Records d’infantesa F in a S a lva d o r P é r e z
Q
uan era menuda tots els anys nevava al meu poble. Tot es tapava de blanc, d’un blanc tou i gelat. Els fils de fum negre eixien per les xemeneies. No se sentien els cants dels ocells, però sí la cridadissa de les xiquetes i dels xiquets que eixíem al carrer ben advertits per la mare perquè tinguérem compte amb el gel. Tots tapats fins els ulls cridàvem i réiem mentre jugàvem a xafar la neu, a tirar-nos-la, a esvarar per una baixada del carrer amb sacs de plàstic i a veure qui s’endinsava més en aquell cotóen-pèl que a la fi te mullava sense remei. A mi m’agradava molt contemplar aquella mena d’estalactites de gel que en el poble anomenàvem canyalobres i que penjaven sota les teules dels terrats i amenaçaven caure en qualsevol moment. La gent obria camins entre la neu per anar a les altres cases i a la plaça Llarga, on hi havia dues carnisseries, una panaderia i la casa del practicant. Els dijous la meua àvia anava al forn per a coure el pa de tota la sematna. Feia la massa a casa i quan estava bona la portava a l’únic forn de llenya que hi havia al poble. De vegades feia també altres menjars com arròs al forn. Quan era festa em cridaven per ajudar a portar les pastes: rotllos, coca d’ametla, rosegons o magdalenes. Les portàvem amb llandes que duien al darrere el nom de la propietària perquè no es perdera. De vegades la neu arribava a un metre i després es gelava i estava molt de temps al carrer i sobre les teulades. Eren dies en què es feia la matança del porc. Es llevava la neu del mig del carrer i es feia una foguera per calentar-se i després s’esmorzava. Es posaven al carrer uns sacs de cebes
