La ciutat i la infantesa M iq u e l G ó m e z
i
G a rc é s
Al país de la infantesa hi ha il·lusions a les palpentes Al país que jo ara enyore hi guarde un tresor secret un lligam que mai no es trenca un amor que mai no es perd. Obrint pas, «Al pais de l’olivera»
P
er començar, on estem? La ciutat que tenim –capital del riu Sec– no està preparada per acollir els seus habitants i, de manera especial, no està pensada perquè els infants puguen gaudir-la: no disposa de llocs habilitats per als jocs i aventures de la canalla, o bé se’ls clou i aïlla en llocs concrets on els jocs que hi ha tenen poc recorregut imaginatiu; no hi ha arbres que es puguen emprar perquè la xicalla faça allò que puga imaginar (pujar-hi, construir casetes dalt de l’arbre, muntar un observatori en alçada...); no hi ha places amb elements naturals i oberts al joc on es puga fer construccions diverses, i amb lloc a prop on els adults puguen tindre cura...; i tot vora casa on siga fàcil jugar i conéixer companys del barri per fer vida social amb gent del propi carrer. En qualsevol cas, són espais de joc d’ús limitat i amb prohibicions. I actualment eixir a jugar al carrer, tal com estan les ciutats, és poc recomanable i perillós. És imprescindible canviar aquesta manera de veure la mecànica del lleure que utilitza la mainada, no per nostàlgia, sinó perquè així ho practicaven d’infants, quan els carrers quasi «eren nostres». Caldrà proposar un disseny urbà i fer una ciutat on «que els nens facin ús de l’urbanisme
