalla de la teua comissió?

Que durant aquest any disfruten com jo les Falles. M’agradaria poder sentir eixe amor i calor de tots els meus amics, ja que gràcies a tots ells la comissió anirà endavant, ja que som el futur.

de la Fallera Major Infantil

Plenes de llum, vida i candor, veniu totes a la falla per oferir a la vostra Fallera Major la gràcia i l’alegria de la xicalla.

Sou totes clam de virtut i innocència, dolça promesa d’esta comissió, que presa d’entusiasme i admiració s’ompli de goig per la vostra presència.

Sou foc purificador d’una festa que quan la primavera alena renova cada any la gran festa per fer-li gentilment sa ofrena.

El cant joiós de l’alba ha fet encendre la llum esponerosa i amb una florida miraculosa li ha donat aquests capollets a CAPUTXINS.

Vicent Sanmartín

ALEX

ALMA ALONSO

CELES CLAUDIA CLAUDIA

CRISTIAN

DANI

DANIELA

DARÍO

DIEGO

DYLAN

ESTRELLA MARÍA GERARD

HUGO

HUGO

MARÍA

MATEO

MAXIM

MONTIEL

MURTA

NAIMA

NEUS PABLO

PAOLA

PAU

PAULA

SABELA

SABINA

VEGA VERA

Fallera Major

Alejandra María Gomis Sanmartín

President Iván Pérez Ferrer

Delegada de JLF

VOCALS

Murta Calatayud Gómez

Gerard Calatayud Gómez

Sabina Camarasa Martínez

Edu Carpi Giménez

Hugo Capsi Martínez

Paula Capsi Martínez

Alex Castillo Borrull

Hugo Castillo Borrull

Ada Chillarón Pla

Alonso Cogollos Filgueira

Mateo Costa Torres

Diego Costa Torres

Paola Damiá Mompó

Andreu de la Concepción Garrigues

Martina Denia Cándido

Adrián Elorza García

Irene Fenollar Selva

Alma Ferri García

Laia Ferri Ferrer

Vera Ferri Ferrer

Alvaro Garés Llorens

Martina Iborra Presencia

Pau Iborra Presencia

Montiel Comins Micó

Iker Llácer Muñoz

Sabela Llácer Muñoz

Guillem Marcilla Boluda

María Marcilla Boluda

Cristian Montagud Lapeña

Lidia Montagud Lapeña

Vega Moreno Grande

Claudia Oliver Pascual

Dylan Oron Cuenca

Celes Orosia Cándido

Claudia Orosia Cándido

Naima Orts Truyol

Andrea Palomares Miralles

Neus Pérez Ferrer

Dario Pérez Santoyo

Daniel Pla Gil

Pablo Pla Gil

Daniela Ramírez Costa

Marc Rodenas Gálvez

Estrella María Sanmartín Murariu

Aarón Santamaria Bonastre

Máxim Signes Nebra

Hugo Usedo Gisbert

RECOMPENSES INFANTILS

JUNTA LOCAL FALLERA 2023

Coet d’Argent

Maria Marcilla Boluda

Paola Damia Mompo

Gerard Calatayud Gomez

Aaron Santamaria Bonastre

Coet d’Or

Murta Calatayud Gomez

Sabina Camarasa Martinez

Laia Ferri Ferrer

Iker Llacer Muñoz

Ada Chillaron Pla

FALLA INFANTIL CAPUTXINS 2023

LEMA: BUSCANT EL PROGRÉS

CATEGORIA SEGONA

ARTISTA: CARLOS VALLA CLIMENT

EXPLICACIÓ DEL MONUMENT: BORJA ESCUDERO PALLARDÓ

De les fades i els dracs, els contes han evolucionat a un món d’aventures que ens fan somiar.

De les princeses i els prínceps a les històries més modernes, on els herois són més reals i els mons més extraordinaris.

Les històries s’han desenvolupat i han guanyat més estils. Amb final feliç o tràgic, els contes ja no són iguals.

Una princesa molt bella era el cap d’un ninot petit, amb els seus ulls tan brillants que tothom es quedava aturat.

En aquest món de màgia i contes, ella s’ha convertit en un exemple, una font de progrés i ensenyament que tots hem d’aprendre a admirar.

Les princeses Disney actuals són més fortes, més intel·ligents i més independents, i representen els valors de l’empoderament i de l’amor propi per a tots.

Elles no es deixen dominar ni es queden esperant un príncep, sinó que són les que prenen el control i decideixen el seu propi destí.

Les princeses actuals són més autèntiques, representen els valors de l’amor, la comprensió i la tolerància.

Aquestes xiques són un exemple per a les generacions de joves, que mostren que no hi ha cap límit perquè puguen complir els seus somnis.

El príncep, vestit de dona, s’enfronta als prejudicis amb coratge, és tot un exemple de progrés, i així els altres poden atrevir-se a sortir al carrer.

Un missatge de tolerància és el que vol transmetre, lluitant contra els prejudicis d’una manera subtil, deixant a una banda les barreres de gènere, perquè tots els éssers humans siguen respectats.

Amb la seua honestedat, aquest príncep vestit de dona ensenya que la comprensió és una joia, és una lliçó que cal destacar, perquè la comprensió és la base de la unitat.

A la «falleta» trobem el rei. Es veu que és un home madur i fort. El seu rostre alegre, un nas grosset i un somriure enorme. La barba és curta i espessa, tot un símbol de grandesa.

Un rei modern que sap d’amor, capaç de fer justícia i honor, sentiments grans com la raó són els que fa un rei bo.

Els seus súbdits estima, els seus interessos defensa, fomentant la igualtat per a tots els seus ciutadans.

Amb el seu govern humil i savi aconsegueix el benestar de la gent, escolta els seus problemes i preocupacions per a prendre les millors decisions.

Aquest rei modern és humà i sent compassió pels seus ciutadans, és el que la humanitat necessita: que els donen esperança per a continuar endavant.

El nostre contacontes és dret, amb el cap enlairat, sobre el llibre està plantat i els seus ulls brillen amb intensitat.

El seu somriure és suau i humil, mentre les paraules s’escolen de la seua boca, les seues històries sorprenen el públic, i els seus somnis són els més grans que evoca.

Els contes s’han fet més grans i profunds, més diversos en els seus plans, amb detalls amb més complexitat.

Han canviat els personatges, i els escenaris també: han deixat de ser contes clàssics per a convertir-se en contes moderns.

Els contes han evolucionat molt del passat a l’actualitat. Tot i que segueixen els mateixos motius, n’ha canviat la forma de narrar.

Les històries s’han modernitzat i s’han fet més atractives, les veus s’han fet més diverses i els lectors més receptius.

Per això els contes no perden vigència, perquè són sempre frescos i estimulants, perquè canvien al llarg dels anys

Darrere del contacontes veiem una princesa jove i valenta, sempre protagonista de les històries que narra aquest home.

Els contacontes i les princeses volien un conte que els ensenyara, les històries van anar canviant per tal que els xiquets s’hi interessen.

L’heroi va canviar de forma, perquè els infants ho comprenguen, les princeses van deixar de ser dèbils, per així ser més fortes i autèntiques.

Els contes van evolucionant per acompanyar els més menuts. Cada dia més reals i diversos per a la imaginació dels fallerets infantils.

Per últim trobem el drac, una figura molt lleial. La trobem al nostre monument protegint els personatges del conte.

Els dracs són una raça antiga, fets de foc i misteri, van començar com una espècie petita i van créixer molt amb el temps.

Són una raça antiga que viuen per sempre als cels, sempre seran els més forts i els més freds perquè són els reis de la mitologia.

Animal mitològic que es troba en moltes cultures, representa saviesa i coneixement, símbol de justícia i equitat. On es creu que pot ajudar? doncs al conte per a mantindre l’equilibri i la igualtat.

I és que els contes de hui representen una visió més oberta i inclusiva, on els personatges són forts i capaços d’aconseguir els seus somnis, independentment dels estereotips o de les expectatives tradicionals.

Ens ensenyen a no acceptar injustícies ni prejudicis, ni comportaments que produïsquen dolor. Així que sempre ens mantindrem forts per a construir un món millor per al demà.

Aquest conte s’ha acabat. Fallerets i falleretes, vos ha agradat? Esperem que hàgeu aprés que la igualtat i el respecte sempre signifiquen progrés.

GUIA DIDÀCTICA

1. De segur que alguna volta has oït aquests refranys. Ara, mira si eres capaç d’unir les parts correctament. I pots demanar ajuda als iaios, que de segur ho saben. I ja posats, demana’ls que et conten què volen dir.

1 De terres apartades, A no costen de gastar

2 Anem anant, B no tenen volta

3 Diners que no costen de guanyar, C mentides a patades

4 Paraula i pedra solta D per abril la Pasqua

5 Alta o baixa, E uns darrere i altres davant

(Solució: 1-C; 2-E; 3-A; 4-B; 5-D)

2. Possiblement sabeu molt d’Alzira i dels seus centres escolars. Però els coneixeu tots? A propòsit, sabeu qui era Josep M. Parra? Sabeu que darrere l’església de l’Encarnació hi havia un col·legi conegut com l’Hospital?

Fotos: col·legi

Vives, col·legi Pintor Teodor Andreu, col·legi Tirant lo Blanc, col·legi

Garcia Lorca, institut La Murta, institut Josep M. Parra

3. Coneixeu el carrer del Progrés? El situaríeu en el seu barri? Sabeu el perquè del nom Progrés?

Les Barraques Sant Joan Sants Patrons Alquerieta

fàbrica. No és un cas únic, el carrer de la Unió també.)

(Solució: Barri de Sant Joan, enfront de l’església. El nom el posaren per recordar una

4. Quina part de la festa de les Falles t’agrada més? En quina t’ho passes millor? Ens la dibuixes?

5. Ja que parlem de PROGRÉS i que sabem que sou molt valents i valentes, ens expliqueu què idearíeu per a millorar el món? Podeu inventar alguna màquina per a ser feliços? I un rellotge que marque el bon temps? Va, a veure qui ens fa avançar i progressar per a millorar. Però, atenció, cal començar per l’entorn més a prop que teniu: família, casa, amics, carrer, festes, falles, ciutat…

EL JARDINER DE LA UNIVERSITAT CONTE INFANTIL SOBRE LA SUPERACIÓ PERSONAL

El jardiner de la Universitat conta la història d’un home que, un bon dia, veu truncats els seus somnis. No obstant això, aquest revés és el que el fa arribar a ser un dels homes més importants de tota Espanya. Com ho va aconseguir? Amb un gran afany de superació i unes enormes ganes de complir els seus somnis. I és que, a vegades, un revés pot posar-nos en el camí correcte.

A Caputxins et proposem que lliges aquest conte als teus fills. Un preciós conte amb valors per a xiquets i adults que ha arribat fins a nosaltres per mitjà de la tradició oral i que no deixarà indiferent ningú de la teua família, vos farà reflexionar a tots.

«Hi havia una vegada, un jardiner que va arribar a la Universitat des del seu xicotet poble, carregat de somnis i il·lusions, per a triomfar-hi. Va anar directe a veure el degà de la Universitat per a demanar-li treball i, aquest, mirant-lo molt seriós, va dir:

—Sí!, la veritat és que aquests jardins estan necessitant un arranjament. Et contractaré. Vinga ací i òmpliga aquests papers.

El jardiner va enrogir de sobte, els seus ulls es van tornar tristos i mirant al sòl, va confessar que no sabia llegir ni escriure. Però després, el va mirar amb il·lusió i li va dir que era molt treballador i sempre ho feia tan bé com era possible.

—No se’n penedirà! —va dir el jardiner.

El degà, no obstant això, no es va apiadar d’ell i el va manar a estudiar, perquè a la Universitat no podia haver-hi ningú que no sabera llegir ni escriure.

El jardiner, abatut, es va asseure enfront de la gran portalada d’entrada de la Universitat pensant què podria fer, les seues il·lusions per triomfar havien volat com el fum, no tenia diners i no volia tornar al seu llogaret. El jardiner va traure un gran entrepà que li havia preparat sa mare i es va disposar a menjar-se’l per a poder pensar amb claredat, quan, de sobte, un estudiant se li va acostar:

—Escolta’m, eixe entrepà té una pinta estupenda. Tinc un examen ara i seria genial agafar energies amb aqueix entrepà que tens. Te’l compre!

El jardiner ni s’ho va pensar i li va oferir l’entrepà i va cobrar els seus diners. Mentre mirava les monedes que li havia donat l’estudiant, se li va ocórrer una gran idea, i és que era analfabet, però també molt llest i treballador. Aconseguiria superar-se a si mateix!

L’endemà, el jardiner, va portar la seua bossa plena d’entrepans, tots molt ben fets i de bona qualitat. Es va situar en la mateixa portalada de la Universitat i, en mitja hora, els havia venuts tots.

A poc a poc, el jardiner va anar augmentant els seus guanys: l’endemà va vendre 50 entrepans, a la setmana ja havia comprat una taula amb els beneficis per a poder posar 100 entrepans, i així successivament. El jardiner va treballar dia i nit, va buscar el millor i va invertir els seus diners a augmentar el negoci. Així va ser com del seu xicotet lloc en la portalada

d’entrada a la Universitat va passar a regentar una xicoteta botiga pròxima a la Universitat.

Els estudiants feien cua per emportar-se un dels magnífics entrepans del jardiner. Temps després, va comprar un altre local i així va anar creixent fins a tindre una cadena de botigues d’entrepans per tota Espanya.

Anys després, ja ancià, li va arribar una carta del mateix rei d’Espanya, era una invitació per a rebre un gran premi: “Sa Majestat té l’honor d’atorgar-li la medalla al treball i l’esforç”, deia la carta.

El jardiner, molt nerviós, el dia de la celebració es va posar les seues millors gales… Anava a conéixer el rei! En plena festa, el rei d’Espanya se li va acostar, li va col·locar una medalla sobre el coll i li va dir:

—Vaja, ha aconseguit vosté tot un assoliment, és digne de lloar! Agafe, vosté ací amb mi, aquest diploma, que podrà guardar com a record per sempre.

El jardiner va tornar a enrogir, els seus ulls es van tornar grisos com anys arrere, va alçar trist la seua mirada i li va dir al rei:

—Sa Majestat, jo no sé llegir ni escriure.

—No sap? I ha assolit tot aquest èxit sense saber llegir ni escriure? No puc arribar a imaginar el que haguera sigut capaç de fer d’haver-ne aprés!

—Jo sí, Majestat, hauria sigut jardiner de la Universitat».

PREGUNTES DE COMPRENSIÓ DEL TEXT PER A XIQUETS

1. Per què el degà de la Universitat no va acceptar que el jardiner treballara allí?

2. Què va fer el jardiner per a aconseguir diners per a no haver de tornar al seu poble?

3. Per què el rei d’Espanya va concedir una medalla al jardiner?

4. Quins valors creus que va tindre el jardiner per a tindre èxit?

5. Què has aprés amb aquest conte?

CALFA’T EL CAP I PROGRESSA MENTALMENT I ENCERCLA LES PARAULES

SEMBLANTS AL PROGRÉS.

HORITZONTALS

3. Créixer feliçment, fer-se pròsper

5. Concedir un ascens

9. Procés ascendent i positiu

10. Acció o efecte d’innovar

11. Acció de canviar una cosa que algú dona per una altra que algú rep

12. Acció d’una causa

13. Anar de baix a dalt

14. Alteració en la seqüència de l’ADN d’un organisme, que es transmet per herència

15. Fer ser millor, fer passar a un estat millor

VERTICALS

1. Moure cap avant, posar més avant 2. Acció de passar progressivament d’un estat a un altre, d’una idea a una altra

4. Fer un progrés o progressos.

6. Acció o efecte de desenvolupar

7. Acció o efecte de recórrer, algú o alguna cosa, el procés del seu desenrotllament

8. Acció o efecte de transformar

LA FRUITA ÉS MOLT IMPORTANT PER

AL CREIXEMENT.

BUSCA LES FRUITES; VEIEM SI LES TROVES.

ENDEVINA, ENDIVINALLA, SAPS QUÈ SÓN?

1. Blanca per dins, verda per fora. Si vols que t'ho diga, espera.

2. Groc per fora, blanc per dins, has de pelar-lo per a menjar-lo.

3. Una senyoreta molt senyoreada, porta barret verd i brusa acolorida roja

4. No soc de plata, plata no soc. Ja t'he dit qui soc.

5. Aigua passa per la meua casa, cate pel meu cor. Espere que amb el que he dit en sàpies la solució. Qui soc?

6. Som verdes i grogues, també som acolorides, és famós el nostre pastís, i també pots menjar-nos sense que estiguem cuinades.

7. Té ulls i no veu, té aigua i no la beu, té carn i no la menja, té barba i no és home. Què és?

8. No pren te, ni pren café, i està acolorit, saps qui és?

9. És allargada i taronja, se la mengen els conills per a així arribar a vells.

10. M'abrigue amb draps blancs, lluïsc blanca cabellera i per causa meua plora fins a la mateixa cuinera.

Solucions

1. pera

2. banana

3. maduixa

4. plàtan

5. alvocat

6. poma

7. coco

8. tomaca

9. carlota

10. ceba

ENDEVINA,QUÈENDIVINALLA, SOC?

Llegeix l’endevinalla, busca la imatge que li correspon i posa-hi el número correcte.

1

El meu ofici és molt valorat perquè ajude la gent. Quan el foc actua i espanta pose la sirena i isc.

2

Als mars i als rius soc expert en bussejar. Si em traus de l’aigua no puc respirar.

3

M’alce amb el sol perquè soc matinador.

El meu cant als quatre vents és el millor despertador.

4

Tinc tres ulls de colors, i passe el dia fent l’ullet. Aneu alerta, si el que us mira no és el verd.

5

Soc de fusta i porte cordes, m’escolta tota la gent. Un arc em fa pessigolles i sone ben content.

TROBA EL CAMÍ PER A ENCENDRE EL COET.

ENDEVINA,QUÈENDIVINALLA, SOC?

1. Relaciona el nom de les parts del cos.

El peu

El cap

La cama

El braç

La mà

Els dits

Els ulls

El nas

El cabell

El genoll

L’orella

2. Uneix cada frase feta amb eI seu significat:

a) No tindre ni cap ni peus

b) No tindre cor

c) No tindre pèls a la llengua

d) Tindre les mans foradades

1. Ser malgastador

2. No tindre trellat

3. Ser dur de sentiments

4. Dir les coses clarament

A VEURE SI HAS PROGRESSAT EN PINTURA. ACOLOREIX AQUEST

DIBUIX I POSA EL NOM DEL TEU

FALLER O LA TEUA FALLERA I EL TEU.

DIBUIXA LA CARA DE LA TEUA FALLERETA O FALLERET I LA TEUA.

AQUEST COET VOL QUE EL PINTES AMB ELS TEUS MILLORS COLORS.

DIBUIXA LA CARA AL PIROTÈCNIC I ACOLOREIX PER A PODER ENCENDRE LA MASCLETÀ.

VERITATS

1. No pots veure't les orelles sense un espill.

2. No saps quants pèls tens.

3. No pots respirar pel nas amb la llengua fora.

4. Acabes d'intentar el núm. 3.

6. Quan has intentat el núm. 3, t'has adonat que sí que és possible, però volia que semblares un gos.

7. T'estàs rient ara mateix perquè m'he quedat amb tu.

8. T'has saltat el núm. 5 sense adonar-te.

9. Acabes de mirar per a comprovar-ho.

10. Que tingues un feliç dia i no oblides somriure com ho fas ara!!

RECORDS EN IMATGES

CRIDA

DIA DEL PARAT

DIA DEL PORC

DINAR DE GERMANOR

RALLYE

SOPAR DE GALA

VÀRIES

GUIA PUBLICITÀRIA

Pol. Ind. Camí Reial · C/.Llauradors, 23

Tel. 96 254 10 64 · Fax. 96 011 90 09

Pol. Ind. Camí Reial · C/.Llauradors, 23

Pol. In Tel. 96 46250 in f o ww w

de Corte por Laser de Corte por Agua de soldadura

• Servicio de Corte por Laser

46250 L’Alcúdia (Valencia)

Tel. 96 254 10 64 · Fax. 96 011 90 09

Pol. Ind. Camí Reial · C/.Llauradors, 23 Tel. 96 254 10 64 · Fax. 96 011 90 09

in f o @meta l cr i s- john. c o m

46250 L’Alcúdia (Valencia)

46250 L’Alcúdia (Valencia)

• Construcción

• Servicio de Corte por Agua

ww w . meta l cr i s- john. c o m

in f o @meta l cr i s- john. c o m

in f o @meta l cr i s- john. c o m

• Trabajos de soldadura (inox, hierro, aluminio, etc.)

ww w . meta l cr i s- john. c o m

ww w . meta l cr i s- john. c o m

Pol Ind Camí Reial · C/ Llauradors, 23

Tel. 96 254 10 64 · Fax. 96 011 90 09 ’Alcúdia (Valencia)

• Construcción y reparación de maquinaria

• Servicio de Corte por Laser

• Servicio de Corte por Laser

• Mantenimiento industrial

• Servicio de Corte por Agua

hierro, aluminio, etc.)

• Mantenimiento

• Mecanizado

• Montajes

cr i s- john. c o m i s- john. c o m

• Construcción reparación de maquinaria

• Mecanizado industrial

• Trabajos de soldadura (inox, etc.)

• Servicio de Corte por Agua Trabajos de soldadura aluminio, etc.)

• Mantenimiento industrial

• Montajes industriales

• Mecanizado industrial

• Montajes industriales

y reparación de maquinaria industrial industrial industriales

por Laser por Agua soldadura

Construcción y reparación maquinaria

Mantenimiento industrial

Mecanizado industrial industriales

Montajes de naves industriales y prefabricados de hormigón

La Cambra

Ropa interior

Ropa de hogar

Uniformes escolares

Ropa en medidas especiales para cama

C/ Colón, 32 - 46600 ALZIRA (Valencia)

Reserva ahora llamando al 962 540 943 o a través del formulario de contacto de nuestra página web gruporex.com ¡Y vive una auténtica REXperiencia!

Y

SECRETARÍA EXTERNA ALZIRA

Somos profesionales administrativas, le ofrecemos servicios administrativos integrales y de gestión y lo hacemos por horas como cualquier otro profesional, a demanda y sólo cuando lo necesitas, sin altas, sin contratos.

Algunos de nuestros servicios: gestión de correo, servicio de telefonía remota, gestión de facturas, trámites, reclamación impagados, etc.

Visítanos en www.secretariaexterna.com

Contacto: info@coworkingalzira.com

Tel.: 96 107 66 00

HORNO FRANCISCO BRIA

637 92 97 12

PANADERÍA Y PASTELERÍA

C/ JOSEFINA PIERA, 2

CARRETER S CASINO

BAR - RESTAURANTE

C/ Mossén Grau, 8 - 46600 Alzira, Valencia

Teléfono: 960 067 177 - 657 440 745

Email: casinocarreteros@gmail.com

C/ Mayor San Agustín 3

Tlf. 96 241 37 88

Alzira (Valencia)

amargosfotografos@hotmail.com

TERRATRÈMOL FINAL

Hem progressat?

És possible tornar als orígens de la festa?

És necessari? En quins aspectes hauríem de tornar a l'origen?

Hauríem de tractar de tornar a la concòrdia amb el veïnat?

Seria possible tornar a ser eixes Falles de barri on tothom col·laborava, o el progrés de la societat actual ens ho impedeix?

La festa nocturna s'ha engolit de manera irreversible tots els actes del matí? Vestir-se de faller i fallera ha quedat relegat a l'ofrena i poc més?

En una societat cada vegada menys religiosa, i en un estat laic, hauríem de plantejar-nos canviar el vessant religiós de la festa?

Cal repensar la figura de la fallera major? I els premis, són un element imprescindible?

I quin és el futur dels llibrets de falla?

Cap on ens dirigiran des del concurs de Conselleria?

Estem fent unes festes realment plurals i igualitàries?

Totes aquestes preguntes ens venien al cap quan començàrem a escriure el llibret, i per tractar de respondre aquestes i moltes més preguntes, hem buscat les persones que pensem que millor podran respondre-les i donar-nos la seua visió de la festa.

Aquest llibre hem acabat i esperem que els haja agradat. Fins al pròxim?

Enrique Iborra Maseres