Ramon Sangles i Moles
DIR-HO BEN DIT
allò que volen dir, tant el verb com la locució, és resistir, oposar-se, plantar cara. Anem, doncs, directes a la locució plantar cara, que a parer nostre és més genuïna, i diguem, per exemple: Els treballadors van plantar cara a la policia. / Caldrà plantar cara a les dificultats. / Hem de saber plantar cara a l’adversitat. Sí que és bona la locució prepositiva enfront de, equivalent a davant de. Exemple: Ha deixat el cotxe enfront de casa (davant de casa).
tenen sepulcre propi: Van enterrar els cadàvers en una fossa. També en toponímia tenim el pic de la Fossa del Gegant, que és una muntanya entre el municipi de Queralbs (Ripollès) i Fontpedrosa (Conflent). Fou deplorable escoltar un dia per ràdio una consellera de la Generalitat de Catalunya que, parlant de les fosses de la guerra civil, anava dient «les foses» en comptes de les fosses. Quin disbarat!
«El cert és que»
No empobrim la llengua!
L’expressió el cert és que (en cast. lo cierto es que), considerada un castellanisme per alguns tractadistes, segons Josep Ruaix és ben genuïna (cf. Nou diccionari auxiliar, p. 76). Ara bé, com a alternatives tenim: per cert, el cas és que, el fet és que, la veritat és que, la qüestió és que, sabem del cert que. Exemples: El cert és que no hi havia pensat. / El cas és que tu em vas enganyar. / La veritat és que no m’ho vols dir.
Sovint, potser per esnobisme o bé per influència d’uns mitjans de comunicació poc exigents en l’ús de la nostra llengua, deixem de fer servir termes tradicionals i genuïns, amb el perill d’anarlos perdent. Així, per exemple, resulta que en comptes de dir començar una feina ara diuen que la inicien (o que aquesta s’inicialitza), i no l’acaben o enllesteixen sinó que la finalitzen o ultimen. Tampoc ningú no es culpa de res; tothom es culpabilitza (verb no acceptat pel diccionari normatiu, si bé aquest accepta el subst. culpabilització, teòricament derivat d’aquell verb). Les confusions no s’aclareixen: es clarifiquen, i ja no enraonem: tan sols parlem. Les persones no s’enganyen: s’autoenganyen, i les dificultats no obstaculitzen o entrebanquen la consecució d’una fita o d’un objectiu, sinó que l’entorpeixen. D’una altra banda, ja no fem malbé o malmetem les coses: les destrossem. Tampoc no hi ha desacord o falta d’entesa: hi ha asintonia (paraula no acceptada pel DIEC), i el relat —fins fa poc, el discurs— ha substituït el pensament, l’opinió o el punt de vista. Tampoc avui no ens acostem enlloc: ens hi apropem; i ningú no travessa un carrer: el creua. Els cartells no s’enganxen a les parets: s’hi fixen. Un menjar no es paeix: es digereix, i un queixal no se’ns corca: se’ns hi fa una càries. Poques coses són de franc: si de cas, ens surten gratis. Els destorbs no fan nosa: molesten, i
La «fosa» i la «fossa» Acostumats a distingir (i pronunciar bé) els sons de la essa sorda, de la essa sonora, de la ce, de la ce trencada i de la zeta, ens fa molt mal d’orelles quan sentim gent que no ho fa. Ací ens limitem a remarcar la distinció entre els mots fosa i fossa, car pronunciats d’una manera (amb essa sonora) o d’una altra (amb essa sorda) tenen uns significats totalment diferents. — Una fosa (amb o tancada i essa sonora) és l’acció del verb fondre (o fondre’s), que consisteix en el canvi d’estat d’un sòlid a l’estat líquid: la fosa del ferro; la fosa d’una estàtua, d’un canó; la fosa de la neu. Comparem-ho amb el participi del verb esmentat: S’ha fos la bombeta. / No el trobo enlloc: s’ha fos. — Una fossa, amb la o generalment tancada (però oberta en alg uns els parlars) i essa sorda, indica sobretot un clot a terra on se sepulten col·lectivament els cadàvers que per diverses raons no 100
101
