La infància en el món ibèric i romà J oaq u i m A l fo n s o L lo r e n s A n a M ig u é l e z G o n zá l e z
«La majoria dels xiquets moren abans del seté dia i és per això que no se’ls posa nom fins a aqueix moment, confiant en la seua supervivència». Aristòtil, «Història dels animals»
«Tota societat ha d’arbitrar un sistema eficaç per a transmetre als seus descendents els principis en què es fonamenta, ja que d’això depén la seua pròpia perpetuació. El tracte atorgat als infants és per tant una finestra per a descobrir les claus de l’organització social i ideològica de qualsevol grup humà».
Teresa Chapa Brunet, «La percepció de la infància en el món ibèric»
P
er a qualsevol grup humà la infància és una qüestió de màxima importància ja que de la seua existència i formació depén la reproducció física i ideològica de la població com una unitat diferenciada. A més, depenent del grau de complexitat i jerarquització que tinga l’organització social, hi haurà una sèrie de normatives més explícites, complexes i diferenciades.
CULTURA IBÈRICA
Són escassos els estudis dedicats a la infància en la investigació arqueològica, sobretot per al món ibèric (ss. VI-I a.C.), donada la pràctica inexistència de fonts històriques. D’època romana en tenim moltes més fonts, encara que per desgràcia i com sempre succeeix, tenim més notícies de la vida i costums de les classes més altes, de les que ens han arribat objectes, pintures o textos.
