Ramon Sangles i Moles
«Almenys» i «al menys» Heus ací unes quantes observacions sobre les formes del títol. — De l’adverbi almenys (corresponent al castellà al menos) sovint en fem un ús abusiu. En comptes d’anar-lo repetint tant, podem alternar-ho dient: ben bé, si més no, si res més no, si altra cosa no, tirant curt, pel cap baix, com a mínim, en tot cas, almanco. Exemples: N’ha caçat ben bé mitja dotzena. / D’allò fa ben bé dos mesos. / Digueu-me si més no qui us ho ha dit. / Si altra cosa no, és un home molt conscient de la seva responsabilitat. / Tirant curt, vindran dues-centes persones. Eren pel cap baix quinze de colla. / Cal plantar com a mínim un centenar de pins. / Ja ho deu saber, però, en tot cas, aviseu-lo. Com a locucions oposades (amb el significat de ‘no pas més que’) tenim: pel cap alt, a tot estirar, com a màxim. — Poc usada, disposem de la locució al menys (en oposició a al més), formada per la contracció de la preposició a amb l’article el i l’adverbi menys, utilitzada en frases com les següents: Demana-ho al menys enfeinat (és a dir, al qui té menys feina). / Dóna-ho al menys mentider. / Hi ha qui ofereix una responsabilitat al menys apte. Allò que no hem de dir mai és el castellanisme «al menus».
No diguem «casc antic» El significat bàsic de casc és ‘peça que cobreix i defensa el cap’. Per metonímia, de casc en deriven casc d’un capell = copa (per la forma i funció); casc d’un cavall = peülla (per la duresa de la part exterior); el casc d’un refresc = recipient (per soliditat del continent). Però, per la influència de la llengua castellana, el nostre casc ha pres algunes accepcions que no haurien de ser admeses en català, ja que el nostre significat de casc difícilment pot fer referència al ‘cos principal d’una cosa sense accessoris’. Per tant, direm: el buc d’una nau (en castellà, el casco de una nave), el buc o la carcassa d’una casa, és a dir, el conjunt de parets que limiten l’espai 34
DIR-HO BEN DIT
que ocupa una casa (en castellà, el casco de una casa). I sobretot fem atenció a dir: nucli urbà, nucli antic, barri antic, centre històric, centre de la vila, ciutat vella (o part vella), denominacions que en castellà fan casco urbano o casco antiguo. Proposem-nos, doncs, d’evitar la denominació «casc antic» sempre que sigui possible, tenint, com veiem, tantes expressions genuïnament catalanes per a prescindir-ne.
Adjectiu o participi? Si tenim un adjectiu adient, no hi ha cap necessitat de fer servir un participi. Per tant, donem normalment prevalença a l’adjectiu si podem triar entre adjectiu i participi passat. Exemples: — ocell de bec corb (millor que corbat); — un home deforme (millor que deformat); — El terra encara era moll (millor que mullat).
El participi passat En l’ús del participi passat no tenim problemes quan aquest va darrere l’auxiliar haver per a formar un temps compost. Però si el complement directe va davant el verb, la tradició aconsella que el participi passat concordi amb el complement directe (o sintagma equivalent) si aquest és representat per un pronom feble de tercera persona o per en (i variants); matisant-ho més, si es tracta d’un nom femení o bé si, quan és masculí plural, el participi es troba al final d’un període. Exemples: La sopa, ja me l’he escalfada. / —Han deixat la porta oberta? —Sí, la hi han deixada. / Les mercaderies, ja les han dutes al magatzem. / De cireres n’hem vistes moltes, però no n’hem pogudes menjar. / Aquells dibuixos, vosaltres encara no els havíeu vistos. La casuística d’aquest tema és complexa i difícil. Per això remetem, per a qui vulgui aprofundir-hi, al manual Català complet / 2, de J. Ruaix, pp. 187-191. 35
