Ramon Sangles i Moles
ran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren (Mt 7,7-9). El substantiu demanda fa referència a allò que volem obtenir. Així: Adrecem una demanda al ministre per tal que ens concedeixi una rebaixa d’impostos. / Vaig anar a l’advocat per a una demanda de divorci. / La llei de l’oferta i la demanda. — El verb respondre és un sinònim de contestar, però respondre és més específic, ja que és adreçar la paraula a una pregunta, a una acusació, a una crida o a una trucada. Exs.: M’ho ha preguntat a mi, i no he sabut respondre-li bé sobre allò que em demanava. / Fa estona que el crido i no respon. / Ara, germans, respondreu: Amén. També significa donar garantia d’alguna cosa, com: Ell ho farà bé: en responc jo. — El verb contestar, a part dels significats de respondre, en té de més amplis, com refusar d’admetre, rebutjar enèrgicament (una autoritat, una ideologia, etc.), especialment fent patent el desacord mitjançant una acció de protesta. Exs.: El nou rector fou contestat pels estudiants més radicals. / No em contestis d’aquesta manera, perquè et donaré una bufetada! D’aquest verb es deriven els substantius contestació i contesta, com: El discurs del president fou objecte d’una insistent contestació. / Quan et mano una cosa no em vinguis amb aquestes contestes, eh!
«Anar» i «anar-se’n» Per a expressar la idea de traslladar-nos al lloc on no és la persona a qui parlem, tenim principalment el verb anar, que podem usar tot sol o bé amb un reforç pronominal, és a dir, anar-se’n. Podem dir, doncs: Voldria anar a París. / Aquest estiu anirem a la Cerdanya. / Se’n va anar a Amèrica. / Em sembla que se n’han anat a l’estranger. La forma anar-se’n inclou la idea d’abandonar el lloc on un s’estava; però, en la pràctica, en aquest cas anar i anar-se’n són intercanviables. Ara bé, si es tracta solament d’expressar la idea d’abandonar un lloc determinat, cal recórrer a anar-se’n: Jo me n’aniré a les nou. / No te’n vagis tan aviat. / Tots se’n van anar cor56
DIR-HO BEN DIT
rents, posseïts per la por. / Se’n va anar i no va tornar. / Ens avorríem i ens en vam anar. / Deia que se’n volia anar i no se n’anava mai. En canvi, és del tot incorrecte l’ús del verb anar amb aquest valor només amb el pronom es, sense el pronom en, és a dir, «anar-se». Frases com «Em vaig anar» a les vuit.» / Sempre «s’anava» molt aviat o «Es volien anar» a Rússia no són admissibles. Cal dir: Me’n vaig anar a les vuit. / Sempre se n’anava molt aviat o Se’n volien anar a Rússia (o Volien anar a Rússia). Aprofitem l’avinentesa per a indicar que, en general, val més no substituir anar o anar-se’n per marxar, ja que marxar vol dir principalment ‘caminar amb un cert pas, en un cert ordre’. Exemples: Els soldats novells encara no marxen bé. / Marxar a pas de càrrega. També vol dir funcionar: Tinc un cotxe que marxa molt bé. / El rellotge està parat: no marxa. / Com marxen els afers? Com a sinònims populars de anar-se’n, podem fer servir pirar o tocar el dos: Pirem, noi, que aquesta discussió acabarà malament. / Toca el dos, que el tres ja és fora. Per a anar a dormir podem fer servir la locució verbal anar a tancar els ànecs.
«Compondre» i «composar» El fet que el verb castellà poner correspongui generalment al verb català posar fa que molts, erròniament, en lloc de dir compondre diguin «composar». Expliquem-ho una mica. — El verb compondre vol dir bàsicament formar un conjunt, reunint o combinant elements o ingredients diversos. Podem dir, per exemple: El farmacèutic va compondre una medecina amb unes quantes substàncies. / Tots els qui componien el jurat eren amics seus / L’esquelet es compon d’ossos molt diversos. El verb compondre té altres sentits no tan generals, referits a la producció o composició d’obres artístiques, literàries o musicals. Per tant, direm sempre amb el verb compondre i no amb «composar»: Enric Morera va compondre moltes obres que avui tenim massa oblidades. / El nostre amic i soci Joan compon 57
