SENTIMENTS I IL·LUSIONS DE LA FM
Deien que d’aquesta eixiríem més forts. I tu rius quan, dia rere dia, veus la quantitat de joves que s’estan contagiant per celebrar festes clandestines, festes que porten conseqüència als qui els esperen a casa i tu, mentrestant, gires el teu cap al penja-robes on descansen els teus vestits esperant per ser lluïts de nou. I esbufegues.
Mònica Marí Fallera Major falles 2020/2021
Rius quan infinitat de famílies salten els tancaments de comunitat perquè al teu poble es respira un aire més fresc, i esbufegues de nou. Potser alguns sí que eixirem més forts d’això. I ho farem culminats de paciència per aguantar totes les irregularitats que anem veient. Perquè a mi també m’encantaria eixir de vacances i no ho faig. M’encantaria organitzar una barbacoa amb els meus amics i brindar, perquè sí i no ho faig. Sóc una persona que estima el seu treball i ara no puc treballar. I sí, a mi també m’encantaria celebrar les falles. Que la festa torne a omplir els carrers. Les xarangues, els coets i les mascletades, menegen a la gent des de casa… però estem esperant, i no esperem perquè és el que ens abellisca sinó perquè tots hem de fer això per tots, però sobretot pels que ens esperen a casa. Perquè ja tindrem temps de celebrar, de fer història de nou i llavors NO HI HAURÀ QUI ENS PARE.
És dimarts. Són les 11.30 hores del matí i em trobe asseguda davant d’un ordinador amb un full en blanc que em mira i que sóc incapaç d’omplir ara mateix. I no és perquè no desitge expressar el que sent en aquests moments, sinó perquè no sé ni per on començar. Tot va començar en caos o, potser, amb el major dels rebomboris, com el soroll d’una xaranga el primer dia de falles. Després, el silenci, com el xiulet que queda en les teues oïdes després d’una bona mascletà, que encara que el continues escoltant, saps que en realitat tot ha acabat. I finalment, el no-res, com aquella estranya sensació quan el dia 20 de març ixes al carrer i la teua falla ja no està adornant el centre de la plaça. I no ens queda una altra que resignar-nos, aguantar, perquè ens ha tocat viure una època de paciència… moltíssima paciència. Als xiquets, als autònoms enfrontant el tancament dels seus comerços, a l’hostaleria, als sanitaris… Si a ells se’ls ha demanat la mateixa paciència, com no aguantarem nosaltres?
Així que no sé molt bé com em sent, només sé el que vull: que passe. Espere que no dins de molt de temps. Vull gaudir de la festa que més m’agrada. Tornar a veure riure a la gent mentre balla a ritme de xaranga. Sentir vibrar de la cridòria de la gent als jardins del Mercat la vesprada dels premis. Omplir les barres amb “xupitos” i celebrar, més que mai, que estem vius. Sentir la calor del foc després d’una traca la nit de la cremà. La cara dels meus pares en veure’m desfilar el dia de l’ofrena i regalar les flors a aquells que des de dalt tant em cuiden.
S’ha fet famosa la paraula RESILIÈNCIA (capacitat per a adaptar-se lleument amb resultats positius enfront de situacions adverses). I respires, perquè tu eres una persona PACIENT I RESILIENT, però cada dia, amb cada notícia negativa, deixes de ser pacient i eixa resiliència, cada dia va minvant, igual que el teu desig que tot passe i torne a ser com abans i t’adones que, possiblement, ja res tornarà a ser com abans.
Així que sí… Jo només vull que torne a succeir. Benvingudes falles… siguen quan siguen, no us oblideu de nosaltres. Nosaltres cada dia pensem en vosaltres, perquè quan crema una mica el sol la nostra ment sempre diu “Hui fa dia de falles”. 179
