Què et podré contar amb les paraules amb aquest cicle de caigudes sense fi si realment l’avern ha obert els ullals s’aboquen al seu forat negre què et podré contar que no hages vist que la teua pell d’abandonament no note dia a dia el fosc futur viu el moment et deien viu i més tard el moment té la forma de la tempesta perfecta que ho engolirà tot res de parlar-te d’un món irreal com si dos pastors amenament conversaren aquest camí és fangós i costa travessar el dia a dia carregat amb les darreres almoines d’una nit que s’ha perdut fins la bellesa fins els darrers racons d’aquest espai han romàs en ruïnes et podria dir alça’t aixeca els ulls però si fins i tot la caiguda s’ha fet heura i recolza urpes en aquest espai bell que dèiem Terra
LA CAIGUDA
Alfons Navarret Professor de valencià i poeta
cada espai cada instant cada paisatge és un camí rodolant vers l’abisme pren la força exhigua de dins teu aquesta esperança és un cuc a punt per la crisàlide potser aquest espill des d’on t’escric hui esdevindrà jardí amable desconegut quan descobrisques algun dia que allò pogué ser que allò que t’acarona com un vent suau és un ram d’esperança a punt de fer-se gran tot just després d’alçar els ulls l’endemà de la fallida.
43
