Qüestió d’educació J o r di M a r í n
D
i
M o n fo rt
es de la restitució de la democràcia que la comunitat educativa mira de refer el sistema educatiu de l’immens sotrac que va patir amb l’arribada de la dictadura franquista. D’això en fa poc més de quatre dècades ni més ni menys i continuem sense haver aconseguit l’objectiu de forma clara i eficient. És cert que s’han produït avenços, dir el contrari seria mentir, però són petites concessions que, al meu parer, el sistema de fons ha fet perquè en essència res canvie. Després de quaranta anys continua el debat al món educatiu sobre la necessitat de deixar enrere les «metodologies tradicionals». Quaranta anys de lleis educatives que pretenen canviar-ho tot i de fet no fan més que afegir nyaps, burocràcia i brindis al sol perquè cap d’elles ha volgut posar el dit a la nafra i tallar de soca-rel amb alguns tics propis dels temps de la dictadura. Tanmateix cal agrair al desplegament dels estatuts d’autonomia el retorn de la llengua pròpia a l’ensenyament reglat tot i que amb èxit dispar en funció del mètode triat. Així, a Catalunya o a les Illes Balears es va proposar un mètode d’immersió que assegurava la competència lingüística de tota la població en les dues llengües oficials, un model d’èxit que ha estat reconegut internacionalment i que en cap cas ha suposat cap pèrdua per a la llengua dominant de l’espai mediàtic: el castellà. Ans al contrari, ha suposat una riquesa per a tota la ciutadania malgrat que alguns insisteixen en arguments apocalíptics. Malauradament no podem dir el mateix al País Valencià on es va optar per una diferenciació territorial per a la implantació de la llengua, generant «de facto» una discriminació lingüística d’uns ciutadans respecte d’uns altres. A més, el sistema no garanteix l’aprenentatge de totes dues llengües per igual, cosa que comporta que l’alumnat acabe la seua formació sense ser competent en les dues.
