HISTÒRIES DELS TEMPS
Sara Vázquez Fallera de l’A.C. Falla Taüt
Això era i no era, un clec-clec, un tic-tac, lent i sinuós que s’escampava per tota la cuina. Per tots els racons: des de la paret, on hi havia una meravellosa finestra que deixava entrar el sol llevantí de bon matí, fins la porta que deixava entreveure un corredor d’ombres eternes. Ja sabeu, hi ha cases on sempre es tanquen algunes portes perquè “no s’escape el fred”. En eixe tic-tac, que era més bé un clec-clec, vivia jo, o més bé, era jo. Era jo perquè el temps era meu i naixia de mi. O, al menys, aquell temps d’aquella casa. En aquella casa sempre hi havia una bona quantitat de xiquets, però, tots havien anat creixent i fent i desfent les seues vides i des de feia temps, l’única que em mirava recelosa era Aitana. Aitana tenia uns quants anys, no sé, nou o deu, tal vegada dotze. Encara que faig clec-clec i tic-tac, sempre hi ha algun moment on se’m para la pila i els segons se’m fan eterns fins que algú diu “escolta, que s’ha parat el rellotge?” i algú altre contesta “ai, filla, sí. Ves i mira que hi haja piles, si no haurem de comprar-ne, que sempre passa el mateix”. I per això em descompte, per molt bona voluntat que tinga. La bona qüestió és que l’Aitana, amb els anys que tinga i que siga, es una bona xiqueta. Tan bona que va nàixer a març, el millor mes del món mundial, tots ho sabem. I, a més, és fallera. De les falleres bones. De les falleres que ploren i tot. Perquè jo l’he vist plorar. Ai, no ho sabeu. El
disgust que li va agafar enguany, quan li van dir que no hi hauria falles. Mentida. El disgust que li va agafar enguany quan li van dir que “pot ser” hi havia falles a l’estiu. I ella dient-li a sa mare: “però si em moriré de calor”. El disgust que li va agafar quan li van dir que per a setembre o octubre i tampoc les van fer. Jo me l’estime molt, a l’Aitana. De veritat. És més bona que la resta dels xiquets que vos deia que corrien i romancejaven per ací. I me l’estime encara més des que, de març a juny va estudiar tots els dies a la cuina. No sé jo què nassos va passar. De sobte tots a casa i tots bojos i “ai l’ordinador, ai la tauleta, ai Internet que ara no va, apaga i torna’l a encendre”. Però jo la veia sempre atenta. Encara que no sempre encenia la càmera a les classes, sobre tot a primera hora perquè encara anava amb el mos del desdejuni a boca. Jo d’això de les càmeres no ho entenc massa tampoc, però gràcies a elles he conegut als seus companys de classe. Ben simpàtics, tot s’ha de dir. I templats. Mireu si me l’estime, a la meua Aitana, que li vaig estar dient totes les respostes de tots els exàmens de març a juny. Totes. Absolutament to-tes. Però, mira que és cabota i no em feia cas. Jo tot era dir-li “l’arrel quadrada de 144 és 12!”, “ser és un verb copulatiu”, “els colors primaris són el groc, el magenta i el cian”, “els mamífers son animals vertebrats”. Però ella a la seua. Encara que li va anar bé i va acabar el curs... i a gaudir de l’estiu i ara a continuar estudiant. Estic un poc trist, perquè ara l’Aitaneta, sí que ha d’anar a l’escola i sols m’entere dels xafardejos que després conta a casa. Però estic content, perquè ha aprés molt i ha fet moltes coses noves i s’ha anat habituant. I ara també té altres costums, però encara té els mateixos amics, això sí que ho sé. Però per contar-vos tot això i allò necessitaria molt més de temps.
137
