Dir-ho ben dit

Ramon Sangles i Moles

Índex

Primera edició: març del 2021 Segona edició: novembre del 2021 Amb correccions, ampliacions, matisacions © Ramon Sangles i Moles © Disseny de la coberta: Toni Donada © Editorial Llengua Nacional C. de Sant Pere més Alt, 25 08009 BARCELONA ISBN: 978-84-09-33929-7 Dipòsit Legal: B 16038-2021 Imprès a Catalunya Impremta Sellarès C. del Ter, 46 08570 TORELLÓ

Pompeu Fabra El «que» admiratiu El «que» àton i el «què» tònic Ús de la partícula «perquè» «Tan» o «tant»?

«Com» i «com a» «Sí» i «si» «Sinó» i «si no» No digueu mai «algu» «Cap», millor que «un» o «algun» «Cita» i «citació» «El llum» i «la llum» La «llista» i el «llistat» «La vall» i «el vall» «El son» i «la son» «El fi» i «la fi» El «full» i la «fulla» L’«orgue» i l’«òrgan» «Alhora» i «a l’hora» (i «aleshores» i «a les hores») El «complex» i el «reflex» L’adverbi «adés» La «carpa» i l’«envelat» L’«esquena» i l’«espatlla» «Davant» i derivats Els «cadells»

13 13 14 15 16 17 18 19 19 20 20 21 22 23 23 24 25 26 27 28 28 29 30 31 31

El «genet» i la «geneta» «Lògicament» «Almenys» i «al menys» No diguem «casc antic» Adjectiu o participi?

El participi passat La locució «degut a» Diferència entre «altura», «altitud», «alçària» «Coster» (rost), «costaner» (de la costa)

32 33 34 34 35 35 36 36 37

«Depenent» ≠ «dependent» «Complert» i «complet» «Ample» i «ampli» «Confós» i «confús» «Difós» i «difús» «Aquest», «aqueix» i «aquell» «Ací», «aquí», «allí (o allà)» «Devers», «envers» i «vers» «Altre (l’un i l’altre)», «els uns», «els altres», «altri» «Assecar» i «eixugar» «Badar», «cloure», «aclucar» «Tastar», «provar» i «emprovar» «Escoltar» i «sentir» «Veure-hi» i «sentir-hi» «Trencar» i «estripar» «Nomenar» i «anomenar» «Senyalar» i «assenyalar» «Cercar» o «buscar»?

37 38 39 39 40 40 41 42 42 42 43 44 45 46 47 47 48 49 50

Quin verb, «donar» o «fer»?

«Reflectir», i no pas «reflexar» Atenció a l’ús de «cessar» «Carregar» i «carregar-se» «Extradir», i no pas «extraditar» «Continuar» i «seguir» «Guardar» i «desar» «Demanar», «respondre» i «contestar» «Anar» i «anar-se’n» «Compondre» i «composar» «Creuar», «encreuar», «croada» «Llançar», «llençar» i «tirar» «Doblar» i «doblegar» «Adonar-se» i no «donar-se compte» «Abonar», «abonar-se» i «adobar» «Raure»?

«Desenfadar»?

«Pregar» i «resar» «Agafar», «agitar», «assegurar» i «córrer» «Ai, que t’atrapo!»

«Totes li ponen» «Estar-hi d’acord» Pronominalitzar?

Abús pronominal «Entre tots ho sabem tot» «Revelar un secret» «Bufet lliure» «Els proveïdors»

50 51 52 52 53 54 55 55 56 57 58 59 60 60 61 62 62 63 63 64 65 66 67 67 70 70 71 72

«Llescar» el pa «Amb sucre o sense» El «sorbet» i el «xarrup» «Ordenador» i «ordinador» «Ordre» i «orde» Els «advocats» La cuina «de» gas La «meteorologia» Una camisa «grisa» «Quina» calor!

«Incloure», «inclòs», etc.

«Ja» o «ara mateix»?

«Si l’encerto l’endevino» Les «truites» «Els ocells», «les aus» i «l’aviram» La «duana» i els «duaners» Les «voltes» dels edificis Sota terra Els «guals» «Calçada», «vorera» i «sardinell» «Cascades», «salts d’aigua» i «cataractes» «Gaire», «massa» i «molt» El mot «prou» «Tots» i «tothom» La «gimnàstica», el «gimnàs», el «gimnasta» «Malalts», «malalties», «infermers» Una «analítica», una «anàlisi clínica» «Medicina» i «medecina»

72 73 74 74 75 76 77 77 78 78 79 80 80 81 82 82 83 84 84 85 85 86 88 88 89 90 90 91

«Bena» i «vena»; «beta» i «veta» «Capsa», «caixa», «caixó» i «calaix» «Tràfec», «tràfic» i «trànsit» La «gelera» i la «glacera» «Fer-se pagues» «Got» i «vas» «Gran», en detriment de «gros» La comparació «Proper» i «pròxim» «Clarament i educada» o «clarament i educadament» El «lo» neutre «Feina» i «treball» «Plantar cara» «El cert és que» La «fosa» i la «fossa» No empobrim la llengua!

Per la genuïnitat Completant la llista anterior «Cassolada» Combatent barbarismes De mal dit a ben dit La qualitat de la llengua «Apoiar» és un castellanisme El disbarat de «acabar amb» En català no «apretem» res El temps no es «porta» «Seure», «asseure» i «asseure’s» «Assentar» i «assentar-se»

91 92 93 94 95 95 96 96 97 98 98 99 99 100 100 101 102 103 104 105 106 106 107 108 110 111 112 114

«Ser» i «estar» Un «bitxo» o un «virus»?

Correspondències castellà-català Atenció a la pronúncia Desplaçaments tònics no admesos L’accentuació gràfica «Ves» o «vés»?

L’article masculí «el» i el femení «la» La essa sonora i la essa sorda La concordança Sobre el guionet Observacions diverses Fem servir el tractament de «vós» «Xampany» contra «cava» Per Sant Joan: xampany!

La datació Els dies i els mesos Precisions sobre abreujaments...

Els panellets Bon Nadal!

Un prec al petit comerç La imparable castellanització

115 116 125 127 128 128 130 131 132 133 134 135 137 138 139 140 141 142 143 143 144 145

Nota preliminar

Durant poc més de tres anys vaig anar enviant setmanalment unes fitxes anomenades Dir-ho ben dit, unes fitxes molt simples però pràctiques amb vista a esmenar errors o mancances en els escrits o en el parlar diari de molts catalans.

Havent deixat de confeccionar-les i enviar-les, són molts els qui em van demanar de poder-les tenir totes aplegades, i aquest és l’objectiu del present llibre (ara en segona edició, revisada, havent-se publicat la primera, com a no venal, el març del 2021).

Cal dir que no hi segueixo l’ordre en què foren enviades. A més, procuro de presentar-les seguint una certa lògica. També n’he fusio­ nades algunes que, tractant del mateix tema, el miraven sota diferents angles. Això, però, no descarta que hi hagi repeticions, car hi ha temes complexos que requereixen més recerca, i vull remarcar també que nombroses fitxes demanarien un estudi molt més detallat i amb més matisos. Però això ho deixo per als bons lingüistes, aconsellant als lectors d’aquest llibre de tenir llurs obres i consultar-les, així com d’interessar-se per llurs produccions en revistes o a les xarxes de comunicació social. He tingut sempre present tot això en la confecció de tals fitxes, prenent com a bons guies els gramàtics Josep Ruaix, Albert Jané, Gabriel Bibiloni, Jordi Badia, Josep M. Virgili i un llarg etcètera.

No totes aquestes fitxes han estat mèrit meu. En algunes em vaig servir de material ja publicat per Albert Jané en la revista Cavall Fort, i n’hi ha unes que són de material didàctic elaborat per M. Dolors Vinyoles, i encara alguna de David Casellas. Ara bé, en tots aquests treballs m’he permès la llicència de fer-hi amplia­ cions, escurçaments o retocs. També he de remarcar que moltes foren revisades per Josep Ruaix.

DIR-HO BEN DIT

Aquesta segona edició del llibre és força més treballada que no pas la primera. Hi he fet correccions, ampliacions, matisacions... i hi he unificat criteris de tipografia. És un material centrat a resoldre, almenys en part, errors molt freqüents i elementals en el parlar o l’escriptura del nostre poble; no pas per a aprofundir en la nostra llengua. A mi em fa servei; si us en fa també a vosaltres, em tindré per satisfet.

Ramon Sangles i Moles

Pompeu Fabra Pompeu Fabra (Vila de Gràcia, 1868 – Prada de Conflent, 1948), a més d’un gran lingüista i d’un gramàtic excepcional, fins al punt que ha estat anomenat amb raó el «seny ordenador de la llengua catalana», cosa ben sabuda, va ser també un gran patriota.

Vegem un fragment d’un seu discurs publicat a la revista Palestra (1932): «L’ideal col·lectiu que ha mantingut sempre en tensió l’esperit de diverses generacions de catalans cal que continuï impulsant les actuals. Aquest doble ideal d’alliberar Catalunya i afinar la cultura del nostre poble és el que ha donat sentit a les activitats dels catalans moderns i als partits polítics catalans. »Cal tornar a desvetllar l’interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l’ideal del seu alliberament nacional. »D’una manera especial voldria que en aquests moments recordéssiu els nostres germans de València i de Mallorca, units tots ells pel lligam multisecular de la nostra llengua. Uns articles de la Constitució de la República Espanyola —obstacles legals nous, inexistents fins ara— volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les terres catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que continuaran essent-ho demà per la voluntat de llurs fills.»

El «que» admiratiu Veiem que moltes vegades hom accentua el que quan forma part d’una admiració. No!, el que admiratiu no s’ha d’accentuar mai.

Exemples: Que bonic! / Que malament parla! / Que generós (que) s’ha tornat! / Aquella nit de llampecs, que era llarga!

13

Ramon Sangles i Moles

Parem compte a la diferència de pronúncia en la e: Que esplèndid! (e amb el so de vocal neutra = [ə]); Què penses? (amb e oberta).

En Que esplèndid! ens hem de menjar una e (pronunciant com si fos escrit Quesplèndit). Ací, tinguem també present que la darrera consonant escrita és una de (del llatí splendidus, i no «splenditus»).

Aquesta supressió d’una lletra en la pronunciació s’esdevé quan hi ha dues vocals iguals en contacte (una al final d’una paraula i l’altra al començament de la següent), i gramaticalment aquest fet s’anomena elisió, com passa en un(a) altra vegada, cosa que no té res a veure amb no sil·labejar bé. Sil·labejar bé és un deure de tots els bons lectors i recitadors.

El «que» àton i el «què» tònic El mot àton que el pronunciem amb la vocal amb el so neutre, o sigui amb la boca mig tancada. Substitueix el nom d’una persona o d’una cosa (fent aleshores de pronom relatiu, i és el més usat) o bé lliga una oració amb una altra (fent aleshores de conjunció).

Fent de pronom relatiu El relatiu que, dins una oració subordinada, pot fer la funció de subjecte, la de complement directe o la de complement circumstancial de temps. Exemples: l’autor que més llibres va vendre / la casa que ells van comprar / La noia que ara canta va actuar també a La Scala de Milà. / Aquesta és la pregunta que em faig sempre. / Aquest és el metge que em va operar. / Encara l’espero, cosa que m’inquieta. / Dóna’m el diari que llegeixes. / Allò que em vas dir no és veritat. / Fou la darrera vegada que el vaig veure.

Fent de conjunció La conjunció que (dita també copulativa, perquè enllaça oracions sense denotar cap idea específica) introdueix oracions que exerceixen la funció sintàctica de complement directe, de subjecte, de predicat nominal o de complement preposicional d’objecte, o 14

DIR-HO BEN DIT

bé, en oracions compostes, introdueixen oracions causals, temporals, etc. Exs: Em sembla que plourà. / Veig que no vénen. / No volien que hi anessis. / No està bé que facis això. / Convé que ho sàpiga tothom. / Li agrada que cantis. / El fet és que ell s’ho creu. / Es recorden que els ho vas prometre. / Estic molt content que hagis vingut. / No corris, que cauràs. / Arribaran que encara no haurem acabat.

També pot introduir oracions interrogatives, admiratives, etc.: En Jordi, que vindrà? / Que havíeu vingut abans? / Que bonic! / Que corren! / Que vingui i ho veurà.

El mot tònic què, que pronunciem amb una e oberta: 1) O bé va darrere una preposició (a, amb, de, en, per), fent de pronom relatiu: No sé a què et refereixes. / El paraigua amb què m’abrigo... / De què parlem, quan diem unitat? / La fitxa en què em vaig equivocar... / Aquest és el motiu per què ho he fet.

2) O bé va amb una oració interrogativa (directa o indirecta).

Equival sempre a quina cosa?, per quina raó?, per quina causa?

— Exemples d’interrogativa directa: Què volen, aquesta gent? / Per què li respons en castellà? / Què se’n sap, del Covid-19? / Què em diràs, si et dic la veritat? / A què et refereixes?

— Exemples d’interrogativa indirecta: Mira de què es vanta i sabràs què li falta. / No sé pas què es proposen. / Els vaig explicar què t’havia passat. / Cal mirar què se’n treu no prenent mesures dràstiques. / No m’explico per què ets tan babau. / No cal que sàpigues què penso de tu. / No sé de què em parles. / Demana-li què vol.

Tot això ho podeu trobar àmpliament explicat dins Català complet / 2, pp. 128-138 i 282-291, de Josep Ruaix.

Ús de la partícula «perquè» La partícula perquè, substantivada, vol dir ‘raó’, ‘motiu’. Exemple: No te’n sabria dir el perquè.

15

Ramon Sangles i Moles

Ara bé, en general, perquè és una conjunció de coordinació quan introdueix una clàusula en què es diu la causa d’alguna cosa, i és una conjunció de subordinació quan expressa la finalitat de l’oració principal.

— Conjunció causal (equivalent a vist que, pel fet que, car, en efecte, ja que, puix que). Exemples: Creiem que fa dies que està malat, perquè fa dies que no el veiem. / Convé que el renyin, perquè s’ha portat molt malament. / No et crec, perquè sempre dius ximpleries. / Ho entenc perquè ell s’explica molt bé. / No ho pot fer perquè no té temps. / No han sortit perquè plovia. / No sap res perquè no estudia. / Això passa perquè no apliqueu bé les mesures terapèutiques. / Heu tingut èxit perquè anàveu units.

— Conjunció final (parafrasable per a fi que, per tal que). Exs.: Vaig cridar ben alt perquè em sentissin. / T’ho dic perquè li ho facis saber. / M’ho va explicar perquè ho sabés. / Vinc perquè em solucionis el problema. / Li vaig deixar el llibre perquè el llegís. / Han tancat les finestres perquè no faci tant fred. / Treballàvem perquè poguéssim menjar. / Et vaig alimentar perquè no et morissis de fam. / Us vam convocar perquè exposéssiu tots els vostres dubtes. / Vindré perquè em donis aquell paquet. / Cal fer un esforç perquè sapiguem escriure bé. / Hem de ser fidels a la llengua perquè sigui emprada arreu del nostre país.

Fixem-nos que en les subordinades causals s’hi empra el verb en indicatiu; en les finals cal fer-hi servir el verb en subjuntiu.

«Tan» o «tant»?

Moltes vegades, a l’hora d’escriure, dubtem entre les formes tan i tant. Per això va bé de saber: — La forma tan és sempre un adverbi, i va anteposat a un adjectiu (o a una locució adjectival) o bé a un adverbi (o a una locució adverbial). Vegem-ne exemples: No xerris tan alt. / Ell és tan gran com jo. / No condueixis tan de pressa. / És tan badoc que sempre ensopega en la mateixa pedra. / És tan ric que no ha de treballar. / Ho va fer tan bé que el van ovacionar. / És tan de 16

DIR-HO BEN DIT

nyigui-nyogui que de seguida s’espatlla. / Tampoc no vius tan lluny. / Agafa-t’ho tan bé com puguis.

— La forma tant pot ser adjectiu o pronom, casos en què és variable segons el gènere i nombre (tant, tanta, tants, tantes).

També pot ser adverbi, quan modifica un verb; correspon al castellà tanto. Vegem-ne exemples: Hi ha tant (de) soroll que no sento res. / Avui no fa tant (de) vent. / Fa tanta calor que aniré a la piscina. / Tants caps, tants barrets. / El meu fill té tantes joguines que no sé on endreçar-les. / No corris tant. / No beguis tant.

La forma tant té altres usos (partícula distributiva, comparativa, etc.), com els d’aquests exemples: Tant en Martí com la Joana ho sabran fer. / Tant els de l’apartament de dalt com els de l’apartament de sota fan molt (de) soroll. / Vés-hi, tant sí com no. / Treballa tant com la Núria. / Tu has collit tantes gírgoles com jo carlets. / Sols prega de tant en tant. / Per tant, feu-ho bé. / Tant de bo! (equivalent al cast. ¡ojalá!).

Notem l’estructura tant o més ... que. Exs.: És un mercat tant o més important que el de la Boqueria (equivalent a És un mercat tan important o més que el de la Boqueria). / Aquest cafè és tant o més fort que el d’ahir (= Aquest cafè és tan fort com el d’ahir o [encara] més). / En Pere corre tant o més que en Lluís (= En Pere corre tant com en Lluís o [encara] més).

Si, malgrat tot, tenim encara algun dubte o hem de rumiar massa, si s’escriu amb te o sense te, fem simplement la comparança amb el castellà: cast. tan = cat. tan; cast. tanto = cat. tant.

«Com» i «com a» Quan hem d’expressar una comparació ens servim de la forma com (equivalent a igual que, com si fos o fossin, de la mateixa manera que). Exemples: Es barallen com gat i gos. / Ens estimem com germans. / El van trobar com mort. Antigament les comparacions admetien també la forma composta com a davant un substantiu, ús que perdura popularment i que algun cop es veu reflectit 17

Ramon Sangles i Moles

en la literatura. Exs.: Un parell de rates com a conills (N. Oller). / Parlava com a mogut d’una inspiració (J. Ruyra).

En canvi, quan hem d’expressar una delimitació ens servim normalment de la forma com a (equivalent a en qualitat de, en quant és), reduïda en certs casos (davant d’articles, determinants, etc.) a com. Exs.: Hi fou invitat com a president. / Com a càstig va haver de pagar 20 €. / Com a pioner, fou llargament aplaudit. / Com a gran amic meu, t’explicaré això. / Va considerar la seva germana com una segona mare.

Si hom vol més informació, la trobarà en els llibres Català complet / 2, pp. 278-279, o en Observacions / 1, pp. 42 i 76-77, o en el Nou diccionari auxiliar, p. 83, obres del gramàtic Josep Ruaix.

«Sí» i «si» Moltes vegades hom dubta si ha d’escriure sí (amb accent gràfic) o si (sense accent gràfic). Fixem-nos, doncs, en les explicacions següents.

— El sí accentuat és una afirmació, contraposada a un no. Exemples: Jo dic sí i tu dius no. / En això sí que hi estic d’acord. / No pateixis: sí que ho faré. / Ho faré tant sí com no. / Tu sí que en saps. / Sí que en vull un tros. / —Vindràs a sopar? —Sí. / T’ha dit que sí que vindrà?

També hem d’accentuar aquesta partícula quan es tracta d’un plural. Exs.: Es vol obtenir una majoria àmplia de sís en la votació. / Comptar els sís i els nos. Semblantment, quan es tracta d’un substantiu amb valor afirmatiu. Exs.: Ja li ha donat el sí. / Li va respondre amb un sí insegur.

— El si inaccentuat té altres valors, com ara pronominal (equivalent a ell), condicional, admiratiu, etc. Exs.: Sols pensa en si mateix. / Està fora de si. / Si no hi vas avui hi hauràs d’anar demà. / Si véns a la festa estarem molt contents. / Si em coneguessis més no diries això. / Si vols, hi anirem. / Seguiu-me, si us plau. / Si que l’hem feta bona! / Si que parla bé! / Si que triga...; vols dir que se’n recorda? / Si que plou!

18

DIR-HO BEN DIT

També pot ser un substantiu, amb el significat de ‘cavitat’ o ‘pit’ (i llavors fa el plural sins), o indicant una nota musical (llavors amb la forma de plural sis). Exs.: Es refugià al si de la muntanya. / En el si de la comissió ... / Porta els diners al si. / Una simfonia en si menor.

«Sinó» i «si no» Quan cal escriure sinó junt i quan si no separat? A vegades costa de distingir bé quina ha de ser la forma, però ho veurem més clar si seguim les recomanacions següents.

— La partícula sinó (sinó que, llevat, llevat de, excepte, menys) és una conjunció adversativa excloent que expressa oposició entre dos elements (no això sinó allò). A vegades es pot substituir per tan sols (mai per altrament). Exemples: No fou a Reus sinó a Tarragona. / No vàrem anar al cinema sinó al teatre. / No és un llibre sinó un estoig. / No és pas aquest camí sinó aquell altre. / No malparlo de tu sinó de com vas mal vestit. / No vol que li ho facis, sinó que l’ajudis. / Tots s’ofegaren sinó ell (= llevat d’ell).

— La combinació si no és un grup format per la conjunció condicional si i l’adverbi no, on hi ha expressada una condició. A vegades es pot substituir per altrament o per les expressions si no és fet (o dit, etc.) així. Exs.: Si no s’entenen hi haurà d’intervenir el jutge. / Si no t’espaviles perdrem el tren. / Si no hi vas tu hi aniré jo. / Corregeix-lo; si no, demà farà el mateix. / Fes-ho bé; si no, ho hauràs de repetir. / Si no bella, és força simpàtica (Encara que no sigui bella...).

No digueu mai «algu» Lamentablement hem observat en moltíssima gent, sobretot en botiguers però també en gent del carrer i fins i tot en tertulians dels mitjans de televisió, un blasmable abús del mot castellà algo, lògicament pronunciat fonèticament en el català central com si 19

Ramon Sangles i Moles

fos escrit «algu». Diuen: Que vol «algu» més? Evidentment és un pèssim virus que hauríem d’erradicar totalment, car denota catanyolització i poc domini lingüístic.

Ací hi ha algunes solucions que, a més de fer-nos un bon servei, fóra bo que encomanéssim a altres persones: «Vol “algu” més?»  Vol res més?, Vol alguna cosa més?, Vol quelcom més? / «“Algu” és “algu”»  Encara; Prou; Déu n’hi do, encara; Encara gràcies; Una mica al cor es fica; Val més això que res; Val més poc que res; En tingués una rega a l’hort; No em queixo pas; Està prou bé, encara / «Això sona “algu” malament»  Això sona un xic (o força o molt) malament / «T’ha dit “algu”?»  T’ha dit alguna cosa (o res, o quelcom)? / «Hi ha “algu” per sopar?»  Hi ha quelcom (o res) per sopar? o Què hi ha per sopar?

Tanmateix, la llista d’aquest maleït «algu» seria interminable, i les solucions per a cada cas són nombroses.

«Cap», millor que «un» o «algun» Sense condemnar les formes un i algun, hauríem de fer servir més l’adjectiu o pronom indefinit cap en oracions condicionals o interrogatives, perquè és més genuí. Exemples: — Si cap d’ells et pregunta res, no li responguis.

— Si hi trobes cap errada, m’ho dius.

— ¿Saps cap remei, per a això?

— No tens pas cap bolígraf per a deixar-me?

— Tens cap mocador?

Adonem-nos que en totes aquestes frases, per la forta pressió del castellà, que no té la partícula paral·lela a cap, hauríem tendit a dir o a escriure un (cast. uno) o algun (cast. alguno).

«Cita» i «citació» Per a parlar amb propietat, anirà bé que ens fixem en les següents observacions.

20

DIR-HO BEN DIT

— El substantiu cita serveix per a assenyalar dia, hora i lloc per a veure’s i parlar dues o més persones. Exemple: Tinc una cita per a avui a les 18h.

— El substantiu citació, ultra el seu sentit judicial d’ordre de compareixença emanada d’una autoritat, indica el text d’un autor que hom addueix en suport d’una opinió, d’un escrit, etc.

Exs.: Una citació de Tirant lo Blanc. / Cal comprovar aquestes citacions.

Els substantius cita i citació tenen en comú que provenen del verb citar, que vol dir ‘fer una citació’. Segons el significat del context, aquest verb el podem substituir per esmentar, mencionar, anomenar, parlar de... És bo de saber que el sinònim clàssic de cita és apuntament, paral·lel a l’italià appuntamento. El DIEC no recull aquest significat, però sí el Diccionari català-valencià-balear, amb aquesta definició: «Conveni, acord de fer una cosa; especialment, conveni de lloc i hora per a veure’s dues o més persones». Exs.: Tornada ella en sanitat, sereu servit de nostre apuntament. / Estava ab gran congoxa com no podia son cor complir o almenys restàs en algun apuntament ab la Princesa.

Per a expressar els significats de cita i citació, els castellà té solament el mot cita.

«El llum» i «la llum» Una cosa és el llum i una altra la llum.

— El llum masculí és l’aparell que fa claror. Abans hi havia els llums de ganxo, els llums d’oli, els llums de petroli, les candeles, les llanternes, etc. Ara tots funcionen amb electricitat.

— La llum femenina, al contrari, designa la claror, tant si és natural, la llum del sol (o de la lluna), com si es tracta de qualsevol mena de llum. Podem dir, per exemple: Aquest llum fa poca llum. Així, (la) claror i (la) llum són sinònims, i generalment intercanviables. Exemples: la llum (o claror) del dia / Amb tanta claror (o llum) he quedat enlluernat.

21

Ramon Sangles i Moles

Qui no fa la diferència entre el llum i la llum diu, per exemple: Encén «la llum» o Hi havia «les llums enceses». S’ha de dir Encén el llum i Hi havia els llums encesos.

També hi ha molta gent que en comptes de dir encendre el llum i apagar el llum diu obre el llum, tanca el llum, amb un ús impropi o poc genuí dels verbs obrir i tancar, que sí que són apropiats quan es diu: Obre la porta. / Tanca la porta.

La «llista» i el «llistat» Una cosa és una llista i una altra un llistat. De llistes n’hi ha de moltes menes, i es pot dir que n’hi ha hagudes sempre. Els llistats, en canvi, són una cosa nova, de fa quatre dies. Més exactament, n’hi va començar a haver amb els ordinadors.

Una llista, doncs, és una relació de noms, de persones o de coses, d’indicacions, etc., que solen tenir alguna cosa en comú, especialment, de cara a qui l’ha feta. En podríem dir una colla, de llistes: d’adreces, de telèfons, de subscripcions, de convidats a una festa, de peces de roba que es duen a la tintoreria, de coses que s’han de comprar, d’eines necessàries per a fer una cosa, de medecines que hem de prendre, de gestions que s’han de fer...

Hi ha, també, la llista d’espera, la llista electoral i la temible llista negra (llista de persones o coses que han de ser rebutjades, perseguides, condemnades, etc.).

I passar llista vol dir comprovar si no falta cap de les persones o coses que un té anotades en un full de paper.

Un llistat, en canvi, no és sinó, segons el diccionari, el resultat d’operacions efectuades per un ordinador, escrit en un full de paper per una impressora.

Per això podem dir que és un gros disbarat, parlant d’una llista, dir-ne un llistat. D’una llista que fem abans d’anar al supermercat, on hem anotat, per exemple, oli, vi, sucre, cansalada, fuet, mantega, formatge, patates, cebes, enciam, escarola, alls tendres, préssecs, taronges, llimones, nous, avellanes, dir-ne «un llistat», ens sembla cosa de riure i tot.

22

DIR-HO BEN DIT

«La vall» i «el vall» Com a terme geogràfic, el substantiu vall és sempre del gènere femení, és a dir, la vall. Exactament, una vall és una depressió allargassada entre muntanyes, recorreguda per un curs d’aigua: un riu, una riera o un torrent. Parlem de la vall de l’Ebre, de la vall del Ter, de la vall del Francolí... No és gens estrany, així, que aquest nom aparegui com el primer component d’un nombre molt elevat de noms geogràfics compostos: Vallalta (Maresme), Valldemossa (Mallorca), Valldoreix, Vallfogona (de Balaguer, del Ripollès, de Riucorb)... En alguns casos, trobem la paraula escrita separadament i acompanyada d’una altra paraula, un nom propi, que la determina: la Vall d’Albaida (País Valencià), la Vall del Bac (Garrotxa), la Vall d’Hebron (Barcelona), les Valls d’Andorra, etc. Un cas molt especial és el de la Vall d’Aran, perquè aran és un mot d’origen basc que curiosament vol dir també ‘vall’.

Coneixem semblantment dues cases de pagès situades al fons d’una vall. Una es diu la Vall (en el municipi de l’Esquirol) i l’altra es diu les Valls, quasi a fregar el pantà de Sau (parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, municipi de Tavertet, comarca d’Osona).

Però al costat del mot vall en femení, que és, de bon tros, el més usat de tots dos, hi ha també el mot masculí, el vall, que té un sentit força diferent. Un vall és una excavació longitudinal feta a terra, amb un propòsit determinat. Per exemple, en una vinya, entre dues rengleres de ceps, es feia un vall i s’hi colgava un adob o fertilitzant. El mot vall, del masculí, tradueix el mot castellà zanja.

No confonguem, doncs, el vall i la vall, i no diguem mai «el Vall d’Aran» ni «el Vall d’Hebron».

«El son» i «la son» La paraula son pot voler dir moltes coses. Escrita amb accent gràfic, és a dir, són, és una forma del verb ser o ésser (ells són), i sense accent, son, pot ser un terme possessiu, equivalent a el seu, 23

Ramon Sangles i Moles

usat especialment davant de noms que designen una relació familiar: son pare, son germà, son cosí...

Com a substantiu, son (sense accent) pot ser masculí o femení, és a dir, el son i la son.

Com a forma del masculí, el son, significa ‘el fet de dormir’.

Diem d’algú, per tant, que té un son molt tranquil, o bé un son molt fort, un son profund, un son lleuger. Quan algú dorm a la nostra vora, procurem de no fer soroll perquè li respectem el son.

En canvi, la son vol dir ‘les ganes de dormir’. I així diem frases com tenir molta son, venir la son, fer passar la son, tenia tanta son que no em vaig adonar de res, etc. Notem que la forma del femení ha originat un diminutiu, que usem, especialment, en llenguatge familiar i afectiu, quina soneta més dolça!, cosa que no passa pas amb la forma del masculí.

Al costat de el son i la son hi ha, encara, el somni, que és tota una altra cosa. Curiosament, en castellà s’usa una mateixa forma, masculina, el sueño, per a tots tres casos.

«El fi» i «la fi» No és igual el fi que la fi. La paraula fi és un d’aquells substantius, com son o llum, que en masculí volen dir una cosa i en femení en volen dir una altra.

— Com a nom masculí, és a dir, el fi, aquest mot significa l’objectiu, allò que un es proposa, la finalitat, l’objecte, el motiu. Fer una cosa amb un bon fi vol dir, doncs, fer-la amb un bon propòsit: Quin fi et proposes? / T’hem escrit amb aquest fi. També: Val a dir que ho han fet amb un bon fi. Hi ha una màxima molt coneguda, encara que moralment no sempre sembla admissible, que diu que el fi justifica els mitjans.

— En canvi, com a nom femení, és a dir, la fi, el mateix mot significa l’acabament, el final, el punt o moment en què una cosa s’acaba, i fins i tot la mort, és a dir, el final de la vida. I així diem d’algú que havia arribat a la fi dels seus dies, o bé que va fer una bona fi, o una mala fi. O que a la fi tot es va resoldre satisfac24

DIR-HO BEN DIT

tòriament. Més exemples: A la fi de la pel·lícula es van besar. / Volem arribar fins a la fi del món. / la fi del comte d’Urgell / Al cap i a la fi, tots cerquem el mateix. / Sortosament, aquella discussió va tenir una bona fi.

Quan diem, per exemple, que costa d’arribar a fi de mes, encara que no ho indica cap article, el mot és femení. Així mateix, a vegades s’ha traduït l’expressió de l’anglès weekend per fi de setmana. En italià, del dissabte i del diumenge en diuen també fine settimana, i del dilluns inizio settimana. Si admetéssim aquesta traducció, hauria de ser del femení: la fi de setmana (o el final de setmana, com defensava el bon lingüista Josep Llobera, car comencem la setmana dient: dilluns, dimarts...; i l’acabem dient: ... dissabte i diumenge). El cas, però, és que ens hem decidit per una adaptació més pròpia, el cap de setmana, tenint en compte que cap de setmana és el temps de lleure entre el dia que acaba la setmana de treball (el divendres) i el dia de reprendre’l (el dilluns). Per tant, tindríem que cap de setmana són aquests dos dies de lleure: dissabte i diumenge.

Tenim també: a finals de mes, a fi de mes, acabant-se el mes, vers la fi de mes, abans de la fi de mes, a la darreria de mes.

I posseïm encara l’adjectiu fi, que en el femení fa fina, sense cap relació amb el substantiu de la mateixa forma. Diem, per exemple: un airet molt fi, una noia molt fina.

El «full» i la «fulla» Com hem vist, hi ha alguns noms que presenten alhora la forma del masculí i la del femení amb significats no ben bé iguals o força diferents. És el cas de noms com el plat i la plata, el gerro i la gerra, el bot i la bóta o l’anell i l’anella.

Un cas una mica especial és el que formen la parella de noms (el) full i (la) fulla.

— Tot el que sigui paper —i, per extensió, cartó— ho hem d’anomenar en masculí. I així parlem de els fulls d’un llibre o d’una llibreta; de un full de paper de regal, el full dominical, el full 25

Ramon Sangles i Moles

de colors per a embolicar regals... També, en sentit figurat, diem un full de ruta o un full de serveis. I, encara, en pastisseria hi ha el que se’n diu pasta de full. I la locució verbal girar full vol dir ‘canviar de tema’.

— En canvi, fulla correspon al regne vegetal, a les armes blanques i a altres eines de tall. Així designa cada un del òrgans laminars, generalment de color verd, dels arbres i d’altres plantes superiors: Aquest arbre té molta fulla. / La farigola té les fulles molt petites. / Les fulles d’aquesta alfàbrega fan molta olor. / La taula era plena de fulles. / A la tardor, cauen les fulles dels arbres (dels arbres de fulla caduca, és clar). I parlant de les eines de tall i de les armes diem: la fulla d’una navalla, d’una serra, d’una dalla, d’una espasa, d’un ganivet... Com, per exemple: Aquell ganivet té la fulla rovellada. Del mot fulla deriven fullola, làmina molt prima de fusta, fullatge (conjunt de fulles d’una planta), fullam i fullaraca (conjunt de fulles seques).

Aquests noms, en castellà, només tenen la forma del femení.

Per això, per influència d’aquesta llengua, n’hi ha molts que diuen «una fulla» de paper, «les fulles» d’un llibre..., expressions que hem d’evitar. Cal dir sempre un full de paper, els fulls d’un llibre, d’un calendari, d’una agenda.

L’«orgue» i l’«òrgan» Vet aquí dos noms, orgue i òrgan, que no s’han de confondre.

— Un orgue és un instrument musical de vent, el més gros de tots, amb teclats i pedals, com els que hi ha a les catedrals i a les esglésies d’una certa importància, perquè serveix, sobretot, per a interpretar música religiosa. El músic que toca l’orgue és un (o una) organista.

— La paraula òrgan, en canvi, designa la part d’un ésser viu, una persona, un animal o una planta, que té una funció específica.

Així, el cor, els ulls, el fetge o les arrels d’un arbre són òrgans; però és una paraula que també s’usa molt en un sentit figurat, i es parla, així, dels òrgans del govern, de l’administració, etc.

26

DIR-HO BEN DIT

Amb la paraula orgue s’han format frases fetes com ser un orgue de gats ‘haver-hi una discussió en què no s’entén ningú’ i no estar per orgues ‘no voler-se veure embolicat en segons quines coses’. Per la seva banda, òrgan ha originat una bona colla de derivats: orgànic, organisme, organitzar, organització... Un que actualment es fa servir molt és organigrama.

«Alhora» i «a l’hora» (i «aleshores» i «a les hores») No hi ha cap diferència de pronunciació entre alhora i a l’hora.

Però tenen significats diferents i, per tant, hem d’escriure una cosa o una altra segons el que vulguem dir.

La forma alhora és un adverbi que vol dir ‘junts, a un mateix temps, al mateix moment’ i que fem servir, per tant, en frases com ara Van arribar alhora (al mateix temps, junts). / Treballava i estudiava alhora. / Riu i plora alhora (tot plegat). / Anava ben preparat i alhora tenia una recomanació. Amb el mateix valor que alhora, en la llengua literària s’usa algunes vegades la paraula ensems.

El conjunt de mots a l’hora es refereix sobretot al temps, i vol dir ‘puntualment, en el moment assenyalat, en el moment en què s’esdevé alguna cosa’. S’usa en frases com Vam arribar a l’hora convinguda (puntualment) o A l’estiu treballen a l’hora de la fresca. Però, a més, hi ha el conjunt format amb el verb anar, formant la locució verbal anar a l’hora, que vol dir ‘anar bé’ i que usem especialment en frases negatives: La màquina no anava a l’hora. / Aquell negoci no va anar mai a l’hora. També, parlant de persones, podem dir: Aquest xicot no va gaire a l’hora (indicant que no es comporta bé, que no fa bé les coses, que no es troba bé).

Una distinció semblant s’ha de fer entre l’adverbi aleshores (sinònim de llavors) i el conjunt a les hores (que vol dir ‘puntualment’). La diferència es veu ben clara en els exemples següents: 27

Ramon Sangles i Moles

Els trens sortien aleshores (no necessàriament a l’hora indicada) i Els trens sortien a les hores (puntualment a les hores indicades). També: Aleshores va passar una cosa molt estranya i A les hores que dieu no hi ha tren.

El «complex» i el «reflex» N’hi ha molts que, amb bona intenció però mal informats, sempre parlen del «complexe» i del «reflexe». Diuen, per exemple, un «complexe» turístic, un «complexe» d’inferioritat, un «reflexe» de la llum del sol... Però no ho diuen pas ben dit. En realitat, s’ha de dir un complex turístic, un complex d’inferioritat i un reflex de la llum del sol.

Aquestes paraules, talment com la majoria de les paraules acabades en x, fan el plural afegint la terminació os al singular. Doncs, així com el plural de peix és peixos i el de calaix és calaixos, el plural de complex és complexos (no «complexes») i el de reflex és reflexos (no «reflexes»). Anàlogament, anex i anexos (normativament però desencertadament, annex i annexos), convex i convexos, perplex i perplexos...

Algunes d’aquestes paraules s’usen també (o exclusivament) com a adjectius. Aleshores tenen una forma femenina que s’obté afegint una a al masculí: una qüestió molt complexa, una carta amb una factura anexa (o annexa). Els plurals del femení són, naturalment, complexes, anexes (o annexes), perplexes... Resumint: que una forma com ara complexes solament és correcta si correspon al femení plural.

L’adverbi «adés» Malauradament, en moltes zones del domini lingüístic català ha quasi desaparegut l’adverbi adés. Però, sortosament, en altres àrees i literàriament és ben vigent.

L’adverbi adés vol dir ‘en un temps passat o futur molt pròxims’. Per tant, expressa immediatesa; tanmateix, de cap manera 28

DIR-HO BEN DIT

no vol dir ara ni en aquest precís instant. Equival a ara fa poc, d’ací a poca estona, no fa gaire, d’ací a un moment, de seguida.

Vegem-ne exemples: Adés hi anirem. / Adés sortirem a caminar. / Adés telefonaré a la Rosa. / Adés plovia: per això no hem sortit. / Adés ho hem fet. / Adés hem travessat pel pont. / Adés he escrit una carta a en Josep. / Que bé!: adés tenia l’ànim brillant i àlgid.

Aquest adverbi pot formar també part de frases distributives.

Exs.: Adés plora, adés riu. / Adés canta, adés xiula. / Adés plou, adés fa sol. Aquestes frases les podem construir també així: Ara plora, ara riu. / Tantost canta com xiula. / Tan aviat plou com fa sol.

Així mateix hi ha l’expressió adés adés, que equival a cada moment, molt sovint, com: Adés adés entonava «La Marsellesa». I amb un sentit molt semblant, i a vegades coincidint amb el de adés adés, tenim adesiara, que vol dir de tant en tant, com: Adesiara venia a veure’m i a fer-me companyia.

La «carpa» i l’«envelat» En català, el substantiu carpa designa tradicionalment un peix d’aigua dolça (Cyprinius carpio), comestible però no gaire apreciat. Els pescadors de canya encara en pesquen al Llobregat, però es veu que no se les mengen pas. En el sentit d’espai cobert per una vela o una lona, la paraula carpa ens ha vingut de fora. D’un espai cobert per una vela se n’ha dit sempre un envelat. Els envelats de festa major, amb l’interior decorat amb molt de luxe, com una sala de ball, eren molt populars. Avui ja no s’estilen, però fa uns quants anys no hi havia festa major sense un bon envelat.

A algú li pot semblar que amb la paraula envelat solament es poden designar els antics envelats de festa major. Però això és voler limitar la capacitat de les paraules per a ampliar l’extensió del seu significat i, alhora, impedir l’expressió correcta de la llengua catalana, car poden designar també molts recintes temporals, amples i lliures. Són moltes les coses que es poden cobrir amb una vela o 29

Ramon Sangles i Moles

amb veles per a resguardar-les del sol, de la pluja, de la intempèrie. Per exemple, envelar una plaça, un carro (els típics carros de vela, tirats per una euga o una mula, quan, quasi no havent-hi cotxes, la gent hi anava a mercat). En moltes parades o exposicions hi veiem també els típics envelats (cada vegada més lleugers i fàcils de muntar). A les botigues, perquè el sol no toqui als aparadors n’hi sol haver sempre.

Malgrat que l’autoritat acadèmica ha admès recentment (2015) l’ús de carpa com a sinònim de envelat, val més fer servir sempre el nom tradicional.

L’«esquena» i l’«espatlla» Totes les persones tenim una esquena i dues espatlles. L’esquena és la part posterior del cos, des de les espatlles fins a la cintura. I l’espatlla és cadascuna de les dues parts superiors del cos a cada costat del coll, formada pels ossos que uneixen el braç al tronc i els músculs que els recobreixen. És ben clar que el nostre substantiu espatlla i el substantiu castellà espalda tenen el mateix origen, però designen coses diferents, que no s’han de confondre.

Amb la paraula esquena hem creat una bona colla de locucions verbals: caure d’esquena, girar-se d’esquena (a algú), anar amb l’esquena dreta, donar l’esquena (a algú), caminar amb la pluja a l’esquena, fer una cosa a l’esquena (d’algú) (és a dir, sense que ho sàpiga)... En totes aquestes locucions, la paraula esquena ha d’anar sempre en singular, mai en plural. No digueu mai «caure d’esquenes!».

Un sinònim de la paraula espatlla és muscle. Els noms muscle i espatlla volen dir la mateixa cosa. I un derivat de muscle és musclera, que és el nom del reforç que en les peces de vestir protegeix o cobreix els muscles o espatlles. Exemple: Una brusa blava, una mica caiguda de muscleres.

Naturalment, no hem de dir mai ni «hombro» ni «hombrera», sinó espatlla o muscle i musclera.

30

DIR-HO BEN DIT

Sapiguem també que de la part d’una cadira, d’un banc, del seient d’un cotxe, etc., que serveix per a recolzar-hi l’esquena en diem el respatller (o l’espatllera). També pot designar el contrafort d’un mur, d’una volta, d’una muntanya, etc.

«Davant» i derivats En principi el mot davant és un adverbi o una preposició que indica la posició d’una cosa amb relació a una altra. Però també s’usa com a substantiu amb el significat de ‘part anterior d’una cosa’.

A partir d’aquest mot hem format alguns derivats molt usuals, com els noms davantal, davanter i davantera.

Un davantal és una peça de drap o de cuiro que serveix per a resguardar la roba que un porta posada. Sol penjar de les espatlles amb uns tirants i se sol cordar darrere fent un nus o llaçada amb dues vetes. Per exemple, un davantal de cuina. Aquest substantiu té també alguns altres sentits secundaris.

Un davanter és la persona que va al davant dels altres, i una davantera és el conjunt dels davanters. Aquests dos noms són avui molt usuals en certs esports, com ara el futbol. Com és ben sabut, en un equip de futbol hi ha una davantera formada per cinc davanters, que són els qui juguen al davant de tot. En lloc de davantal, davanter i davantera n’hi ha molts que diuen «delantal», «delanter» i «delantera», que són castellanismes a evitar.

També n’hi ha que fan servir el verb «adelantar», que ja es veu que és un altre castellanisme. En català s’ha de dir avançar (o accelerar, anticipar...).

Els «cadells» El diccionari ens diu que un cadell és el petit del gos i, per extensió, d’altres animals mamífers, especialment del llop, de l’ós i del lleó. El mot cadell el podem usar com a nom, i dir, per exemple, un cadell de gos, o el llop i els seus cadells, i com a adjectiu, diem un 31

Ramon Sangles i Moles

gos cadell, un lleó cadell. A vegades es diu també (en sentit figurat) d’un noi jovenet, especialment si és un noi impulsiu i bellugadís, però encara lògicament inexpert. A més, a partir d’aquest mot hem creat el verb cadellar, que vol dir, parlant d’una gossa o d’un altre animal, ‘donar a llum els seus petits’.

La interferència del castellà fa que avui, alguns, en lloc de dir un cadell diguin un «catxorro». Ja es veu, per la forma, que és una paraula estranya a la nostra llengua i, per tant, n’hem de prescindir totalment.

El mot cadell forma també part de la terminologia d’altres especialitats tècniques i científiques. Per exemple, en un fals sostre hi ha els encadellats, formats per unes fustes travesseres dites cadells.

També en el grup dels ribots hi ha l’eina de tall dita cadell, i encara cadell és el solc fet en el cantell d’una post on s’encadella o emmetxa el crestall d’una post. Igualment, en el segle xvi i començaments del xvii hi havia el bàndol dels Cadells i el dels Nyerros.

Etimològicament, la paraula cadell es relaciona amb ca, que és el nom usat en català antic per a dir gos, nom que encara s’usa en molts territoris de llengua catalana.

El «genet» i la «geneta» Un genet és un home que va a cavall. I geneta, tant pot ser el femení de genet com el nom d’un animal salvatge; concretament, un mamífer carnívor de la família dels vivèrrids, que té el nom científic de Genetta genetta. De fet, la geneta és l’únic representant de la família dels vivèrrids dels boscos dels Països Catalans.

Tant en l’un cas com en l’altre, cal articular la primera síl·laba amb el so de e o de vocal neutra, evitant les formes «ginet» o «gineta», provinents del cast. jinete o jineta.

Existeixen la locució adverbial a la geneta, que vol dir ‘amb els estreps curts’, i la comparació popular llest com una geneta.

Amb el mateix sentit que geneta femení de genet, hi ha la forma amazona, que ve del nom d’aquelles dones guerreres dels temps antics que diu que combatien a cavall.

32

DIR-HO BEN DIT

I, pel que fa a l’animal, hi ha les genetes (gènere Genetta), que són uns mamífers de la família dels vivèrrids. Hi ha gent que les té com a animal de companyia. Quan s’espanten alliberen una pudor com de mesc per a marcar el seu territori. Per això, popularment, són anomenades gat mesquer.

Sovint, amb aquest nom es designa erròniament el gat fer o gat salvatge (Felis silvestris), que és un animal força diferent, de la família dels fèlids, com el gat domèstic.

«Lògicament» Una de les característiques del català, que el diferencia de les altres llengües germanes, com el castellà, el francès o l’italià, és la palatalització de la ela inicial dels mots populars que vénen, per evolució, del llatí vulgar. Quan diem «palatalització de la ela» volem dir que el so inicial d’aquesta lletra s’ha convertit en el so que representem per ela doble, és a dir, ll.

Així, en català tenim, per exemple, llop, llebre i llegir amb ll inicial, contràriament a les formes lobo, liebre i leer, del castellà, loup, lièvre i lire, del francès, i lupo, lepre i leggere, de l’italià, que han conservat la ela simple del mot llatí.

Però això no vol pas dir que no existeixin en català mots començats en ela inicial simple, com en la forma llatina original. Es tracta de formes cultes o sàvies, tretes directament del llatí escrit, que no han sofert l’evolució dels mots populars. Així, al costat de llegir tenim lector i lectura; al costat de llengua tenim lingüístic i lingual; al costat de lliure i llibertat tenim liberal (si bé s’admet com a variant secundària la forma lliberal). Aquestes formes són sempre més semblants a les corresponents de les altres llengües que hem dit.

Per analogia a formes com lliure, llegir o llop, hem sentit molta gent que, equivocadament, diu «llògic» i «llògicament», «llegítim» i «llingüístic». Aquestes formes les hem d’evitar sempre. Hem de dir, doncs: lògic i lògicament, legítim (adjectiu, si bé existeix el substantiu llegítima) i lingüístic.

33

Ramon Sangles i Moles

«Almenys» i «al menys» Heus ací unes quantes observacions sobre les formes del títol.

— De l’adverbi almenys (corresponent al castellà al menos) sovint en fem un ús abusiu. En comptes d’anar-lo repetint tant, podem alternar-ho dient: ben bé, si més no, si res més no, si altra cosa no, tirant curt, pel cap baix, com a mínim, en tot cas, almanco.

Exemples: N’ha caçat ben bé mitja dotzena. / D’allò fa ben bé dos mesos. / Digueu-me si més no qui us ho ha dit. / Si altra cosa no, és un home molt conscient de la seva responsabilitat. / Tirant curt, vindran dues-centes persones. Eren pel cap baix quinze de colla. / Cal plantar com a mínim un centenar de pins. / Ja ho deu saber, però, en tot cas, aviseu-lo.

Com a locucions oposades (amb el significat de ‘no pas més que’) tenim: pel cap alt, a tot estirar, com a màxim.

— Poc usada, disposem de la locució al menys (en oposició a al més), formada per la contracció de la preposició a amb l’article el i l’adverbi menys, utilitzada en frases com les següents: Demana-ho al menys enfeinat (és a dir, al qui té menys feina). / Dóna-ho al menys mentider. / Hi ha qui ofereix una responsabilitat al menys apte.

Allò que no hem de dir mai és el castellanisme «al menus».

No diguem «casc antic» El significat bàsic de casc és ‘peça que cobreix i defensa el cap’.

Per metonímia, de casc en deriven casc d’un capell = copa (per la forma i funció); casc d’un cavall = peülla (per la duresa de la part exterior); el casc d’un refresc = recipient (per soliditat del continent). Però, per la influència de la llengua castellana, el nostre casc ha pres algunes accepcions que no haurien de ser admeses en català, ja que el nostre significat de casc difícilment pot fer referència al ‘cos principal d’una cosa sense accessoris’. Per tant, direm: el buc d’una nau (en castellà, el casco de una nave), el buc o la carcassa d’una casa, és a dir, el conjunt de parets que limiten l’espai 34

DIR-HO BEN DIT

que ocupa una casa (en castellà, el casco de una casa). I sobretot fem atenció a dir: nucli urbà, nucli antic, barri antic, centre històric, centre de la vila, ciutat vella (o part vella), denominacions que en castellà fan casco urbano o casco antiguo. Proposem-nos, doncs, d’evitar la denominació «casc antic» sempre que sigui possible, tenint, com veiem, tantes expressions genuïnament catalanes per a prescindir-ne.

Adjectiu o participi?

Si tenim un adjectiu adient, no hi ha cap necessitat de fer servir un participi. Per tant, donem normalment prevalença a l’adjectiu si podem triar entre adjectiu i participi passat. Exemples: — ocell de bec corb (millor que corbat); — un home deforme (millor que deformat); — El terra encara era moll (millor que mullat).

El participi passat En l’ús del participi passat no tenim problemes quan aquest va darrere l’auxiliar haver per a formar un temps compost. Però si el complement directe va davant el verb, la tradició aconsella que el participi passat concordi amb el complement directe (o sintagma equivalent) si aquest és representat per un pronom feble de tercera persona o per en (i variants); matisant-ho més, si es tracta d’un nom femení o bé si, quan és masculí plural, el participi es troba al final d’un període. Exemples: La sopa, ja me l’he escalfada. / —Han deixat la porta oberta? —Sí, la hi han deixada. / Les mercaderies, ja les han dutes al magatzem. / De cireres n’hem vistes moltes, però no n’hem pogudes menjar. / Aquells dibuixos, vosaltres encara no els havíeu vistos.

La casuística d’aquest tema és complexa i difícil. Per això remetem, per a qui vulgui aprofundir-hi, al manual Català complet / 2, de J. Ruaix, pp. 187-191.

35

Ramon Sangles i Moles

La locució «degut a» La locució degut a amb valor causal, tradicionalment s’havia desaconsellat, però recentment ha estat admesa per l’autoritat acadèmica. De tota manera, farem bé de no abusar-ne. Així, una frase com Van caure molts arbres degut al temporal, la podem millorar si diem Van caure molts arbres a causa del temporal (o per culpa del temporal, per raó del temporal, etc.).

Naturalment, la combinació degut a és totalment correcta quan representa un participi (variable i concordant amb el participi) del verb deure i la preposició a: Exemples: És un accident degut al mal temps. / És una avaria deguda al mal temps. / Són uns accidents deguts al mal temps. / Són unes avaries degudes al mal temps. / Aquell fracàs fou degut a la poca preparació o Aquells fracassos foren deguts a la poca preparació.

Diferència entre «altura», «altitud», «alçària», «alçada» Presentem la diferència —si bé en un cas, en rigor, hi ha sinonímia— entre els noms del títol: — El substantiu altura indica la distància vertical d’un punt a la superfície de la Terra (p.e.: Vola a una gran altura) o a qualsevol altre terme de comparació (l’altura d’un triangle). També, per analogia, podem dir que no està a l’altura de les circumstàncies, a l’altura del seu temps (és a dir, que és antiquat).

— El substantiu altitud indica l’altura d’un punt de la terra respecte al nivell del mar. Exemple: una muntanya de 1.576 m d’altitud.

— El substantiu alçària indica la dimensió d’un cos en direcció vertical, com l’alçària d’una muntanya, d’un arbre, d’una casa, d’un triangle. Direm, doncs, per exemple: Aquesta barana fa un metre i mig d’alçària.

36

DIR-HO BEN DIT

— El substantiu alçada és sinònim de alçària, però l’apliquem especialment a un home o a una bèstia. Exs.: Quant fas (o fa) d’alçada? / Aquella girafa fa més de cinc metres d’alçada.

Tenim també l’expressió a mà alçada. Per exemple, si parlem d’un dibuix geomètric, fet sense l’ajut de cap estri especial, diem que l’hem fet a mà alçada. I en política, quan hom emet el seu vot a la vista del públic, diem també que ho fa a mà alçada.

«Coster» (rost), «costaner» (de la costa) Fixem-nos en les remarques que vénen tot seguit.

— Una ciutat costera (de l’adjectiu coster -a) és la que veiem edificada en el pendent d’una muntanya o pujol, a la seva part lateral, en els seus vessants. A més de ciutats, en les parts costeres hi veiem cases, camps, vinyes... Exemples: Fabert és un veïnat coster del municipi de Molló (Ripollès). / Angelats és una masia del terme municipal de Campelles, situada en un coster, a la dreta del Freser. Com a sinònim de coster tenim rost -a. Exs.: Ha caigut rostos avall. / Aquella pujada és molt rosta. El mot coster pot tenir altres significats.

— Una ciutat costanera és la que es troba situada vora la mar, arran de la costa, per més que sigui edificada en un terreny abrupte, rost o especialment pendent i amb penya-segats. Per tant, serà costaner -a tot allò que hi ha al voltant del mar. Exs.: Vilanova i la Geltrú és una ciutat costanera. / barques costaneres, els llacs costaners de Tailàndia, el sector costaner de l’Antàrtida.

«Depenent» ≠ «dependent» Fixem-nos en aquestes diferències de significat.

— La forma depenent és el gerundi de verb dependre. És una forma no personal (per tant, no flexibilitza) i té funcions bàsicament adverbials, i acaba sempre en t. Expressa una acció simultània o immediatament anterior a la del verb de l’oració principal.

Exemples: Depenent del que diguis, faré una cosa o en faré una 37

Ramon Sangles i Moles

altra. / Això es pot comportar com un àcid, depenent de les circumstàncies i dels seus constituents.

— La forma dependent té un significat directament oposat a independent. Com a substantiu, masculí o femení (dependent, dependenta), designa una persona que atén els clients en una casa de comerç. Ex.: La dependenta estava al cas de tot el que li demanaven. Fent d’adjectiu significa que allò ‘depèn d’algú o de qualque cosa’. Ex.: Això és dependent de moltes causes.

«Complert» i «complet» Altres mots que cal distingir.

— La forma complert és el participi passat del verb complir: executar una cosa, fer el propi deure, la pròpia obligació. El verb complir, doncs, té una gran diversitat de significats precisos i particulars, tots ells amb la idea bàsica de fer una cosa del tot. El fem servir molt parlant de l’edat de les persones: La Marta ja ha complert dotze anys. Si diem d’algú que té dotze anys complerts, volem dir que no està a punt de complir-los sinó que el seu aniversari ja fa pocs o molts dies que ha passat. També diem: S’han complert les expectatives del Barça. / Ha complert amb el seu deure. / S’ha complert aquella profecia. Amb el mateix valor que complert (participi passat de complir) es pot dir també complit.

— La forma complet és un adjectiu. Vol dir ‘que hi és tot, que no hi falta res’, com: Han publicat les obres completes de Jaume Vallcorba (tot el que ell havia escrit). Igualment: les obres completes de Verdaguer, les obres completes de Maragall, les obres completes de Mercè Rodoreda. Talment com parlem de les obres completes podem parlar d’un dinar complet (dos plats, postres, beguda i cafè), com: Ha fet un tec ben complet. / Una victòria completa (és a dir, total). / Una ruïna completa (dit d’algú que ho ha perdut tot). / Una alegria completa (no enterbolida per cap aspecte negatiu), etc. Tant en hotels com en pàrquings, quan ja no els queda cap habitació o plaça disponible, a l’entrada hi pengen un rètol que diu COMPLET. 38

DIR-HO BEN DIT

«Ample» i «ampli» Una diferència de sentit a tenir en compte.

— El mot ample -a és un adjectiu que es refereix a extensió en amplada; vol dir ‘que té una amplària considerable’. Exemples: un barret d’ales amples. / Ample d’espatlles. També vol dir ‘folgat, que no estreny’. Exs.: un vestit ample, unes mànigues amples, unes botes amples. Figuradament direm: venir ample un càrrec (a algú) (no reunir les condicions per a exercir-lo), tenir la consciència molt ampla (poc estricta).

— El mot ampli àmplia és un adjectiu que vol dir ‘de gran extensió o capacitat’. Exs.: una àmplia sala. / El corral de les ovelles era molt ampli. Figuradament vol dir ‘no breu, no concís, plenament, suficient en extensió’. Exs.: un ampli document exposant tots els ets i uts del cas, una àmplia explicació, una informació àmplia però poc convincent. També podem dir d’una persona que té la ment oberta, tolerant: Me n’ha fet una interpretació àmplia.

«Confós» i «confús» Diferències una mica subtils: — La forma confós és el participi del verb confondre, val a dir el resultat de confondre: reunir, barrejar coses de manera que no es puguin distingir les unes de les altres; prendre una persona per una altra; equivocar-se, identificar falsament; torbar, desconcertar, desorientar, deixar sense saber què dir, i també fer sentir vergonya, especialment per modèstia o per humilitat. Exemples: les aigües confoses de dos rius / Abans de la creació els elements eren confosos en el caos. / Aquests colors estan confosos (estan barrejats). / Ens hem confós (ens hem equivocat). / Estic confós (estic equivocat; però també: estic desconcertat, torbat o bé avergonyit).

— La forma confús és un adjectiu que diu d’una cosa que aquesta és indistinta, poc clara. Evidentment, hi pot haver coses que les vegem confuses (poc clares) perquè estan confoses (bar39

Ramon Sangles i Moles

rejades) o perquè les hem confoses (les hem preses equivocadament l’una per l’altra). Exs.: una confusa remor de veus, una idea confusa. Referit a una persona, l’adjectiu confús vol dir que es troba sense saber què fer. Exs.: Se sentí confús a conseqüència del que li van dir. / Ho veig tot confús (poc clar). / Era una situació molt confusa (molt poc clara). Notem l’adverbi confusament: d’una manera confusa. També el nom confusioner: que duu confusió; xafarder, murmurador. Ah!, i diguem inconfusible, no pas «inconfundible». Ex.: Aquell paisatge conserva un caràcter inconfusible.

«Difós» i «difús» Una altra parella de mots amb certa dificultat per a distingir-los.

— La forma difós és el participi de difondre = escampar amplament, estendre en totes direccions, divulgar. Exemples: un llibre que s’ha difós ràpidament, la llum del sol difosa per tot el món.

Figuradament equival a fer que una notícia, una doctrina, etc., sigui coneguda o acceptada. Ex.: L’Evangeli fou difós pels apòstols.

— La forma difús és un adjectiu que significa ‘poc clar, poc concret’. Ex.: un orador, un escriptor, molt difús. També s’aplica a una cosa no circumscrita a un punt. Ex.: Un tumor difús. Especialment es diu de la llum difusa: la claror deguda a la reflexió irregular.

«Aquest», «aqueix» i «aquell» Un apunt sobre els determinants del títol.

— El demostratiu aquest es refereix a la persona que tenim més a prop nostre (és a dir, més a prop de la persona que parla). Exemples: Aquest senyor (que tinc a prop) és el meu cosí. / Aquest mes farem vacances. / La qüestió és aquesta: com fer-li-ho saber sense que s’enfadi.

— El demostratiu aqueix fa referència a algú o a quelcom situat més a prop de l’interlocutor que no pas de qui parla. Modernament aqueix apareix com un arcaisme, però Pompeu Fabra aconsellava 40

DIR-HO BEN DIT

d’emprar-lo si més no en escrits epistolars i sempre que convingués de fer una distinció entre situacions. Exs.: Des d’aquest poble on passo l’estiu us pregunto com us va en aqueixa ciutat on el passeu amb la família. / Et veig des d’aquesta finestra, i tu em veus des d’aqueixa.

— El demostratiu aquell es refereix a una persona o cosa allunyada entre qui parla i qui escolta o llegeix. Ex.: Aquella muntanya (que ens queda lluny) és molt alta. També podem dir: Conec en Pere i en Pau: aquell, perquè me’l van presentar.

Fent servir els tres demostratius alhora, podríem dir: Aquest vestit que duc és més clar que aqueix que portes, però més fosc que aquell d’en Joan.

«Ací», «aquí», «allí (o allà)» Malauradament, el mot ací ha desaparegut del llenguatge parlat en una bona part del domini lingüístic. De tota manera, Fabra recomana que, almenys en l’ús literari, apliquem a aquests adverbis de lloc les mateixes distincions que s’aconsellen entre els demostratius aquest, aqueix i aquell, que acabem de veure. Exemplificant-ho, direm: Nosaltres tenim ací (a prop nostre) més terreny que no pas vosaltres aquí (a prop vostre) i que ells allí (o allà) on són (lluny de nosaltres i de vosaltres).

En l’estil epistolar aquestes distincions són molt convenients, perquè constantment fem referència al lloc de qui escriu i al lloc del qui ho haurà de llegir, com, per exemple: Hom prepara ací (al lloc de qui escriu) una exposició, i aquí, una conferència (al lloc de qui ho llegirà).

Heus-ne ací encara dos exemples antics, reportats per Pompeu Fabra dins les Converses filològiques (1a sèrie, pp. 101 i 103): Manam que vingats encontinent e aportets lo dit salteri així com és, car ací lo porets acabar, on haurets atzur e ço que mester hi faça mils que no aquí. / Dit nos han que aquí’s ven un llibre de theologia apellat diccionari, qui és estat d’aqueix mestre en theologia qui hi és mort.

41

Ramon Sangles i Moles

«Devers», «envers» i «vers» Mirem d’afinar un xic el significat d’aquestes preposicions: — La preposició devers expressa una direcció física, real (en direcció a, cap a). Exemples: A les deu surt un tren devers París. / S’han instal·lat devers Tarragona. / La inundació avançava devers el poble.

— La preposició envers expressa direcció figurada o moral (en relació a, en allò que concerneix a, cap a la banda de, en allò que mira a). És més clàssica que la locució respecte a. Exs.: No has estat just envers els teus companys. / Déu és misericordiós envers els pecadors. / L’amor dels pares envers els fills ... / S’ha de tenir comprensió envers les debilitats humanes. / Ell s’ha captingut molt malament envers els seus parents. / Hi ha un temporal envers ponent.

— La preposició vers expressa: cap al costat de, cap a la banda de, pels vols de, devers. Exs.: Les habitacions que són vers el jardí. / Va anar avançant vers el turó. / Caminar vers la perdició.

Aquesta partícula té també valor d’indicació aproximativa de lloc, de temps, de quantitat. Exs.: Va néixer vers l’any 1947. / Succeí vers l’any 2017. / Ho trobaràs vers la fi del llibre.

«Altre (l’un i l’altre)», «els uns», «els altres», «altri» Farem ací una explicació succinta de com podem usar aquests adjectius-pronoms. Advertim que, imitant el castellà los demás, no hem de fer servir mai «els demés», com encara algú fa. Ens ha semblat que la millor manera de fer-ho entendre és anar-ne posant exemples.

— Exemples amb altre (l’un i l’altre); els uns - els altres Pel que fa a altre (en castellà, otro), en sentit partitiu direm: De poma, en vull una altra. / Ensenya’m un altre llibre. / Ara, quines altres cançons escoltarem?

42

DIR-HO BEN DIT

Pel que fa al correlatiu l’un i l’altre (en castellà, uno... otro), hi ha el correlatiu simètric, equivalent a tots dos, i on els dos mots són determinats: Començaren a plorar l’un i l’altre. / No beureu vi ni l’una ni l’altra. / Hi ha dues solucions, però l’una i l’altra volen sacrificis. / Els uns diuen naps, els altres cols.

Quant al correlatiu asimètric, tenim el primer mot indeterminat (o partitiu), i el segon, determinat: Aquí hi ha dues capses. Primer n’agafaré una; després, l’altra.

Observem els exemples següents notant-hi els articles determi­ nats: Tots aquests mots, masculins els uns, femenins els altres ... / Té dues formes, l’una masculina, l’altra femenina. / Tant els uns com els altres fan un mal servei al país. / L’un riu, l’altre plora. / Ni l’un ni l’altre no em convencen. / En l’un cas és correcte, en l’altre no. (Però també podem dir: En un cas és correcte, en l’altre no, perquè un és àton, ja que va seguit d’un nom.)

Si ja hem parlat d’una cosa i encara en volem parlar més posant un altre exemple, recorrem a un(a) altre/a, com: Us ho he dit moltes vegades, però us ho diré encara una altra.

Si en plural fem servir uns altres, cal que en la ment hi hagi entitats diverses (No votaré els socialistes, tampoc els partits dits d’esquerra ni de dretes; en votaré uns altres).

Però si en la ment hi ha sols una quantitat, equivalent a més, aleshores únicament usem altres: En Marc i altres nois.

— Exemples amb altri El pronom altri vol dir un altre, els altres, el proïsme: prendre algú per altri / els béns d’altri / Treballa per altri. / No facis mal a altri.

«Assecar» i «eixugar» En català tenim aquests dos verbs que s’usen a vegades errò­ niament com a sinònims, quan normativament no ho són.

El verb assecar vol dir simplement ‘fer que una cosa esdevingui seca, perdent-ne la humitat’.

43

Ramon Sangles i Moles

DIR-HO BEN DIT

En canvi, eixugar té un significat molt concret, que és ‘llevar la humitat, l’aigua (d’una cosa molla)’. És a dir, que usem assecar quan la humitat és inherent a la substància, mentre que emprem eixugar quan aquesta humitat li ha estat afegida. Així, diem eixugar-se les mans, la cara, etc.; també estenem la roba al sol perquè s’eixugui. Un eixugamà (o eixugamans) és un estri per a eixugar-se les mans. Hi ha també altres usos anàlegs de eixugar com eixugar-se la suor, les llàgrimes, etc.; fins i tot diem eixugar-se la boca.

Diferentment, diem que una font s’asseca o que certs productes alimentaris es deixen assecar per a aplicacions posteriors. No hem de confondre, doncs, un assecador amb un eixugador. Hi ha eixugadors de mans, de cabells, de roba, etc., casos en què no és apropiat d’anomenar-los assecadors, ja que els assecadors són sobretot uns aparells industrials destinats a fer assecar diferents productes.

Per tant, s’asseca l’herba, la llenya, la fruita, les plantes, els rius, les fonts, els pous... tot el que perd la humitat que tenia.

I, doncs, eixugar és l’operació manual (o mecànica) de llevar l’aigua amb un drap, tovallola o mecànicament. Així, hom eixuga la roba, els plats i els coberts, la cara i les mans, les llàgrimes, el terra...

lla). / No badis en travessar el carrer. / Anava badant davant un aparador. Per a advertir que cal obrar amb precaució, amb compte, tenim l’expressió no val a badar (o no s’hi val a badar).

— El verb cloure, en una bona colla de significats, té el sentit contrari de badar (clou la boca, els ulls, les dents): En boca closa no hi entren mosquits. / Clou el sobre d’aquella carta. / Aquella ferida ja se’t va cloent. / Cloure una sessió (que vol dir acabar-la). / Jo no clouria res fins que ell no hi hagi donat el vistiplau (que vol dir ‘estar-hi totalment d’acord’) / Cloure un compte (equivalent a ‘sumar el dèbit i el crèdit d’un compte un cop saldat’).

Pel que fa al seu adjectiu cluc -a, podem dir: Caminava amb els ulls clucs i no ensopegava enlloc. / Tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig cluques. També: fer (o trobar, etc.) a ulls clucs (que vol dir fer una cosa sense necessitat de reflexionar-hi ni de considerar-la). En el sonet «Fe» de J. Ruyra hi trobem: ... el cor rendit, cluca la nina, l’enteniment passiu...

— El verb aclucar té uns significats molt semblants a cloure, però amb algunes precisions. Exemples: aclucar els ulls / No he pogut aclucar l’ull en tota la nit (no he pogut dormir). I usat pronominalment: Se m’acluquen els ulls. / Si no ho vols veure, acluca’t.

«Badar», «cloure», «aclucar»

«Tastar», «provar» i «emprovar»

Vegem els significats dels verbs del títol.

— El verb badar té com a principals significats el d’obrir-se, descloure’s, presentar una fenedura o una clivella, i també el d’abstreure’s, encantar-se, tenir l’atenció distreta. És una pena que hàgim arraconat tant l’ús d’aquest verb (i també el dels altres dos que estudiem en aquesta fitxa). Pel que fa a badar (amb el sentit de descloure els llavis, les parpelles) hauria de ser ben natural de dir: Bada la boca, que t’hi ficaré un caramel. / No badar boca (vol dir callar). / Bada els ulls (els llavis, que vol dir descloure’ls). / Bada bé el sac, que t’hi tiraré una senallada de patates. / Bada un xic la porta perquè entri aire fresc. / Badar-se una ferida (una ponce-

Semblant a la fitxa precedent, tenim aquesta, en què distingim diversos significats verbals.

— El verb tastar s’aplica al menjar i a la beguda. Exemples: Deixa’m tastar l’arròs (no: Deixa’m «provar» l’arròs). / Tasta aquest vinet (no: «Prova» aquest vinet). Del gust que té un menjar o una beguda també se’n diu tast. Per això es parla de la cuina de tast: es fa referint-se a un àpat en què se serveixen molts plats, però amb una ració molt petita en cada un. Semblantment hem creat compostos com tastavins i tastaolletes. Són dues coses molt diferents. Un tastavins és una persona que es dedica, professionalment, a tastar els vins a fi de valorar-ne la qualitat. En canvi,

44

45

Ramon Sangles i Moles

un tastaolletes és una persona que comença moltes coses i no en segueix ni acaba cap. El verb tastar també es pot fer servir en sentit figurat. Podem dir, per exemple: Qui no faci bondat tastarà les garrotades. / Pobra noia: ha tastat el mal geni del director!

— El verb provar es pot aplicar a moltes coses (provar una eina, una màquina, la resistència d’un material...). Es pot provar la fidelitat d’algú, es pot provar si una cosa funciona bé o no, es pot provar la veritat d’una cosa donant-ne raons... Exs.: Si aquest xerrac no et va bé, prova aquell altre. / Prova aquesta fresadora de control numèric. / Assegura’t de provar la resistència d’aquest pont. / Prova si amb aquestes crosses pots caminar. / Això prova que el que ell diu no és veritat. / Els teus arguments no proven res. / Avui el dinar no m’ha provat. / Lloga’l uns quants dies i prova si t’és fidel.

— El verb emprovar s’aplica a una acció de prova amb peces de vestir. Exs.: Ara acabem d’embastar l’americana; si us espereu una mica us la podreu emprovar. / Avui mateix hem tallat el vestit, i ja us el podreu emprovar en el vestidor. / Emproveu-vos aquelles sabates, altrament cercarem un altre número.

«Escoltar» i «sentir» Els dos verbs del títol requereixen ambdós el sentit de l’oïda, però no volen pas dir el mateix, ni de bon tros.

— El verb escoltar (en anglès, to listen) implica la voluntat, l’oient ha de parar atentament l’orella a allò que sent. Així, doncs, escoltem la ràdio, una cançó, la lliçó, allò que em dius, etc. Exemples: S’amaga darrere la porta per escoltar. / Escolta bé el que et dic. / Si calles i escoltes, sentiràs a cantar un rossinyol. Es pot usar reflexivament: És tan pedant que sempre s’escolta a ell mateix. I també metafòricament: És tan meticulós que sempre escolta la veu de la consciència.

— El verb sentir (en anglès, to hear) implica percebre sons a través de l’orella, sense parar-hi atenció; no hi ha la voluntat d’escoltar. Exs.: Sento la canalla que juga al pati. / Sento els cotxes 46

DIR-HO BEN DIT

que passen pel carrer. / Sento els coloms com parrupen. / No et vaig sentir entrar. El verb sentir té també altres significats, com ‘saber vagament una cosa, no saber-la bé. Diem, doncs: Aquest solament sent tocar campanes. I encara podem sentir dolor, tristesa, alegria; sentir-nos malament; no sentir-hi (= ser sord).

Si, per exemple, em diuen: No et sento, això voldrà dir que he d’enraonar més fort. Si em diuen: No t’escolto, això voldrà dir que no volen sentir el que dic.

«Veure-hi» i «sentir-hi» Amb l’adjunció de la partícula gramatical hi que anomenem pronom feble, els verbs veure i sentir agafen sovint unes noves significacions.

Aquests dos verbs, en principi, són dos verbs transitius, cosa que vol dir que s’han d’usar acompanyats d’un complement dit directe, sense cap preposició. Exemples: He vist el seu germà. / Vèiem la gent que passava. / Vam sentir un soroll. / No sento el que diuen. Però amb l’adjunció de la partícula o pronom hi s’originen els conjunts veure-hi i sentir-hi, que s’usen sense complement, perquè tenen un sentit nou: volen dir, respectivament, ‘tenir el sentit de la vista’ i ‘tenir el sentit de l’oïda’. Així diem, per exemple: Hi veig més ara que abans. / Sense ulleres no hi veig. / Tenia un tap a l’orella i no hi sentia. / L’àvia és molt velleta però hi sent més que nosaltres. No cal dir que en aquesta casos seria totalment incorrecte de dir «veig» o «no veig» i «sento» o «no sento».

En el cas de veure, a més, amb l’ajuda de dos pronoms hem creat la locució verbal veure-s’hi, que significa ‘haver-hi prou claror perquè un hi vegi’. Així, podríem dir: Jo hi veig bé, però si apagueu el llum no m’hi veig.

«Trencar» i «estripar» Hi ha una dita molt antiga que fa: O juguem tots o estripem les cartes. Vol dir que en un debat o discussió, en el tracte d’un negoci 47

Ramon Sangles i Moles

o d’una qüestió, tots els qui hi intervenen s’han de subjectar a les mateixes condicions, s’han de sotmetre a les mateixes normes. N’hi ha que en lloc de dir estripem les cartes diuen esquincem les cartes. Tant és una cosa com l’altra. Totes dues frases són correctes i volen dir el mateix. Els verbs estripar i esquinçar són gairebé sinònims. Però ens trobem amb alguns que encara diuen una altra cosa: O juguem tots o «trenquem» les cartes. I això sí que és un disbarat molt gros que hem d’evitar de totes passades.

— El verb trencar vol dir fer trossos o fragments d’una cosa dura, consistent, sia colpint-la, prement-la o tirant-la a terra amb violència o picant-la a cops de martell o de mall o d’una altra eina semblant. Els plats, els gots, les copes, els vidres de la finestra, els miralls, els càntirs, els porrons... poden ser trencats. També trenquem les closques de les ametlles, de les nous, dels pinyons... I a vegades hi ha qui (o allò que) ens trenca el cor. I encara podem trencar el color, la veu...; ens poden trencar les oracions (fent intervencions inoportunes).

— Quant al verb estripar, pensem que, si tirem una carta o un paper a terra, no els trencarem pas, per molta energia que hi posem. Si els volem fer miques els hem de estripar o esquinçar amb els dits. I, si tant ens costa, els haurem de tallar amb unes tisores.

Avui ens inunden de correu comercial (és a dir, de propaganda o de publicitat). Hi ha dies que trobem la bústia de casa plena d’aquests prospectes de coloraines. Si no us interessen, que és la cosa més habitual, no els «trenqueu»! Abans de llençar-los a la cistella dels papers, els estripeu o esquinceu.

«Nomenar» i «anomenar» Del substantiu nom hem format dos verbs derivats diferents: nomenar i anomenar, que no s’han de confondre ni usar l’un en lloc de l’altre, perquè no volen dir el mateix.

— El verb nomenar vol dir ‘designar (algú) per a un càrrec, una funció’. Exemples: L’han nomenat directora de la revista. / L’han nomenat tresorer d’aquella entitat.

48

DIR-HO BEN DIT

— El verb anomenar significa ‘donar nom (a algú o a alguna cosa)’. Exs.: Anomenem intransitius els verbs que no duen complement directe. / Em vaig girar perquè em va semblar que m’anomenaven. / En aquella conversa anomena (= esmenta) sempre en Pere. / Els animals que mengen carn s’anomenen carnívors.

En lloc de nomenar i anomenar hi ha qui diu sempre «nombrar». Ja es veu que és un verb pres del castellà (en què es diu nombre com a equivalent de nom) i, per tant, n’hem de prescindir.

Més modernament, hem format un altre verb relacionat amb nom, nominar, que significa ‘incloure (algú) en una nòmina o llista de noms’. És un verb que avui es fa servir molt quan es parla de premis cinematogràfics. Però no s’ha de dir mai nominar en lloc de nomenar.

«Senyalar» i «assenyalar» Del substantiu senyal (que és una paraula de gènere masculí: el senyal) la llengua havia obtingut dos verbs derivats, senyalar, afegint simplement al substantiu la terminació verbal, i assenyalar, amb l’adjunció d’un prefix, que, per raons històriques, comporta la duplicació de la essa inicial del mot primitiu. Amb l’ús, aquests dos verbs han anat agafant significats diferenciats, que convé de no confondre.

— El verb senyalar significa simplement ‘fer un senyal o una marca’: amb guix, amb un llapis, amb un retolador, amb tinta, amb pintura, amb un ganivet o amb el que sigui. La roba que un porta quan va de colònies, doncs, ha d’anar ben senyalada, perquè no es perdi, així com totes les coses pròpies, perquè es vegi clarament de qui són. També hi ha ferides, cicatrius, trencs, que deixen un bon senyal, i així diem d’algú que ha quedat ben senyalat per tota la vida.

— El verb assenyalar, en canvi, vol dir ‘mostrar o indicar (algú o alguna cosa)’. Molt sovint es fa amb el dit, cosa que no sempre 49

Ramon Sangles i Moles

es considera propi de persones ben educades. Efectivament, hi ha pares que diuen als fills que no assenyalin. És clar que el verb s’usa en molts casos. Diem, per exemple que el baròmetre assenyala mal temps o que el dia de Nadal és una festa assenyalada. També vol dir fixar o determinar una data: Vam assenyalar el dia del casament per al 17 d’octubre.

Més modernament s’ha format un tercer verb derivat de senyal: senyalitzar. S’aplica als camins, carreteres i llocs de pas, i vol dir proveir-los d’un conjunt de senyals i indicacions perquè els qui hi passen no es desorientin. Podríem dir: Si voleu pujar al Canigó, no us podeu pas perdre, perquè hi ha un camí molt ben senyalitzat.

«Cercar» o «buscar»?

Tots dos verbs són acceptats pel diccionari, però cercar no l’hauríem d’arraconar pas tant com fem, sobretot sabent que a les Balears és ben viu (en francès hi ha l’equivalent chercher i en italià cercare). Segons el Nou diccionari auxiliar de J. Ruaix, p. 61, és bo d’alternar buscar i cercar. Aquest diccionari també ens assabenta que «búsqueda» és un castellanisme que cal substituir per crida, cerca, recerca, captura.

Exemples de cercar (buscar): Cercar una agulla en un paller. / Vés al cafè a cercar (o buscar) en Pau. / He cercat (o buscat) feina de cambrer pertot arreu i no en trobo. / La Glòria cerca (o busca) un remei al seu dolor. / En Joan cerca muller (= una dona per a casar-s’hi). / cercar (o buscar) bregues, raons. Per això tenim el substantiu cercabregues, que designa una persona inclinada a moure bregues, raons, bronquina o baralles.

Quin verb, «donar» o «fer»?

Hi ha un bon nombre d’expressions que en castellà les construeixen generalment amb el verb dar, però que en català les hem de formular sempre amb el verb fer. Us en presentem solament algu50

DIR-HO BEN DIT

nes a tall d’exemple: fer un bes (una besada, un petó), fer una abraçada, fer la impressió, fer una volta (un tomb), fer classe, fer pena, fer por, fer fàstic, fer mandra, fer goig, fer patxoca... / Això em fa molta ràbia. / Què fan a la televisió (ràdio o cinema)? / Va fer un salt i va caure. / Tant buscar-te i et feia ja perdut. / Has de fer tu el primer pas. / Tant li fa (tant és, tant se val). / Em fa l’efecte que... / Tant (de) soroll em fa venir mal de cap. / Les teves beneiteries em fan venir esgarrifança. / Aquí hi fem classes de català.

Això no vol pas dir que hàgim de bandejar el verb donar, car en algunes expressions, però poques, sí que hi hem d’emprar donar i no pas fer, com: donar una almoina a un captaire, donar un cop d’ull a un escrit / Tant se me’n dóna (però millor Tant me fa). També hi ha la forma estereotipada Déu n’hi do, que la versió en línia del diccionari normatiu ja escriu déu-n’hi-do.

«Reflectir», i no pas «reflexar» Hem sentit força persones (algunes ben rellevants) que fan servir el verb «reflexar» (un vulgar castellanisme a extirpar) en comptes del seu equivalent català reflectir.

El principal significat de reflectir és el reproduir la imatge d’una cosa tal com fan els miralls o altres matèries reflectores pel fet de tenir una superfície llisa i ben polida. També hi ha el fet de deixar-se veure (reflectir-se) una cosa en una altra: La seva cara reflecteix com és la seva ànima. I encara hi ha les antenes que reflecteixen les ones hertzianes.

Més exemples: Les obres reflecteixen quina persona ets (i no pas: Les obres «reflexen» quina persona ets). / Els seus ulls reflecteixen tristesa (i no pas: Els seus ulls «reflexen» tristesa). / Tot això reflecteix una descurança en la parla (i no pas: Tot això «reflexa» una descurança en la parla). / Els estels es reflecteixen en l’estany (i no pas: Els estels «es reflexen» en l’estany).

51

Ramon Sangles i Moles

Atenció a l’ús de «cessar» El verb cessar solament és correcte amb el significat de ‘deixar de fer’, ‘deixar d’exercir’, ‘posar fi a’, ‘retirar-se’, ‘no continuar’, ‘dimitir’. Però no podem fer servir mai aquest verb cessar amb el sentit de destituir, fer dimitir o fer cessar.

— Exemples bons amb el verb cessar: El president del club ha cessat en el seu càrrec. / En Joan ha cessat (o ha dimitit) de director de l’escola. / Quan hauràs cessat (o hauràs acabat) el teu parlament, podràs seure. / Aquell nen no cessa (o para) de plorar. / Avui no ha cessat de fer vent.

— Exemples bons amb el verb destituir o equivalents: El president del club ha destituït l’entrenador (no: El president del club «ha cessat» l’entrenador). / Han fet dimitir (o cessar) el director de l’escola (no: «Han cessat» el director de l’escola). / El forçaran a dimitir (no: El forçaran a «cessar»).

«Carregar» i «carregar-se» Pel que fa al verb carregar, hem de vigilar, en primer lloc, de no prescindir de la e medial, convertint la rr en r (perquè aleshores calcaríem el castellà cargar).

Aquest verb té diversos significats, que en general emprem bé, com: carregar les culpes a un altre, carregar la pipa de tabac, un ambient carregat de fum / Tant xerrar em carrega. / La volta carrega en els arcs. / carregar en un compte / La policia carrega contra els manifestants.

Tanmateix, cal estar molt atents pel que fa a l’ús pronominal d’aquest verb, carregar-se, perquè el llenguatge vulgar, imitant el castellà, en sol fer un ús inadequat, quan pròpiament hauria de fer servir uns altres verbs, adients al que la frase vol indicar, verbs o locucions verbals com fer malbé, desfer, derrotar, descompondre, destrossar, eliminar, espatllar, suspendre, matar... Per exemple: Has fet malbé les tisores (no: «T’has carregat» les tisores). / Has desfet el carret de compres (no: «T’has carregat» el car52

DIR-HO BEN DIT

ret de compres). / Has derrotat l’enemic (no: «T’has carregat» l’enemic). / Has descompost l’ordre que hi havia (no: «T’has carregat» l’ordre que hi havia). / Has destrossat la cadira (no: «T’has carregat» la cadira). / Ha eliminat el seu rival (no: «S’ha carregat» el seu rival). / Ha espatllat l’ordinador (no: «S’ha carregat» l’ordinador). / Ha suspès tot allò tan ben fet (no: «S’ha carregat» tot allò tan ben fet). / Ha matat la bona reputació que tenia (no: «S’ha carregat» la bona reputació que tenia).

Ara bé, hi ha usos pronominals d’aquest verb correctes, com carregar-se un sac a l’esquena, carregar-se el mort (= haver d’endurar culpes no del tot pròpies).

«Extradir», i no pas «extraditar» Fa temps que, dissortadament, ens veiem obligats a fer servir sovint el verb extradir; però n’hi ha molts que l’usen incorrectament amb la forma «extraditar», calcada del castellà. El verb correcte en català és extradir, més curt i més senzill d’usar. En el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans hi és definit d’aquesta manera: «Extradir v. tr. Lliurar per extradició.» És a dir, lliurar un reu refugiat en un país estrany al govern del seu país, en virtut de reclamació d’aquest.

Per tant, frases com Alemanya es nega a extradir Puigdemont per rebel·lió o Puigdemont no serà extradit per rebel·lió són les formes correctes en català i, en canvi, seria incorrecte de dir-hi «extraditar» o «extraditat».

Som, doncs, davant un verb que abans ben poques vegades havíem hagut de fer servir i que ara, en canvi, és a l’ordre del dia.

Per això ens hem de fixar bé a usar-lo correctament, malgrat que molts parlants i mitjans de comunicació (que reben la majoria de notícies mediatitzades pel castellà) l’emprin en la forma que hem d’evitar.

Això passa també amb verbs com registrar quan cal fer servir escorcollar, car registrar vol dir ‘inscriure en un registre’; i també amb destituir i cessar (com ja hem vist).

53

Ramon Sangles i Moles

«Continuar» i «seguir» En castellà tant es pot dir continúo trebajando com sigo trebajando. En català, però, cal vigilar les construccions fetes amb el verb seguir, perquè són massa les vegades que fem servir seguir on cal dir continuar (en anglès, to coninue, to go ahead), ja que ferles amb seguir (en anglès, to follow) tira a influència castellana.

D’altra banda, els verbs corresponents del francès, l’italià, l’occità i el portuguès abonen el que diem de continuar: fr. Il continue de travailler. / it. Continua a lavorare. / occ. Contunha de trabalhar. / port. Continua a trabalhar.

Una explicació precisa sobre el sentit de cadascun d’aquests dos verbs l’hem vista en l’article d’Albert Jané dins Aclariments lingüístics, vol. II, pp. 81-82, que ací transcrivim en part: «El verb seguir, segons el Fabra, vol dir ‘anar darrere (d’algú)’.

El seu ús, doncs, és propi, i hi és correcte, d’oracions com ara les següents: Deia que el seguia la policia. / No em fa gens de gràcia que em segueixin. / El vaig seguir d’un tros lluny. / La seguia amb la imaginació.»

L’ús del verb seguir, en sentit més o menys figurat, també s’ha fet extensiu, i n’ha esdevingut propi, en frases tan habituals com ara seguir un camí, seguir un exemple, seguir un consell, una norma, un sistema, un precepte, etc. Notem que en cap d’aquests casos no fóra possible de substituir seguir per continuar.

En canvi, val més evitar, si es pot, l’ús del verb seguir en oracions com les següents: Hem de seguir treballant (millor: Hem de continuar treballant). / Hi segueix anant cada dia (millor: Hi continua anant cada dia). / Seguirem estant al vostre servei (millor: Continuarem estant al vostre servei). / Seguirem sumant esforços contra la violència masclista (millor: Continuarem sumant esforços contra la violència masclista). / Aquesta situació no pot seguir així (millor: Aquesta situació no pot continuar així).

Notem com, en determinats casos, l’ús de seguir (en lloc de continuar) comportaria una alteració del sentit de l’oració. Dit d’una 54

DIR-HO BEN DIT

altra manera, dues oracions anàlogues, però confegides l’una amb el verb seguir i l’altra amb continuar, poden ser ambdues correctes, però amb sentits diferents. Així, aquestes dues oracions: Vol seguir la carrera de Medicina i Vol continuar la carrera de Medicina són totes dues correctes, però no indiquen pas la mateixa cosa. En la primera s’hi afirma simplement que algú vol cursar aquesta carrera, i en la segona, que la vol reprendre o bé que no té intenció d’interrompre-la.

Podem establir aquesta regla pràctica: Si en una oració és possible de substituir el verb seguir per continuar, el bon ús aconsella de fer efectiva aquesta substitució.

«Guardar» i «desar» Notem més diferències entre verbs.

— El verb guardar (en anglès, to keep) és un castellanisme si realment volem dir ‘desar una cosa al seu lloc’. Sí que podem dir: Guardar per al dia de demà. / Fa anys que guardo unes monedes antigues. / T’he guardat un préssec per a postres. / El pastor guarda les ovelles. Endemés tenim expressions com: Déu vos guard!, o Déu te guard! (amb formes antigues del v. guardar).

— El verb desar (en anglès, put away) equival a posar coses al seu lloc, a endreçar (a fi que no hi hagi res escampat). Exemples: desar els llibres al prestatge / desar la fruita la nevera / desar la roba a l’armari / Has escampat totes les joguines; ara desa-les.

«Demanar», «respondre» i «contestar» Fixem-nos encara en més distincions entre verbs.

— El verb demanar és un verb més clàssic que no pas preguntar; és més nostre i ens acosta a l’italià domandare. Com a substantiu, podem tenir demanda, qüestió i interrogació. Exemple bíblic: Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obri55

Ramon Sangles i Moles

ran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren (Mt 7,7-9). El substantiu demanda fa referència a allò que volem obtenir. Així: Adrecem una demanda al ministre per tal que ens concedeixi una rebaixa d’impostos. / Vaig anar a l’advocat per a una demanda de divorci. / La llei de l’oferta i la demanda.

— El verb respondre és un sinònim de contestar, però respondre és més específic, ja que és adreçar la paraula a una pregunta, a una acusació, a una crida o a una trucada. Exs.: M’ho ha preguntat a mi, i no he sabut respondre-li bé sobre allò que em demanava. / Fa estona que el crido i no respon. / Ara, germans, respondreu: Amén. També significa donar garantia d’alguna cosa, com: Ell ho farà bé: en responc jo.

— El verb contestar, a part dels significats de respondre, en té de més amplis, com refusar d’admetre, rebutjar enèrgicament (una autoritat, una ideologia, etc.), especialment fent patent el desacord mitjançant una acció de protesta. Exs.: El nou rector fou contestat pels estudiants més radicals. / No em contestis d’aquesta manera, perquè et donaré una bufetada! D’aquest verb es deriven els substantius contestació i contesta, com: El discurs del president fou objecte d’una insistent contestació. / Quan et mano una cosa no em vinguis amb aquestes contestes, eh!

«Anar» i «anar-se’n» Per a expressar la idea de traslladar-nos al lloc on no és la persona a qui parlem, tenim principalment el verb anar, que podem usar tot sol o bé amb un reforç pronominal, és a dir, anar-se’n.

Podem dir, doncs: Voldria anar a París. / Aquest estiu anirem a la Cerdanya. / Se’n va anar a Amèrica. / Em sembla que se n’han anat a l’estranger.

La forma anar-se’n inclou la idea d’abandonar el lloc on un s’estava; però, en la pràctica, en aquest cas anar i anar-se’n són intercanviables. Ara bé, si es tracta solament d’expressar la idea d’abandonar un lloc determinat, cal recórrer a anar-se’n: Jo me n’aniré a les nou. / No te’n vagis tan aviat. / Tots se’n van anar cor56

DIR-HO BEN DIT

rents, posseïts per la por. / Se’n va anar i no va tornar. / Ens avorríem i ens en vam anar. / Deia que se’n volia anar i no se n’anava mai.

En canvi, és del tot incorrecte l’ús del verb anar amb aquest valor només amb el pronom es, sense el pronom en, és a dir, «anar-se».

Frases com «Em vaig anar» a les vuit.» / Sempre «s’anava» molt aviat o «Es volien anar» a Rússia no són admissibles. Cal dir: Me’n vaig anar a les vuit. / Sempre se n’anava molt aviat o Se’n volien anar a Rússia (o Volien anar a Rússia).

Aprofitem l’avinentesa per a indicar que, en general, val més no substituir anar o anar-se’n per marxar, ja que marxar vol dir principalment ‘caminar amb un cert pas, en un cert ordre’. Exemples: Els soldats novells encara no marxen bé. / Marxar a pas de càrrega. També vol dir funcionar: Tinc un cotxe que marxa molt bé. / El rellotge està parat: no marxa. / Com marxen els afers?

Com a sinònims populars de anar-se’n, podem fer servir pirar o tocar el dos: Pirem, noi, que aquesta discussió acabarà malament. / Toca el dos, que el tres ja és fora. Per a anar a dormir podem fer servir la locució verbal anar a tancar els ànecs.

«Compondre» i «composar» El fet que el verb castellà poner correspongui generalment al verb català posar fa que molts, erròniament, en lloc de dir compondre diguin «composar». Expliquem-ho una mica.

— El verb compondre vol dir bàsicament formar un conjunt, reunint o combinant elements o ingredients diversos. Podem dir, per exemple: El farmacèutic va compondre una medecina amb unes quantes substàncies. / Tots els qui componien el jurat eren amics seus / L’esquelet es compon d’ossos molt diversos.

El verb compondre té altres sentits no tan generals, referits a la producció o composició d’obres artístiques, literàries o musicals.

Per tant, direm sempre amb el verb compondre i no amb «composar»: Enric Morera va compondre moltes obres que avui tenim massa oblidades. / El nostre amic i soci Joan compon 57

Ramon Sangles i Moles

música moderna. / Beethoven va compondre nou simfonies i una òpera. I, de fet, quan es fa referència a un compositor, es vol dir sempre un compositor musical. També: compondre un poema, una pintura, una simfonia, un conjunt, etc. Ex.: En Celdoni Fonoll es dedica a compondre i recitar poemes. I encara farem servir el verb compondre (i no «composar») en: Componen (o formen) una gran família. / Es componen (o S’abillen) perquè volen sortir ben mudats. / compondre un trencaclosques amb diverses peces. Existeix la locució verbal saber-se-les compondre que significa ‘saber combinar bé les coses perquè un aconsegueixi els seus propòsits’.

— El verb composar vol dir: a) imposar arbitràriament a algú una contribució, una multa, etc.; aplicar una composició, és a dir, establir (arbitrar, sentenciar) un pacte en unes circumstàncies determinades; i b) captenir-se amb algú fent-lo anar dret, o fent-li creure el que hom vol.

«Creuar», «encreuar», «croada» Notem ací més distincions entre paraules etimològicament relacionades: — El verb creuar vol dir travessar, traspassar una via, un camp, un carrer, una carretera, un riu, un camp, la mar, l’aire, passant d’un costat a l’altre. Exemples: Un avió creuà el cel. / No creueu la via, que ve el tren. / Ara que no passa cap cotxe, creua la via. El verb travessar (i també traspassar), si bé pot designar aquestes mateixes accions, té un sentit més general, com seria foradar de part a part una cosa, passar a través de... Exs.: La llança el travessà de banda a banda. / Una bala li traspassà el crani.

— El verb encreuar vol dir disposar dues coses formant creu l’una amb l’altra. Exs.: privar el pas amb dos taulons encreuats / encreuar les cames (els braços), una sobre l’altra. També vol dir intersecar-se; trobar-se pel camí anant en direccions oposades. Exs.: Els dos camins s’encreuen a Can Gomis. / Els dos 58

DIR-HO BEN DIT

trens s’encreuen a Reus. No hem de dir «mots creuats» sinó mots encreuats (en castellà en diuen crucigrama, nom que en català de moment no és acceptat, si bé és bastant usat); ni «creuar els braços», sinó plegar els braços o encreuar els braços; ni hem de dir: Hi ha dos camins que «es creuen», sinó: Hi ha dos camins que s’encreuen (o que es tallen, que es troben). Diguem també: Llurs mirades es van encreuar.

— El substantiu croada es refereix a les expedicions que els cristians feren contra els musulmans per conquerir Terra Santa (la primera croada). També: expedició militar contra heretges, infidels, indisciplinats, com la croada contra els albigesos. Evitem, doncs, de dir «creuada».

«Llançar», «llençar» i «tirar» Seguint els ensenyaments de Pompeu Fabra, que aprofita determinats sinònims per a establir distincions semàntiques, fixem-nos en els següents.

— El verb llançar significa principalment ‘disparar, projectar’; és a dir, deixar anar amb un fort impuls alguna cosa de manera que recorri una distància en l’aire, com seria un míssil, una fletxa, una pedra... Exemples: Aquest noi ha llançat una pedra amb una sola mà. / Llançà la fletxa amb tant d’ímpetu que caigué d’esquena. / S’entretenen a llançar còdols a l’estany. / El volcà llança pedres i cendra. Emprat figuradament: El sol llança raigs de llum. / Em llançà una mirada furibunda. / llançar un producte al mercat.

— El verb llençar s’usa preferentment per a indicar que volem desprendre’ns d’una cosa inservible, d’una cosa que rebutgem (les escombraries, un paper). Exs.: Les deixalles les llencem al contenidor d’escombraries. / No llencis les pellofes de la fruita per la finestra. / Tenia tants de papers que n’he llençats molts a la paperera. / Tot allò que no et serveixi, llença-ho. / Comprar això és llençar els diners. / Si ara ho llences, després et farà falta.

— El verb tirar significa fer moure una cosa estirant-la (en la direcció del subjecte que l’estira), com: Els bous tiren l’arada / Si 59

Ramon Sangles i Moles

l’euga no tira fort, el carro s’encallarà. També, deixar anar amb un cert impuls, com: tirar la pilota a fora de pista, tirar les cartes a la bústia, tirar llenya al foc. També, agafar una direcció determinada, com: Quan siguis al molí, tira cap a l’esquerra. I encara expressions com tirar pel dret, tirar per mal camí, anar tirant, tirar-s’ho a les espatlles, tirar el barret al foc, tirar la casa per al finestra, etc. I quan no ens entenem, ens tirem els plats pel cap.

«Doblar» i «doblegar» Estudiem una mica més verbs distints.

— El verb doblar significa multiplicar per dos, esdevenir doble una cosa. Exemples: doblar el preu d’una cosa / Cada cinc anys ens doblen el lloguer del pis. / Dobla el fil; així el sargit et quedarà més fort. / La població doblarà en trenta anys. També significa fer que la veu d’un film sigui en una altra llengua, com: Han doblat aquest film al català. I encara: Aquest actor dobla aquell altre (el substitueix).

— El verb doblegar (o plegar) significa torçar una matèria flexible. Exs.: La Maria doblega un genoll sobre l’altre. / Doblega el full pel mig. / No dobleguis tant el llistó que el trencaràs. / doblegar un filferro / Doblega bé els llençols perquè no hi quedin arrugues. / Et doblegaré a garrotades, si no fas bondat.

«Adonar-se» i no «donar-se compte» El verb pronominal adonar-se significa ‘no passar desapercebuda una persona o alguna cosa a algú’, ‘no escapar a la seva atenció’. Hi ha encara massa gent que en comptes de dir adonar-se diu «donar-se compte», que no és sinó un calc de la construcció castellana darse cuenta. Tinguem, doncs, cura de dir sempre adonar-se; mai «donar-se compte».

60

DIR-HO BEN DIT

Aquest verb adonar-se l’emprem quasi sempre amb un complement introduït per la preposició de: Exemples: Es va adonar de tot. / Ara m’adono del meu error. / No s’adona mai de res. / Gràcies a l’anestèsia no es va adonar d’aquella dolorosa operació. / T’has adonat de quina cara ha fet? / Quant trigaràs a adonar-te’n, d’això? / Adonem-nos-en, de l’estat del català!

El complement del verb adonar-se (introduït per la preposició de) es pot representar per mitjà del pronom feble en (o variants).

Exs.: Ens en vam adonar massa tard. / Me’n vaig adonar per casualitat. / Sempre l’enganya, però ell no se n’adona.

Ara bé, no hi ha d’anar la preposició de si després de adonar-se hi ha un que: Cal adonar-se que en aquest moment això no convé. / No s’adonen que van equivocats. / No s’adonen que tots van coixos. Tampoc no hem d’escriure la preposició de enmig de la perífrasi verbal fer adonar + que: Fes-lo adonar que va per mals camins, si continua anant amb males companyies (no: Fes-lo «adonar de que» va per mals camins ...).

«Abonar», «abonar-se» i «adobar» El verb abonar vol dir ‘satisfer el preu d’una cosa’, ‘tornar uns diners a canvi de...’, ‘donar com a cert’, ‘pagar per un servei per un temps determinat’ (abonar-se). Exemples: Hem d’abonar la matrícula abans del dia quinze. / Li abonarem els envasos buits. / Els votants abonen la seva gestió. / Els fets abonen la teva suposició. / Ens hem abonat a la piscina municipal (al teatre, al diari...).

Ara bé, és un castellanisme si el fem servir, parlant d’agricultura, en comptes de adobar o femar: Exs: Hem adobat el camp perquè les patates hi creixin més ufanoses (no: «Hem abonat» el camp ... / Hem femat el camp abans de llaurar-lo (no: «Hem abonat» el camp ...).

61

Ramon Sangles i Moles

DIR-HO BEN DIT

«Raure»?

«Pregar» i «resar»

El verb raure té bàsicament els significats de ‘tallar arran una cosa, llevar-ne les adherències’ i el de ‘anar a parar a un indret sense voler-ho’. Exemples: raure l’era, l’herba d’un marge, el rostoll d’un camp, una pastera, el pèl (tallar-lo ben arran en una persona, en un animal) / Tenia por d’anar a raure a un hospital. / Allò no podia haver anat a raure a millors mans. / On rau ara, aquell dròpol?

Quan raure significa ‘tenir la seva essència, la seva raó en alguna cosa’, alguns autors aconsellen de substituir raure per estar o per consistir (també per haver-hi, residir, etc.), per més que tal accepció sigui recollida en els diccionaris. Així, aconsellen de dir: El veritable coneixement està en el fet de... (millor que no pas: El veritable coneixement rau en el fet de ...). / La solució no consisteix a divorciar-se sinó a ... (millor que no pas: La solució no rau a divorciar-se sinó a ...). / El problema està a esbrinar la veritat (millor que no pas: El problema rau a esbrinar la veritat). / Tot consisteix en la reacció que tindran (millor que no pas: Tot rau en la reacció que tindran). / Aquí hi ha el problema (millor que no pas: Aquí rau el problema).

El verb pregar (occ. pregar, angl. to pray, fr. prier, it. pregare) l’hauríem d’usar amb preferència a resar, verb procedent del castellà rezar. Exemples: l’església on preguem (a) Déu / Caigué de genolls i pregà. / Pregueu i mediteu. / l’altar on pregava la meva mare / la pregària dels difunts, la pregària de vespres.

El verb pregar (com ja s’ha vist en el primer exemple) pot ser intransitiu (regint llavors les preposicions de, per i a) o transitiu.

Exs.: El rei el pregà de fer-ho. / Els pregaren de dir què volien. / Preguem per la salvació de tot el món. / Prega a Déu per la pau del món. / Prega Déu que no ho perdis tot. / Fèlix pregà l’ermità que li digués si l’àngel és alguna cosa. / El pare pregà el fill que no ho fes per res del món.

El verb pregar pot formar part d’una construcció amb complement indirecte (la persona pregada) i complement directe (la cosa pregada): Li prego l’assistència. / Pregarem al nostre amic que vingui a la festa.

Igualment direm que generalment val més fer servir els substantius pregària o oració que no pas rés (que l’acadèmia, discutiblement, ara fa escriure sense accent gràfic), substantiu que no hem de confondre amb el pronom res, com: És una dona molt valenta: res no l’espanta. / En sortir de casa no et descuidis res.

«Desenfadar»?

Hem sentit i llegit «... d’una manera desenfadada». Aquest participi és calcat del verb castellà desenfadar. En català, doncs, hem de dir desimbolt -a, informal, despreocupat -ada, alegre, àgil, dinàmic -a, amb grapa. Exemples: Aquesta reunió ha de ser alhora elegant i informal. / una notícia molt rellevant, precisa i concreta / una exposició més dinàmica, alegre i general.

La forma desenfadat -ada és correcta com a participi del verb desenfadar-se; és a dir, ‘cessar (o fer cessar) d’estar enfadat’. Exs.: Ja t’has desenfadat de la renyina que vas tenir amb la Neus? / L’he fet desenfadar quan li he demanat perdó d’aquella ofensa.

62

«Agafar», «agitar», «assegurar» i «córrer» en detriment d’altres verbs Reconeixent que el verb agafar és correcte i genuí, aconsellem d’alternar-lo amb els seus sinònims a fi de donar més varietat i riquesa al llenguatge, com fem en aquestes frases: Ens va atrapar la pluja pel camí. / El vaig empaitar, però no el vaig poder atrapar. / Oi que no has copsat això que t’he dit? / No arribo a abastar els llibres del prestatge. / M’he enfilat al cirerer però no he pogut abastar aquell penjoll de cireres.

63

Ramon Sangles i Moles

Semblantment, no blasmarem pas l’ús del verb agitar, sovint necessari per a formar frases, però sí que recomanem de fer servir aquests altres dos sempre que puguem: sacsejar i fer moure.

Exemples: El sac ja sembla ple, però si el sacseges encara hi cabrà més gra. / Sacseja l’ampolla del Cacaolat abans de destapar-la. / Sacseja fort la catifa perquè se’n desprengui tota la pols. / Si fas moure tant la galleda, pots vessar la llet. / Vas entrar al galliner i totes les gallines van volar fent moure amplament les ales. / Fes moure una vegada i una altra aquesta palanca, pressionant-la de dalt a baix, i veuràs com arrencaràs aquella pedra.

També ja sabem que el verb assegurar és ben nostre, i el necessitem per a diverses expressions. Ara bé, moltes vegades, per a enriquir les frases i el nostre vocabulari, faríem bé d’emprar sinònims seus (com els que mostrem en els exemples) ben adients al que volem expressar: Aferma aquella paret, altrament caurà. / El van afermar en el seu càrrec. / Si no apuntales bé aquesta branca, qualsevol dia s’esqueixarà; aguanta massa fruita. / Apuntaleu bé aquest mur, altrament s’ensorrarà. / Es va apuntalar (o estintolar, recolzar) a la barana perquè el vent no el fes caure.

Igualment, el verb córrer és ben correcte, però a vegades el podríem substituir per cuitar. Exs.: Cuita a fer això. / Cuita a vestir-te, que ja són les set. / Cuita a venir. / Vaig cuitar a amagar-ho. / Cuitar el pas = caminar més ràpidament. També vol dir ‘instar vivament’: El van cuitar a resoldre la qüestió. I si diem cuita!, això vol dir que ens hem d’espavilar, anar més de pressa: Cuita, home: no t’entretinguis!

«Ai, que t’atrapo!»

Una manera tradicional d’entretenir les criatures és dir-los, amb una veu falsament amenaçadora: Ai, que t’atrapo! I aleshores el nen s’aparta ràpidament, fent veure que té por, i després es torna a acostar, a poc a poc, cautelosament, esperant que li tornin a dir la mateixa expressió, per a tornar-se a apartar amb la mateixa rapidesa, com si l’amenacés una bruixa o l’ogre del Petit Polzet. I això 64

DIR-HO BEN DIT

pot durar estona i estona. Però és trist de constatar que avui, a causa de la interferència de la llengua castellana, n’hi ha molts que en lloc de atrapar diuen «pillar», que és un barbarisme com una casa de pagès, una forma totalment estranya a la nostra llengua, i malauradament massa sentida, entre altres, en boca d’una persona conductora d’un programa de divertiment de TV3. És, però, una paraula espúria de la qual hem de prescindir totalment.

A més de atrapar, o de fer veure que es vol atrapar, una criatura o qualsevol persona que fuig, que s’escapa, es poden atrapar moltes més coses. Per exemple, es pot atrapar algú en una mentida, en una cosa mal feta, que volia fer d’amagat. També podem atrapar un refredat, el grip, qualsevol malura... I quan anem d’excursió a la muntanya, si veiem que s’acosten uns núvols negres i amenaçadors, hem de procurar trobar un aixopluc, que no ens atrapi la tempesta. Es tracta sempre de atrapar, mai de «pillar».

Hi ha, també, el verb encalçar, que és més aviat propi de la llengua literària. Però cal saber, si un el vol fer servir, que encalçar no és l’equivalent del verb castellà alcanzar. El verb català encalçar no vol dir atrapar, vol dir empaitar. Podem dir, així: L’encalçaven (l’empaitaven) però no el van poder atrapar.

«Totes li ponen» Tots els verbs de creació recent, que provenen dels invents i del progrés tècnic, pertanyen a la primera conjugació (verbs acabats en -ar): electrificar, telefonar, televisar, escanejar, etc. Els verbs de la primera conjugació, a més, tenen una gran tendència a arraconar els de la segona (acabats en -er o en -re) i també els de la tercera (acabats en -ir). Per això, quan hi ha un parell de verbs com posar (de la primera conjugació) i pondre (de la segona), amb significats afins, es tendeix indegudament a dir posar en casos en què caldria dir pondre.

El verb posar té una significació molt diversa i general: posar els plats a taula, posar l’olla al foc, posar-se la roba, posar-se malalt, posar-se al telèfon, posar-se bo (o malalt)...

65

Ramon Sangles i Moles

El verb pondre, en canvi, té un valor molt més reduït, amb uns sentits molt especialitzats: pondre els ous (una gallina o qualsevol ocell) i pondre’s el sol (o qualsevol altre astre). I és un trist empobriment de la nostra llengua dir que La gallina «va posar» tres ous, en lloc de La gallina va pondre tres ous, o El sol es «va posar» darrere Montserrat, en lloc de El sol es va pondre darrere Montserrat.

Quan diem d’algú que totes (les gallines) li ponen volem dir que les coses li van la mar de bé.

«Estar-hi d’acord» Evidentment cal estar d’acord amb algú o en alguna cosa; estar d’acord en res o amb ningú, no sembla pas possible. Per això, si diem, per exemple, El president està d’acord construïm una frase incompleta, perquè hi hauríem de representar per un element del llenguatge aquella cosa en la qual el president està d’acord: convocar eleccions, ampliar el local... I si es tracta d’una cosa que ja s’ha dit abans i no es vol repetir, s’ha de representar per mitjà d’un pronom, en aquest cas el pronom hi. Així, El president està d’acord a ampliar el local es redueix a El president hi està d’acord. Per tant, El president «està d’acord» és una frase incorrecta.

En canvi, sí que podem dir El president i el secretari estan d’acord, sense cap pronom, perquè volem dir que estan d’acord l’un amb l’altre. No diem en què estan d’acord, però hem fet una frase correcta, de sentit complet.

Ara bé, també podem dir El president i el secretari hi estan d’acord. Aleshores volem dir que tant el president com el secretari estan d’acord en aquell tema que era objecte de discussió.

Un cas anàleg, però no idèntic, és el de No tinc res a dir i No hi tinc res a dir. Totes dues oracions són correctes, però no equivalents, i no hauríem d’usar la primera amb el valor de la segona. No tinc res a dir té un valor absolut, no es fa referència a cap antecedent. No hi tinc res a dir significa que no he de fer cap comentari 66

DIR-HO BEN DIT

sobre el punt que discutim, equivalent a «No tinc res a objectar a la proposta».

Pronominalitzar?

Hi ha verbs, com queixar-se o adonar-se, que són dits pronominals perquè s’usen sempre amb el reforç d’un pronom personal, com: Sempre es queixen. / Ens vam adonar de tot.

També n’hi ha d’altres que amb aquest reforç pronominal expressen una acció que recau sobre la mateixa persona que la realitza: Es renten amb aigua i sabó. / Em pentinava davant el mirall.

En aquest cas es diu que el pronom personal és reflexiu.

Però verbs com ara caure i callar no són mai pronominals, com queixar-se o adonar-se, ni es poden usar amb un pronom reflexiu, perquè l’acció de caure i la de callar no recauen sobre qui les realitza. Per tant, no hem de dir mai Vigila que no «et caiguis» ni «Calla’t» d’una vegada, sinó Vigila que no caiguis i Calla d’una vegada. Anàlogament, Va caure de corcoll i No calla mai.

Tant caure com callar han originat una fraseologia molt abundant. Diem, per exemple, Va caure en la temptació o No hi caic (volent dir que un no se’n recorda, o que no sap de què li parlen).

I diem Calla, home, calla!, per a indicar que les coses són molt diferents del que el nostre interlocutor es pensa.

Abús pronominal Continuarem parlant de l’abús pronominal en verbs com passar o passar-se, caure, relliscar, callar, quedar o quedar-se. Posarem exemples de construccions defectuoses, escoltades o vistes en diferents llocs i mitjans de comunicació.

«Passar-se»?

Usos correctes, segons el DIEC L’ús pronominal del verb passar-se és molt escàs. Vegem-ne, però, en el DIEC uns usos correctes: 67

Ramon Sangles i Moles

— Remet a empassar-se: Abandonar un partit, bàndol, estol, etc., per a passar a formar part d’un altre en pugna o rivalitat amb aquell. Exemple: empassar-se a l’enemic; per tant, també, passar-se a l’enemic.

— Equivalent a podrir-se, fer-se vell, exhaurir-se. Exs.: El menjar es passa. / No te n’adones, i aquella pera tan fresca i bonica ja no es pot menjar: s’ha passat! / Si trigueu tant es passarà l’arròs.

— També les persones ens passem, i amb els anys ens tornem vells i xarucs. No ho solem dir a la cara, però diem: Com s’ha passat la teva àvia, pobra dona!

— Un altre ús: una cosa, gastar-se sense treure’n profit. Ex.: El foc es passa. També podríem dir: Em vaig deixar la llanterna encesa, i les piles s’han passat.

— Equivalent a abstenir-se. Exs.: Ara que les anàlisis de sang delaten els excessos... el metge em mana passar-me de dolços i llaminadures; no sé pas si me’n sortiré. / Ara, a la feina, no ens deixen fumar. Ho faig d’amagat perquè no me’n sé passar.

A vegades hi ha qui, incorrectament, diu No «et passis!», volent dir ‘no vagis més enllà del que és correcte, no abusis’. Podem dir-ho així: No passis de ratlla! / Ep, ja n’hi ha prou! / No carreguis la tinta. / En fas un gra de massa! / No t’extralimitis, no exageris, t’has excedit, aquell fa massa el viu, no em trepitgis!, etc.

Exemples d’usos incorrectes «Em passaré» per casa teva. / Aquesta classe «s’ha passat» volant / Sempre, ni que sols un ho demani, «es passen» al castellà.

Per a arreglar-ho, de vegades es tracta simplement de treure el pronom reflexiu: Passaré per casa teva. / Aquesta classe ha passat volant. / Sempre, ni que sols un ho demani, passen al castellà.

«Caure’s»?

Jo caic, tu caus, ell cau...: que senzill, breu, directe! Exs.: M’ha caigut un paper. / Al meu cosí, li hauria de caure la cara de 68

DIR-HO BEN DIT

vergonya. / Compte: que no ensopeguis i caiguis. / Es va enfilar a un arbre i va caure.

Sempre, doncs, caure; així de breu. Mai pronominalitzat com en aquestes frases: «Se m’ha caigut» el mocador a terra (per M’ha caigut el mocador a terra). / Quan el pis, la feina i Girona «se’m caiguin» al damunt, me n’aniré a viure a Barcleona (per Quan el pis, la feina i Girona em caiguin al damunt, me n’aniré a viure a Barcelona).

Relliscar Jo rellisco, tu rellisques, ell rellisca... Exs.: La iaia ha relliscat i s’ha trencat el fèmur. / Travessant el riu, compte!: no rellisqueu, que les pedres tenen verdet. / Li han relliscat els plats de les mans.

Callar Hi ha encara massa gent que pronominalitza aquest verb. No l’hem de pronominalitzar mai! Hem de dir: Voleu callar d’una vegada? / Una equivocació tan grossa no es pot callar. / Tu calla! / Aquell és un bocamoll: no sap callar els secrets.

Quedar o quedar-se?

El sentit de la llengua porta a veure que l’ús correcte seria el d’aquests exemples: Hem entrat a comprar entrepans i ells s’han quedat a fora esperant-nos (s’hi queden perquè hi volen restar). / Han quedat a fora perquè s’han oblidat de les entrades i no han pogut entrar a veure la pel·lícula (un queda en un lloc, en una situació, per motius aliens a la seva voluntat). / El Barça va perdre i va quedar a fora de la competició. / Els finalistes són deu, i tots els altres han quedat a fora, eliminats. Segons el DGLC és incorrecte dir Això no vol pas dir que «s’hagin de quedar» amb els braços plegats, ja que quedar equival a restar, i no diem pas que un «es resta» amb els braços plegats. Per tant, diguem-ho correctament: Això no vol pas dir que hagin de quedar amb els braços plegats. Tal com també hauríem de dir: Vam quedar 69

Ramon Sangles i Moles

aturats enmig del carrer perquè hi va haver un accident. / Gent que ha quedat sense casa...

«Entre tots ho sabem tot» Avui ja sentim frases com «Van fer tot», «Tanca tot i pleguem», «Agafa tot», «Aquella noia sap tot». Totes aquestes frases són gramaticalment incorrectes i les hem d’evitar. Hi falta, en totes, el pronom ho. Caldria dir, per tant: Ho van fer tot. / Tanca-ho tot i pleguem. / Agafa-ho tot. / Aquella noia ho sap tot.

I és que aquesta forma pronominal tot, quan fa de complement directe del verb, demana el reforç del pronom neutre ho.

Anàlogament, quan el complement directe és (amb valor determinat) tot, tota, tots o totes, necessita també el reforç del pronom corresponent, és a dir, el, la, els o les. Així, parlant, per exemple, del llibre o de les cireres, no diem «Va llegir tot» o «Es va menjar totes», sinó El va llegir tot i Se les va menjar totes.

Semblantment, doncs, no hem de dir «Entre tots sabem tot» sinó Entre tots ho sabem tot.

En canvi, sí que diem M’agrada tot i Es recorda de tot, sense el pronom ho. Per què? És molt senzill. Perquè en aquestes dues frases tot no fa de complement directe sinó de subjecte, en el primer cas, i de complement preposicional d’objecte en el segon. També diríem M’agraden totes (amb el verb en plural, perquè el subjecte va en plural) i Em recordo de totes.

«Revelar un secret» Els secrets es revelen; no diguem mai «es desvetllen». Ho fan, naturalment, les persones indiscretes, de revelar-los.

El verb desvetllar, encara que algunes vegades s’usa com a sinònim de despertar, de fet, vol dir, exactament, ‘treure la son (a algú)’, I, per tant, desvetllar-se significa ‘perdre la son’. Si un està desvetllat és clar que està despert, però pot passar que un estigui despert i, en canvi, no estigui desvetllat. El verb desvetllar també 70

DIR-HO BEN DIT

es pot usar en sentit figurat, com quan diem desvetllar interès o desvetllar curiositat.

Però n’hi ha molts que avui usen desvetllar d’una manera incorrecta, dient, per exemple, «desvetllar un secret», «desvetllar un enigma», «desvetllar un misteri»... I això passa perquè, en castellà, el verb desvelar té dos sentits diferents: ‘treure la son’ i ‘fer conèixer (una cosa amagada)’. Amb el segon valor, en la nostra llengua no és admissible de fer servir el verb desvetllar. Hem de dir revelar: revelar un secret, revelar un enigma, revelar un misteri, revelar una conspiració... També podem dir, és clar, que els seus poemes revelen una gran sensibilitat. I en els sistemes fotogràfics que ja han quedat antiquats, les plaques o pel·lícules fotogràfiques es revelaven en el laboratori, és a dir, es feien visibles.

«Bufet lliure» Avui hi ha molts restaurants que ofereixen un bufet lliure, especialment d’amanides. Volem dir un bufet on hi ha una certa quantitat de plats dels quals els clients es poden servir lliurement de totes les menges que vulguin. El bufet és també un moble que hi ha al menjador de moltes cases on es guarden la vaixella, les tovalles i els tovallons, etc. I, encara, del despatx o estudi d’un advocat se’n diu també un bufet.

En tots els casos es tracta de la mateixa paraula, que no té res a veure amb el verb bufar, sinó que ve de la paraula francesa buffet.

Per això n’hi ha molts que encara l’escriuen en aquesta forma, és a dir, amb dues efes. Però aquest mot ja fa temps que es va incorporar al nostre vocabulari, amb la forma adaptada al català, que no té paraules amb doble efa, i la trobarem en tots els diccionaris. No són pocs els qui reclamen que el català s’hauria de modernitzar, i encara escriuen «buffet» sense haver tingut abans la bona idea de consultar un diccionari! Talment com bufet, les paraules banquet, carnet, bitllet, gabinet (que no s’ha de confondre amb ganivet) i parquet, són paraules del francès adaptades al català sense cap dificultat. En canvi, tiquet ens ve de l’anglès, i per això molts 71

Ramon Sangles i Moles

pronuncien aquest mot a l’anglesa, com si fos un mot pla, és a dir, «tíquet». Però tiquet és un mot agut, que s’ha de pronunciar amb l’accent a l’última síl·laba.

«Els proveïdors» Un proveïdor és un que proveeix, talment com un distribuï­ dor és un que distribueix, un posseïdor és un que posseeix i un discutidor és un que discuteix. Aquesta paraula, proveïdor, és molt usada en el món del comerç. Totes les botigues, els bars, els restaurants, etc. tenen els seus proveïdors, els qui els proveeixen de roba, de llibres, de sabates, de fruita, de verdura, de carn, de peix...

A vegades n’hi ha que en lloc de proveïdor diuen «proveedor», però aquesta paraula és un calc del castellà. Diem, per exemple, que en aquell restaurant es menja molt bé perquè tenen bons proveïdors, no «bons proveedors».

El participi passat de proveir és proveït, no «provist», com, equivocadament, diuen alguns, calcant novament el castellà. I, anàlogament, el participi passat de desproveir, que és el contrari de proveir, és desproveït, no «desprovist». Per tant, hem de dir: L’explorador anava ben proveït (no «ben provist») de menjar i El mal temps ens va agafar desproveïts (no «desprovistos») de roba adequada.

«Llescar» el pa En la nostra llengua disposem d’un verb tan bonic com és llescar, que no hauríem d’arraconar, com fan alguns, malauradament.

Si avui n’hi ha tants que sempre parlen de recuperar això o allò és perquè abans s’ho han deixat perdre. En general, doncs, és més bonic que diguem llescar el pa que no pas tallar el pa, perquè, seguint la tradició més genuïna, el pa no es talla sinó que es llesca. I el resultat d’aquesta operació són les llesques de pa o, simplement, les llesques. Diem, per tant, una llesca de pa torrat, una llesca de pa amb tomàquet, una llesca de pa amb oli i sal.

72

DIR-HO BEN DIT

Una altra cosa que també es pot llescar, a més del pa, és el suro.

I de les peces de suro, obtingut de les alzines sureres, que serveixen per a fer taps, el famosos taps de suro, també en diem llesques.

Hi ha, encara, la locució fer la llesca (a algú), que vol dir privar-lo d’aconseguir allò que es proposava, fer-li la guitza.

Aquí escau de reproduir la primera estrofa del poema «L’hostal millor», de Jacint Verdaguer (compost l’any 1845): M’estic a l’hostal / de la Providència, / servit com un rei / per mà de la reina. / Ella em dóna el vi / de la vinya seva; / ella em dóna el pa, / me’l dóna i me’l llesca.

«Amb sucre o sense» Les preposicions, com el seu nom indica (pre-posició), són uns mots que ocupen una posició anterior a la d’un altre mot; dit d’una altra manera, que l’introdueixen indicant un determinat tipus de relació. En català, les principals preposicions àtones són a, amb, de, en i per. Exemples: Arriben a casa. / Hi aniran amb (o en) bicicleta. / Vénen de París. / Han canviat de casa. / Ho guarden en un calaix. / Passen per l’altre camí.

Certs mots, com davant, darrere, dins o fora (sovint acompanyades de preposicions àtones), s’usen a vegades com a adverbi (adjunt al verb) i a vegades com a preposició. Exs.: Anaven davant (o al davant) i Viuen davant (o al davant) de casa. / Ens posarem darrere (o al darrere) i S’amaga darrere ( o al darrere de) la porta. / Ens vam quedar a dins i Ho duc dins (o a dins de) la butxaca.

En català, però, tenim un cas especial, el de la preposició sense, que també s’usa com a adverbi. Notem que no podem pas dir Jo anava sense jersei i tu anaves «amb»; però, en canvi, sí que podem dir Jo anava amb jersei i tu anaves sense. En aquest darrer cas, la preposició sense s’usa com un adverbi. Això ha creat expressions com amb alcohol o sense, amb corbata o sense, amb diners o sense... N’hi ha que, oblidant aquest ús adverbial de la preposició sense, i segurament per influència del castellà, diuen «amb o sense 73

Ramon Sangles i Moles

permís», «amb o sense ordinador», «amb o sense sucre»... Aquestes maneres de dir no són pròpies de la nostra llengua i s’haurien d’evitar. Cal dir: amb permís o sense, amb ordinador o sense, amb sucre o sense.

El «sorbet» i el «xarrup» Segons els diccionaris, la paraula sorbet designa un menjar gelat poc consistent, aromatitzat amb licor, suc de fruita, etc. Podem parlar, doncs, de un sorbet de llimona, un sorbet de taronja, un sorbet de maduixa, un sorbet de fruita del bosc, un sorbet de marc de Xampanya, etc.

Els especialistes expliquen que la paraula sorbet ve de l’àrab, a través de l’italià sorbetto, d’on va passar al català i al castellà (sense cap relació amb el seu verb sorber).

Una cosa molt diferent és xarrup, que designa l’acció de xarrupar, és a dir, beure paladejant i com xuclant amb un soroll característic que fa molt mal efecte.

En les cartes de molts restaurants, en lloc de sorbet de llimona o de taronja anuncien «xarrup de llimona» o de «taronja», que és una confusió.

«Ordenador» i «ordinador» Si ordenar vol dir ‘posar en ordre’, també vol dir ‘donar ordre’ (o bé ‘ordres’), i encara, en llenguatge religiós, ‘conferir el sagrament de l’orde’ (no «de l’ordre»). De la mateixa família tenim força mots, com ara els derivats en -ble (ordenable), -ció (ordenació), -dor (ordenador), -ment (ordenament), etc., i també ordenança, ordenada, coordenada, etc. És clar que també són de la mateixa família mots com ara ordinador, ordinal, coordinar, coordinació, coordinador, etc.; i el fet que aquells primers mots s’escriguin amb e i aquests darrers amb i fa que molta gent s’hi embulli i en certs casos no sàpiga si cal dir o escriure el mot amb una vocal o bé amb una altra.

74

DIR-HO BEN DIT

Aquesta confusió de què parlem se sol donar sobretot entre els mots ordenador i ordinador, ordenació i ordinació, coordenada i coordinada. Vegem en primer lloc que ordenador és la persona o cosa que ordena, i que el mot pot ser un substantiu.

Exemples: Ell és l’ordenador de l’associació (el qui la posa en ordre). / Aquesta casa necessita un ordenador (un que la posi en ordre). / L’ordenador d’això ha estat en Joan (és a dir, el qui ha donat l’ordre o bé el qui ho ha posat en ordre). I pot ser també un adjectiu, amb l’obligada referència a Pompeu Fabra com a geni ordenador (o seny ordenador) de la llengua catalana. En canvi, ordinador es refereix sempre a l’aparell electrònic, tan indispensable avui dia arreu. Per tant, podem parlar de un ordinador d’empresa, un ordinador personal, un miniordinador, etc.

«Ordre» i «orde» Si ens cal posar quelcom en un ordre determinat (parlem de un ordre, en masculí), potser també ens caldrà donar una ordre a algú perquè ens ajudi (i fixem-nos que ara parlem de una ordre, en femení). Veiem, doncs, que el mot ordre és masculí en nombrosos casos, com ara en els hem d’anotar per ordre alfabètic, no s’ha alterat l’ordre públic, aquestes columnes són d’ordre corinti, etc. Però és femení quan es refereix a un manament: Va donar una ordre molt enèrgica. / Les ordres que tenim són molt rigoroses / Aquella ordre va ser revocada al cap de poc temps.

Quant a l’expressió ordre del dia, és masculina. Per exemple, l’ordre del dia era molt atapeït, i això tant si ens referim a afers civils com a afers militars; només fóra femenina si ens referíem a una ordre (en el sentit de manament, de prescripció) donada un dia determinat: Aquella ordre del dia 7 era contradictòria; mentre que si ens referim a la indicació dels assumptes que cal tractar el dia 7 direm: Aquell ordre del dia era contradictori.

75

Ramon Sangles i Moles

D’altra banda, el mot orde es refereix —en l’ús del català central, no el d’altres zones— només a una institució, a una societat, generalment religiosa, però també a vegades a una de militar, etc. Contràriament a allò que molts creuen, és un mot masculí i, per tant, no és correcte de dir «una ordre religiosa», sinó que cal dir-ho en masculí i, a més, cal tenir en compte que ara no parlem de ordres, sinó de ordes: els ordes religiosos. De la mateixa manera, hem de dir: pertany a l’orde benedictí, o franciscà; els ordes militars; l’Orde de la Mercè (o Orde dels Mercedaris), que fou fundat a Barcelona l’any 1218 per sant Pere Nolasc per a alliberar captius en mans dels musulmans.

Els «advocats» Hi ha una dita popular que proclama: «Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos.» Com moltes altres dites populars, és clarament injusta, perquè si bé és veritat que hi ha alguns advocats que tenen una gran tendència a embolicar la troca, n’hi ha molts, tant d’advocats com de procuradors, que són, sens dubte, unes bellíssimes persones.

Ara bé, els que sí que enviaríem de bon grat a l’infern són els «abogats». És una manera de dir, ja ens entenem, que en català, d’un llicenciat en dret, és a dir, un entès en qüestió de lleis, se n’ha de dir un advocat i no un «abogat», calcant el cast. abogado. I el femení és advocada o advocadessa (com mestra o mestressa o bé abadessa). La professió dels advocats i de les advocades és la advocacia. Així mateix, existeix el verb advocar, no «abogar», que vol dir ‘defensar algú en algun plet, parlar a favor d’algú o d’alguna cosa’.

Els termes advocat i advocada s’apliquen també a les persones que fan de defensors o protectors. I és amb aquest valor que aquests termes surten sovint en la lletra dels goigs populars aplicats als sants o a la Mare de Déu, objecte de veneració, com a protectors o intercessors, en un gran nombre de parròquies, ermites i santuaris de la nostra terra.

76

DIR-HO BEN DIT

La cuina «de» gas Abans les cuines funcionaven amb llenya o amb carbó. Alguns encara ho recordem. Però, poc o molt, hem progressat. I, deixant de banda els menjars que es fan a la brasa o al caliu —cada cop més apreciats, avui, si més no entre nosaltres—, les cuines funcionen amb electricitat o amb diverses menes de gas. D’una cuina que funciona amb gas en diem una cuina de gas. Però no tothom ho diu així. N’hi ha que, segurament per influència del francès, en diuen «una cuina a gas». I si se’ls fa observar que ho diuen malament, que han de dir una cuina de gas, contesten que una cuina de gas voldria dir una cuina feta de gas, talment com diem una cuina de ferro. Però no tenen raó. La preposició de, quan serveix per a determinar un nom amb un altre nom, té diversos valors, no solament el de la matèria de què és feta una cosa. Si diem un molí de vent, no volem pas dir un molí fet de vent, sinó un molí que funciona amb la força del vent. Anàlogament tenim: una màquina de vapor, un llum d’oli, una barca de vela, un cotxe de cavalls. Per tant, hem de dir una cuina de gas i no «una cuina a gas».

Un cas força semblant és el dels qui diuen «olor a farigola», «gust a maduixa» o «soroll a vidres trencats». Hem de dir olor de farigola, gust de maduixa i soroll de vidres trencats.

La «meteorologia» La meteorologia és un tema d’actualitat, i els mitjans de comunicació, la premsa, la ràdio i la televisió hi dediquen espais molt destacats. També, amb l’imprescindible ús dels telèfons mòbils, hom pot saber en cada moment quins temps fa (i quin ens espera al llarg d’una setmana) aquí o a l’altra punta del món.

La meteorologia, segons el diccionari, és la branca de la física que estudia l’atmosfera i els fenòmens que hi tenen lloc, anomenats sovint meteors. Les persones que es dediquen al seu estudi són els meteoròlegs o meteoròlogues. Hi ha, encara, l’adjectiu meteorològic -a, que vol dir, naturalment, ‘relatiu o pertanyent a la meteoro77

Ramon Sangles i Moles

logia’. Són paraules que han estat formades, amb diverses formes afixades, a partir del radical meteor.

Però totes aquestes paraules apareixen molt sovint mal escrites, amb les formes «metereologia», «metereòleg» i «metereològic».

Són unes formes totalment incorrectes que s’han d’evitar, cosa que és molt fàcil i senzilla: si un pensa que la paraula de què deriven és meteor, escriu, sense cap mena de dubte, les formes correctes meteorologia, meteoròleg i meteorològic.

Una camisa «grisa» Així com el femení de verd és verda i el femení de vermell és vermella, el femení de gris és grisa. És veritat que hi ha molts adjectius que són invariables, és a dir, que tenen una mateixa forma per al masculí i per al femení (provinents generalment d’adjectius llatins que tenen sols dues terminacions i no tres), com ara fàcil, útil, fidel, suau, breu, gran, millor, elegant, decent, alegre, amable, etc. Però gris (provinent de l’occità) no es troba en aquest cas. Cal dir, per tant, una camisa grisa, una barba grisa, una vida grisa... i no «una camisa gris...» com diuen alguns.

A vegades es parla també d’una eminència grisa. Amb aquesta expressió es designa un conseller privat, influent i intel·ligent que actua a l’ombra.

«Quina» calor!

En català, gairebé tots els noms substantius són o bé del gènere masculí, com martell, gripau o clavell, o bé del gènere femení, com serra, granota o rosa. Tan sols n’hi ha uns quants, molt pocs, que poden ser alhora masculins i femenins, a vegades amb el mateix sentit, com el mar i la mar, el fred i la fred, el grip (forma encara no enregistrada pel diccionari acadèmic) i la grip; a vegades amb sentit diferent, com el son (el fet de dormir) i la son (les ganes de dormir).

78

DIR-HO BEN DIT

Però el substantiu calor és sempre del gènere femení: la calor.

Com que el substantiu corresponent del castellà, que s’escriu igual que el nostre, és masculí, n’hi ha molts que en lloc de dir la calor diuen «el calor». S’ha de dir sempre la calor, en femení, i fer-hi concordar els articles i els adjectius i determinants: una calor molt forta, aquesta calor tan enganxosa, quina calor que feia. A més, aquest nom s’ha d’usar generalment en singular.

A vegades a algú li sembla que en llenguatge tècnic, parlant de física o de mecànica, s’hauria de dir el calor, en masculí. Però això és un error. Hem de dir la calor, tant si ens referim a la sensació que experimentem a causa d’una temperatura molt alta com a l’energia que es desprèn d’una màquina. I, encara, quan fem servir la paraula en sentit figurat: Discutien sempre amb molta calor.

«Incloure», «inclòs», etc.

El verb cloure és un verb català molt antic, avui no tan usat com abans, perquè amb el mateix sentit també podem dir tancar, i la tendència moderna de la llengua és de preferir els verbs de la primera conjugació (acabats en -ar). Però el verb cloure té una sèrie de compostos que tancar no té: incloure, excloure, recloure, descloure...

En lloc d’aquestes formes n’hi ha molts que, influïts pel castellà, diuen «incluir», «excluir» o «recluir». Són unes formes inadmissibles, que hem de procurar evitar. Cal dir: El van incloure (no: «incluir») a la llista. / Em volen excloure (no: «excluir») d’aquella agrupació. / Durant la guerra en van recloure (no: «recluir») molts en un camp de concentració.

Les formes de participi passat d’aquests verbs són inclòs, exclòs, reclòs, i no «incluït», «excluït», «recluït»... Per tant, hem de dir Val cent euros, tot inclòs, i no «tot incluït». O bé L’han exclòs de la candidatura, i no «L’han excluït de la candidatura». Amb el mateix valor que amb l’IVA inclòs podem també dir —i, segons els gramàtic Albet Jané, és preferible— incloent-hi l’IVA. 79

Ramon Sangles i Moles

«Ja» o «ara mateix»?

L’adverbi ja, com la major part de les partícules gramaticals, té diversos valors. Generalment vol dir ‘no més tard d’un temps determinat’. Ve a ser el contrari de encara no. Així, diem: Quan vam arribar ja havien començat. / Ja plou. / Ja sóc aquí. Però no s’ha d’usar mai amb el valor equivalent a ara mateix en frases de valor imperatiu o que indiquen voluntat, propòsit o intenció.

Així, és totalment contrari al caràcter de la nostra llengua de dir, per exemple: Hem de començar «ja» o Volem una solució «ja».

Cal dir: Hem de començar ara mateix i Volem una solució ara mateix (o una solució immediata).

Fixem-nos, per exemple, en el fet de quan hi hagué l’enterrament, a Roma, del papa Joan Pau II (abril del 2005). Normalment, els processos de canonització tenen lloc molts anys després de la mort de la persona que es vol canonitzar. Però els catòlics italians, molt emotius, com també d’altres, demanaven que la canonització d’aquell sant pare es fes sense trigar. Ho demanaven dient Santo, subito!, expressió italiana que alguns periodistes d’aquí, no prou coneixedors de la pròpia llengua, van traduir barroerament per Sant, «ja»! És una traducció inacceptable, totalment contrària a la nostra manera de dir. L’equivalència catalana d’aquella frase italiana és Sant, ara mateix!

En català, només molt excepcionalment trobem l’adverbi ja al final d’una frase. Si hi va, ha d’anar sempre precedit per una coma: ¿Que ho sabíeu, ja?

«Si l’encerto l’endevino» Si l’encerto l’endevino és una frase del llenguatge popular amb què es vol indicar que un no està gens segur d’haver actuat amb encert i que, per tant, confia en la sort. La forma encerto pertany al verb encertar, i endevino pertany al verb endevinar.

El verb encertar és un derivat de l’adjectiu cert amb el prefix en. És el mateix prefix que trobem en els verbs engrandir (derivat 80

DIR-HO BEN DIT

de gran), enfortir (derivat de fort) i encarir (derivat de car). Però molts, sotmesos a la influència de la llengua castellana, en lloc de dir encertar diuen «acertar». Aquesta forma, «acertar», és impròpia de la nostra llengua i convé eliminar-la. És veritat que també existeixen, en català, verbs derivats d’adjectius amb el prefix a, com afluixar (derivat de fluix) o aclarir (derivat de clar). Però cert va donar encertar, no «acertar».

També n’hi ha molts que diuen «adivinar» en lloc de endevinar calcant la forma castellana, i de la qual, per tant, hem de prescindir.

El verb endevinar forma part d’un grup de paraules entre les quals n’hi ha algunes de tan conegudes com endevinaire, endevinació, endevineta i endevinalla. Heus-ne ací una, d’endevinalla (que ja deveu saber): Una capseta blanca, que s’obre i no es tanca (l’ou).

Les «truites» Una cosa són les truites d’ou i una altra les truites de riu.

Tant les unes com les altres són ben bones i, si ens en serveixen a taula, ens les mengem de gust.

La truita (de riu) és un peix d’aigua dolça de la família dels salmònids. N’hi ha de diverses espècies. La que és corrent als Països Catalans rep el nom científic de Salmo trutta fario. És un peix que vol l’aigua molt neta, i per això només es troba a les capçaleres dels rius i als estanys del Pirineu, on és objecte d’una pesca assídua.

Segurament per tal d’evitar la confusió amb les truites d’ou, n’hi ha que en lloc de truita diuen «trutxa», nom calcat del cast. trucha; sobre la diferència entre el resultat català amb t i el resultat castellà amb ch, fixem-nos en altres casos: nit i noche, llet i leche, etc.

Doncs, «trutxa» és una forma que cal evitar.

En els restaurants on en solen servir habitualment eviten la confusió de diverses maneres. N’hi ha que d’una truita d’ou en diuen una truitada, i aleshores el peix és simplement una truita. Però també és corrent que caracteritzin el peix dient-ne una truita de riu. Aquesta determinació és, naturalment, innecessària si mai en 81

Ramon Sangles i Moles

veiem una nedant per les aigües del riu Freser o de l’estany de Malniu. Dient: Mira quina truita! (no «trutxa») ja n’hi ha prou.

«Els ocells», «les aus» i «l’aviram» Hi ha cinc classes d’animals vertebrats: els mamífers, els peixos, els rèptils, els amfibis i els ocells. La paraula ocell (com la paraula peix) és una paraula del llenguatge popular incorporada al llenguatge científic. Tots els ocells tenen plomes, bec, dues potes i dues ales generalment (no sempre) aptes per al vol. Per tant, el pardal, l’oreneta, l’ànec, la gavina, la cigonya, el mussol, l’àguila i l’estruç són ocells.

També hi ha la paraula au, que és sinònim de ocell. És una paraula pròpia de la llengua literària, usada a vegades a fi d’evitar la repetició de ocell. No hi ha cap diferència entre un ocell i una au.

La distinció que fa el castellà entre pájaro i ave no és pròpia del català. Per tant, en la nostra llengua hem de dir, per exemple, els ocells de presa, els ocells marins, els ocells nocturns (o de nit), en lloc de «les aus de presa, les aus marines, o les aus nocturnes», cosa que representa una imitació del castellà.

Els ocells que es crien en els corrals, destinats generalment a l’alimentació, com les gallines, els ànecs i les oques, són molt sovint designats amb un nom genèric: aviram. No fem mai el disbarat de dir-ne «aus de corral».

La «duana» i els «duaners» Una duana és una oficina encarregada de cobrar uns drets sobre les mercaderies que entren en el territori d’un estat i de controlar-nos la circulació. Amb la creació de la Unió Europea, en els països que en formen part, les funcions duaneres han disminuït molt, però continuen existint i funcionant, aquí i arreu del món.

Ara bé, el conjunt la duana sona igual que «l’aduana», talment com la badia sona igual que l’abadia, i la vinguda sona igual que l’avinguda. La diferència és que, contràriament a abadia i 82

DIR-HO BEN DIT

avinguda, que són paraules existents, al costat de badia i vinguda, «aduana» és una paraula inexistent, en català. Dit més exactament, «aduana» és un calc del castellà, i és per raó d’aquest calc que n’hi ha que diuen i escriuen «aduana» en lloc de duana, encara que, parlant, si usen la paraula precedida de l’article, no es nota que es tracti d’una forma defectuosa.

On es nota més és en la forma derivada que designa els funcio­ naris d’una duana: són els duaners, no els «aduaners». I aquí sí que, parlant, l’ús de l’article, tant en singular com en plural, no dissimula la forma errònia: hem de dir el duaner i no «l’aduaner», i els duaners i no «els aduaners».

Les «voltes» dels edificis De voltes n’hi ha de moltes menes, molt sovint relacionades amb els camins, les carreteres, els trajectes o itineraris, els moviments de rotació... Fer volta, per exemple, és el contrari de fer drecera.

Però ara ens volem referir especialment a les voltes que cobreixen els edificis, és a dir, a les estructures arquitectòniques corbades, que prescindeixen de les bigues, conformades amb elements, normalment de pedra, que se sostenen els uns als altres. I ens hi volem referir perquè hem observat que alguns, en lloc de dir-ne una volta, com escau, en diuen una «bòveda», que és un barbarisme innecessari.

D’aquestes voltes arquitectòniques també n’hi ha de molt diferents; per exemple, les voltes de canó, que són les més antigues i senzilles, pròpies de les esglésies o de les ermites romàniques.

Abans feien aguantar els sostres amb bigues de fusta, i arribava un dia que queien, perquè es cremaven o la fusta es pollava o podria.

En canvi, hi ha voltes de canó d’esglésies construïdes fa prop de mil anys que encara s’aguanten. Després es van fer les voltes de les catedrals gòtiques, més complicades, que generalment s’aguanten per mitjà d’uns contraforts exteriors. Notem les expressions fer una volta, cobrir amb volta, sostre de volta, etc. Com a derivat de volta tenim revoltó, que designa una volta petita entre biga i biga.

83

Ramon Sangles i Moles

Sota terra Dues paraules relacionades, tant per la forma com pel sentit, són subterrani i soterrani. Però convé no usar l’una en lloc de l’altra.

El terme subterrani és sempre un adjectiu, que té la forma del femení subterrània (amb un accent gràfic, perquè és un mot esdrúixol) i que vol dir ‘que està sota terra’. És una paraula que usem, doncs, acompanyant un substantiu: un passadís subterrani, un aparcament subterrani, una presó subterrània. I l’espeleologia és l’activitat dedicada a l’exploració i estudi de les cavitats naturals subterrànies. També podem usar aquest adjectiu en sentit figurat: De les seves activitats subterrànies no en sabia res ningú.

El terme soterrani, encara que també es pot usar com a adjectiu (femení soterrània), amb el mateix valor que subterrani, és la paraula que ens cal usar, com a nom substantiu, per a designar l’espai (d’un recinte, habitació o edifici) situat per sota de la rasant del carrer. Diríem, per exemple: Tots els mobles vells van a parar al soterrani. / Va guardar la roba en el soterrani i se li ha florit.

En lloc de dir soterrani, n’hi ha molts que encara diuen «sòtano». És un castellanisme tan inadmissible com innecessari i que, per tant, hem d’evitar.

Els «guals» Un gual és un indret del riu on passa poca aigua i el fons és prou bo perquè s’hi pugui passar caminant. Modernament, el mateix mot s’usa en la terminologia urbana per a designar, especialment, ‘un rebaix fet a la vorera perquè els cotxes puguin entrar a la calçada o sortir-ne’. Per això, no s’hi pot aparcar. Hi ha qui, per influència del castellà, d’un gual en diu un «vado». És un barbarisme que hauríem d’eliminar. Tant si es tracta d’un riu com d’un carrer, n’hem de dir sempre un gual.

Aquest nom comú ha passat a ser també un cognom català força usual. Així com n’hi ha molts que es diuen Costa, Estany, Font, Llac, Riba, Ribera, Riera, Riu o Torrent, n’hi ha que es diuen Gual, com 84

DIR-HO BEN DIT

en Ramon Gual i Casals, de Codalet, professor de català vinculat al moviment catalanista de la Catalunya del Nord, principalment a la Universitat Catalana d’Estiu.

«Calçada», «vorera» i «sardinell» A les cases de pagès no hi ha carrers. Les cases de pagès solen ser grans i tenen diverses dependències. Hi ha, per exemple, el lloc on la família fa vida (la llar de foc, la cuina, la sala de menjar, el porxo i els terrats, les habitacions, la comuna, el celler, el rebost...). També hi ha els graners, les corts del bestiar, el corral, la lliça (per als bous, vaques, meixes, porcs, ovelles, moltons...), el galliner, la bassa, les saleres...; hi ha així mateix la pallissa (regionalment dita païssa), lloc on es guarda (per als animals) la palla, l’alfals, el farratge, l’herba seca... Després hi ha encara l’era, els pallers, la cabanya, els coberts..., on es guarda tota la maquinària agrícola, i etcètera.

Als pobles i ciutats, on veiem cases arrenglerades a banda i banda, hi trobem, aquí sí, carrers, generalment transitats per tota mena de vehicles. El lloc per on aquests circulen l’anomenem calçada, que ocupa tota la part central del carrer. Als laterals, i una mica més alta que la calçada, hi ha la vorera, que és el lloc per on camina la gent que va a peu. Lamentablement, d’aquest pas, per culpa del castellà, molts en diuen encara la «acera». Ja es veu d’una hora lluny que no hem d’usar aquest mot. Cal dir-ne la vorera.

Les voreres solen anar separades de la calçada per uns maons longitudinalment col·locats formant una vorada, un llindar, al qual donem el nom de sardinell.

En un carrer, doncs, hi tenim: la calçada, la vorera i el sardinell.

«Cascades», «salts d’aigua» i «cataractes» En català la paraula cascada té com a sinònim salt d’aigua.

Són dues maneres de dir, doncs, que tenen un mateix significat; 85

Ramon Sangles i Moles

per tant, les podem usar indistintament. Quan ens referim a un salt d’aigua concret, amb un altre nom que el determina o especifica, diem simplement el salt. Per exemple, el salt del Sastre (a la riera de Núria) o el salt de Sallent (a la vall d’en Bas, vora Olot, i a Rupit), el salt de la Foradada (enmig de la riera de les Gorgues, a Cantonigròs, municipi de l’Esquirol). També a la Vall d’Aran hi ha l’espectacular Sauth deth Pish, de 25 metres de caiguda.

De fet, sallent ja volia dir salt, de manera que dir el salt de Sallent és com dir la cova de l’Espluga (perquè espluga és sinònim de cova) o el pla de la Calma (perquè calma és sinònim de pla).

La paraula cascada és, en català, relativament moderna. Ens ve de l’italià, i durant un cert temps es va vacil·lar entre les formes cascada i cascata (aquesta, com en l’original); però finalment s’ha imposat la forma cascada, que és la que trobem en els diccionaris i l’única de les dues que hem d’usar, al costat de salt d’aigua, que, no cal dir-ho, és la forma popular i tradicional.

N’hi ha que en lloc de dir cascada o salt d’aigua diuen «catarata». Aquesta paraula en català és inexistent i, per tant, se n’ha de prescindir. Hi ha, això sí, el substantiu cataracta, amb una ce al final de la tercera síl·laba, però una cataracta no té res a veure amb els salts d’aigua. És un terme que designa una malaltia de la vista, que actualment s’opera amb molta facilitat.

«Gaire», «massa» i «molt» El mot gaire és l’equivalent de molt que usem en les frases negatives, interrogatives i condicionals. Així, diem: Ha plogut molt. / Ens hem cansat molt. / Tenen molta pressa, que són frases afirmatives; però: No ha plogut gaire. / Que us heu cansat gaire? / Si teniu gaire pressa, digueu-ho.

En canvi, massa és el contrari de poc. Talment com diem Ha plogut poc i Tenen poca feina, diem Ha plogut massa i Tenen massa feina.

Però n’hi ha molts que en comptes de gaire diuen massa o molt, sobretot en oracions negatives. Així, diuen No són «massa» 86

DIR-HO BEN DIT

intel·ligents. / No són «molt» de fiar. / No guanyen «massa» (o «masses») diners, volent dir: No són gaire intel·ligents. / No són gaire de fiar. / No guanyen gaires diners.

Cal tenir en compte que massa comporta sempre un sentit d’excés, i gaire, en canvi, té relació únicament amb la quantitat. Una oració negativa amb la paraula massa tan sols és admissible si ho és també l’oració afirmativa corresponent. Així, s’admet No ha plogut massa, perquè també podem dir Ha plogut massa; però rebutgem El guia no era «massa» simpàtic, perquè no direm pas El guia era «massa» simpàtic.

Notem, doncs, que No ha plogut gaire és el contrari de Ha plogut molt, i No ha plogut massa és el contrari de Ha plogut massa.

Si volem ser pràctics, apliquem aquesta regla: sempre que en una oració negativa hi puguem substituir massa per gaire (o gaires), fem-ho.

Insistim ara en l’abús de molt, perquè creiem que cal combatre aquesta tendència —la de formular oracions com ara No plou «molt» en comptes de gaire, o Ha vingut «molta» gent? en comptes de gaire, o No tenia «molta» gana en comptes de gaire—, tendència que podria accentuar-se perillosament, a fi que puguem contribuir al manteniment de la forma gaire.

No pretenem pas d’afirmar que calgui rebutjar categòricament l’ús del quantitatiu molt, però, com a norma general, cal evitar la influència del castellà que ens pot conduir a l’eliminació de gaire i a la seva substitució sistemàtica per molt (sobretot en oracions negatives i interrogatives).

Notem també que, davant l’adverbi de manera bé, el quantitatiu gaire origina el conjunt gaire bé, equivalent de poc bé, que no ha de ser confós amb la forma, també adverbial, gairebé, que escrivim amb grafia aglutinada, sinònima de quasi. Heus ací uns exemples comparatius: No canten gaire bé. / No ens han atès gaire bé. / Això no ho has pas dibuixat gaire bé. / No em trobo gaire bé. / Gairebé s’ho han acabat. / Ja és gairebé ple. / De la caiguda, gairebé es trenca la cama. / Hi érem gairebé tots.

87

Ramon Sangles i Moles

El mot «prou» El català és una de les llengües romàniques que té un ús més extens i característic del mot prou. Generalment el fem servir d’una manera invariable, tant en gènere com en nombre, però per analogia hi ha qui el pluralitza (cosa no admesa en un nivell de llengua formal): No som prous per a fer tota la feina, en lloc de la forma preferent No som prou per a fer tota la feina. En canvi, es consideren dialectals les variants femenines prouta i proutes.

El mot prou té en primer lloc el significat de ‘suficient’, ‘en quantitat suficient’, ‘en grau suficient’, ‘tant com cal’, etc.’ Per exemple: No hi ha prou menjar per a tots. / Té prou seny per a fer allò que li convé. / Aquesta carn no és prou cuita. / No és prou valent per a fer aquesta feina. / Prou feina té perquè ara li vinguis amb romanços. / Tinc prou maldecaps per a escoltar les teves beneiteries. / Es feia fosc i tenia prou feina a acabar. Generalment, és preferible dir prou que dir suficient.

El mot prou pot significar també ‘sí’, ‘certament’, ‘ben cert’, ‘d’acord’. Per exemple: —Voleu venir? —Prou! (Sí!). / Prou li hem dit que estudiés, però no ho vol fer. / Prou m’agrada el vi, però no en puc beure. / No ho sembla, però t’estima prou!

I, a més, pot significar ‘ja basta’, ‘no més’. Per exemple: T’he dit que prou, calla! / Prou i prou, eh!, que estic fart de tu. / Mai no diu prou.

Tenim encara l’expressió amb prou feines, que vol dir ‘a penes’, ‘difícilment’, ‘tot just’, ‘escassament’..., com ara: Amb prou feines ho entén. / Amb prou feines arribarem a final de mes.

«Tots» i «tothom» La paraula tots (en anglès, all) vol dir ‘els uns i els altres sense excepció’ i també ‘totes les persones de què es tracta’. El seu contrari és cap. A més, tots pot referir-se a coses, mentre que tothom en anglès, everybody) vol dir ‘tota la gent’ en general, i únicament es pot referir a persones. El seu contrari és ningú.

88

DIR-HO BEN DIT

Ja veiem, doncs, que fer servir la paraula tots pot induir-nos sovint a confusió, ja que abraça persones i coses; en canvi, no pot haver-hi confusió amb la paraula tothom, car es refereix sols a persones.

Ara bé, quan diem tots, referint-nos a ‘les persones de què es tracta’, aleshores parlem solament d’aquelles persones, de les que hi ha allí en un determinat lloc, mentre que fent servir la paraula tothom generalitzem, per bé que no hi podem fer entrar coses (com sí que podem fer en la paraula tots).

Si, per exemple, parlant d’un incendi diem Tots van haver de sortir, tant pot ser que siguin persones com animals. Però si diem Tothom va haver de sortir, ens referim únicament a persones.

La «gimnàstica», el «gimnàs», el «gimnasta» Actualment, el metges solen recomanar que es practiqui la gimnàstica amb regularitat, perquè sembla evident que els exercicis gimnàstics contribueixen a mantenir i desenvolupar les aptituds físiques de les persones, i ja comença a ser força usual de tenir a casa certs aparells gimnàstics.

També és força usual, i per això en parlem, que, en lloc de la paraula correcta gimnàstica i de les altres de la seva família, es facin servir certes formes que no són correctes. Així, n’hi ha molts que diuen o escriuen «gimnàsia» o «gimnàssia». Cap d’aquestes dues formes no és admissible. Cal dir i escriure sempre gimnàstica. D’altra banda, com hem vist, hi ha l’adjectiu gimnàstic, que en femení fa gimnàstica, forma que, com es veu, coincideix amb la del substantiu.

Del local destinat a la pràctica de la gimnàstica molts en diuen un «gimnasi» o «gimnassi», que són formes també incorrectes. En bon català n’hem de dir gimnàs.

Hi ha, encara, la paraula gimnasta, substantiu invariable, que designa la persona que practica la gimnàstica.

89

Ramon Sangles i Moles

En alguns països, la paraula gimnàs (d’origen grec) o els seus equivalents designa un centre d’ensenyament secundari.

«Malalts», «malalties», «infermers» Dels malalts tothom en diu malalts. En canvi, de les malalties n’hi ha molts que en diuen «enfermetats». Fins i tot alguns metges, doctors en medicina, que són els qui hi han d’entendre, a vegades també fan servir aquest castellanisme, sense tenir en compte que de malalt ve malaltia i no «enfermetat». Així, el o la grip, l’asma, l’escarlatina, el reuma, el tifus, la pulmonia i el xarampió són malalties, no «enfermetats».

Hi ha molts noms científics de certes malalties que són paraules formades amb el sufix -itis, d’origen grec, que significa ‘inflamació’: apendicitis, hepatitis, faringitis, conjuntivitis, artritis, bronquitis, meningitis, otitis...

Ara bé, les formes infermer i infermera, que corresponen a les persones que atenen els malalts i ajuden els metges en els centres sanitaris, sí que són correctes. Són formes que no provenen del castellà sinó del llatí infirmus.

Una «analítica», una «anàlisi clínica» La medicina actual ha fet molt habitual el terme analítica, com a forma substantivada del femení de l’adjectiu analític. En principi, designa una sèrie d’anàlisis clíniques, però també, molt sovint, una simple anàlisi d’aquesta mena. Quan el metge, a fi d’anar més segur sobre el remei que ens prescriurà, ens demana que ens fem fer una analítica, vol dir, simplement, una anàlisi clínica. És a dir que, al capdavall, una analítica no és sinó una anàlisi clínica.

En tot cas, anàlisi és un mot femení, talment com analítica, i en la forma del singular acaba en i, no en s. I, encara, la consonant de l’última síl·laba és una essa simple, no una essa doble, que s’ha de pronunciar essa sonora, com en Ignasi o magnesi. És a dir, ha de ser l’anàlisi i les anàlisis, i no «l’anàlissis» i «els anàlissis». És el 90

DIR-HO BEN DIT

mateix cas de mots com síntesi, hipòtesi, dièresi, tesi, dosi, crisi, tisi i alguns més, que en singular acaben sempre en i precedida d’una sola essa.

«Medicina» i «medecina» Alguns parlars catalans tenen una certa tendència a canviar algunes vocals de les paraules, especialment pel fenomen anomenat dissimilació. Així a vegades sentirem «melitar» per militar, «redícul» per ridícul, «becicleta» per bicicleta, «vegilar» o «vegilant» per vigilar o vigilant, «xacolata» per xocolata, «manumental» per monumental, etc. Altres vegades és pel fenomen invers, anomenat assimilació, com en el cas de «llecència» per llicència, etc. O bé per arcaisme, com en el cas de «mellor» per millor, etc.

Aquestes pronúncies es consideren vulgars o antiquades i, en general, no s’admeten.

En canvi, hi ha un cas especial en què una dissimilació i alhora una assimilació han permès d’obtenir dos noms que poden servir per a establir una distinció. Així, tenim medicina, que és la forma original i bàsica, amb el significat de ‘ciència i art de guarir malalties’, i medecina, amb el significat de ‘medicament’. Ara bé, la primera forma també cobreix el significat de la segona, però és corrent usar els dos noms distintament, perquè així hi guanya la claredat.

«Bena» i «vena»; «beta» i «veta» Hi ha quatre noms que s’assemblen molt o bastant i per això sovint es confonen. Vegem-ho.

— La bena és una tira llarga, generalment de fil, que serveix per a embolicar una part del cos en què hi ha una nafra o una ferida.

— La vena és un vas sanguini, el conducte per on circula la sang que va a parar al cor. També es parla d’una vena d’aigua, quan és subterrània, i, en sentit figurat, es parla de la vena d’un poeta, volent dir la seva inspiració.

91

Ramon Sangles i Moles

— La beta és la segona lletra de l’alfabet grec, la que ve després de la primera, que s’anomena alfa. Justament, el substantiu alfabet ve del nom d’aquestes dues lletres.

— La veta és un teixit en forma de cinta, com les que serveixen per a cordar les espardenyes, les famoses espardenyes de vetes.

Abans, d’una merceria se’n deia també una botiga de vetes i fils.

D’aquestes quatre paraules, les que més sovint es confonen, en l’escriptura, són la bena i la vena, perquè generalment es pronuncien igual. Recordem, doncs, que hem d’escriure embolicar-se la ferida amb una bena (amb b) i, en canvi, tenir sang a les venes (amb v). D’un lligat que es fa amb una o més benes, avui n’hi ha que en diuen un «vendatge», calc del castellà. En català se’n diu un embenat.

«Capsa», «caixa», «caixó» i «calaix» En castellà no hi ha cap substantiu que sigui l’equivalent exclusiu de la nostra paraula capsa. Per això, en la llengua veïna, diuen sempre caja del que en català unes vegades en diem una capsa i unes altres en diem una caixa. En aquest cas, tenim més riquesa distintiva, perquè una capsa i una caixa són coses força diferents, i aquesta diferència consisteix principalment en la mida. Detallem-ho.

— Una capsa és un recipient més aviat petit, generalment de cartó, però també pot ser de fusta, de metacrilat o metàl·lica, amb una tapa solta o agafada. Així diem, per exemple, una capsa de sabates, una capsa de bombons, una capsa de pastilles, una capsa de llumins, etc.; a vegades les capses no tenen tapa, com pot ser la capsa dels fils, dels botons.

— Una caixa, en canvi, és un recipient molt més gros, destinat a guardar-hi objectes o a embalar-los per a llur transport. Per tant, hem de dir: una caixa de fruita, una caixa de llibres, la caixa d’estalvis (o de pensions), la caixa negra dels avions, la 92

DIR-HO BEN DIT

caixa de morts. O una caixa forta (o de cabals), on es guarden els diners i altres coses de molt valor.

Per tant, no hem de dir mai, com hi ha molta gent que diu, «una caixa de bombons», ja que seria una cosa molt exagerada.

Igualment, hem de dir sempre una capsa de sabates. És clar que, en algun cas, també podria ser una caixa de sabates. Però en una capsa de sabates vol dir que a dins n’hi ha solament un parell (de sabates). En canvi, si diem una caixa de sabates vol dir que allí dins n’hi ha tota una colla, de parells de sabata o de capses amb sabates.

Pel que fa a caixó i calaix, hi ha gent que també els confon pel fet que són substantius que equivalen a un sol terme castellà: cajón.

— Un caixó és una caixa petita, amb tapa o sense, destinada a guardar-hi alguna cosa: el caixó dels retalls, el caixó del gra, el caixó de les escombraries.

— Un calaix és el receptacle corredís d’un moble (modernament sol desplaçar-se sobre unes guies, generalment metàl·liques).

Tant els armaris, com les taules, les tauletes, els bufets, etc., poden tenir calaixos. Exemples: La nostra calaixera té cinc calaixos. / Endrecem les tovalles i els tovallons en el calaix del bufet. / Els mitjons i els mocadors van al calaix del mig. / Carrers molls, calaixos eixuts. / Tot això ho guardarem al calaix de sastre (lloc on encabim desordenadament diferents coses). També es diu tenir una cama al calaix (ser vell i decrèpit) i anar-se’n al calaix (morir-se).

«Tràfec», «tràfic» i «trànsit» En l’ús del noms tràfec, tràfic i trànsit hi sol haver força confusió. Estudiem-los.

— El substantiu tràfec és el més popular de tots tres en la nostra llengua. Significa ‘enrenou’, ‘trasbals’, cosa que produeix neguits’.

Direm, doncs: Aquest esdeveniment ens ha portat molt tràfec (molt enrenou). / Amb tant públic, quin tràfec! / Tenir un difunt a casa és sempre un tràfec. I encara direm d’una persona que no 93

Ramon Sangles i Moles

se sap estar quieta, sense fer res, que és un tràfec: Aquesta criatura és un tràfec, no para mai!

— El substantiu tràfic vol dir ‘comerç’, ‘activitat comercial’; també ‘transport de mercaderies’; i si de vegades sentim aquest mot associat a activitats il·legals (tràfic de drogues, tràfic de blanques, de divises o de diamants...) això no vol pas dir que tota mena de tràfic hagi de ser il·legal en ell mateix: tràfic marítim, tràfic ferroviari, tràfic internacional, etc.

— El substantiu trànsit generalment indica ‘acció de passar d’un lloc a un altre, d’una situació una altra’, i molt especialment ‘acció de passar per una via pública’: En aquella hora el trànsit per la Diagonal era molt intens. / Van tallar el trànsit per la Rambla. / Hi va haver un accident de trànsit.

La confusió més gran ve sobretot del fet que un sol dir en aquests casos, erròniament El «tràfic» per la Diagonal era molt intens. / Van tallar el «tràfic» per la Rambla. / Hi va haver un accident de «tràfic».

Hem de procurar, doncs, de no dir «tràfic» allà on cal dir trànsit.

La «gelera» i la «glacera» Precisem el significat dels substantius del títol.

— Una gelera és una acumulació de neu (o de glaç) que es forma en les muntanyes, pel fet que en cau més que no pas se’n fon. Pot desaparèixer en un any de molta calor o de molta secada. Les geleres solen tenir un caràcter estacional, no permanent.

Modernament tenim les neveres i els congeladors, però abans hi havia els pous de glaç o de neu, el primers anomenats també poues. Encara se’n conserven, com el de Santpedor, el del Mas de la Cambreta (a Sant Joan de Penyagolosa), etc. Són construccions mig soterrades per a guardar-hi el glaç produït per la natura durant l’hivern, amb el propòsit de disposar-ne durant la resta de l’any, o bé clots fets a terra per omplir-los de neu després de les nevades i semblantment disposar-ne en les estacions caloroses.

94

DIR-HO BEN DIT

— Una glacera és una massa gruixuda de glaç permanent i de grans dimensions, sobretot en grans alçades i que es va movent lentament rost avall: la glacera del Mont Blanc, la glacera de l’Aneto, la glacera Perito Moreno (a l’Argentina). La majoria fa ja dos o tres milions d’anys que existeixen.

«Fer-se pagues» L’expressió fer-se pagues és una locució verbal, començada pel verb fer-se i amb el complement pagues. El seu significat no pot deduir-se d’aquests dos termes que la componen (com en la gran majoria de locucions verbals: afluixar la mosca, aixafar la guitarra, aixecar la camisa, fer la guitza, fer l’orni, fer campana, fer el mec, fer safareig, fer salat, fer un pa com unes hòsties, fer-la grossa, filar prim, etc.), sinó que agafa un significat especial, com ‘comptar-hi’, ‘tenir per segura (una cosa)’, ‘refiar-se’n’.

Exemples: Ja se’n feia pagues i li han dit que no. / Vés-te fent pagues d’aquell, i veuràs com t’esquilarà.

«Got» i «vas» Vegem les remarques següents.

— El got és un recipient que solem fer servir durant els àpats.

Té una forma generalment cilíndrica o cònica, sense peu, i serveix per a beure: un got de llet, un got d’aigua, un got de vi.

— El substantiu vas té un sentit molt més general de recipient (per a tota mena de líquids) o de cavitat que no pas got. En una sepultura, per exemple, designa un recipient tancat (fet de pedra, metall, ceràmica, marbre...) on es guarden les cendres d’un difunt: Va ser enterrat en el vas dels seus pares. La sang humana és continguda en venes i artèries que anomenem vasos (vasos limfàtics; vasos sanguinis); parlem també de vasos comunicants. Els calzes, copons i píxides són coneguts també com a vasos sagrats.

95

Ramon Sangles i Moles

«Gran», en detriment de «gros» Heus ací l’ús genuí dels dos adjectius del títol.

— L’adjectiu gran es refereix a les idees de capacitat o superfície, intensitat o quantitat. Així, doncs, diem: una sala, un estany, una plaça, un carrer grans; un gran esforç, un gran soroll; un gran home (diferent de un home gran); un nen que es va fent gran.

També hi ha el refrany: A grans mals, grans remeis.

— L’adjectiu gros es refereix a la idea de volum, i veiem que massa sovint és substituït inadequadament per gran. Exemples: Una abraçada (o una besada) ben grossa! / Aquest ocell té el bec gros. / És el més gros de tots els vaixells de guerra. / El dit gros de la mà. / És un home molt gros. / La melonera produeix un fruit gros.

Tanmateix, en sentit figurat, tots dos adjectius solen anar bé: una gran (o grossa) fortuna; grans (o grossos) obstacles; grans (o grosses) dificultats; un gran (o gros) contratemps; un gros (o gran) avantatge; una gran (o grossa) suma de diners; un gros (o gran) benefici; una pena grossa (o gran). I encara hi ha altres casos en què ambdós qualificatius hi escauen, però ací seria massa llarg d’explicar.

La comparació Una comparació és l’acció de comparar una qualitat (o qualitats) amb un element (o bé dos o més elements amb una o més qualitats). La comparació (d’inferioritat, d’igualtat o de superioritat) la fem generalment mitjançant les formes menys ... que..., tan ... com... i més ... que... (menys llest que..., tan trempat com..., més petit que..., més gros que..., més gran que..., etc.).

Existeixen també els comparatius sintètics major i menor.

Exemples: la major part dels habitants, l’altar major, el sergent major, música en to menor, etc. De major deriva el substantiu majoria, que significa ‘la major part’, ‘la part més gran, la més important, la principal’, de manera que parlem de majoria abso96

DIR-HO BEN DIT

luta (més del 50% de vots) i de majoria relativa o simple (menys del 50%, però més que cap altre grup o opció). I podem dir que un infant ha arribat a la majoritat (o ser major d’edat o que té majoria d’edat) quan adquireix els drets de ciutadania que en la minoritat (o que en ser menor d’edat o que en minoria d’edat) no tenia.

Ara bé, aquests comparatius sintètics, en alguns casos, queden relegats pels comparatius diguem-ne analítics. Així, no solem dir en Jaume és el noi major de la classe sinó en Jaume és el noi més gran de la classe, ni en Pere és el menor dels tres germans sinó en Pere és el més petit dels tres germans. Semblantment, més que el meu germà major diem el meu germà gran.

Mirem, doncs, de seguir la nostra tradició lingüística en les comparacions.

«Proper» i «pròxim» Segons el diccionari, aquests dos adjectius del títol són sinònims. L’adj. proper -a prové de l’adv. i prep. prop (del ll. prope), que tant es refereix a l’espai com al temps (Viuen prop de casa. / Acosta’t i ho veuràs de prop. / Ja érem prop de Nadal) i pròxim -a prové de l’adj. superlatiu ll. proximus -a -um (referit també tant a l’espai com al temps). Hi ha gramàtics que aconsellen de fer la distinció entre una forma i l’altra, reservant el primer per a significar lloc, i el segon, per a significar temps. Vegem-ho amb exemples: — una ermita propera al castell / Llanars és un poble proper a Camprodon.

— La pròxima missa és a les dotze. / El pròxim dia..., la pròxima setmana... / La pròxima parada és ... (cas en què predomina la idea de temps sobre la d’espai).

I val a dir que, referint-nos a temps, són més genuïns els sinònims vinent, entrant, que ve. Exs.: Ens podríem reunir dilluns vinent. / Deixem-ho per a l’any vinent. / Ens tornarem a veure la setmana entrant (o la setmana que ve).

97

Ramon Sangles i Moles

«Clarament i educada» o «clarament i educadament» En català, al revés del castellà, quan tenim dos o més adverbis seguits acabats en -ment hem de mantenir la terminació sencera almenys en el primer adverbi. Direm, per tant: parlar clara­ment i educada; actuar enèrgicament i valenta; escriure correc­ tament i pulcra; viure pobrament i honrada; dit solemnement i categòrica; ve silenciosament i furtiva... / Tots treballaven infatigablement, desesperadament i tenaç. / Canta alegrement, compassadament i elegant.

Però, en general, és millor de no ometre el sufix. Exemples: Era una pel·lícula que ens va avorrir terriblement i enutjosament. / Tots treballaven infatigablement, desesperadament i tenaçment.

Si no volem allargar massa els adverbis en -ment podem recórrer a altres solucions, com ara emprar les perífrasis des del punt de vista, de manera, etc. Exs.: Des del punt de vista històric ... / Va parlar d’una manera clara i educada. / Viuen pobrament però amb honra.

El «lo» neutre La normativa catalana no admet l’ús de l’article «lo» amb valor neutre, perquè és considerat un castellanisme. Podem evitar tal article de moltes maneres. A continuació posem uns quants exemples en què es veuen aquestes possibilitats.

— Amb el: Ara el millor que pots fer és ... (o Ara aniria bé que fessis ...). / No m’agrada gens el que m’has dit. / Sempre em dius el mateix. / El fet més curiós és que ... / El cert (o el cas, el fet) és que ...

— Amb la, les o un altre determinant femení (sobreentenent-hi cosa): Va pagar-la cara. / Va fer-la bona. / Ara ve la bona. / Aquesta sí que no me l’esperava. / Tothom va a la seva / Sempre 98

DIR-HO BEN DIT

diu la mateixa. / La cosa més curiosa. / Se les empesca totes. / Se les pensa totes.

— Amb el pronom en (a vegades seguit de una o alguna): fer-ne una de grossa / dur-ne una de cap / passar-li’n alguna / Si n’és de tranquil, aquest xicot!

— Amb això o allò: Mostra’m això (o allò) que et van regalar.

— Amb altres solucions: El fet més greu (o més sorprenent, més admirable ...) és que ... / El cas bo fou que ... / El mal (o El greu, o El pitjor) és que ... / Cal distingir la veritat i la falsedat (o ver i fals). / Que bo que és!

«Feina» i «treball» Comparem, a grans trets, els dos termes del títol, que són parcialment sinònims.

— El substantiu feina significa ‘ocupació’; recentment també s’usa per a indicar, col·loquialment, l’ocupació laboral remunerada.

Exemples: Ara tinc massa feina. / No em donis més feina. / Vaig a la feina amb el metro. També solem dir: Feina feta no té destorb. / Altra feina hi ha a fer i no aquesta. / Amb prou feines arribarem a l’hora. I dels dies no festius en diem normalment dies feiners; dir-ne dies laborables (expressió corresponent al cast. días laborables) no hauria de fer oblidar el seu sinònim popular dies feiners.

— El substantiu treball indica, en general, l’ocupació remunerada. I, com que prové del ll. tripalium, instrument de tortura format per tres pals, també pot indicar coses penoses. Exs.: He canviat de lloc de treball. / Va tenir un treball (cas en què hem d’evitar el castellanisme «patatús»).

«Plantar cara» Si bé l’Optimot (portal de consultes lingüístiques per internet) accepta la locució fer front, cal dir que, per una altra banda, posa restriccions al verb afrontar, relacionat amb aquella. En definitiva, 99

Ramon Sangles i Moles

DIR-HO BEN DIT

allò que volen dir, tant el verb com la locució, és resistir, oposar-se, plantar cara. Anem, doncs, directes a la locució plantar cara, que a parer nostre és més genuïna, i diguem, per exemple: Els treballadors van plantar cara a la policia. / Caldrà plantar cara a les dificultats. / Hem de saber plantar cara a l’adversitat.

Sí que és bona la locució prepositiva enfront de, equivalent a davant de. Exemple: Ha deixat el cotxe enfront de casa (davant de casa).

tenen sepulcre propi: Van enterrar els cadàvers en una fossa.

També en toponímia tenim el pic de la Fossa del Gegant, que és una muntanya entre el municipi de Queralbs (Ripollès) i Fontpedrosa (Conflent).

Fou deplorable escoltar un dia per ràdio una consellera de la Generalitat de Catalunya que, parlant de les fosses de la guerra civil, anava dient «les foses» en comptes de les fosses. Quin disbarat!

«El cert és que»

No empobrim la llengua!

L’expressió el cert és que (en cast. lo cierto es que), considerada un castellanisme per alguns tractadistes, segons Josep Ruaix és ben genuïna (cf. Nou diccionari auxiliar, p. 76).

Ara bé, com a alternatives tenim: per cert, el cas és que, el fet és que, la veritat és que, la qüestió és que, sabem del cert que. Exemples: El cert és que no hi havia pensat. / El cas és que tu em vas enganyar. / La veritat és que no m’ho vols dir.

Sovint, potser per esnobisme o bé per influència d’uns mitjans de comunicació poc exigents en l’ús de la nostra llengua, deixem de fer servir termes tradicionals i genuïns, amb el perill d’anarlos perdent.

Així, per exemple, resulta que en comptes de dir començar una feina ara diuen que la inicien (o que aquesta s’inicialitza), i no l’acaben o enllesteixen sinó que la finalitzen o ultimen.

Tampoc ningú no es culpa de res; tothom es culpabilitza (verb no acceptat pel diccionari normatiu, si bé aquest accepta el subst. culpabilització, teòricament derivat d’aquell verb). Les confusions no s’aclareixen: es clarifiquen, i ja no enraonem: tan sols parlem. Les persones no s’enganyen: s’autoenganyen, i les dificultats no obstaculitzen o entrebanquen la consecució d’una fita o d’un objectiu, sinó que l’entorpeixen.

D’una altra banda, ja no fem malbé o malmetem les coses: les destrossem. Tampoc no hi ha desacord o falta d’entesa: hi ha asintonia (paraula no acceptada pel DIEC), i el relat —fins fa poc, el discurs— ha substituït el pensament, l’opinió o el punt de vista.

Tampoc avui no ens acostem enlloc: ens hi apropem; i ningú no travessa un carrer: el creua. Els cartells no s’enganxen a les parets: s’hi fixen. Un menjar no es paeix: es digereix, i un queixal no se’ns corca: se’ns hi fa una càries. Poques coses són de franc: si de cas, ens surten gratis. Els destorbs no fan nosa: molesten, i

La «fosa» i la «fossa» Acostumats a distingir (i pronunciar bé) els sons de la essa sorda, de la essa sonora, de la ce, de la ce trencada i de la zeta, ens fa molt mal d’orelles quan sentim gent que no ho fa. Ací ens limitem a remarcar la distinció entre els mots fosa i fossa, car pronunciats d’una manera (amb essa sonora) o d’una altra (amb essa sorda) tenen uns significats totalment diferents.

— Una fosa (amb o tancada i essa sonora) és l’acció del verb fondre (o fondre’s), que consisteix en el canvi d’estat d’un sòlid a l’estat líquid: la fosa del ferro; la fosa d’una estàtua, d’un canó; la fosa de la neu. Comparem-ho amb el participi del verb esmentat: S’ha fos la bombeta. / No el trobo enlloc: s’ha fos.

— Una fossa, amb la o generalment tancada (però oberta en al­g uns els parlars) i essa sorda, indica sobretot un clot a terra on se sepulten col·lectivament els cadàvers que per diverses raons no 100

101

Ramon Sangles i Moles

una norma no s’aplica ni es posa en pràctica: s’implementa. De l’acció de govern se’n diu governança, i no ens hem de renovar: ens hem de reinventar. L’entorn val per a tot: el voltant, l’ambient o l’organització. I en política no hi ha llocs, marcs o situacions: solament hi ha escenaris.

Bufa, quin empobriment!

Per la genuïnitat El català té tota una colla de mots genuïns i tradicionals que, malauradament, anem substituint per uns altres que, acceptats o no, no tenen les qualitats esmentades, sinó que, ben mirat, traeixen una supeditació al castellà o a altres llengües, o bé abandonem el llenguatge popular per un de tècnic quan no caldria. A més dels que hem vist en la fitxa anterior, heus-ne ací altres exemples, compilats en forma de llista (primer hi posem el mot genuí o tradicional; després el que denota influència forastera; si aquest és acceptat normativament, el posem en cursiva; si no és acceptat, el posem entre cometes): acomiadar-se - «despedir-se» acostar-se - apropar-se adreçar-se - dirigir-se. afanyar-se - donar-se pressa amb prou feines - a penes amoïnar - molestar aparador - «escaparate» avesar - acostumar budells - intestins colpir - «frapar» (gal·licisme) conquerir - conquistar de dret - directament durada - duració enllestir - «finalitzar» entrebanc - dificultat 102

DIR-HO BEN DIT

envair - «invadir» envoltar - rodejar esbravar-se - desfogar-se esmentar - mencionar és molt probable - és molt possible (impropietat) estar-se’n - abstenir-se (p.e.: No me’n puc estar, de fumar) estimar-se més - preferir (p.e.: Quin t’estimes més, aquest o l’altre?) estovar - «ablandar» fondària - profunditat feixuc - pesat fuetejar - assotar haver de - tenir de, «tenir que» llaminadures - «xutxes» lliurar, donar, oferir - entregar llogater -a - inquilí -ina malagraït -a - desagraït -a penedir-se - «arrepentir-se» plànyer-se (o planye’s) - lamentar-se quec, quequejar - tartamut, tartamudejar reposar - descansar retenir (o mantenir) - «detentar» revetlla - «verbena»

Completant la llista anterior — Heus ací un complement de la llista anterior, amb exemples.

— decebre: verb que hem de fer servir en comptes de «decepcio­ nar», ja que aquest és un castellanisme no admès en català. Exemple: Proferint aquelles paraules m’has decebut (i no pas: Proferint aquelles paraules m’«has decepcionat»).

— arrossegar: no hem de dir «arrastrar», ja que és un castellanisme inacceptable. Ex.: Estava tan cansat que m’arrossegava per terra (i no pas: Estava tan cansat que «m’arrastrava» per terra»).

103

Ramon Sangles i Moles

— espantar: hi ha qui el substitueix pel castellanisme «assustar», totalment incorrecte. Ex.: M’he espantat amb aquest soroll (i no pas: M’he «assustat» amb aquest soroll).

— endarrerir: verb indegudament substituït pel castellanisme «atrassar». Ex.: M’he endarrerit una mica, perdona (i no pas: M’«he atrassat» una mica, perdona»); endarreriment: mal substituït per «atraç» o «retrocés».

— estona, estoneta: noms que no s’han de substituir pels castellanismes «rato», «ratet». Ex.: Vindré d’aquí a una estona (i no pas: Vindré d’aquí a «un rato»).

— darrer -a: adjectiu que no s’hauria d’arraconar en benefici del sinònim últim -a. Exs.: Ahir va sortir el darrer CD d’aquest cantant (frase que s’hauria de sentir més que no pas: Ahir va sortir l’últim CD d’aquest cantant. / Demà serà el darrer dia de vacances (enfront de: Demà serà l’últim dia de vacances»).

— cap: adjectiu pronominal que, malauradament, hi ha qui substitueix pel dialectalisme ningun -a. Ex: No n’he vist cap, avui (i no pas, en general: No n’he vist ningun, avui).

«Cassolada» Tenim ja una nova paraula admesa en el Diccionari de la llengua catalana: cassolada. Aquest mot va ser el guanyador del concurs públic que fan conjuntament l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans per a escollir el neologisme de l’any 2017. De tota manera, aquest mot ja constava en el diccionari, però amb un altre significat: cassolada f: Menjar que s’ha cuinat d’un cop en una cassola. S’ha menjat una cassolada d’arròs (Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans, 2007).

Ara aquest mot ha passat a ser polisèmic, ja que s’hi afegirà com a segona accepció la següent: «Protesta col·lectiva en la qual es fa soroll amb cassoles.» Per tant, a partir d’ara podem fer una cassolada, o tantes com vulguem, sense cap por de fer servir un mot inadequat o un barbarisme.

104

DIR-HO BEN DIT

Combatent barbarismes Amb els exemples que posarem a continuació podrem combatre una sèrie de barbarismes.

— Això fa (amida, mesura) tres metres (no: «medeix»). / L’armari ha de fer aquestes mides (no: «aquest tamany»).

— Això que dius m’ho has d’aclarir més (no: «aclarar»).

— Els músics tocaran, i tot seguit (seguidament, a continuació) ballarem (no: «acte seguit»).

— A parer meu s’equivoca (no: «Al meu parer»).

— Calleu, que l’acte començarà tot seguit, està a punt de començar (no: «va a començar»).

— Han fet un escorcoll a casa d’aquest noi (no: «un registre»).

— La pedra va anar rodolant fins al riu (no: «rodant»).

— Sembla que... (Pel que sembla..., Segons es veu...) aviat hi haurà eleccions (no: «Sembla ser que...»).

— Al final han pogut resoldre (solucionar) el problema dels horaris (no: «solventar»).

— Aquestes dues peces les haurem de soldar amb el bufador (no: «soplet»).

—V a sortir rabent (com un coet, disparat, com un llamp) per agafar el tren (no: «pitant»).

— Hem comprat un pastís de poma (no: «una tarta»).

— Ratlla totes les incorreccions (no: Tatxa).

— Vés a llençar les escombraries (no: «tirar»).

— Veig que arriba una tempesta, un temporal (no: «una tormenta»).

— Amb bones paraules, però m’has traït (no: «traïcionat»).

— Entreu d’un en un (o d’un a un) i amb màscara (o mascareta) (no: «un a un»).

— No preveiem unes mesures com abans (no: «contemplem»).

— Ho va fer a esquena del seu germà (no: «a esquenes»).

— De tant que vol abraçar (o comprendre, incloure, contenir, etc.) no arriba a acabar res (no: «abarcar»).

105

Ramon Sangles i Moles

De mal dit a ben dit Malauradament, les nostres orelles senten sovint paraules o frases mal fetes. Heus-ne ací unes quantes, amb la solució al costat.

Molts diuen, des de fa un cert temps: Cal fer-ho «sí o sí», quan sempre s’havia dit: Cal fer-ho tant sí com no (o de totes passades).

I encara: Jo «no puc amb» tu. En comptes de: Jo no t’aguanto (Jo no et resisteixo, Em mates).

I no ens cansarem de denunciar l’ús castellanitzant del verb estar, com els d’aquests exemples: — Des d’on «estem» ara  Des d’on som ara.

—« Estem» davant un interès general  Ens trobem davant un interès general.

—«Estem» a la plaça Nova.  Som a la plaça Nova.

— Això «està» essent difícil.  Això és difícil (o és cada vegada més difícil).

— Aquesta sopa «està» salada.  Aquesta sopa és salada.

La qualitat de la llengua Recordem unes encertades paraules d’Albert Jané: «La qualitat de la llengua és importantíssima. S’ha de desfer el vell tòpic, fals, que el català correcte és difícil o artificiós. Això no és veritat. És una fal·làcia que s’han inventat els qui no el volen aprendre. El català s’aprèn.»

A propòsit d’això, heus ací unes frases sobre com dir ben dit allò que sovint hom diu mal dit.

— Parlen sobre aspectes clau (no: «claus»).

— La temperatura augmenta, puja, disminueix. Igualment direm que les nuvolades creixeran (o amainaran), que el vent minvarà (o desapareixerà, es dissiparà), que d’aquests casos n’hi haurà cada vegada més, que el seu èxit funciona (no: «va a més, va a menys»).

— A còpia de repetir-ho, ho aprèn (no: «a base de»).

106

DIR-HO BEN DIT

— Ajornarem l’anada a Núria (no: «Aplaçarem»).

— Arran de la pandèmia s’han suspès molts actes (no: «Arrel de, A rel de»).

— Encén l’escalfador de l’aigua (no: «el calentador»).

— Porta el llevataps (no: «sacatapos»).

— Baixa un bon cabal d’aigua pel riu Ges (no: «caudal»).

— Com a màxim (o A tot estirar) podem ser dotze de colla (no: «Com a molt»).

— Si ho hagués sabut (o A haver-ho sabut), t’hauria ajudat (no: «D’haver-ho sabut»).

— G uiat per tu (o Al costat teu, Acompanyat de tu, Donant-te la mà), aniré on vulguis (no: «De la mà de tu»).

— Això m’ha caigut a terra (no: «al terra»).

— A la plaça tots hi eren drets (o dempeus, de peu drets) (no: «de peu»).

— Rega el jardí amb una mànega (no: «manguera»).

—A aquest nen l’han malcriat (o l’han mal pujat, li ho han consentit tot) (no: «l’han mimat»).

— Amb tanta pompa (o faramalla) no farem res de bo (no: «parafernàlia»).

«Apoiar» és un castellanisme El verb «apoiar» és clarament un castellanisme, en tots els usos.

I molt poques vegades l’hauríem de substituir per recolzar. Quan volem dir ‘prestar suport’, ‘aguantar’ (entès en diferents sentits) tenim un munt de verbs (o locucions verbals) equivalents al verb cast. apoyar» i a l’angl. to support, com afavorir (anar a favor de, parlar a favor de), afermar, aguantar, ajudar, apuntalar, assistir, complaure, confirmar, corroborar, defensar, emparar, estintolar, fer costat, fer valença, patrocinar, prestar ajut, prestar (o donar) suport, refermar, satisfer, secundar, sostenir, suportar... Exemples: Les pilastres suporten les arcades del pont. / Patrocinem una candidatura. / La Generalitat ens ha prestat suport per a fer la gimcana. / 107

Ramon Sangles i Moles

Donem suport a la seva investidura. / Secundem la seva teoria. / Defensem la seva tesi. / Anem a favor de la seva proposta.

Pel que fa al verb recolzar (en anglès, to lean), tantes vegades emprat malament per diversos mitjans, sols és correcte quan hi ha un element que fa de sostenidor, un suport que aguanta quan una cosa o un hom hi descansa a sobre. Exs.: Les arcades del pont recolzen sobre les pilastres (és a dir, les pilastres suporten les arcades del pont). / Recolza el braç sobre la meva espatlla. / L’escala no l’aguantis: recolza-la a la paret. / Es recolzava a l’arbre. / Sobre aquells exèrcits recolzava tota la força de l’imperi. / Aquesta teoria recolza sobre fets indiscutibles.

Quan volem dir ‘descansar sobre un suport’, com Em vaig recolzar d’esquena en un arbre, tenim, entre altres, aquests verbs (o locucions verbals), equivalents al castellà apoyarse: afermar-se, apuntalar-se, assentar-se, basar-se, carregar, descansar, emparar-se, estintolar-se, fer-se fort, fonamentar-se, fundar-se, recalcar, recolzar-se, repenjar-se... Evitem, doncs, l’abús de recolzar o recolzar-se —fent una traducció mecànica del castellà apoyar(se)—, oblidant que en català, ultra la varietat de verbs suggerits, si ens referim a éssers animats, podem també dir que ens repengem. Exs.: Ens repengem a la barana. / El nen es repenja als braços de la seva mare.

I, és clar, no parlarem mai de «apoio», sinó de suport, ajut, puntal, estintol, sustentacle, ajuda, favor, valiment, assistència, etc.

El disbarat de «acabar amb» Per influència del castellà i del francès, es va estenent l’ús incorrecte de la construcció verbal acabar amb. El verb acabar significa ‘portar a fi, donar fi (a una cosa començada)’ i la preposició amb significa ‘en companyia de’, car és una preposició de companyia, de manera, de coincidència. Aleshores, vegem primer frases 108

DIR-HO BEN DIT

ben confegides amb la locució acabar amb i després en veurem amb l’ús mal emprat, donant-hi solució.

Exemples ben construïts Aquesta frase la faig acabar amb un punt. / La discussió acabà amb un joc de bufetades. / El partit ha acabat amb un empat a tres gols. / Si no escombreu, acabareu amb el terra brut. / Fes-la tornar, o això acabarà amb una desgràcia. / La contesa acabà amb la desfeta d’Atenes. / Acabarem amb dos fets puntuals: hi ha oracions que... / La festa va acabar amb un brindis. / El llibre acaba amb una petita guia de preguntes. / L’ocupació pacífica del vestíbul de l’estació de Sants, ha d’acabar amb aquestes imatges? / La genialitat d’un narrador que vol acabar el seu relat amb un increïble cop d’efecte ...

Endemés, veiem com en el DIEC, dins l’entrada acabar, hi ha aquests dos exemples sobre acabar amb: Obtenir d’algú: Vaig acabar amb el director que em concediria l’augment de sou.

Acordar: Vam acabar amb l’Anna d’anar-hi en cotxe.

Malauradament, en el català actual s’hi ha infiltrat aquesta construcció amb un sentit foraster. Per tant, quan anem a dir o escriure acabar amb, aturem-nos! Veurem com, ben sovint, ho podem substituir amb algun dels verbs següents: anihilar, aniquilar, anorrear, anul·lar, desfer, desmuntar, destruir, eliminar, enderrocar, esguerrar, evitar, exterminar, extingir, fer acabar, fer caure, fer cessar, frenar, impedir, liquidar, matar, posar fi a, sufocar, suprimir...

Exemples mal construïts Vegem tan sols unes quantes frases a tall de mals exemples: Lluitem per «acabar amb» la guerra (escrit així, voldria dir que ‘la lluita desferma una guerra’). / Aquell insecticida va «acabar amb» la plaga (cal fer servir una solució alternativa, com Aquell insecticida va exterminar els insectes). / Cal prendre mesures per a «acabar amb» l’alta sinistralitat de la carretera C-58 (cal dir: posar fi a). / Pressió policial per «acabar amb» les ocu109

Ramon Sangles i Moles

pacions de cases a Vidreres (cal dir: eliminar). / Com «acabar amb» el racisme en els camps de futbol? (cal dir: evitar). / Els manifestants de Xile «acaben amb» l’estàtua del conqueridor espanyol Pedro Valdivia (cal dir: destrossen). / Què podem fer per a «acabar amb» les desigualtats laborals de gènere? (cal dir: impedir) / L’Ajuntament de Barberà espera «acabar amb» la presència de rates a l’escola Elisa Badia (cal dir: extingir). / Els veïns de Sant Pau de Segúries demanen solucions per a «acabar amb» els robatoris en domicilis (cal dir: frenar, detectar, perseguir...). / El PSC treballarà per «acabar amb» l’habitatge buit (cal dir: perquè no hi hagi).

En català no «apretem» res El verb «apretar» és un castellanisme introduït des de fa ja molts anys en la parla dels catalans. Heus ací exemples de com podem substituir-lo: — Aquesta corretja «m’apreta» massa. Hem de dir: Aquesta corretja m’estreny massa.

— «apretar» un cargol, un vis... Cal dir: collar (o cargolar) un cargol, un vis, un tap...

— «apretar» un timbre, un botó, el gallet, l’accelerador... Cal dir: pitjar (o picar, prémer, tocar) el timbre, un botó, el gallet, l’accelerador...

— «Apreta» les dents, els llavis... Cal dir: Serra (o prem) les dents, els llavis...

— Si al metro o en un vagó de tren ens «apreten» massa podem dir que hi anem molt estrets, comprimits, massa atapeïts... o que no ens empenyin (o empentin) tant.

— Si cal fer força perquè un carretó avanci, no direm: «Apreta» fort, sinó Empeny fort o Fes més força.

— Si un vestit, una corbata, el coll d’una camisa... ens «apreten» massa, podem dir que ens va estret (o estreta), que ens és estret (o estreta) o que ens va just (o justa).

110

DIR-HO BEN DIT

— A l’estiu, quan la calor o el sol «apreta», cal dir: El sol pica, fa molta calor, fa un sol que crema... També podem dir: Fa un fred molt viu, molt cru... i no pas un fred que «apreta».

— A la feina ens podem trobar que ens diguin: «Apreta» més. Cal dir: Afanya’t més, escarrassa-t’hi noi, posa-hi el coll, accelera, apressa’t.

— O poden dir-nos: «Apreta» el pas, on direm: Allarga el pas...

També podem sentir a dir: Aquell ha «apretat» a córrer, quan cal dir: S’ha posat a córrer, ha arrencat a córrer...

— A vegades hem sentit a dir (figuradament): No «m’apretis» tant, que no puc, quan cal dir: No em punxis, no m’exigeixis, no m’empaitis, no em menis la pressa, no m’acorralis tant, que no puc. I també hi ha qui parla de una agenda «apretada» quan cal dir una agenda atapeïda, plena...

El temps no es «porta» En català el temps no es porta, perquè el verb portar en català no té valor temporal (valor que sí que té el verb castellà llevar).

Per tant, dir porto dies, setmanes, anys, temps, etc. és un calc del castellà. Il·lustrem-ho amb un seguit d’exemples, mostrant primer la manera mal dita, seguida de la ben confegida.

— «Porta» dues setmanes «dient» ...  Fa dues setmanes que diu ...

— La baldufa balladora «porta» dies «calladeta»  La baldufa balladora fa dies que no diu res.

—« Porta» molt temps «viatjant»  Fa molt temps que viatja.

— «Porten» dos mesos «tancats» a casa»  Fa dos mesos que estan tancats a casa.

— «Porto» vint minuts «esperant» el tren.»  Fa vint minuts que espero el tren.

— « Porto» temps «donant-hi» voltes.»  Fa temps que hi dono voltes.

— «Porto» tres anys «treballant»  Fa tres anys que treballo.

111

Ramon Sangles i Moles

— Ja «portem» sis actuacions «fetes»  Ja hem fet sis actua­ cions.

— Quantes còpies «porteu fetes»?»  Quantes còpies heu fet?

— D es que hem obert la llibreria ja «portem» molts llibres «venuts»  Des que hem obert la llibreria ja hem venut molts llibres.

— Les riuades ja «porten» tres hectàrees «inundades»  Les riuades ja han inundat tres hectàrees.

— El Barça ja «porta dues derrotes seguides»  El Barça ja ha perdut dues vegades seguides.

— «Porto» ja massa vegades «repetint-t’ho»  Fa ja massa vegades que t’ho repeteixo.

— «Porten» tres hores «tancats» allí dins.  Fa tres hores que estan tancats allí dins.

«Seure», «asseure» i «asseure’s» En català existeix el verb assentar, però no designa mai l’acció de seure, és a dir, de fer descansar la part inferior del tronc (el cul) sobre una cadira o un altre seient. Per a aquesta acció tenim: — El verb intransitiu seure, que no duu mai el pronom es.

Equival a estar assegut. Exemples: Sec en un banc. / L’infant seu a la falda de la mare. / Si esteu cansat, seieu en una cadira. / seure a terra / Tinc ganes de seure. / Seieu, si us plau. / Era ple i no vaig poder seure. / Vam seure en un pedrís. / Sèiem a l’ombra d’una alzina. Allò que no podem dir mai és «he segut l’infant a la falda de la mare» ni «m’he segut a terra» (perquè transformaríem el verb seure en transitiu, cosa que no és). En tot cas, hem de fer servir el verb asseure (transitiu): Assec (o He assegut) l’infant a la falda de la mare. O bé l’intransitiu i pronominal asseure’s: M’he assegut (o Estic assegut) a terra. (Mai «assentat»!). Una seguda (o asseguda) significa el fet d’asseure’s a terra (en un edifici, en un lloc públic, en la via...) amb vista a protestar per quelcom. No diguem mai «sentada», que això és un castella112

DIR-HO BEN DIT

nisme. Tampoc no hem de parlar de l’escriba «sentat» sinó de l’escriba assegut.

— El verb transitiu asseure, que hem de fer servir quan volem dir que algú fa seure algú altre, sia una criatura, una persona gran o un malalt (quan aquestes persones no es poden valer per elles mateixes), fent que restin descansant sobre l’extremitat inferoposterior del tronc. Exs.: He assegut la nena a la trona. / He assegut el pacient a la butaca. / Vam asseure el malalt a la vora del foc. / Asseu la iaia a la cadira, que li paixerem el dinar.

— El verb pronominal asseure’s, que expressa l’inici de l’acció de seure. Equival a seure pel que fa al significat. Podem dir, doncs: M’assec en una cadira (equivalent a Sec en una cadira).

Frases com «Es van sentar en un banc» o «Ens vam seure on vam poder» són totalment incorrectes. Cal dir: Van seure (o ens vam asseure) en un banc i Vam seure (o ens vam asseure) on vam poder. I no direm, complaent una persona: «Senti’s, senti’s!», sinó Segui, segui!

Insistim-hi: seure és com dormir (un estat), i asseure’s és com adormir-se (un trànsit). Els dos primers (seure i dormir) són intransitius; en canvi, els dos segons (asseure’s i adormir-se) són pronominals i l’acció que representen és la d’un sol participant. Ara bé, si aquests els fem servir en la versió purament transitiva (i no pas pronominal): asseure i adormir (Vull asseure el nen a taula, o Quan canta adorm les feres), aleshores hi ha un agent i un pacient (que gramaticalment és el complement directe, semblantment com passa amb el pronom reflexiu). Però fixem-nos que en la versió pronominal no hi ha pròpiament un agent i un pacient sinó que l’un i l’altre són la mateixa persona.

Remarquem, una vegada més, que no hem de dir mai: «Ens vam assentar durant mitja hora», sinó: Vam seure durant mitja hora. Ni tampoc: «Ara el jugador baixa les escales i s’assenta a la banqueta», sinó: Ara el jugador baixa les escales i s’asseu a la banqueta.

113

Ramon Sangles i Moles

Tinguem-ho clar: les formes «sentar», «assentar» i «assentar-se» són incorrectes en el sentit dels tres verbs (seure, asseure i asseure’s) que ara hem estudiat.

«Assentar» i «assentar-se» Els verbs assentar i assentar-se tenen diversos valors, tots relacionats amb el fet de posar quelcom sobre una base, fixar, establir, apuntar, anotar, etc. No els hem d’usar, doncs, en el sentit de seure o asseure’s ni com a sinònims d’aquests, car «sentar» o «sentar-se» són verbs que no existeixen en català. És ben il·lustrativa aquesta frase: El cap ben assentat i el cul ben assegut. Detallem-ho.

— El verb assentar és sempre transitiu; té el significat de ‘posar (alguna cosa) sobre la base, en una posició estable i ferma’, de manera que direm: assentar una estructura sobre els fonaments, assentar una estàtua sobre el pedestal, assentar els fonaments d’un edifici. També pot ser sinònim de apuntar, anotar, inscriure, registrar. Podem, doncs, dir: Ja l’han assentat per soldat. / assentar una partida en el llibre major.

— El verb assentar-se és intransitiu pronominal. Pot tenir aquests significats: •P ervenir, una cosa que fa moviment, a una posició estable, a un estat de repòs, d’immobilitat: Com que van enguixar abans que l’edifici s’hagués assentat del tot, s’hi han fet esquerdes. / Quan la cúpula estigui ben assentada sobre les columnes donaran per acabat l’edifici.

•E l temps, mudar-se de tempestuós, variable, en bo, fix, estable: Sembla que el temps s’ha assentat.

•A ssentar-se-li (a algú) el cap; posar seny, posar enteniment: Aquell noi, tan esbojarrat com era, i ara s’ha ben assentat.

•U n líquid tèrbol, assolar-se: No belluguis l’ampolla i veuràs com el vinagre s’assenta.

114

DIR-HO BEN DIT

•L es barres, cloure’s de manera que no es pot obrir la boca per a engolir res: Se li han assentat les barres i quasi no pot obrir la boca.

•A ssentar-se bé (o malament) alguna cosa. Fer profit al cos: Una rialla s’assenta bé. / Cap menjar no se li assenta bé (i no diguem: «Aquest menjar no m’ha sentat bé», sinó: Aquest menjar no se m’ha posat (o assentat) bé. / Qualsevol medicament se li assenta malament. Per extensió: Aquell arrambatge no se li havia assentat gens bé.

•E stablir-se permanentment una població en un territori: Hi ha colons que s’han assentat en moltes parts de Catalunya. Per extensió: El nou diari ja s’ha assentat completament entre els ciutadans. / Aquesta tradició s’ha assentat ràpidament en la nostra cultura. / La democràcia s’ha assentat entre la població.

Una assentada significa el fet de deliberar, assegudes, dues o més persones, sobre un tema: Fem una assentada (= Posem-nos a parlar d’un tema concret).

Per acabar, oferim alguns sinònims de assentar i assentar-se: fundar, instituir, constituir, basar, consolidar, estatuir, fixar, establir, instal·lar, formar, crear, estructurar, organitzar, fer, col·locar, situar, posar, fonamentar; decretar, ordenar, decidir, apuntar, anotar, inscriure, registrar, passar...

«Ser» i «estar» En català els verbs ser (o ésser) i estar els hem de fer servir d’una manera diferent de com ho fa el castellà. Per això, per tal de no errar en les construccions, cal analitzar-ne bé els usos.

Ens sorprenem de com el verb estar ha pres terreny al verb ser i de com es fan construccions duratives on no caldria. Com que es tracta d’un tema ja ben estudiat i exposat en diverses gramàtiques, remetem al manual Català complet / 2, de J. Ruaix, lliçó 25.

115

Ramon Sangles i Moles

Un «bitxo» o un «virus»?

Avui dia (any 2021), en tots els mitjans de comunicació es parla a bastament sobre la pandèmia del Covid-19. I, així, a vegades hom sent a dir «bitxo» en lloc de virus o altres mots que poden fer de sinònims en el llenguatge col·loquial.

De fet, el substantiu bitxo existeix per a denominar un vegetal, fruit de la bitxera, prim i allargat en forma de corn, molt picant, al qual hom dóna diverses aplicacions culinàries. Però no té cap altre significat o ús reconeguts fora d’aquest. Per tant, és incorrecte dir, calcant el cast. bicho: M’ha picat un «bitxo», Aquella planta era plena de «bitxos», Tu ets un mal «bitxo», Li fan por els «bitxos», etc.

Com podem, doncs, substituir «bitxo» per paraules ben nostres?

En primer lloc hem de dir que, parlant del Covid-19, cal anomenar-lo normalment virus. Però disposem de sinònims per a referirnos-hi en el llenguatge col·loquial: bestiola, bestieta, animalet, animaló, cuca, insecte, un mal subjecte, etc.

Això (de no dir «bitxo») ho podem aplicar, sobretot en llenguatge infantil, però també a altres éssers vius, com ara formigues, mosques, mosquits, aranyes, cuques, papallones, papaorelles, espiadimonis, centpeus, escarabats, i fins i tot a bèsties més grosses, com ara ratolins, escorpins, peixos, ocells o conills.

Presentem ara deu paquets titulats Català genuí, que ens forní la professora de català M. Dolors Vinyoles. Primer hi ha una sèrie de frases castellanes, després hi tenim la corresponent traducció al català CATALÀ GENUÍ – 1 1. ¿Te das cuenta de que tienes una alfombra en tus manos?

2. Sí, me doy cuenta.

3. Tendremos que trabajar mucho.

4. Ya son las 9:45h, ¿verdad que habíamos 116

DIR-HO BEN DIT

quedado por la mañana?

5. A las siete y cuarto, tendremos que ir a comprar el postre.

6. ¿Te pasa algo?

7. Había un problema.

8. ¿Quieres una pastilla para la tos? Tranquila, ya tengo.

9. ¿Quieres más pan? No, ya tengo bastante.

10. No te preocupes que ahora voy.

11. Ring, ring... Está Núria?

12. Antes de marcharnos les dimos un beso.

Tr aducció

1. T’adones que tens una estora/catifa a les teves mans?

2. Sí, me n’adono.

3. Haurem de treballar molt.

4. Ja són tres quarts de deu; oi que havíem quedat al matí?

5. A un quart de vuit, haurem d’anar a comprar les postres.

6. Et passa res?

7. Hi havia un problema.

8. Vols una pastilla per a la tos? Tranquil·la, ja en tinc.

9. Vols més pa? No, ja en tinc prou.

10. No et preocupis / No t’amoïnis que ara hi vaig.

11. Ring, ring... Que hi ha la Núria?

12. Abans d’anar-se’n els vam fer un petó.

CATALÀ GENUÍ - 2 1. ¿Dónde están las llaves? No las encuentro.

2. No pude ir porque tenía mucho trabajo.

3. Tengo ganas de darte un abrazo.

4. Me gusta el olor a tomillo.

5. ¿Te pasa algo?

6. Te das cuenta del problema de tu vivienda?

7. Son las seis y media 8. A las siete y cuarto, tendremos que ir a comprarlos 9. Si os fijáis bien…

10. No te fies mucho de Pedro.

117

Ramon Sangles i Moles

11. ¿ Quieres más pan relleno de nueces o de avena? No, de momento ya tengo bastante.

12. Y o explico un chiste llargo. Pues yo explico uno corto.

13. H abía un problema.

14. No había mucha gente.

Tr aducció

1. On són les claus? No les trobo.

2. N o hi vaig poder anar perquè tenia molta feina. (No vaig poder-hi anar.)

3. Tinc ganes de fer-te una abraçada.

4. M’agrada l’olor de farigola (l’olor de timó).

5. Et passa res?

6. T ’adones del problema del teu habitatge? («vivenda» no figura en el diccionari; podríem dir també: llar, pis, casa, apartament...).

7. Són dos quarts de set.

8. A un quart de vuit haurem d’anar a comprar-los.

9. Si us hi fixeu bé…

10. No et fiïs gaire d’en Pere.

11. V ols més pa farcit de nous o de civada? No, de moment ja en tinc prou.

12. Jo explico un acudit llarg. Doncs jo n’explico un de curt.

13. Hi havia un problema.

14. No hi havia gaire gent.

CATALÀ GENUÍ – 3 1. Ya estoy en el metro de Verdaguer.

2. Esta habitación huele a húmedo.

3. ¿Te pasa algo? Sí, tengo frío. Yo también tengo.

4. ¿Quieres algo más? ¿Quizás quieres un poco más de pan? No, ya tengo bastante.

5. No sé si te das cuenta de que los días se acortan.

6. Hoy terminaremos más temprano, a las 12 menos 20.

7. Tendríamos que ir más pronto a la cama 118

DIR-HO BEN DIT

8. ¿Hay pan? Sí que hay. ¿Lo has probado? Ayer por la mañana compré.

9. Da un beso y un abrazo a tus hijos.

10. Hoy mi nieto no se ha ido de colonias porque tiene una neumonía.

11. Recuerdo la nevada que hubo en Barcelona el marzo de 2010. ¿Fue por la mañana o por la tarde?

Tr aducció

1. Jo sóc al metro de Verdaguer.

2. Aquesta habitació fa pudor d’humitat (o bé fa olor d’humitat).

3. Et passa res? Sí, tinc fred. Jo també en tinc.

4. Vols res més? Potser vols una mica més de pa? No, ja en tinc prou.

5. No sé si t’adones que els dies s’escurcen.

6. Avui acabarem més d’hora, a dos quarts i deu de dotze.

7. Hauríem d’anar més aviat al llit.

8. Que hi ha pa? Sí que n’hi ha. L’has tastat? Ahir al matí en vaig comprar.

9. Fes un petó i una abraçada als teus fills.

10. Avui el meu nét no se n’ha anat de colònies perquè té una pneumònia.

11. Recordo la nevada que hi va haver a Barcelona el març del 2010. Va ser al matí o a la tarda?

CATALÀ GENUÍ – 4 1. ¿Quieres hojas para el examen? Sí, dame. Gracias, porque estoy muy agobiada.

2. Tendríais que salir a las cuatro y media, si no no estaréis a tiempo y os agobiaréis (de coger el tren).

3. ¿Quieres algo más? ¿Quizás una rebanada más de pan? No, gracias, ya tengo bastante.

4. La iglesia olía a cera.

5. E n la exposición de Viladecans, había un texto muy interesante de Jaume Cabré.

119

Ramon Sangles i Moles

6. El termómetro se cayó y se rompió.

7. Me di cuenta de que no cogí el móvil.

8. ¿Hay pan? Sí que hay. Ayer compré.

9. ¿Les pasaba algo a tus amigas? Las vi muy agobiadas por culpa de los exámenes.

10. Mi nieto todos los días tendría que lavar los platos y tendría que hacerse la cama.

11. Vete lejos de aquí!

Tr aducció

1. Vols fulls per a l’examen? Sí, dóna-me’n. Gràcies, perquè estic molt neguitosa/atabalada.

2. Hauríeu de sortir a dos quarts de cinc, si no no hi sereu a temps i us posareu nerviosos.

3. Vols res més? Potser una llesca de pa? No, gràcies, ja en tinc prou.

4. L’església feia olor de cera.

5. A l’exposició de Viladecans hi havia un text molt interessant de Jaume Cabré.

6. El termòmetre va caure i es va trencar.

7. Em vaig adonar que no havia agafat el mòbil.

8. Hi ha pa? Sí que n’hi ha. Ahir en vaig comprar.

9. ¿Els passava res, a les teves amigues? Les vaig veure molt nervio­ses per culpa dels exàmens.

10. El meu nét cada dia hauria de rentar els plats i hauria de fer-se el llit.

11. Vés-te’n a escampar la boira!

CATALÀ GENUÍ – 5 1. Tendríais que bajar la persiana, porque por la mañana toca demasiado el sol.

2. Os reparto las fotocopias. —Dolors, dame una.

3. ¿Dónde están mis gafas? —Están dentro de la nevera.

4. El olor a café que todas las mañana me llega de los vecinos me llena de alegría.

120

DIR-HO BEN DIT

5. ¿Con quién irás al teatro? —Iré sola.

6. ¿Te pasa algo? Te veo muy agobiada. —Es que mi madre está enferma.

7. D e mayores nos damos cuenta de que nuestra madre casi siempre tenía razón.

8. ¿Hemos quedado a las siete y media o a las ocho y media?

9. Cuando vi la habitación tan ordenada, le di un beso.

10. Yo ya fui a la exposición. ¿Tú fuiste?

11. Había una vez una princesa que no conocía el miedo.

Tr aducció

1. Hauríeu d’abaixar la persiana perquè al matí hi toca massa el sol.

2. Us reparteixo les fotocòpies. —Dolors, dóna-me’n una.

3. On són les meves ulleres? —Són dins la nevera.

4. L’olor de cafè que cada matí m’arriba dels veïns m’omple d’alegria.

5. Amb qui aniràs al teatre? —Hi aniré sola.

6. Et passa res? Et veig angoixada. —És que la mare està malalta.

7. De grans ens adonem que la nostra mare gairebé sempre tenia raó.

8. Hem quedat a dos quarts de vuit o a dos quarts de nou?

9. Quan vaig veure l’habitació tan ordenada / endreçada, li vaig fer un petó.

10. Jo ja vaig anar a l’exposició. Tu hi vas anar?

11. Una vegada hi havia una princesa que no coneixia la por.

CATALÀ GENUÍ – 6 1. E staremos allí a las cinco menos cuarto, pero Amparo no podrá estar. Llegará del viaje por la noche.

2. Me sabe mal que tengas que vivir esta dura experiencia.

3. Te envío la fotografía de la familia. Aquí estamos todos.

4. El olor a tierra mojada me recuerda la infancia.

5. Tengo que ir al mercado. ¿Quieres que te compre algo?

6. ¿Te das cuenta de que no te dejas ayudar?

121

Ramon Sangles i Moles

7. He comprado cerezas, ¿quieres?

8. No te vayas, no te he dado un beso.

9. En verano hubo muchos extranjeros.

10. E llos no quieren ir porque dicen que saldrán demasiado tarde.

Tr aducció

1. Serem allà a tres quarts de cinc, però l’Empar no hi podrà ser.

Arribarà de viatge a la nit.

2. Em sap greu que hagis de viure aquesta dura experiència.

3. T’envio la fotografia de la família. Aquí hi som tots.

4. L’olor de terra mullada /molla em fa pensar en la infantesa / la infància.

5. He / haig d’anar al mercat. Vols que et compri res?

6. T ’adones que no et deixes ajudar?

7. He comprat cireres. En vols?

8. No te’n vagis, no t’he fet un petó.

9. A l’estiu hi va haver molts estrangers.

10. Ells no hi volen anar perquè diuen que sortiran massa tard.

CATALÀ GENUÍ – 7 1. (Llaman a la puerta) Ya voy yo, María, no te levantes de la silla.

2. No había manera de que estudiara, ni por la mañana ni por la tarde.

3. Dame un beso y vete corriendo.

4. Quieres otra rebanada de pan? —No, no quiero ninguna más.

5. ¿Estás en tu casa o en el trabajo? —Estoy en casa. Es muy temprano, son las seis y cuarto. Me acabo de levantar.

6. Esta ropa huele a limpio.

7. Aquí tienes la merienda, ¿quieres algo más?

8. Prueba el arroz, no sé si está bueno.

9. No me di cuenta de que me estaban oyendo y metí la pata. Me agobié mucho.

10. Tendrías que irte a dormir a las diez y media.

122

DIR-HO BEN DIT

Tr aducció

1. (Truquen a la porta) Ja hi vaig jo, Maria, no t’aixequis de la cadira.

2. No hi havia manera que estudiés, ni al matí ni a la tarda.

3. Fes-me un petó i vés-te’n corrents.

4. Vols una altra llesca de pa? ­—No, no en vull cap més.

5. Ets a casa o a la feina? —Sóc a casa. És molt d’hora, és un quart de set. M’acabo de llevar.

6. Aquesta roba fa olor de net.

7. Aquí tens el berenar, vols res més?

8. Tasta l’arròs, no sé si és bo.

9. No em vaig adonar que em sentien i em vaig ficar de peus a la galleda. Em vaig angoixar molt.

10. Hauries d’anar a dormir a dos quarts d’onze.

CATALÀ GENUÍ – 8 1. Tengo que ser muy ordenada para saber dónde están las cosas i no perderlas.

2. En aquel curso había cuatro maestras. Dos por la mañana y dos por la tarde.

3. He preparado un dossier para cada uno. ¿Hay para todo el mundo?

4. Resbalé porque no me di cuenta de que el suelo estaba mojado.

5. Son las ocho menos cuarto; quieres algo para cenar?

6. Esta cocina huele a quemado.

7. Tendréis que salir a las diez y media.

8. ¿Tienes que irte ahora, tan tarde? Dame un abrazo y vete.

9. Esta camisa me aprieta mucho.

10. Maria Antonia Oliver nació a mediados del siglo xx.

Tr aducció

1. Haig/he de ser molt ordenada /endreçada per a saber on són les coses i no perdre-les.

2. En aquell curs hi havia quatre mestres. Dues al matí i dues a la tarda.

123

Ramon Sangles i Moles

3. He preparat un dossier per a cadascun. N’hi ha per a tothom?

4. Vaig relliscar perquè no em vaig adonar que el terra estava/ era moll, mullat.

5. Són tres quarts de vuit; vols res per a sopar?

6. Aquesta cuina fa olor de cremat.

7. Haureu de sortir a dos quarts d’onze.

8. Has d’anar-te’n ara, tan tard? Fes-me una abraçada i vés-te’n.

9. Aquesta camisa em tiba molt.

10. Maria Antònia Oliver va néixer a mitjan segle xx.

CATALÀ GENUÍ – 9 1. Eulalia también estará.

2. ¡Que no me olvide! (Condis).

3. El jardín olía a jazmín.

4. Espero que no tengas que hacer comida para tantas personas.

5. Si necesitas algo ya me llamarás. Estaré en casa por la tarde.

6. No nos damos cuenta hasta que somos mayores.

7. Pilar irá al recital; ¿tú también irás?

8. Llegué a casa y no había nadie.

9. El cinturón me aprieta demasiado.

10. Mi vecina tiene un desprendimiento de retina

DIR-HO BEN DIT

CATALÀ GENUÍ – 10 1. Aún quedan canelones. Quieres más?

2. En el año cuarenta hubo muchas inundaciones en Cataluña.

3. ¿Ya te ha pasado el disgusto? Dame un abrazo y olvi­demos esta conversación.

4. ¿Dónde están tus amigas? Las he visto por la mañana en el bar.

5. Esta tienda de campaña huele a pies.

6. Tendrás que irte pronto.

7. Verdaguer nació a mediados del siglo xix.

8. Tienes que rellenar el pollo para esta Navidad. Sí, lo haré enseguida.

Tr aducció

1. Encara queden canelons. En vols més?

2. L’any quaranta hi va haver moltes inundacions a Catalunya.

3. J a t’ha passat el disgust? Fes-me una abraçada i oblidem aquesta conversa.

4. On són les teves amigues? Les he vist/vistes al matí al bar.

5. Aquesta tenda de campanya fa pudor de peus.

6. Hauràs d’anar-te’n aviat (o Te n’hauràs d’anar aviat).

7. Verdaguer va néixer a mitjan segle xix.

8. Has de farcir el pollastre per a aquest Nadal. Sí, ho faré de seguida.

Tr aducció

1. L’Eulàlia també hi serà.

2. Que no me n’oblidi! (Condis).

3. El jardí feia olor de gessamí/llessamí.

4. Espero que no hagis de fer menjar per a tantes persones.

5. Si necessites res, ja em trucaràs. Seré a casa a la tarda.

6. No ens n’adonem fins que som grans.

7. La Pilar anirà al recital; tu també hi aniràs?

8. Vaig arribar a casa i no hi havia ningú.

9. El cinturó m’estreny massa.

10. La meva veïna té un despreniment de retina.

124

Correspondències castellà-català Heus ací una llista de mots o expressions en castellà amb la corresponent versió catalana. És feta d’una manera succinta, tan sols amb la finalitat de donar pistes per a evitar castellanismes: aclarar  aclarir, esbandir (no me’n surto; no hi ha qui s’hi entengui; no aconseguia d’entendre-m’hi...)

125

Ramon Sangles i Moles

altillo ir a menos anoréxico apreciar apoyar bodega (de vino) borrador

camilla canas caradura chivato clausura contemplar cuidado culebrón curtido cutre desprecio Felicidades! gilipollas liarla manada menos mal

126

DIR-HO BEN DIT

 entresolat, sostremort  decaure, minvar, etc.  anorèctic  apreciar, benvoler, apreuar, preuar, prear  d onar suport, estintolar, sostenir, defensar, ajudar, assistir, fer costat, fer-se fort  celler  e sborrany (un escrit no definitiu on es poden fer canvis o esmenes), esborrador (que serveix per a esborrar: una goma, un drap, etc.)  llitera, baiard  cabells blancs  b arrut, galtes, barra, cara gruixut, pocavergonya, poca-solta, pocapena, desvergonyit, brètol  b ocamoll, bocafluix, bec moll, xerraire, llenguallarg, fluix de llengua, espieta, delator  clausura, cloenda  preveure  cura (subst.), acurat (adj.), alerta (interjecció)  serial  colrat, endurit, adobat  tronat, merdós, pengim-penjam  menyspreu  Per molts anys! (o Felicitacions!)  cap de suro, carallot, pallús, totxo  embolicar la troca, fer-la grossa  esbart, ramat, bandada, llopada s ort, encara sort, sort n’hi ha, encara rai

 ( els) promesos, (els) enamorats, (el) xicot i (la) xicota; (els) nuvis (sols el dia del casament o els dies pròxims a aquest) papilla  farinetes pasota  menfotista registro  escorcoll tacaño  garrepa tío  oncle vale  d’acord, entesos, va bé

novios

Atenció a la pronúncia Heus ací unes llistes de mots en la pronúncia dels quals, pel que fa a la prosòdia o accentuació, moltes vegades hom vacil·la o s’equivoca.

S ón mots aguts

beisbol, cautxú, elit, fluor, futbol, folclor (encara escrit, acadèmicament, folklore), hostil, ibers, interval, mil·ligram (i els compostos de -gram), misantrop, picnic, policrom, poliglot, radar, subtil, tiquet, xassís, zenit... També els noms propis següents: Benarés, els Carpats, Dakar, Dublín, Kuwait, Luxemburg, Manacor, Munic, Nepal, Nobel, Noemí, Pakistan, Port-Saïd, Rabat, Senaquerib, Tibet, Zuric...

S ón mots plans

acne, alvèol, ànec, atmosfera, centígrad, còctel, còmic, conclave, dentifrici, exegesi, guru, karate, leucòcit, libido, medul·la, megàlit, monòlit, omòplat, osmosi, pàmfil, plàstic, policíac, quètxup, rèptil, sabana, sinergia, telegrama, telèfon, tèrmit, termòstat, tetraplegia, tèxtil, torticoli, vertigen... També els compostos de -litre (mil·lilitre, centilitre, quilolitre...). I una sèrie de noms propis: Artemisa, Àneu, Ankara, Dídac, Efes, Espàrtac, Eufrates, Heràclit, Heròdot, Karamàzov, Kíev, Nègueb, Paràclit, Ravenna, Safira, Samaria, Saràtov, Ucraïna...

127

Ramon Sangles i Moles

S ón

mots esdrúixols

currículum, demagògia, díode, diòptria, elèctrode, màrqueting, olimpíada, període, pneumònia, rubèola, vàlua, vídeo...

També els compostos de -metre (mil·límetre, centímetre, quilòmetre...). I una sèrie de noms propis: Antàrtida, Arístides, Àrtemis, Bàssora, Bètulo, Clàudia, Hèlsinki, Ítaca, Mègara, Patrícia, Penèpole, Pèricles, Úmbria, Tàrraco, Tàrrega, Tòquio...

Desplaçaments tònics no admesos Fa temps que anem observant en els parlants de llengua catalana, tant en els estrats socials alts com en els baixos, un desplaçament tònic no admès en la pronúncia d’una sèrie de verbs: «cànvia» i «cànvien», per canvia i canvien; «contàgia» i «contàgien», per contagia i contagien; «diferència» i «diferèncien», per diferencia i diferencien; «estúdia» i «estúdien», per estudia i estudien; «evidència» i «evidèncien», per evidencia i evidencien; «inícia» i «inícien», per inicia i inicien; «negòcia» i «negòcien», per negocia i negocien; «potència» i «potèncien», per potencia i potencien; «pronúncia» i «pronúncien», per pronuncia i pronuncien; «propícia» i «propícien», per propicia i propicien; etc.

Naturalment, les formes evidència, diferència, potència i propícia són correctes si representen substantius o adjectius.

L’accentuació gràfica Més que mai, des que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet saltar pels aires la majoria d’accents diacrítics, veiem a mancar aquests utilíssims signes arreu: en rètols de botigues, en escrits d’avisos...

I ja no cal dir a Tweeter, a Facebook i a WhatsApp... Hi ha qui diu que pel context ja s’endevina el significat del mot. Doncs, molt sovint no, per més culte que hom sigui. Quanta confusió entre venen i vénen, entre son i són, entre dona i dóna, entre os i ós, entre molt i mòlt i un llarg etcètera! En l’estimball són molts els qui ja no accentuen mots que sí que s’han de continuar accentuant.

128

DIR-HO BEN DIT

Observem també una manca d’accents en moltes paraules majúscules: Àgata, Àustria, Èxode, Índia... O quan el nom s’escriu tot en lletres capitals: AMÈRICA, GRAMÀTICA, GRÈCIA, ITÀLIA, VALÈNCIA...

I, a propòsit de l’accentuació, recordem que en català són considerades paraules esdrúixoles història, província, Eulàlia, Sílvia, etc., perquè ia no fa diftong, com sí que en fa en castellà.

Sovint, doncs, per culpa de no dominar bé les regles de la diftongació, hi ha qui es descuida l’accent gràfic en tals paraules esdrúixoles. Tampoc no fa diftong el mateix nexe en paraules com Maria, Sofia, escrivia, etc., i per això, essent paraules planes, no duen accent gràfic.

Notem que el nom Eu-là-li-a té una forma alternativa molt eufònica i fàcil de pronunciar: Laia. A propòsit d’aquest nom, volem remarcar que quan la i o la u (o hi o hu) són inicials de paraula i van seguides de vocal (iaia, iode, iot, hiena, uadi, huaxteca) o bé quan van entre dues vocals (reia, creies, noia, treuen, diuen, joia, i evidentment, Laia, aleshores les tals is i us fan la funció de consonants (per això La-ia té sols dues síl·labes i no tres).

En català hi ha dues menes d’accents, gràfics o escrits: l’agut (´) i el greu (`). Les lletres i i u el duen sempre agut (cosí, camí, línia, físic, música, ningú, públic...); la a el duu sempre greu (làmina, català, ciutadà, faràs...), i la e i la o, depèn de si són tancades (faré, també, meló, bóta...) o obertes (cafè, existència, tècnica, història, mòmia...). Dit això, notem que s’accentuen els mots polisíl·labs aguts acabats en a, e, i, o, u, as, es, is, os, us, en i in (sofà, diré, violí, cançó, Besalú, diràs, interès, país, curiós, autobús, pretén, Berlín). Ara bé, no en duen si la darrera síl·laba és un diftong (ai, ei, oi, ui, au, eu, iu, ou, etc.), com espai, dinou, jersei, bocoi, avui, palau, mireu, teniu... Per això, les formes verbals agudes en eu, iu no s’accentuen.

Pel que fa als mots plans (que són aquells que tenen accent d’intensitat en la penúltima síl·laba), el duen en els casos en què si fossin aguts no en durien, és a dir, quan no acaben en aquelles terminacions esmentades.

129

Ramon Sangles i Moles

I els mots esdrúixols (els que tenen accent d’intensitat en l’antepenúltima síl·laba) s’accentuen gràficament tots.

«Ves» o «vés»?

Torneu-nos els diacrítics! Fins i tot els qui tenen una bona experiència ortoèpica, abans detectaven fàcilment, i no pas ara, si un monosíl·lab havia de ser pronunciat amb la vocal oberta o tancada (o si tal mot havia d’anar, o no, accentuat gràficament), i no parlem pas solament dels adolescents i principiants en la lectura, per als quals serà difícil de detectar el tipus de vocal si únicament es regeixen pel context. Ara, no sols ells, sinó que una gran majoria de gent té dubtes sobre l’accentuació (i la pronunciació), i en l’escriptura s’hi veu més que mai eliminació d’accents on realment n’hi hauria d’haver.

M’escriu sovint un amic, el qual manta vegada sol acabar l’escrit amb un Ves!, la qual cosa em fa rumiar. És clar, ves fa l’ofici d’interjecció, en el sentit de reclamar l’atenció, com si diguéssim: atenció!, compte!, cura!, ep!, ei!, vigila!, mira!, alerta!, vés amb compte!, fixa’t quines coses diu, no badis!, ves, que ve un cotxe!, ves, qui ho havia de dir!, etc. (No diguem mai «ull!», i encara menys «ojo», «cuidado», «al tanto», pronunciats a la catalana com algú fa.)

Ja sabem que ves (amb e oberta) o veges és la segona persona de l’imperatiu del verb veure. Però ara, amb la supressió de diacrítics, no arribem a detectar —i menys, com adés hem dit, els adolescents— com s’ha de pronunciar el mot en qüestió, per exemple, en frases com: Ves que no entri ningú. / Ves, no caiguis. / Ai mare, ves, que diuen unes coses!

I sabem també que vés (amb l’accent tancat) és la segona persona de l’imperatiu del verb anar. Exemples: Vés cap a l’entrada i vigila que no entri ningú. / Vés amb compte, que et vol pegar. / Vés-te’n a parir panteres i no m’atabalis més!

Aprofitem aquí l’avinentesa per a dir que és molt usada l’expressió Vés-te’n!, equivalent a Fuig!

130

DIR-HO BEN DIT

I vigilem!, car sentim encara gent que diu «en ves de», expressió totalment incorrecta, calc del castellà en vez de. En català hem de dir en comptes de, en compte de o en lloc de.

L’article masculí «el» i el femení «la» Vegem com s’articula l’article davant de mots en singular començats per vocal (vagin precedits o no d’una hac).

— L’article masculí s’apostrofa sempre. Exemples: l’escàner, l’estendard, l’estop, l’estrès, l’haixis, l’handbol, l’hoquei, l’huracà, l’harakiri, l’hivern, l’home, l’IVA (impost), l’orgasme, l’orient, l’ullal, l’Uruguai. També: l’scherzo, l’snack-bar, l’Spiegel, l’Sputnik, l’staff, l’statu quo...

En canvi, no l’apostrofem en: el hiat, el Iemen, el ien, el iode, el iugoslau, el iogurt, el uadi... el Hilton, el hobby, el holl, el hawaià... (però sí, i com a excepció: l’ió).

— L’article femení s’apostrofa també sempre, exceptuant els mots començats per una i o per una u àtones (precedides o no d’una hac), per la raó que hi podem fer sinalefa.

Exemples on apostrofem: l’amiga, l’homilia, l’hora, l’hidra, l’illa, l’Imma, l’ínfula, l’íntima, l’Índia, l’obediència, l’oportunitat, l’opció, l’oració, l’orientació, l’hulla, l’unça, l’ungla, l’única, l’urbs, l’urna, l’urpa, l’Úrsula...

Exemples on no apostrofem: la humanitat, la humilitat, la humitat, la hisenda, la hipòtesi, la idea, la imatge, la incultura, la informació, la iniciativa, la inteŀligència, la intimitat, la innocència, la Isabel, la ITV (Inspecció Tècnica de Vehicles), la intervenció, la Interpol, la unció, la unanimitat, la unitat, la userda, la ultracorrecció...

Tampoc no apostrofarem: la asimetria, la anormalitat, la una (hora), la hiena, la ira. El nom de les lletres tampoc no l’apostrofarem: la e, la u, la efa, la ema, la erra, la essa... I tampoc, com que es tracta de noms de lletres, no apostrofem la A-P7, la A-17...

131

Ramon Sangles i Moles

Pel que fa a apostrofar o no (i sobre com es pronuncien) les sigles, podeu consultar el llibre Compendi de normes d’estil, 4a edició, pp. 101-106, on ho anem explicant detalladament. Aquí ens limitem a dir que hem d’escriure: l’FMI (el Fons Monetari Internacional), el FNC (el Front Nacional de Catalunya), l’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques).

Sapiguem que quan llegim una sigla ho podem fer pronunciant el nom complet (dient: «... de la Fundació Politècnica de Catalunya», malgrat veure escrit «de l’FPC») o bé lletrejant (dient: «... de la efa-pe-cé»).

I un detall tipogràfic: ni les sigles ni els noms d’associacions, entitats, empreses... no s’escriuen mai en cursiva.

La essa sonora i la essa sorda Recordem-nos de sonoritzar, en general, la essa quan va entre dues vocals. El so d’aquesta essa sonora és similar al brunzir d’un mosquit. Com que hem sentit sovint que hom pronunciava amb una essa sorda (com si hi haguessin escrites dues esses) paraules que s’han de pronunciar amb una essa sonora, anotem-ne unes quantes que requereixen sonoritat: les acabades en si, com catequesi, crisi, dosi, diòcesi, hipòtesi, oasi, parèntesi,... i moltes paraules més, com medusa, obesitat, persuasió,... També els compostos de dins, fons i trans, com endinsar, enfonsar, transitar.

En canvi, a vegades cal fer la essa sorda (com la castellana), i, equivocadament, hom la fa sonora. Sapiguem que s’han de pronunciar amb essa sorda, representada per dues esses entre vocals, tots els compostos dels participis llatins gressus, missus i pressus.

Diguem, doncs: regressió, transgressió, admissió, emissor, pressió, repressió, expressió, vessar, etc.

El camp de la distribució entre essa sonora i essa sorda és molt ampli, i hi intervenen els grafemes s, ss, ç i z. Per a més informació podeu llegir el Compendi de normes d’estil, 4a edició, p. 12.

132

DIR-HO BEN DIT

La concordança Aneu observant els exemples següents i noteu-hi la concordança: — l’anarquia i la unificació ortogràfiques; — una cadira i un banc nous; — l’armari i el bufet vells; — llengua i literatura catalanes (o catalana, si hom ho veu com una expressió molt unida); — les literatures catalana i castellana; — la primera i la segona persones del singular; — una i o una u seguides d’un verb; — La mare, així com el pare, era russa.

— unes botes de pluja molt bones; — una guilla o un llop molt grossos; — una guilla o guineu molt grossa (idea d’identitat); — Li tenia un afecte, un amor apassionat.

— un llibre de contes anglès (que podria ser en català); — un llibre de contes anglesos; — un llibre de relats verídics; — un llibre de contes molt car; — Aquella colla ens faran passar una mala estona.

— La gran majoria van dir que sí.

— La major part de socis van dir que sí.

— Adjunts trobareu aquests arxius en PDF. — Aquesta és una de les causes que han dut a tal situació.

— El nacionalisme és un dels temes que més tinta han fet vessar al llarg de la història.

— tres feixos de llenya verda; — S’agafen el llibre i el paper...

— S’escriuen amb a i o els mots pagar i comptar.

— Encara s’usen la primera i la segona persones.

— És un dels novel·listes més importants.

— un altre dels punts que el català no té resolts; 133

Ramon Sangles i Moles

— una de les causes que han dut a l’actual situació; — una de les persones que ajudaven; — un dels motius pels quals ...; — Era l’únic dels qui van dir que sí, que sabia per què ho que feia.

— un grup de sons que es representa per una sola lletra; — El pare i la mare van dir que sí.

— El record del seu fracàs i el seu esforç inútil van determinar la seva actitud.

— Cap persona, cap soci, cap ... no hi poden participar.

— Li agrada la música i la poesia.

— Han dimitit el president, el secretari i el tresorer.

— Nosaltres som dels qui ho creuen.

— Jo sóc dels qui creuen que...

— Jo sóc una de les persones que hi han participat.

DIR-HO BEN DIT

posat.» I m’animà a continuar posant-ne on calgués i em felicità per la qualitat lingüística de la revista.

També «l’home que sap més llengua del món» (així ho digué Joan Solà en el Paranimf de la Universitat de Barcelona en una conferència en què jo era present, amb clara referència a Josep Ruaix) té escrites moltes pàgines on raona sàviament en quines paraules cal mantenir el guionet. I semblantment Jordi Badia, Gabriel Bibiloni, Josep M. Virgili i un llarg etcètera d’entesos en llengua han posat el crit al cel per la supressió de molts guionets i de molts accents diacrítics, necessaris, o almenys molt útils, a l’hora de llegir un text.

Pel que fa al tema dels guionets en els mots compostos, remetem al manual Estudis de llengua, de Josep Ruaix, Barcelona 2016, on, a les 461-481, trobareu un treball exhaustiu sobre aquest problema.

Sobre el guionet

Observacions diverses

Una persona docta, interessada en llengua, ens preguntà per què a VilaWeb escrivien guionet en paraules on ella tenia entès que no n’hi anava, i per què mantenien l’accent diacrític en mots on l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) l’ha fet desaparèixer.

Doncs, simplement perquè VilaWeb és el millor diari digital i perquè en aquests dos temes (guionet i diacrítics) el IEC ha actuat, segons molts entesos, desencertadament (amb l’afany, en principi benintencionat, això sí, de voler simplificar coses..., però coses que de fet no són simples sinó complexes).

Vull fer constar que quan un servidor dirigia la revista Llengua Nacional, un dia el Dr. Antoni M. Badia i Margarit em va cridar al seu despatx del IEC (on presidia la Secció Filològica). Ens havia fet un article per a ser publicat en aquella revista, i hi havíem fet algunes correccions, com, per exemple, posar guionet en paraules on ell no n’hi havia posat. Hi vaig anar tot temorós pensant que no acceptaria tals canvis. Doncs no; el doctor Badia em digué: «Us dono les gràcies perquè heu escrit guionets on jo no n’hi havia

A propòsit del gramàtic J. Ruaix, anotem ara una sèrie d’observacions basades en obres seves, observacions que ací resumim.

— Cal o caldria admetre (en alguns casos ja s’ha fet) les locucions o mots per part de, a finals de, a principis de, a mitjans de (en determinats casos); de boca terrosa (al costat de bocaterrosa); tenis (en lloc de tennis i derivats). També, sense dièresi, laical, laicat, tiroidal i tiroiditis (en part, l’autoritat acadèmica recentment ja ho ha admès); com també traidor i derivats (al costat de traïdor i derivats), veinat (al costat de veïnat), apaisat (al costat de apaïsat) i sauquer (al costat de saüquer), ja que es pronuncien o es poden pronunciar, legítimament, amb diftong.

— Ara, normativament ja grafiem endoesquelet, exoesquelet i neuroesquelet.

— Són pleonasmes incorrectes els fets amb: 1) Pronoms relatius més pronom feble equivalent (exemples; primerament amb la forma incorrecta i després amb la correcta): una lliçó que ja «la» sé de memòria  Una lliçó que ja sé

134

135

Ramon Sangles i Moles

de memòria. / el principi del qual en provenen tots els mals  El principi del qual provenen tots els mals. / la casa on hi viuen els teus pares  La casa on viuen els teus pares.

2) Pronom feble més possessiu equivalent (exemples; primerament amb la forma incorrecta i després amb la correcta): El castell era tancat, el guarda me n’obrí les «seves» portes  El castell era tancat, el guarda me n’obrí les portes. / No havia visitat mai aquell país ni en coneixia el «seu» nom  No havia visitat mai aquell país ni en coneixia el nom.

3) El datiu anticipat, procedent d’un pleonasme castellà i que nosaltres, llevat de casos justificats, no hauríem d’imitar (exemples; primerament amb la forma incorrecta i després amb la correcta): L’experiència «li» ha ensenyat a l’home...  L’experiència ha ensenyat a l’home... / «Li» vaig dir a la Marta que...  Vaig dir a la Marta que... / «Li» ho direm al teu germà» (o pitjor: «Li» direm al teu germà.)  Ho direm al teu germà. / Llavors en Francesc «els» digué als qui l’escoltaven...  Llavors en Francesc digué als qui l’escoltaven...

E ncar a altres observacions:

— El verb aprofitar, quan significa ‘emprar útilment, utilitzar’, és transitiu; per tant, si no duu un complement directe concret ha de dur el pronom feble ho. Ex.: L’articulista tracta de tal cosa i ho aprofita per a rebatre algunes idees...

— En les oracions adversatives hem d’evitar l’híbrid «tot i així» (admès, erròniament, per alguns repertoris) i fer servir els mots o locucions: amb tot, així i tot, tot i això, tanmateix.

— No hem de fer mai l’elisió de la preposició a en expressions com «d’aquí mig any». Cal escriure: d’aquí a mig any.

— Cal admetre (si més no com a variants secundàries) les formes no velaritzades —que vol dir que no tenen c o gu, com en totes les formes de present i imperfecte de subjuntiu (a excepció dels dos imperfets de cabre i saber, que fan cabés, cabessis... i sabés, sabessis...)— de la 1a persona plural de l’imperatiu d’alguns verbs, com entenem-nos i seiem.

136

DIR-HO BEN DIT

— Caldria tornar a la grafia fabriana del mot anex i derivats (en lloc de la grafia ultracorrecta annex i derivats). També defensem que s’escrigui amb una sola ena escàner i tenis.

— Ja seria hora d’escriure en forma catalanitzada, com fem ací, els mots de procedència estrangera pitza (i pitzeria, pitzer), folclor (folclòric, folclorista, folcloritzar), viquing -ga, Kènia, kenià -ana.

— També hauríem d’escriure bòvila, i no pas bòbila.

— Desaconsellem de fer servir la combinació recent i cacofònica «no només», junta o formant oracions distributives. Ho trobareu ben explicat en Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui / 1, de J. Ruaix, pp. 88-94. Heus ací divers maneres de substituir-la: no solament... sinó... / no sols... sinó... / no tan sols... sinó... / ell sol o ella sola, únicament / ... i prou / etc. Exs.: «No només» els ho donà, sinó que...  No solament els ho donà, sinó que... / «No només» ells, sinó...  No sols ells, sinó... / «No només» ho va fer ell  No ho va fer ell sol.

Fem servir el tractament de «vós» La ràdio i la televisió nostres, malauradament, han esborrat totalment del camp lingüístic el tractament de vós, essent aquest el més genuí dels tres que tenim; i ho és per tradició, riquesa i claredat. Procurem, doncs, conservar-lo.

En català tenim aquests tres tractaments: el tu, el vós i el vostè.

— El tractament tu indica intimitat i franquesa absoluta; té un ús ben arrelat a casa nostra i és el que els joves empren més entre ells.

— El tractament vós reflecteix distinció, amistat i respecte cordial en les relacions socials. És el tractament que s’hauria de fer servir en tots els mitjans de comunicació, per respecte als oients i per no induir-los a confusió. També l’hauríem de fer servir en el tracte amb gent més gran i digna de respecte. Un servidor mateix l’havia fet servir sempre amb els pares i padrins.

No cal dir que tota mena d’escrits que una institució adreça a ajuntaments, associacions, entitats, gremis, etc., haurien de ser 137

Ramon Sangles i Moles

DIR-HO BEN DIT

redactats amb el tractament de vós/vosaltres, i mai amb vostè/ vostès.

— El tractament vostè denota fredor i distanciament, i és d’origen forà i relativament recent a la nostra terra. S’ha desenvolupat així: del castellà vues(tr)a merced a vuested i usted, adaptat al català en vostè. A mi el vostè m’ha ferit sempre les orelles. Em destarota quan, per exemple, a TV3 diuen: «Després veuran...» Qui?, ells? «Els mostrarem...» A qui? «Gràcies per les seves paraules!»

Quines?, les d’aquells? Ara bé, cal reconèixer que sovint ens serveix de tractament cortès, com podem veure en aquesta frase d’un bon escriptor: –Tu, Marianna, i vostè, mossèn Llorenç, procurin portar a bon camí l’ovella esgarriada (Josep Pous i Pagès, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, MOLC, p. 98).

Això sí: és important que, tant si fem servir un tractament com un altre, en tot l’escrit mantinguem la forma triada. De fet, moltes vegades aquesta norma bàsica no s’observa, i així l’escrit esdevé incoherent.

Tots plegats, doncs, hauríem de fer un esforç per dir sempre xampany i no cava. Ben segur que els setciències ens sortiran amb l’estirabot: «El xampany és el cava francès.» Podem respondre: «Per a mi el cava català també és xampany.» En tots els països de llengua eslava en diuen xampany; per exemple, els 285 milions de parlants de rus no fan servir altra paraula que xampany (escrita Шампáнское i pronunciada [xampanskaei]). Una altra cosa és que aquí, en les ampolles, per interessos comercials (per una guerra comercial!), hom es viés constret a escriure-hi cava.

Escau de dir que l’Associació Llengua Nacional va celebrar els vint-i-cinc anys d’existència amb xampany, i els presents van brindar. Ningú no va dir —ni tan sols una vegada!— cava. A més, a l’hora del brindis, el senyor Albert Jané va recitar aquest poema fet per ell: Els xampanyers de Xampanya / són una gent molt estranya. / Del xampany que hem fet aquí, / que és tan bo o millor que el llur, / adduint un fur absurd, / ens priven de dir-ne així.

«Xampany» contra «cava»

Per Sant Joan: xampany!

Fa anys que hi insistim, i ens traiem el barret davant els catalans que, anant contra vent i marea, fan servir la paraula xampany, una paraula tan genuïna, tan eufònica, tan nostra de sempre. A casa meva, i entre tots els vilatans, en vam dir sempre xampany.

Per què, doncs, ens deixem prendre aquesta paraula? Que a la Xampanya francesa hi produeixin aquell vi escumós no vol pas dir que tots els xampanys hagin de ser d’aquella regió, com el vi negre de la Rioja no és pas un Priorat, per bé que tots dos siguin «vi negre». A tot Amèrica, al Rosselló i quasi a tot el món en diuen xampany (amb les adaptacions pròpies de cada llengua).

No cal dir-ho, la paraula és avalada per l’Institut d’Estudis Catalans; i també, entre altres, el docte Gabriel Bibiloni, un dels grans lingüistes en l’àmbit català, en fa una defensa a peu i a cavall, com es pot veure en l’article que li’n publicà la revista Llengua Nacional, núm. 70, p. 29.

No hi fa res que aquells pagesos o, més exactament, monjos de la Xampanya (en francès, Champagne) inventessin un vi escumós.

També els catalans hem inventat moltes coses, i qui diu catalans diu països, pobles, regions de la terra (els frankfurts [de Frankfurt], la colònia [de Colònia], els préssecs Prunus persica [de Pèrsia], els xiprers [de Xipre], les americanes [d’Amèrica], etc.).

Tot seguit arreu del planeta (amb els naturals matisos lingüístics), d’aquell vi escumós en digueren xampany, dues síl·labes ben expressives, com fetes a mida per a celebrar festes i, concretament, donar força a les traques i coets de Sant Joan. Un mot ben adient per a significar allò que en la nostra llengua ha de ser representat: una explosió de vida.

Xampanyades per aquí i per allà, fer un xampanyet amb els amics, anar a la xampanyeria per si el comprem brut o semidolç, felicitar els bons xampanyers de les caves de Sant Sadurní i de

138

139

Ramon Sangles i Moles

passada visitar la munió de xampanyeries esteses per tot el Penedès, on la xampanyització és molt estesa i on hi ha diverses xampanyeries (llocs on sobretot venen xampany). I, de tant en tant, fem una bona xampanyada (en una calçotada, en una costellada, en una arrossada, en un sobretaula d’amics).

Ai la guerra comercial! Que a les ampolles de xampany hi hagi escrit el ridícul (per imperatiu legal) nom cava no ha pas de fer desistir a cap venedor ni a cap consumidor de dir-ne sense vergonya i amb el cap ben alt xampany. Un servidor mateix no ha pronunciat mai el mot cava, i sempre he comprat i begut xampany elaborat aquí. Fem servir, doncs, sempre i sense manies el mot xampany!

Ai la tovor i covardia que caracteritzen tants i tants catalans així que un bruixot, encara que sigui amb pretextos legals, treu el nas per un forat! Tot seguit, els catalans, com un ramat sense prou identitat, van renunciar —pel maleït esnobisme!— a un mot esdevingut ben nostre, inconfusible, per a ficar-se’n a la boca un del tot esbravat, eixorc, espuri, que no és ni carn ni peix, que no té ni suc ni bruc, i amb uns pèssims derivats. Oi que, en un idèntic cas, quan anem al bar no demanem pas un cigaló de brandi sinó de conyac (que tingué origen al poble de Cognac, França)?

La datació El professor universitari Joan Solà, que ja no és entre nosaltres, en el diari El Punt Avui del dia 23 de novembre del 2006 escriví: «No és cap norma que s’hagi de dir o escriure “15 d’agost de 2006”, i per això uns llibres d’estil ho recullen així (millor dit: ho arrosseguen així d’algun altre indret i s’estalvien de comprometre’s) i uns altres ho preceptuen exactament al revés, “15 d’agost del 2006”, que és com hauria de ser, malgrat totes les rutines acumulades.»

També el gramàtic Josep Ruaix féu de bona hora una raonada defensa d’aquest del, en lloc del de. Ho podeu trobar en el llibre Compendi de normes d’estil, pp. 114-115.

140

DIR-HO BEN DIT

Resta, doncs, clar que, seguint bons mestres i seguint el sentit lingüístic popular, hauríem d’escriure, a partir de l’any 2000, del tal any i no de tal any.

La datació s’ha d’escriure sempre separada del text, i amb aquest ordre: població, dia, mes i any. Exemple: Torelló, 27 d’octubre del 2021.

A propòsit, tinguem en compte que després de la població hi va una coma. El dia i l’any s’escriuen en xifres: l’any sense punt en els milers (perquè és un nombre ordinal). Els mesos s’escriuen sempre amb lletres, i la inicial va amb lletra minúscula. No es posa mai cap punt al final de la datació.

I un detall d’abast internacional: una convenció normativa ISO per a la classificació-ordenació de material (que no es fa servir dins de textos) és: 2021-07-16, 2021-12-25.

Els dies i els mesos Segons el consens dels nostres bons lingüistes, tant els dies de la setmana com els mesos, si no encapçalen una frase, s’escriuen sempre amb minúscula, vagin abreujats o no.

Sempre que vulguem abreujar els noms dels dies de la setmana, cosa que sovint hem de fer quan confeccionem taules, calendaris o estadístiques (a dins d’un text no s’han d’abreujar mai), sapiguem que hem d’agafar la primera lletra del nom del dia (que és sempre d), amb minúscula, seguida de la consonant distintiva del dia. Vegem-ho: dilluns = ll, dígraf que reduirem a l; dimarts = t; dimecres = c; dijous = j; divendres = v; dissabte = s, i diumenge = g. En principi, aquestes lletres distintives haurien d’anar seguides de punt, però hi ha una forta tendència a no posar-n’hi, amb la qual cosa aquestes grafies passen al camp dels símbols (que van sense punt). Els símbols recomanats, doncs, són aquests: dl

dt

dc

dj

dv

ds

dg

Els noms dels mesos de l’any, poques vegades és necessari abreujar-los; però si alguna vegada ho hem de fer, sapiguem que març, 141

Ramon Sangles i Moles

maig i juny (perquè sols consten de quatre lletres) no s’abreugen. L’abreviació dels altres mesos acaba sempre amb consonant seguida de punt (si la síl·laba on fem l’abreujament té dues consonants inicials seguides, hem d’escriure-les totes dues). Procedim, doncs, així: gen. febr. març abr. maig juny jul. ag. set. oct. nov. des.

Però, si a l’hora d’escriure els mesos disposéssim de molt poc espai, podríem reduir l’abreviació a dues lletres i sense punt, de manera que aquesta passaria a la categoria de símbol, així: gn fb mç ab mg jn jl ag st oc nv ds Com a símbol, també es podrien escriure amb la inicial amb majúscula, així: G F Mç Ab Mg Jy Jl Ag S O N D

Precisions sobre abreujament, abreviatura i abreviació Heus ací unes precisions útils: — El substantiu abreujament, del verb abreujar (el verb «abreviar» no existeix), indica l’acció d’abreujar, és a dir, de fer més breu alguna cosa en la seva durada o bé en la seva extensió, i també l’escurçament que pugui sofrir un mot (per exemple, cine i cinema són l’abreujament de cinematògraf; micro, de micròfon; Cesc, de Francesc).

— El substantiu abreviatura és la representació d’un mot per solament una o alguna de les seves lletres (abreujat per suspensió o per contracció). Es refereix solament a mots escrits. Exemples: Ll. (Lluís), Cl. (Clàudia), Cr. (Cristina), Gl. (Glòria), J.-C. Martí (Joan-Carles Martí), a.c.s. (al cel sia), bibl. (biblioteca), pl. (plaça), tel. (telèfon), Sr./Srs. (senyor/senyors), ex./exs. (exemple/exemples), gna./gnes. (germana/germanes), c/e (correu elec142

DIR-HO BEN DIT

trònic), f/n (a favor nostre), aC (abans de Crist), dC (després de Crist), etc.

— El substantiu abreviació és enregistrat en els diccionaris, tant com a sinònim de abreujament com de abreviatura, amb una accepció especial que diu ‘supressió de lletres en un mot per a abreujar-lo, o de mots en una frase per a abreujar-la’, que també participa d’abreujament i d’abreviatura.

Remarcarem que l’abreujament etc., cal no fer-lo seguir de tres punts, car etc. i tres punts (...) alhora són incompatibles. Ex.: He comprat pomes, albergínies, figues, carabassots, etc. (no: «He comprat pomes, albergínies, figues, carabassots, etc...»).

El mot etcètera significa ‘i més coses’. Els tres punts, en canvi, fan inacabada la frase. Ex.: Si jo no fos una persona educada, et diria que ets un tros de...

Els panellets Per Tots Sants és costum de menjar castanyes, moniatos i panellets. Pel que fa a la paraula panellets, hi ha molta gent que no l’escriu bé, i tan fàcil que seria si es tingués en compte que panellet és un derivat de pa amb l’infix -ell-.

Tota una altra cosa són els penellons. El diccionari Alcover-Moll ens diu que penelló prové del llatí pernione. Els penellons consisteixen en una inflor de la pell, principalment a les mans, als peus i a les orelles, causada pel fred. És una ardència de picor i a vegades d’ulceració. Els qui, a pagès, hem anat a arrencar naps i raves sota la neu glaçada, sabem molt bé què son els penellons.

Bon Nadal!

Sobre el vocabulari entorn de les festes nadalenques, notem que s’ha de dir: Ja s’acosta Nadal (sense l’article determinat el), Bon Nadal!, bon Nadal! (en singular, car hi ha solament un Nadal a l’any; no molts). De cap manera no hem de fer com els castellans, que diuen: ¡Felices Navidades! Ells, per la raó que 143

Ramon Sangles i Moles

sigui, tendeixen a vegades a pluralitzar allò que pròpiament és singular (paraguas, en català paraigua; parabrisas, en català parabrisa; gratacielos, en català gratacel, etc., perquè solament parem aigua, solament hi ha la brisa, solament hi ha un cel). I encara: llevaneu, paravent, parafang, etc. (on el castellà ho pluralitza).

Sí, però, que en català pluralitzem para-xocs, parallamps (perquè n’hi pot haver més d’un) i llevataps (i no pas «sacatapos», com encara algú diu).

Sapiguem que la nit anterior a Nadal no és la «Nit bona» (traducció servil del cast. Nochebuena), sinó la Nit de Nadal. Tampoc no hem de dir la «Nit vella», sinó la Nit de Cap d’Any o bé la Nit d’Any Nou. L’endemà de Nadal és Sant Esteve. En pronunciar-ho, hem de fer-hi sentir la t de Sant, i pronunciar [sànTestéve], no [«sànestéve»]. Igualment passa amb Sant Adrià, Sant Andreu, sant Antoni, Sant Hilari, Sant Hipòlit, etc. (topònims, diades o simples denominacions de personatges canonitzats).

I vindrà la festa de Reis. Diguem normalment els Reis d’Orient (o de l’Orient), reservant com a sinònim secundari els Reis Mags.

Aquests personatges són Melcior, Gaspar i Baltasar (que hem de pronunciar, si no som valencians, sense la erra final, tal com fem en els mots millor, parlar, senyor, etc.). En algunes comarques, i com a dialectalisme, dels reis en diuen els Reixos.

Un prec al petit comerç Sorprèn de constatar que en moltes botigues (parades, mercat, restaurants, bars...), i també en venedors de supermercats i en funcionaris públics, el client hi és atès quasi sempre en castellà si qui l’atén detecta vés a saber què. Fins i tot he vist clients (d’aquests tinguts per «estranys») adreçant-se d’entrada en català en alguns llocs dels esmentats, però de cop rebre resposta i ser servits en castellà.

Els catalans, no solament no tenim prou condícia a parlar bé la nostra llengua, sinó que tenim també la malaltissa rutina de can144

DIR-HO BEN DIT

viar al castellà. Això és matar a pessics la nostra llengua! És clar, tants anys de submissió a un estat centralista i fent massa consum en castellà (lectura, entreteniment, televisió, etc.), tot això ha anat corcant molts cervells. I, no cal dir-ho, dia sí i dia també un servidor ha d’anar avisant: PARLEU SEMPRE EN CATALÀ! Un avís no sempre ben rebut i generalment ple d’excuses de mal pagador. N’enumero algunes: «Ho fem per educació», «Tenim manat de rebre els clients en la seva llengua» (cosa que no eximeix de responsabilitat!), «Nosaltres som bilingües», «Tant és una llengua com una altra», «La qüestió és d’entendre’ns», «Som ciutadans del món», «Així practiquem el castellà», «Això ho tenim perdut», «Tenim aquest costum i no hi fa res», «No es pot ser tan català», «Això és excloure i ser racista», «Som aquí per treballar i no per discutir de llengua».

Aquesta pràctica, primer de tot, equival a marginar el nouvingut, com dient-li: «Tu no ets dels nostres», «Tu ets un ignorant». A més, és infidelitat a la llengua, afeblir-la, contribuir a la seva desaparició. Tenim una llengua mil·lenària però alhora moderna i apta per a tots els usos, una llengua rica en tots els gèneres literaris. Tenim, però, des de fa una temporada, una llengua en perill d’extinció. Si els parlants se situen per dessota del 30%, els experts diuen que la recuperació és ja quasi impossible. Ara som entre el 33-35%, i a Barcelona el jovent la parla sols el 17% (si anem a l’Hospitalet o al Prat de Llobregat ens esgarrifarem).

Serà per culpa i descurança dels seus parlants i perquè haurem estat incapaços d’encomanar-la als nouvinguts i de fer-los-la atractiva, si se’n va en orris. Pensem que la pèrdua d’una llengua és lenta i irreversible a partir del punt esmentat i del qual som ja molt a prop. Siguem ferms en la llengua! Si desgraciadament la perdéssim, seria un fort dolor per als nostres descendents, i no ens ho perdonarien.

La imparable castellanització Posem fi a aquest llibre fent un crit d’atenció sobre el procés de castellanització que sofreix la llengua catalana, el qual, ara com 145

Ramon Sangles i Moles

ara, mentre no tinguem les eines pròpies d’un Estat, sembla imparable. Fins i tot els anglicismes ens són imposats a través de la llengua veïna. Per exemple, un dels mots que ens ha aparegut com per art de màgia és «event». Aquest mot anglès, que en català sempre hem traduït com a esdeveniment, s’ha introduït en la llengua castellana a través del mot evento i ens ha creat la necessitat d’inventar-nos una nova paraula inexistent en català, ja que ens fan creure que esdeveniment no té un significat equivalent al del mot castellà o anglès.

Si temps enrere se’ns havien colat «aconteixement», que amb molt d’esforç ha estat bandejat del català fins al punt que ja no és reivindicat per ningú com a genuí, ara tornen a l’atac amb un altre mot invasor, que també ens disfressen de català amb la forma «event». I ara resulta que, de cop, tot són «events», com si fos un invent recent i, ves, com si fins ara no n’haguessin existit. De cop i volta, aquest mot s’ha posat de moda, i des de fa un o dos anys tothom organitza «events». Per què ningú no es pregunta com en dèiem abans? Per què hem de canviar la manera com sempre s’ha dit?: ESDEVENIMENT! Molta atenció, doncs, en la bona manera de parlar: no ens castellanitzem ni anglicitzem!

146