El Portarró 41

el portarró 41

revista

del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici solstici d’hivern 2022

muntanyes encantades

Sumari

Presentació

El Portal

El present invisible del Parc i del món Lluís Camarero

L’Aixovar

La congelació dels estanys Òscar Alemán

L’Empriu

L’almesquera, un tresor pirinenc Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

Recerca Plus LIFE RESQUE ALPYR

L’Entrevista

Núria Garcia Quera, estimar el territori Sílvia Coll

Noticiari

Flora

L’orquídia fantasma Gerard Giménez

Fauna

La llúdriga, la Mengual dels nostres rius Maria Pou

L’essència de les paraules

L’aigua com a element cultural i etnològic. Creences i ritus

Jordi Abella

Explica’m un conte

Teula i Llosa, un parell de xinxirimalles!

Josepmaria Rispa

La Foto

Els Minimons

Caminem pel Parc El Gerdar, el bosc per excel·lència Meritxell Centeno

Foto portada: Catifa sahariana als peus dels Encantats Marta Lluvich

Il·lustració contraportada: Els encantats d’Aigüestortes Naia Fernández (Escola Àngel Serafí i Casanovas, 6è Primària)

Disseny i maquetació: Aran Disseny

Correcció lingüística: Sílvia Coll

Dipòsit Legal: L-1428-96

Edita:

Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, que és exclusiva dels seus autors.

Sant Quirc de Durro Santi Iglèsias

Presentació

Estimades lectores i lectors del Portarró.

La Natura sempre es desprèn, inevitablement, d’allò que no és necessari. A cada moment, aquesta pauta es compleix una vegada i una altra. De fet, acaba d’ocórrer. Una estratègia evolutiva que fa palesa la insuportable lleugeresa de les formes de vida, parafrasejant al gran poeta txec, Milan Kundera. És el gran èxit de l’evolució. Renovar-se o desaparèixer!

Però, pensaments filosòfics a part, situem-nos en el que viurem a partir d’ara. Entrem als mesos més crus de l’any, biològicament enragonant, amb l’arribada del solstici d’hivern. La llum del Sol vagueja entre les muntanyes, per la impossibilitat astronòmica d’alçar-se més. La meteorologia es tornarà rigorosa o, tal vegada, implacable, i les estratègies de supervivència s’activen al màxim per regular el que vindrà.

El Portarró quaranta-unè volia explorar inicialment el llegat natural de la pandèmia que hem viscut algunes espècies en un Annus horribilis. Però, involuntàriament o no, hem anat desenvolupant un sumari més transversal, com si volguéssim passar pàgina de l’experiència aterradora que hem viscut. Aquest número, però, no vol renunciar a fer un homenatge als presents i als absents.

Per això, tractem temes tan diversos com les evidències invisibles del canvi global que s’amaguen en les aigües dels nostres barrancs, rius i estanys. De l’estacionalitat de l’aigua, que la fa sòlida, líquida o gasosa, segons les circumstàncies atmosfèriques. D’unes masses d’aigua que esdevenen, doncs, un valor natural de primer ordre on s’hi mouen animals tan extraordinaris com l’almesquera, un dels darrers tresors pirinencs, o la més il·lustrada llúdriga, que continua colonitzant les principals conques fluvials del país. Podreu llegir també sobre una planta que decideix quan vol aparèixer i quan no. Alguns botànics l’anomenen col·loquialment com una espècie fantasma. I a prop d’algunes de les zones on hi creix quan vol, podrem passejar pel bosc del Gerdar que, amb la Mata de València, són de les zones forestals més extraordinàries dels Pirineus i de la península Ibèrica.

Des d’una perspectiva més antropològica, coneixerem algunes de les creences i rituals al voltant de l’aigua que les

societats humanes hem desenvolupat durant generacions en el nostre territori. D’altra banda, el Conte d’aquest Portarró donarà vida a dos peces de construcció que conformen les teulades i els llinats dels pobles de muntanya. També gaudirem de les interpretacions artístiques dels més petits, autèntics minimóns de natura, elaborats a partir de les visites que ens van fer els nens i les nenes de la Llar d’Infants de la vall de Boí, i de l’escola de Vilaller.

Per últim, us recomanem que llegiu amb atenció la xerrada intensa que dues dones, una com a entrevistadora i l’altra com a entrevistada, mantenen en un dels pobles més bonics del Pallars Sobirà mentre fan un repàs de la vida a les muntanyes.

El camí cap a la supervivència d’un espai natural protegit és llarg i sinuós. Dèiem que hi ha espècies que, senzillament, un dia o altre desapareixeran. Una extinció que pot començar a la vora d’un estany, als peus d’una muntanya o dins d’un bosc de coníferes. Malgrat això, tenim l’obligació de continuar treballant per protegir i conservar la diversitat biològica i que, per tant, no som més que un conjunt d’éssers vius que hem d’aprendre a conviure amb harmonia.

El Parc Nacional ha de començar a caminar cap a una nova personalitat, de gestió però també emocional. Un camí que avanci de dins cap a fora, envers el territori que l’envolta. Ha d’abraçar el país i deixar-se abraçar.

Darrerament és parla molt del paper que l’espai pirinenc ha de jugar en l’escenari paisatgístic català. Solament se’ns ocorre repetir unes paraules del gran poeta català, Salvat-Papasseit, que en una de les obres poètiques va escriure: “els Pirineus tornaran a regnar”. I el Parc en pot ser la clau de volta.

Quins colors Gloria Freixas

ElPortal

Arquitectura Porta d’entrada d’un edifici, poble o ciutat. Peça de la casa on es reben visites. Geografia Pas natural entre dues valls.

Estació de mesura de CO2 amb connexió remota, per estimar la respiració del sòl a la Ribereta de Contraix Lluís Camarero

El present invisible del Parc i del món

Lluís Camarero Científic titular del Centre d’Estudis Avançats de Blanes del CSIC

La visió més comuna d’un ecosistema és la d’un sistema format per uns hàbitats i el conjunt d’organismes que hi viuen. Una gran branca de la ciència ecològica estudia les relacions entre les diverses unitats discretes del sistema, els individus, que en conjunt formen el que actualment anomenem com a la biodiversitat. Així, doncs, quan parlem d’ecologia, el primer que ens ve al cap són les espècies icòniques (el gall fer, el trencalòs, l’ós bru...) i la seva protecció i conservació.

Hi ha, però, una altra visió dels ecosistemes, que en realitat és més complementària que alternativa, deguda, en bona mesura, a l’ecòleg Ramon Margalef, un dels nostres científics més rellevants del segle XX i potser de tots els temps. Es tracta d’una visió més abstracta i menys assequible per al gran públic. Considera l’ecosistema com un canal per on flueixen la matèria, l’energia i la informació. Aquesta visió dona lloc a una altra gran branca de l’ecologia, en la qual els individus desapareixen i l’objecte d’estudi és l’ecosistema en la seva globalitat. La disciplina experimental que millor aborda aquesta aproximació és segurament la biogeoquímica, o sigui, l’estudi de la química de l’ecosistema. William H. Schlesinger, autor del primer i més reconegut tractat de biogeoquímica, va definir-la, en el seu article “Una vida millor gràcies a la biogeoquímica”, com a la química del camp de joc de la vida.

Un element molt important en el camp de joc de la vida és l’aigua: l’aigua no sols és un component vital dels organismes, sinó que també flueix a través de tot l’ecosistema. Gene E. Likens, un científic pioner en l’estudi integrat de les conques hidrològiques com a ecosistemes, va proposar la metàfora de l’aigua i la xarxa hídrica d’una conca com la sang i les arteries de l’ecosistema. Així, igual que per diag-

nosticar l’estat de salut d’una persona se li extreu i analitza una mostra de sang, l’anàlisi de l’aigua que circula per una conca dona informació sobre els processos que passen a l’ecosistema i sobre el seu estat de salut ecològica. Una conca hidrològica és una àrea delimitada per les carenes de les muntanyes que l’envolten i que recull l’aigua que precipita des de l’atmosfera (pluja i neu) i la condueix i fa convergir en un mateix punt final: el desguàs de la conca. En la conca/ ecosistema hi ha, doncs, una connexió entre els components atmosfèric, hidrològic, geològic i biòtic a través de l’aigua, i els processos que hi tenen lloc en cadascun d’ells deixen un senyal químic que podem mesurar i interpretar. La connexió atmosfèrica obre una perspectiva important, perquè a través de l’atmosfera es transmeten els efectes del Canvi Global (en realitat una traducció més exacta de l’expressió anglesa seria Canvi Planetari), que les activitats humanes provoquen sobre els sistemes naturals, fins i tot els més allunyats dels assentaments humans, com l’alta muntanya. L’estudi biogeoquímic de les conques/ecosistemes a l’alta muntanya és, per tant, una bona eina per estudiar el canvi planetari.

Però molts d’aquests canvis tenen lloc en el que John J. Magnuson, un dels primers científics impulsors del concepte

Els estanys perden la seva blavor i transparència i es tornen més verds per efecte dels nutrients que arriben per l’atmosfera. Bassa de les Granotes, a prop del Portarró d’Espot Lluís Camarero

El present invisible del Parc i del món

LTER, va anomenar el “present invisible”: són canvis molt subtils, que tenen lloc a un ritme molt lent, i els seus efectes només es manifesten molt temps després, sovint diverses dècades, de les causes que l’originen, i són, per tant, invisibles a l’ull a l’escala humana.

Les sigles LTER en anglès volen dir “Recerca Ecològica a Llarg Termini”. Efectivament, cal un estudi continuat durant dècades per fer visibles i, encara més important, entendre els processos que governen els canvis que passen en el present invisible. Una eina important en LTER és el seguiment (o monitoratge, en l’argot científic) ecològic, que consisteix en la mesura contínua i perllongada de certes variables de l’ecosistema. Tot i que poden assemblar-se i estar relacionats, cal distingir el seguiment “vigilància” del seguiment “científic”. El seguiment vigilància cerca respondre “què” passa (per exemple, està una espècie en declivi?), mentre que el seguiment científic busca a més, i sobretot, respondre “perquè” passa. Però per respondre el “perquè” cal saber el “com”, i per això el monitoratge científic requereix l’observació més freqüent (finestres de temps més petites) i més extensiva (més variables a mesurar, incloent també les referides a l’ambient), que la mera vigilància. Amb aquesta base teòrica, un grup de recerca de membres de la Universitat de Barcelona i del Centre d’Estudis

Avançats de Blanes del CSIC vam engegar el 2004 un programa de monitoratge de la biogeoquímica de l’aigua al sector d’Aigüestortes del Parc Nacional. Aquesta iniciativa va ser la llavor del node de recerca LTER-Aigüestortes, que es va crear el 2008 sota els auspicis del mateix Parc i en la fundació del qual també hi participaren grups de recerca de la UAB, el CREAF, i l’IC3. Durant els últims 18 anys hem establert diverses metodologies i una infraestructura de monitoratge a la ribera de Sant Nicolau gràcies a l’encadenament de nombrosos projectes (la recerca pot ser a llarg termini, però el finançament quasi mai ho és!), molt sovint amb vaivens condicionats per la situació econòmica general. La columna vertebral van ser els projectes del programa d’investigació de l’OAPN, complementats amb d’altres de finançats pel Ministeri de Ciència, la Comunitat de Treball dels Pirineus i per la Unió Europea.

En aquest programa seguim l’aigua en tots els ambients on la podem trobar: la precipitació atmosfèrica, sigui pluja o neu; les petites surgències a gran altitud i els rierols als quals donen lloc, des d’allà on neixen fins al fons de la vall; i naturalment, els estanys, que són un element icònic del paisatge del Parc. I també fem seguiment d’altres aigües invisibles, les que hi ha sota terra: l’aigua que circula més superficialment a través del sòl i la que trobem a més fondària

en els

Treballs de manteniment i calibració de l’estació meteorològica automàtica de l’estany de Llebreta Lluís Camarero

[Les sigles LTER en anglès volen dir “recerca ecològica a llarg termini”. Efectivament, cal un estudi continuat durant dècades per fer visibles i, encara més important, entendre els processos que governen els canvis que passen en el present invisible.]

Registre que dos episodis d’aquest tipus varen deixar al mantell de neu a la Ribera de Sant Nicolau la primavera de 2021 Lluís Camarero

Intrusió de pols sahariana sobre el sud d’Europa vista des d’un satèl·lit https://scitechdaily.com/an-atmospheric-riverof-saharan-dust-blankets-western-europe/

El present invisible del Parc i del món

aqüífers; que són veritables rius i estanys subterranis. Sens dubte, les masses d’aigua més desconegudes del Parc. Per a fer aquest seguiment hem desplegat una xarxa de punts de mesura a la ribera de Sant Nicolau, que van des de simples punts de mostratge on s’agafa aigua per analitzar, a estacions equipades amb diversos sensors que recullen dades de manera contínua. Les mesures que duem a terme inclouen tant paràmetres físics com químics relacionats amb l’aigua.

Dins dels paràmetres físics, la meteorologia és un punt important, i tenim dues estacions meteorològiques automàtiques: una als voltants de l’estany de Llebreta, a 1.600 m d’altitud, i una altra a la vora de l’estany de Contraix, mil metres més amunt. Les dades que recullen es poden consultar a http://loopweb.org/loopweb2018/index.php/lterresearch/meteorological-data. Aquestes estacions mesuren, entre altres coses, la quantitat d’aigua que entra a la conca en forma de precipitació. Per saber com circula aquesta aigua tenim diversos punts d’aforament amb sensors que mesuren el nivell d’aigua en rius, estanys i pous que ens permeten estimar cabals i volums d’aigua emmagatzemada, tant en superfície com sota terra. La temperatura de l’aigua també és important, i per això tenim enregistradors que la mesuren en els rius i pous, i també cadenes d’aquests sensors en alguns estanys per mesurar la seva temperatura des de la superfície fins al fons.

Pel que fa a la química, mesurem paràmetres bàsics que ens donen idea general de la qualitat de l’aigua, com el pH i la conductivitat elèctrica. I altres paràmetres com la concentració de calci, sodi, silici o sulfats que ens serveixen per a estimar la interacció entre l’aigua i la roca, en un procés de dissolució de la roca en el qual es consumeix CO2 i que ajuda a controlar la concentració atmosfèrica d’aquest gas d’efecte hivernacle. Hi ha altres components químics que tenen molta relació amb els organismes que viuen a l’aigua, en especial els microorganismes, que són compostos de carboni, nitrogen i fòsfor que formen part, com a nutrients o com a substàncies excretades pels organismes.

Hi ha també compostos que són contaminants. Alguns, com els sulfats, nitrats o fòsfor, que ja hem esmentat abans, es

troben a la natura però l’acció humana ha fet augmentar molt la seva concentració en l’atmosfera, tot accelerant els seus cicles i convertint-los en veritables contaminants amb efectes indesitjables. Altres són elements aliens o molt escassos al medi natural: és el cas de metalls com el plom o el cadmi. Aquests metalls tenen una gran afinitat per les partícules orgàniques que sedimenten al fons dels estanys, on els trobem en concentracions molt altes pròpies d’un lloc amb molta activitat industrial contaminant!

Les conques de muntanya actuen com a embuts gegantins que recullen tota la precipitació (que a la muntanya és molta) i les substàncies naturals i contaminants que porta. Al final quasi tot acaba al fons de la conca, on sovint hi ha un estany que actua d’embornal.

Més enllà de l’estructura d’una molècula, podem mesurar els diferents isòtops dels elements que la componen. Aquesta signatura isotòpica dona idea d’on ve la molècula en qüestió i quins processos l’han afectat, i és una eina que també utilitzem en els nostres seguiments.

Tradicionalment mesurar la química de l’aigua volia dir agafar una mostra per portar-la al laboratori, a diferència de les mesures físiques que es poden fer de manera automàtica i molt més freqüent. Però això està canviant i la popularització de sensors i sistemes microinformàtics i robòtics de baix cost està permetent a la ciència ecològica mirar el món amb uns nous ulls, estendre les escales d’observació temporals i espacials, i estimar amb més precisió allò que no pot ser observat. El desenvolupament més recent de la nostra xarxa segueix aquesta filosofia. Tenim ja un parell d’estacions que mesuren el CO2 en l’aigua del sòl, a alta freqüència i de manera autònoma. També hi ha plans de desplegar-ne més en altres indrets, i també en els rius i surgències, i comunicar-les via Internet per tal de seguir en temps quasireal, com respira l’ecosistema i estimar quin efecte poden tenir els ecosistemes de muntanya en el balanç de CO2 de l’atmosfera.

Però mentre això arriba, el seguiment que hem portat a terme des d’aquesta talaia d’observació del Planeta que és l’alta muntanya, ens ha permès detectar algunes tendències i efectes del canvi global. Hem parlat del CO2 i el concepte

Cercant les aigües invisibles: treballs de geofísica al Cap de la Ribereta de Contraix (dreta) per fer un mapa dels aqüífers (a sota) i determinar els punts de perforació per

El present invisible del Parc i del món

de petjada de carboni, que és familiar a gairebé tothom. Però la Humanitat està deixant també una petjada de nitrogen a la biosfera, tant o més important que la del carboni i encara poc divulgada, i que podem observar també aquí al Parc. La crema de combustibles fòssils i les activitats agrícoles i ramaderes emeten compostos de nitrogen a l’atmosfera que després es dipositen amb la precipitació i tenen un efecte fertilitzant sobre els ecosistemes. Hem pogut constatar que aquest dipòsit de nitrogen ha tingut una tendència creixent durant les últimes dècades als Parc i en general als Pirineus, i no ha estat fins als darrers anys que sembla que aquesta tendència s’ha començat a revertir.

Durant aquest temps també ha augmentat el dipòsit de fòsfor, un altre element fertilitzant. En aquest cas, és un element d’origen natural que arriba amb la pols en suspensió a l’aire, de llocs tan allunyats com el nord d’Àfrica. Un canvi en la circulació atmosfèrica de l’hemisferi nord podria ser la causa d’un transport més gran d’aquesta pols fins als Pirineus i Europa en general i del fòsfor que porta. Una mostra d’això és que els últims anys hem pogut veure més sovint episodis molt espectaculars de neu envermellida per la pols dipositada. La qüestió és que els efectes fertilitzants del nitrogen i el fòsfor es potencien, i això pot ser la causa de l’eutrofització incipient dels estanys que hem observat. L’eutrofització és un procés en el qual un sistema passa de ser poc productiu a ser-ho més. En paraules col·loquials, les aigües cristal·lines dels estanys pirinencs estan passant a ser una mica més verdes per les algues

del plàncton que hi creixen estimulades pel fòsfor i el nitrogen. Hem dit que altres elements que arriben amb la precipitació són els metalls. Doncs hem constatat que els metalls es dipositen al Parc tot seguint tres patrons temporals diferents. El primer patró té a veure amb l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord, la NAO. La NAO és un fenomen climàtic que determina la variabilitat del clima hivernal a la regió de l’Atlàntic Nord, i es mesura amb l’índex NAOi. Aquest índex es calcula a partir de les posicions relatives de l’anticicló de les Açores i les borrasques d’Islàndia. Aquests dos sistemes ciclònics són com els dos rotors del motor atmosfèric que impulsa les masses d’aire humit atlàntic cap a Europa i el nord d’Àfrica. Quan l’índex és negatiu l’aire humit i les precipitacions que provoca, van cap al nord d’Àfrica i el sud d’Europa, i quan és positiu, van cap al centre i el nord d’Europa. Així, en èpoques de NAO positiva, la sequera hivernal al nord d’Àfrica causa unes condicions d’aridesa més grans, i fa que la producció de pols que s’injecta a l’atmosfera des del Sàhara, a la primavera sigui més gran. Aquesta pols pot viatjar fins als Pirineus i cap a la resta d’Europa, i dipositar-se aquí, i entre els seus components naturals, porta ferro, alumini i titani. A més, hi ha metalls contaminants com el manganès i el plom que tenen gran afinitat pels grans de pols. La pols actua com a mitjà de transport d’aquests contaminants i tot això és la causa que haguem detectat un patró temporal de dipòsit dels metalls esmentats que segueix les fluctuacions de la NAO amb uns sis mesos de retard.

mostrejar-los (esquerra) Lluís Camarero

Col·lector de precipitació per mesurar el dipòsit de metalls a Contraix: la gràfica mostra la caiguda de la producció mundial d’acer (barres blaves) durant la crisi de 2008 i la conseqüent davallada del dipòsit de plom (corba fúcsia) amb dos anys de retard Lluís Camarero

El present invisible del Parc i del món

El segon patró està relacionat amb la quantitat de precipitació. Hem observat que, amb el temps, hi ha hagut un augment de la precipitació, però no deguda a episodis més grans, sinó a episodis més nombrosos. Durant un episodi de precipitació, la pluja o la neu arrosseguen gasos i partícules en suspensió de l’atmosfera al terra, però això passa sobretot amb els primers mil·límetres de precipitació. Aquests són suficients per netejar l’atmosfera sota el núvol i, per més que continuï plovent o nevant, no hi queda res més per arrossegar. Per això les precipitacions més nombroses són més eficients rentant l’atmosfera, el que sembla tenir un efecte important en elements com el níquel, l’arsènic i el coure. El dipòsit d’aquests elements ha augmentat amb el temps, però bona part d’aquests elements és d’origen natural i les emissions contaminants no han augmentat significativament. Tot plegat ens fa pensar que la causa més versemblant és l’eficiència de rentat més gran de la precipitació. I el tercer patró temporal afecta a una part del plom, el manganès i el zinc: el dipòsit d’aquests metalls va experimentar una davallada sobtada durant el període 2009-2011, dos anys més tard de la crisi financera del 2007-2008. Durant l’aturada de l’economia que va significar la crisi, la producció mundial d’acer, un important indicador de l’activitat industrial i una de les fonts més grans de plom emès a l’atmosfera, va caure. Aquesta recessió va afectar moltes altres indústries, i per tant, també les emissions d’altres contaminants (alguna part positiva han de tenir les crisis!). Però sembla que els efectes triguen un parell d’anys en manifestar-se. Podem considerar que és el temps que costa que els sistemes naturals es “netegin” de la contaminació emesa prèviament.

I per acabar aquest repàs a algunes de les nostres troballes més interessants, bones notícies: hem detectat una tendència en els estanys i rius del Parc a alcalinitzar-se. Bé, en realitat el que fan és recuperar-se de l’acidificació que van patir en el passat. En els anys 80 i 90 del segle XX la “pluja àcida” era un tema candent i estava causada principalment per l’àcid sulfúric que produïen els òxids de sofre en combinar-se amb l’aigua de la pluja. Els òxids de sofre es generaven sobretot durant les combustions industrials, i les altes xemeneies de les fàbriques els injectaven a l’atmosfera a través de la qual s’estenien per tot arreu. Bona part dels Pirineus i quasi tot el Parc està sobre granit, una roca ígnia de difícil dissolució i que, per tant, dona a les aigües molt poca capacitat de neutralitzar els àcids. Tot i que l’acidificació als Pirineus no va ser tan dramàtica com a d’altres llocs sensibles sobre roques granítiques (Escandinàvia, per exemple), sí que va tenir un cert efecte. En els anys 90 es van promulgar lleis per reduir les emissions d’òxids de sofre, i és ara, 30 anys més tard, que estem observant com les aigües naturals estan recuperant la seva alcalinitat perduda.

Esperem que aquests esforços per copsar el present invisible des de les muntanyes del Parc siguin un gra de sorra que ajudi a posar de manifest els problemes mediambientals del planeta i a estimular la posada en marxa de solucions, de vegades tan simples com deixar d’emetre contaminació. Esperem també que en un futur no massa llunyà, els nostres seguiments siguin només per constatar, com en el cas del sofre i l’acidificació, l’efectivitat d’aquestes solucions i la tendència de recuperació de la natura.

[Esperem que aquests esforços per copsar el present invisible des de les muntanyes del Parc siguin un gra de sorra que ajudi a posar de manifest els problemes mediambientals del planeta i a estimular la posada en marxa de solucions, de vegades tan simples com deixar d’emetre contaminació.]

L’Aixovar

Dret civil Arabisme que designa els béns aportats en dot al cònjuge que té el patrimoni principal.

Estany Gelat de Saboredo amb neu Òscar Alemán

La congelació dels estanys

Òscar Alemán Geògraf, guia d’alta muntanya i guia interpretador del Parc

Quan arriba la tardor i comença a fer fred i a nevar, el paisatge del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es transforma. Aquest canvi actualment el veiem com quelcom positiu, però no ha estat sempre així, ja que el paisatge és una construcció cultural, i per tant, els valors que en percebem depenen del moment i del context.

Així doncs, avui en dia, des del punt de vista estètic la neu és benvinguda; pensem sinó en la reacció espontània d’un nen o una nena al veure-la caure, imaginem també per un instant les branques d’un avet cedint pel seu pes insuportable, en la teulada ben curulla de neu del nostre refugi de muntanya preferit, o en l’esponjositat de la neu recent al trepitjar-la. D’altra banda, tampoc no oblidem que la neu té un valor econòmic innegable en moltes àrees de muntanya per la proliferació dels esports d’hivern, entre d’altres. Però la neu no és l’únic canvi que arriba amb l’entrada del fred, sinó que cal tenir ben present el gel. Un gel estacional que pren múltiples formes, com les cascades d’aigua congelada que es despengen de les cingleres i pels barrancs formant esveltes columnes i majestuoses estalactites, que fins hi tot els més agosarats s’atreveixen a escalar. Un dels llocs on es poden admirar aquestes cascades de gel és als contraforts rocosos propers al pantà de Cavallers, un sector molt conegut pels escaladors en gel d’arreu. No obstant, l’element més representatiu i icònic del paisatge hivernal del Parc Nacional ben bé podrien ser els estanys gelats, tal com ja ho són a l’estiu, però ara lluint una magnífica coberta de gel que a voltes queda amagada per la neu recent, però amb una superfície tan horitzontal, que difícilment es pot confondre amb el seu entorn que acostuma a ser més rugós i de major pendent.

Així mateix, per agafar una mica de perspectiva sobre la temàtica és convenient conèixer que és la criosfera i quines són les seves components. La criosfera engloba totes aquelles parts de la superfície terrestre on l’aigua es troba en forma sòlida, ja sigui neu o gel, com per exemple: les glaceres, els casquets polars, el gel marí, el gel de les coves, el gel dels estanys i la capa de neu, però també el sòl o substrat rocós congelat que no necessàriament conté glaç, però sí que està congelat des del punt de vista tèrmic, i que en diem permagel (permafrost), que al seu torn pot donar formes com les glaceres rocalloses. Val a dir que totes aquestes components de la criosfera han esdevingut en els darrers temps uns indicadors molt rellevants per entendre el canvi climàtic i ambiental que estem patint, pel que és habitual fer-ne un seguiment i estudiarne l’evolució.

Actualment, la coberta de neu i gel del planeta s’estima en un 6% de la superfície total. Variacions importants en aquest percentatge impacten de ple en el sistema climàtic, ja que aquest contribueix enormement en el que s’anomena l’albedo terrestre. És a dir que, a més superfície blanca, major reflexió de la radiació solar, i per tant, més refredament, i a menor superfície d’aquest tipus, més absorció de la radiació que comporta una major emissió en forma de calor. Així doncs, la disminució de les glace-

Estany de Contraix gelat Òscar Alemán

La congelació dels estanys

res, els casquets, la banquisa o la capa de neu, implica una retroalimentació positiva en el sistema que afavoreix l’escalfament global, però normalment també, genera molts altres impactes a escala local, no només a nivell dels ecosistemes naturals, sinó també en les activitats humanes. Un dels impactes que afecte de manera general seria la modificació en la disponibilitat d’aigua, atès que si hi ha presència de neu i gel a les capçaleres, l’aigua arriba de manera més gradual a les valls o els aqüífers que si aquest tipus de coberta no existeix.

Com és ben sabut, al Parc Nacional i en el conjunt del Pirineu català ja no queden glaceres, però sí que hi ha altres elements criosfèrics que no són tan coneguts, a part de la neu evidentment, que poden actuar com a sentinelles del clima canviant. No a debades, el seu estudi pot contribuir a millorar la comprensió del fenomen, i al mateix temps ajudar a establir estratègies d’adaptació efectives. Un d’aquests elements són les glaceres rocalloses actives, i al seu torn el permagel. Exemples força estudiats serien la glacera rocallosa Besiberri Nord-Oest a la vall de Besiberri, o la de Besiberri Nord a l’Aubaga de Lac de Mar, però podria haver-n’hi d’actives a d’altres raconades del Parc

Nacional encara per identificar, que val a dir, un nou projecte de recerca pretén analitzar.

Un altre d’aquests elements característics d’aquestes contrades és el gel dels estanys, que, paradoxalment, tot i la seva àmplia presència i distribució en l’àmbit del Parc, ha restat poc estudiat, mancant així una avaluació de conjunt que ens doni idea de la seva evolució recent, en contraposició a d’altres zones lacustres de l’hemisferi nord on aquest fenomen és molt conegut. Algunes de les preguntes sense respondre fan referència a la duració de la coberta de gel, així com a les possibles modificacions sofertes en el cicle anual, tant pel que fa a les dates de congelació, com en les de ruptura (descongelació).

Es calcula que hi ha uns 117 milions d’estanys a tot el món, d’aquests s’ha estimat que uns 50 milions es congelen durant l’hivern, i que amb l’augment de les temperatures s’està observant una disminució en la durada de la coberta de gel estacional dels estanys, principalment a causa d’unes dates de congelació més tardanes, així com unes dates de ruptura més primerenques. Aquest cicle de congelació i descongelació és el que es coneix com la fenologia del gel dels estanys. Així mateix, i com ja s’ha dit,

Estany de Contraix en procés de descongelació Òscar Alemán

[Actualment, la coberta de neu i gel del planeta s’estima en un 6% de la superfície total. Variacions importants en aquest percentatge impacten de ple en el sistema climàtic, ja que aquest contribueix enormement en el que s’anomena l’albedo terrestre.]

La congelació dels estanys

el gel dels estanys està considerat un molt bon indicador dels canvis en el clima, i d’aquí la importància d’estudiar-lo i fer-ne el seguiment. D’altra banda, la capa de gel juga un paper fonamental en els processos físics, biogeoquímics i ecològics dels estanys, com el cicle del carboni, que al seu torn condicionen la vida de molts organismes. Val a dir que aquest gel proporciona una àmplia varietat de serveis ecosistèmics en moltes zones lacustres del planeta, com la pesca, diverses tradicions culturals, el transport, la recreació, la regulació del cicle hidrològic, entre d’altres. Per descomptat, els canvis en la duració de la coberta de gel dels estanys o la desaparició de la mateixa als Pirineus, no afecta a les activitats humanes quotidianes d’una manera tan important com a d’altres indrets, com és el cas del Canadà, on per exemple, gràcies al gel s’obren vies de comunicació per sobre dels estanys fent recorreguts més directes i barats, permetent fins i tot el trànsit de vehicles pesats carregats de mercaderies, amb l’alt valor econòmic que això suposa, o com seria el cas també de la pesca tradicional a Suècia. Probablement, la raó d’aquesta diferència és la localització dels estanys, i en particular, la prominència de les muntanyes dels voltants, l’altitud i la latitud, així com les seves dimensions. No obstant, sí que és habitual que excursionistes o esquiadors de muntanya hi circulin per sobre.

Així doncs, conèixer la variabilitat temporal de la coberta de gel dels estanys del Parc Nacional és molt interessant des del punt de vista ecològic, la disponibilitat dels recursos hídrics i el clima. En aquest sentit, durant la tardor de 2021 es va iniciar un projecte de recerca per analitzar aquest fenomen en els estanys més grans. La base de l’estudi consisteix en el desenvolupament d’un algorisme automàtic de detecció de la coberta de gel a través d’imatges de satèl·lit, però, per validar els resultats i conèixer millor els proces-

sos de congelació i ruptura, es requereixen dades in situ aportades per càmeres automàtiques (time lapse), que fan diverses fotografies diàries en hores diferents. Cal dir, que existeixen pocs referents d’estudis similars que estudiïn estanys de mida petita com els d’aquesta zona, en gran part a causa dels problemes de resolució espacial de les imatges de satèl·lit que s’adeqüen a l’estudi de la fenologia del gel dels estanys, que forçosament han d’estar disponibles diàriament, ja que la congelació completa sovint es produeix en un sol dia, i molts d’aquests dies, a més, el cel està ennuvolat, impossibilitant o dificultant la teledetecció.

El projecte

Per començar es van seleccionar els estanys de més de 5 ha, i en van sortir 50 dins dels límits del Parc i de la Zona Perifèrica. Posteriorment es van considerar només aquells que responguessin a un règim hidrològic natural, i que per tant, la seva extensió d’aigua no es veiés alterada per l’aprofitament hidroelèctric, ja que aquest provoca impulsos mecànics que poden modificar el moment de la congelació. Finalment van quedar 25 estanys, als quals es va afegir també el Lac Redon, tot i estar fora del Parc, per la seva rellevància científica. No en va la seva coberta de gel va ser estudiada durant algunes temporades de les dècades de 1980 i 1990, i en l’actualitat disposa de sensors fixes de temperatura de l’aigua, igual que algun altre estany, les dades dels quals en el futur poden ser creuades amb les dades de les càmeres automàtiques i aportar informació rellevant. A més a més, és el més gran de règim natural amb una superfície de 24,5 ha, seguit de lluny per l’estany de Gerber i l’estany des Monges, amb 15,3 i 14,9 ha respectivament.

D’aquests 26 estanys, se’n van escollir 7 sota varis criteris de representativitat, sobretot en funció de les seves carac-

Estany Llong cobert de neu Òscar Alemán

La congelació dels estanys

terístiques espacials i localització, per albergar càmeres que monitoritzessin els processos de formació i ruptura de la coberta de gel, però especialment per detectar les dates següents: inici de la congelació, final de la congelació completa, inici de la ruptura, i final de la ruptura (descongelació completa). Aquestes dates serveixen per contrastar les obtingudes a partir de la teledetecció. Després del primer any d’estudi s’ha publicat un treball final de grau de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona que porta per títol: Teledetecció de la coberta de gel estacional dels estanys d’alta muntanya d’Aigüestortes. Teoria i nous mètodes per a estanys de mida petita en la fase de congelació. En el marc d’aquest treball s’ha desenvolupat un primer algorisme, i identificat les dates de congelació completa de 22 temporades, de la 2000/01 a la 2021/22, de 22 dels 26 estanys seleccionats amb un error absolut mitjà de 3,5 dies. Es deixa per més endavant l’anàlisi de la fase de ruptura i la fenologia completa per quan hi hagi més temporades de dades in situ per poder oferir uns resultats més robustos.

Els resultats preliminars obtinguts mostren una lleugera tendència d’aquestes 22 temporades analitzades a unes dates de congelació més tardanes, però sense ser especialment significativa. No obstant, això estaria acord amb les tendències climàtiques observades als Pirineus, on la temperatura mitjana de l’aire ha pujat 0,2 ºC per dècada entre 1959 i 2010 segons l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic, però essent la taxa d’escalfament més important a la primavera i a l’estiu, que no pas a la tardor i a l’hivern. Per tant, és d’esperar que els canvis més substancials que afecten a la duració total de la coberta de gel dels estanys els trobarem quan s’analitzi la ruptura, amb un avançament

clar de la descongelació, i alineant-se, per tant, amb el succeït a d’altres estanys ben estudiats de l’hemisferi nord. Per un altre costat, a continuació donarem algunes de les claus que expliquen el procés de congelació. Els dos tipus principals de gel que es formen en els estanys són: el negre i el blanc. El gel negre es produeix per la congelació de la capa d’aigua superficial de l’estany a causa de la baixa temperatura de l’aire, i aquest va creixent de la base de la capa de gel en direcció cap al fons de l’estany. D’altra banda, el gel blanc es forma de la superfície del gel cap amunt gràcies a la neu que cau a sobre, al mateix temps que s’introdueix aigua a la matriu de neu, resultant així un granissat que pot esdevenir posteriorment un gel més massiu. L’aigua pot provenir de pluja que cau sobre l’estany congelat, de la fusió de la neu, o de la intrusió d’aigua del mateix estany a mesura que el pes de la capa de neu fa baixar la capa de gel per sota del nivell de l’aigua.

Altrament, els factors que intervenen en la congelació poden ser de dos tipus: factors climàtics i factors específics de cada estany. Els principals factors climàtics són: la temperatura de l’aire, la radiació solar relacionada amb la topografia, la precipitació i la velocitat del vent. I els principals factors específics són: la morfometria (profunditat, superfície i volum), l’altitud i la seva ubicació a la Terra (longitud i latitud). Així doncs, aquests factors són els que fan que un estany es congeli abans que un altre. Per exemple, un estany més profund, tindrà una termoclina més profunda, i com a tal, una inèrcia tèrmica més alta que farà que li costi més arribar al punt de congelació, i de manera inversa, un estany més petit i menys profund es congelarà abans. Així mateix, segons la forma i l’àrea que ocupa pot tenir una major influència del vent que, per un costat, podria debilitar

L’autor de l’article a l’estanh Redon Òscar Alemán

La congelació dels estanys

la capa de gel quan encara és prima i descongelar-lo totalment, i per un altre, el vent es podria emportar la neu que també contribueix a la formació del gel blanc, i per tant, afectar al gruix i a la duració de la coberta. També, és important l’impacte de la connectivitat hidrològica, ja que a temps de residència de l’aigua més curts, els impulsos mecànics poden dificultar la congelació, com seria el cas per exemple de l’entrada d’un riu important a un estany. D’altra banda, a mode de curiositat, descriurem com va ser la congelació d’alguns dels estanys monitoritzats amb càmeres per aquesta primera temporada, 2021/22. El primer estany en congelar-se va ser el de Contraix, en el qual la congelació es va iniciar el 16 de novembre, i el dia 21 del mateix mes ja estava completament congelat. A l’estany Llong, d’altitud substancialment més baixa, també va començar a congelar-se el 16 de novembre, però va tardar 13 dies fins que va estar congelat del tot, el 29 de novembre. Les intermitències i el gel negre van protagonitzar

aquesta primera fase. L’estany de Travessani per la seva banda va experimentar una congelació bastant contínua, i en 5 dies es va congelar completament en el període que va del 19 al 24 de novembre. I, el Lac Redon és el que es va congelar més tard, donat que és el més gran, el 10 de desembre, i curiosament ho va fer en un sol dia.

Finalment, dir que amb aquest article s’ha volgut donar una visió general d’aquest món tan excepcional i tan nostre dels estanys gelats, així com uns primers resultats envers la congelació, però esperem que en els propers anys es puguin aportar els resultats d’una avaluació completa de l’estat de la qüestió i de la seva evolució recent, que millorin la nostra comprensió d’aquest fenomen i del canvi climàtic, al mateix temps que es posa la important zona lacustre del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici en les bases de dades mundials del gel dels estanys per contribuir a augmentar el coneixement del que passa a nivell global.

Càmera fotogràfica a Travessani Òscar Alemán

Estany de Travessani gelat Òscar Alemán

L’Empriu

Dret pirinenc Dret d’aprofitament comunal en pastures, boscos i aigües per part dels veïns d’un poble o una comunitat rural.

Almesquera Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

L’almesquera, un tresor pirinenc

Els orígens i protagonistes del descobriment d’aquest exclusiu animal s’emmarquen en el Romanticisme, que sorgeix a Anglaterra i Alemanya en el segle XVIII i s’estèn a França, Espanya i Itàlia en el segle XIX. Un moviment cultural i social que cerca la rebel·lia contra les normes del classicisme.

L’almesquera, com animal quimèric, estructurat en peces de diferents i molt separades espècies, encaixa perfectament amb aquesta voluntat d’explorar totes les possibilitats artístiques, subratllar l’emocional en contraposició a la racionalitat. Exaltació del sobrenatural i el misteri que busca un escapament en el somni, la fantasia i el que és exòtic. Tot comença amb M. Desrouais, un professor d’història natural de l’escola de Tarbes quan, sembla ser un alumne li va portar una estranya rata d’aigua amb una destacada trompa que li havia caigut en una xarxa per truites. Va fer uns apunts al carbó, unes biometries, va preparar la pell i va escriure al professor parisenc Étienne Geoffroy Saint-Hilaire, de la Facultat de Ciències de París, qui temps després va descriure l’espècimen com una nova espècie, desman des Pyrénées (Migale pyrenaica), un xic més petit que el parent rus. Junts o per separat presenten les primeres fotografies i dibuixos inspirades en elles, que daten del segle XIX. Així comença, doncs, la història d’aquesta espècie...

Altres pioners

Els pioners il·lustrats francesos –com Eugène Trutat, Maurice Gourdon i Baylac– van començar l’estudi i documentació d’aquesta espècie poc després d’ésser descoberta per la ciència. A Eugène Trutat (1840-1910) i a Maurice Gourdon (18471941) els unia la fascinació per la natura i l’exploració dels Pirineus, els seus glaciars, la fotografia i la pròpia almesquera. Trutat, conservador del Museu de Toulouse, amb l’ajuda de Maurice Gourdon, va escriure la primera monografia de

Myogalea pyrenaica, com se la coneixia llavors. Com a fotògraf va realitzar nombroses obres de gran qualitat treballant amb una càmera fotogràfica de gran format, amb negatius de 18x24cm. Basant-se en algunes de les seves fotos, dibuixarà posteriorment a llapis i tinta làmines de l’almesquera. Probablement ningú dels dos va aconseguir veure una almesquera al seu medi i feien servir la imaginació. El propi Trutat escriu comentaris tan fantasiosos i allunyats del que avui es coneix sobre l’almesquera com: “Els aiguamolls i prats inundats de Juzet semblen ser el lloc favorit de l’almesquera. Allà trova aigües tranquiles i una constant renovació d’insectes en abundància. Quan les aigües del riu veí de la Pique no són massa fortes, poden sortir a la caça de truites joves, el seu aliment favorit.”

A l’estiu, l’espècie pirinenca caça principalment als prats i si es troba lluny del seu refugi, s’amaga en els matolls. Clément Puisségur signa el 1935 un treball sobre l’almesquera, amb l’objectiu d’omplir els buits de la monografia que Eugène Trutat va publicar a l’any 1891. Clément, com a “nouveau licencié ès sciences”, capturava les seves pròpies almesqueres sense l’ajut de becaris. Va ser un científic solitari.

Costums i morfologia

L’almesquera (Galemys pirenaicus) és un mamífer exclusiu de la península Ibèrica, escàs i un dels més singulars, ja que es tracta d’un animal que gairebé no té parents vius. Les almesqueres van ser un grup de talps, de la subfamília Desmaninae, força diversificat a Europa fa milions d’anys,

Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

Els rius pirinencs, hàbitat preferit Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

L’almesquera, un tresor pirinenc

que es caracteritza per les seves adaptacions aquàtiques des de finals del Miocè, fa 15 milions d’anys. Actualment només en queden dues espècies, la ibèrica i la russa (Desmana moschata). Tres altres espècies del gènere Galemys només es coneixen com a fòssils. El seu nom en català és d’invenció moderna i fa referència al fet que té unes glàndules amb mesc. Aquestes glàndules estan molt més desenvolupades a l’espècie russa, més grossa, i eren un dels motius –juntament amb la seva pell– per la qual havia estat molt caçada. El nom en altres idiomes europeus deriva del nom vulgar en rus i científic de l’espècie russa: desmán ibérico en espanyol, desman des Pyrénées en francès o Pyrenean desman en anglès.

És un mamífer molt desconegut, a causa dels seus hàbits discrets i bàsicament nocturns, que fan d’aquesta espècie un fantasma de molt improbable observació. De fet, a la major part de llocs on viu no té un veritable nom popular i se li solen aplicar noms genèrics que serveixen per a diverses espècies semiaquàtiques, com ara rat buf, en català o rata de agua, en castellà. La forma de l’almesquera resulta una mica quimèrica, en el sentit que sembla fet de trossos d’altres animals, com el talp, la musaranya i la rata. La semblança i parentiu evolutiu amb el talp són recollits en el nom portuguès de toupeira- de-água, que és un dels pocs noms realment populars. És un animal que fa entre 11 i 16 cm de longitud de cos, amb una cua d’entre 12 i 16 cm. Té un pes de 40-80 g. El seu aspecte és rabassut, compacte, perquè no hi ha una separació clara entre el cap i el cos, i aquest es va eixamplant cap a la part posterior. No té orelles visibles, mentre que els ulls són dos punts molt petits i només li permeten distingir llums i ombres.

Els mamífers tenen dos tipus de pèls: la borra, pèl llanós que forma l’aïllant tèrmic, i la jarra, pèl més llarg i rígid, visible des de l’exterior, que protegeix externament la borra evitant

que es mulli. Les almesqueres tenen la particularitat de tenir dos tipus de jarra, una d’elles fàcilment identificable perquè li manca la medul·la en la seva meitat distal i a continuació presenta un aplanament apical en forma de punta de llança, el que constitueix un caràcter diferencial. El pelatge, bru amb diferents tonalitats, és molt dens i resulta important que es mantingui en bon estat, perquè té una funció d’aïllant tèrmic dins les aigües fredes.

Donada la seva improbable observació ja esmentada, en la detecció d’aquesta espècie juga un paper primordial la localització dels seus excrements. Aquests acostumen a contenir els seus pèls característics que són accidentalment ingerits quan s’autonetegen repassant-se amb la llengua el pelatge, operació coneguda popularment amb el nom de grooming

El caràcter morfològic més singular i característic de l’almesquera és la seva trompa mòbil. Les almesqueres són els únics mamífers europeus amb trompa. Té una longitud d’uns 2 cm i constitueix un òrgan sensorial de primer ordre. Posseeix una línia de pèls sota els quals hi ha uns òrgans interns sensitius. Aquest mecanisme dona als pèls una forta sensibilitat als canvis de pressió de l’aigua, cosa que li permet detectar canvis a un metre de distància i orientar-se així com evitar obstacles. Tanmateix és el sistema amb què localitza les preses. L’oïda i la vista són sentits marginals per aquesta espècie, que reconeix l’entorn bàsicament pel tacte i l’olfacte.

La cua és llarga, escamosa, musculosa i aplanada lateralment, de manera que facilita que l’almesquera nedi, es capbussi i pugui maniobrar amb agilitat. També els peus posteriors, grossos i aplanats, que recorden la forma d’un rem, són una adaptació a la vida aquàtica. En canvi, els peus davanters són petits, amb ungles llargues amb les quals remena el fons dels rius i grimpa per les roques. L’almesquera neda i grimpa molt bé, però camina amb dificultats.

Obstacles hidrològics complicats per la fauna dels nostres rius Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

L’almesquera, un tresor pirinenc

Biologia i ecologia

Viu en riuets d’aigües fresques i netes, des de la terra baixa en zones de clima atlàntic fins a l’alta muntanya d’influència mediterrània. Concretament, té registres entre els 0 metres (Galícia, Astúries, País Basc francès i nord de Portugal) i les 2.700 m (Pirineu francès).

Els factors més importants per la seva presència són aigües de gran qualitat i puresa, amb un cabal d’aigua significatiu durant tot l’any i una fauna abundant en insectes aquàtics. En relació amb el cabal, en algunes regions atlàntiques, com el nord de Portugal, pot viure en rius que s’assequen parcialment l’estiu, però que la resta de l’any tenen cabals importants.

En general, els cursos d’aigua que ocupa són de llera pedregosa, alternen gorgs i trams de poca fondària, i tenen un pendent entre moderat i fort, condicions que permeten una fauna diversa d’invertebrats aquàtics i que generen turbulències que faciliten els moviments de l’almesquera dins l’aigua. La seva alimentació es basa en larves aquàtiques d’insectes de diversos grups (tricòpters, efemeròpters, plecòpters i dípters) i necessita menjar-ne una gran quantitat perquè té un metabolisme molt accelerat: cada dia pot arribar a menjar una massa d’insectes que supera la meitat del seu pes. Aquestes quantitats d’insectes només les sol trobar en rius ben conservats, motiu pel qual aquesta espècie és un indicador molt bo de la qualitat fluvial.

Els cursos d’aigua que ocupa són perennes, en general, de fons pedregosos, voreres i marges que ofereixen refugis, és a dir, on la vegetació natural arriba i arrela a l’aigua lliurement. Hi alternen pous i trams de poca profunditat amb un pendent entre moderat i pronunciat, condicions que permeten una fauna diversa d’invertebrats aquàtics amb una generació de turbulències que faciliten els moviments de l’almesquera dins de l’aigua.

L’estudi de l’hàbitat indica que l’almesquera sembla evitar els cursos d’aigua molt estrets (menys d’1 m i amb molt

poca aigua < 25 cm de profunditat mitjana), probablement per ser cursos primaris de cabal estival massa escàs que no li aporten les suficients garanties ni aliment. Prefereix rius una mica més grans, però també evita profunditats superiors als 70 cm i amb ribes que es mantinguin en condicions naturals, como s’ha esmentat anteriorment, evitant en el possible les voreres artificials. De la mateixa forma, evita les aigües contaminades, tot i poder suportar nivells baixos de contaminació. Dominen els materials grossos sobre els fins en l’hàbitat, especialment les pedres i blocs, en tant que es rar que visiti zones dominades per llims.

Realment és una espècie molt sensible a la qualitat i quantitat de les aigües, cosa que ha fet que desaparegui d’espais fluvials aparentment idonis. Paràmetres descriptors d’hàbitat són l’amplada, la profunditat, la granulometria, artificialització dels marges, pH, el pendent i la contaminació aparent.

Té una activitat, com diem, sobretot nocturna i cada nit fa recorreguts dins l’aigua que poden sumar entre 1 i 2 km. També surt una mica de dia, sobretot els mesos d’estiu en què la nit és curta. Quan no està caçant al riu descansa en forats naturals de les ribes, generalment cavitats entre roques que tenen entrades des de sota l’aigua. Aquests refugis són compartits pels diversos individus d’almesquera que en aquella època es troben en un determinat tram de riu i són permanents, en el sentit que diverses generacions d’almesquera poden utilitzar-los. No tenen territoris en el sentit estricte, sinó que es van movent pel riu al llarg de l’any, tot i que temporalment, durant dies o setmanes, sí que s’estabilitzen en trams concrets.

Es coneixen pocs detalls sobre la seva reproducció, però se sap que pot tenir entre una i cinc cries per any, que és molt poc per als mamífers d’aquesta mida. La reproducció feble és compensada per una vida relativament llarga, d’uns quatre anys, i fins a cinc o sis en algun cas, que és molt si es compara amb la longevitat mitjana de ratolins, talpons o musaranyes, que no sol arribar a un any.

Almesquera a Romadriu (Pallars Sobirà) Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

L’almesquera, un tresor pirinenc

Distribució general

Viu al nord de la península Ibèrica, en diverses àrees discontínues: nord de Portugal, Galícia i zones pròximes de Castella, serralada Cantàbrica, Sistema Central, Sistema Ibèric septentrional i Pirineus. En aquesta àrea relativament extensa hi ha dos grans grups de poblacions que genèticament són molt diferents. Una, la zona occidental i Sistema central i, l’altre, a la part central i oriental de la serralada Cantàbrica i als Pirineus. Els dos grups estan representats al Sistema Ibèric, però gairebé no es barregen. Aquests dos grups són reconeguts com a subespècies, amb els noms de subsp. pyrenaicus per al grup oriental, i subsp. rufulus per a l’occidental.

A Catalunya, l’almesquera es limita als Pirineus, i es troba a les capçaleres de les conques fluvials del Ter, el Segre, la Noguera Pallaresa i la Garona. No es troba a la conca de la Noguera Ribagorçana, el Llobregat i altres més petites, però sembla que és perquè no hi ha existit mai en temps històrics, no pas perquè s’hi hagi extingit. Les poblacions més importants estan a les conques de la Noguera Pallaresa i de la Garona, però en la darrera dècada sembla que hi ha disminuït molt. A la conca del Ter, que representa el seu límit oriental absolut de distribució, és molt rara i s’hi manté de forma precària. És probable que en tot el país no hi hagi més de 1.000 almesqueres.

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici podria representar un paper cabdal en la conservació de l’almesquera a Catalunya, donada la seva gran extensió, variabilitat climàtica, amplitud altitudinal (dels 1.100 als 3.000 m), abundància de fonts d’aigua (rius, riuets, barrancs o salts d’aigua), la conservació dels marges i biodiversitat botànica dels boscos de les ribes en funció de substrat, edafologia, alçada i humitat. Un espai geogràfic extensible a la zona perifèrica, amb riberes com la Bonaigua, els vessants septentrionals del Naut Aran, les valls d’Àneu, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, la vall Ferrera i la vall de Boí i de Sant Nicolau. Als últims estudis realitzats als rius i barrancs d’aquesta gran àrea del Parc Nacional i de la zona perifèrica, fets al 2010, l’almesquera va ser localitzada únicament al 39% dels trams investigats, i solament un 20% de l’Aran. Un descens important respecte de l’anterior estudi realitzat a l’any 2000, que va assolir quasi un 50%. Aquestes dades il·lustren per si mateixes la importància que té per l’almesquera el territori del Parc Nacional.

Igualment, la variabilitat climàtica –de subatlàntica a submediterrània– genera una notable diversitat de comunitats vegetals, de vall en vall, en funció del substrat, on hi viuen verns, freixos, trèmols, bedolls, salenques, orms, avellaners, roures i també pins roigs i negres.

Amenaces i conservació

L’almesquera és una espècie que es considera amenaçada a escala global, raó per la qual la Unió Europea obliga a protegir-la legalment i a conservar els seus hàbitats. Ha estat inclosa, des de 2011, com a espècie protegida al Catàleg espanyol d’espècies amenaçades.

La regressió en el darrer segle ha estat causada pel deteriorament general de la qualitat dels rius. La contaminació l’ha afectat poc, perquè sol viure en zones de muntanya poc habitades, però sí que hi han incidit dos altres factors. Un és l’alteració del règim natural dels cabals d’aigua a causa de les centrals hidroelèctriques i preses, juntament amb buidatges bruscos amb alliberaments de sediments que canvien la naturalesa fisicoquímica de les aigües afectant a diferents fenòmens biològics i a la xarxa tròfica en cadena. L’altre són les captacions creixents d’aigua, destinades a l’abastament d’instal·lacions turístiques, a residències, a l’agricultura i a la ramaderia. Tots dos factors provoquen una pèrdua general de la qualitat de l’hàbitat per a l’almesquera i, en particular, una reducció dels invertebrats dels que s’alimenta. Els dos factors solen estar combinats i, segons les zones, afecta més un o altre, però en general tenen més potencial destructiu els aprofitaments hidroelèctrics.

L’almesquera és molt poc depredada per altres animals i, dels autòctons, només la llúdriga en captura amb freqüència. La introducció i expansió del visó americà, però, representa un problema afegit, ja que la seva depredació podria rematar poblacions d’almesquera molt afeblides, com és la del Ter, a banda de ser una amenaça molt gran per a un altre mamífer semiaquàtic, la rata d’aigua.

Conclusió

L’almesquera és un endemisme ibèric molt singular, de gran valor i excel·lent bioindica-dor dels ecosistemes fluvials. Tot i això, té molta menys fama que altres endemismes com el linx ibèric (Lynx pardinus), l’àliga imperial (Aquila adalberti) o el propi ós bru (Ursus arctos), espècies de mida grossa que han atret molt més l’atenció del gran públic i dels mitjans de comunicació, raó per la qual també s’han abocat més recursos i esforços en el seu estudi i conservació. És un efecte del biaix tradicional del conservacionisme, que ha prioritzat les espècies grans, perjudicant les petites per molt exclusives que aquestes siguin o més en perill es trobin.

L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer l’almesquera, autèntic tresor de la nostra fauna, perquè sigui més coneguda i es dediquin més mitjans per a la seva conservació. Una societat que es percep com a rica, preparada i moderna no pot deixar extingir una espècie amb tant significat científic i valor patrimonial com l’almesquera.

Curs d’aigua brau Pere Aymerich, Carlos Sanz i Andrés Requejo

Recerca Plus LIFE RESQUE ALPYR

Restauració i conservació dels ecosistemes aquàtics dels

El Parc Nacional i el Parc Natural de l’Alt Pirineu participen des d’aquest any i durant 5 anys, en un projecte europeu destinat a recuperar ecosistemes de muntanya millorant la conservació dels hàbitats i les espècies que hi viuen. El projecte es desenvolupa en quatre espais naturals protegits diferents, inclosos a la Xarxa Natura 2000, de les regions biogeogràfiques alpines dels Pirineus i dels Alps: el nostre Parc, el Parc Natural, el Parco Nazionale del Gran Paradiso i el Parco Naturale del Mont Avic, aquests darrers als Alps italians.

Està coordinat pel Centre d’Estudis Avançats de Blanes, que depèn del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CEAB-CSIC). Des de Catalunya compta amb la participació del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, el Departament d’Agricultura, Ramaderia e Miei Naturau del Conselh Generau d’Aran, la Universitat de Barcelona, l’Institut d’Avaluació Ambiental i Recerca de l’Aigua (també del CSIC), i les empreses Forestal Catalana, Sorelló Estudis al Medi Aquàtic i amb l’associació la Sorellona. Els ajuntaments d’Espot i Lladorre hi participen com a cofinançadors i és preveu una inversió de 4,7 milions d’euros, dels quals el 60% seran aportats per la Unió Europa. El projecte se centrarà en els estanys, en prats alpins i

Pirineus i dels Alps

subalpins, en torberes i en fonts carbonatades. De fet, és la continuació del LimnoPirineus, a casa nostra, i el Bioaquae, als Alps italians. Entre les espècies a protegir hi ha amfibis com la granota roja, el tòtil i el tritó pirinenc. També mamífers aquàtics com l’almesquera (vegeu article a l’Empriu) i set ratpenats insectívors amenaçats com el muixirec de bosc, el de musell llarg i l’orellut alpí.

Les principals amenaces venen de la fragmentació de la seua distribució, les pressions antròpiques i la proliferació d’espècies al·lòctones, entre d’altres. Les actuacions previstes són l’eradicació de peixos com la truita i el veró, la sega selectiva de prats, la gestió de les pastures en torberes i hàbitats semi aquàtics i la millora de certes mulleres mitjançant la tala forestal.

El nou Life Resque Alpyr es va presentar a finals de maig a la seu de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu a Esterri (Pallars Sobirà), amb la presència d’autoritats i del coordinador científic del projecte, Marc Ventura.

Per acabar, durant la seua execució es realitzaran accions de sensibilització ambiental a través d’exposicions al territori, entre altres, a Espot i Lladorre. Es promourà, doncs, la transferència de coneixements in situ i cap a altres zones d’alta muntanya i gestors de la conservació.

Presentació del projecte a l’Ecomuseu Maria Pou

Núria Garcia Quera, estimar el territori L’Entrevista

Sílvia Coll

La Núria Garcia Quera és sobretot coneguda com a escriptora. Ha publicat en diverses editorials com Garsineu, La Galera, Columna, Casals, o Publicacions de l’Abadia de Montserrat, fins que va apostar per crear la seva pròpia col·lecció, Sensus. Però a més d’escriptora, té tot un món d’experiències que esperem descobrir en aquesta entrevista.

Quedem amb la Núria a Tornafort, el poble on viu des de fa molts anys. Mentre l’espero, observo el silenci d’aquest poble tranquil. Quan arriba, de seguida em fa agafar un caminet allà mateix per ensenyar-me una vista de Tornafort ben privilegiada. N’està molt orgullosa, del seu poble. Tot seguit, baixem uns metres, i sense perdre mai la perspectiva del poble, ens asseiem davant d’una petita taula de pedra. Allà, entre el so de les esquelles de les vaques i de l’aigua, engego la gravadora, on també quedaran gravades les persones del poble que passen per allà i s’aturen a parlar amb la Núria.

Quin paper va jugar en la teua infància la llibreria Quera i el fet de viure en un entorn de llibres?

Em vaig criar en una llibreria al carrer Petritxol de Barcelona, que va fundar el meu repadrí l’any 1916, i que avui encara

és llibreria. Llavors estava especialitzada en teatre. Era una editorial on publicaven petites obres de teatre, perquè es representessin als centres socials dels pobles.

Al meu padrí, el Joan Quera, ja li agradava molt anar a la natura i a la muntanya, i en un raconet de la llibreria ja va començar a posar-hi llibres de muntanya, però sobretot d’escoltisme, perquè ell era escolta.

I a partir d’aquí es va anar reduint la part de teatre i es va anar ampliant la de muntanya i natura. I en temps de la meva mare, la Roser Quera, ja van treure tot el que eren llibrets de teatre i va quedar la muntanya, l’excursionisme, la natura, mapes i ja sempre més ha estat així.

Ara la porta el meu germà, el Raimon, i també hi treballa una neboda, la Carme. El tema llibres ja no funcionava, però és clar, és un lloc molt entranyable. Llavors va aparèixer un empresari amb una visió molt molt sàvia, va veure que és

La Núria, amb Tornafort al fons Sílvia Coll

Núria Garcia Quera, estimar el territori

un lloc molt especial, però que si hi ha d’haver una sèrie d’entrades per mantenir-se, hi havia d’haver una part de restauració.

Total, que des del 2019 en aquell espai tan xic s’hi poden anar a fer vins catalans i platillos amb matèria primera molt bona, baixada de la muntanya, anant a buscar aquell formatge d’aquell productor, i així amb tot. I està triomfant. I continua havent-hi la part de llibreria.

Quan eres petita, també editàveu i imprimíeu els llibres?

D’impremta n’hi havia en el temps del meu repadrí. En el tema de les obres de teatre, edites l’obra i després cada autor ha de tenir el seu paper, les clàusules, crec que es deien, que es feien per separat. Llavors tenien un ciclostil, ho ciclostilaven per tenir l’obra sencera, però també que cada actor tingués el seu paper.

Anava tot vinculat al teatre. Això sí, la llibreria va ser distribuïdora durant molts anys de l’editorial Alpina. No només va contribuir a la creació de l’Alpina, sinó que n’érem distribuïdors. Quan estudiava el BUP i el COU, cada tarda anava a ajudar al meu padrí a la llibreria i una de les meves feines era, quan arribaven caixes de l’Alpina, obrir-les i anar-les posant en uns prestatges. Aleshores teníem una comanda, per exemple, del Pont de Suert, i l’havíem de preparar. Perquè, a més a més, llavors de mapes Alpina n’hi havia a bars, restaurants, botiguetes de queviures, llibreries, quioscos, a tot arreu. I distribuíem per tot Catalunya.

De petita ja anàveu a la muntanya amb la família?

Amb els meus pares des del meu record, de sempre, sí. Quan anàvem de vacances, primer amb tenda, i després ja vam tenir una caravana, llavors reservàvem uns dies per estar a la platja i després sempre anàvem a muntanya.

Tota la vida.

Potser us quedàveu en zones de muntanya més properes a Barcelona.

No sempre. A les vacances sí que anàvem més lluny. Recordo unes vacances a la vall d’Ordesa o aquí també, a Sant Maurici. Llavors pensa que hi podies acampar. Era una altra història!

I de ben joveneta ja vas pujar a viure aquí dalt.

Aquí dalt va ser pel refugi d’Amitges, perquè jo havia estat dos anys fent voluntariat pel Centre Excursionista de Catalunya a la comissió de refugis. Llavors devia tenir 16 o 17 anys, i érem joves i era la manera que teníem d’anar a muntanya gratis. Anaves a treballar. Et deien, ara toca anar al refugi de la Molina a posar la massilla a les finestres o el guarda del Ventosa i Calvell marxa amb una expedició de l’Himàlaia i hi ha unes reserves per un pont... Doncs hi anaves a treballar. O pujàvem menjar a l’esquena al refugi d’Ulldeter. A canvi de treballar, podies anar a la muntanya.

Quan tenia 19 anys, jo admirava tot aquest món, per mi era un referent. Els guardes eren el somni. Llavors vaig anar a parlar amb la comissió de refugis del CEC i els vaig dir aviam si amb la parella que tenia, hi havia algun refugi per anar a guardar. I així va ser. Llavors els guardes no eren fixes, perquè no hi havia gent que anés a la muntanya. Et mories de gana. Em van oferir el d’Ulldeter i el d’Amitges. Jo vaig triar el primer, perquè tenia molts bons records d’anar-hi, però el de la comissió em va dir, «Tu te’n vas a Amitges». Jo recordava que hi havíem anat quan era quasi lliure. Recordava un barracó. No l’havia vist amb les obres noves. I així va ser com vaig anar a parar a Amitges.

Vas deixar els estudis per pujar a viure a Amitges? No. Llavors havia començat a l’escola Massana on feia

Llibreria de la família Quera, ubicada al carrer Petritxol de Barcelona Espai Quera

[Al meu padrí, el Joan Quera, ja li agradava molt anar a la natura i a la muntanya, i en un raconet de la llibreria ja va començar a posar-hi llibres de muntanya, però sobretot d’escoltisme, perquè ell era escolta.]

Núria Garcia Quera, estimar el territori

Belles Arts, ceràmica, i vaig intentar combinar-ho amb el refugi. Nosaltres no teníem cotxe el primer any i llavors havíem de fiar-nos de si els taxistes ens pujarien. Els quatre primers anys tancàvem la porta a l’estiu i anàvem a buscar feina. No pujava gent al refugi. Per nosaltres era una història aventurera i érem feliços, perquè ens agradava estar a la muntanya, no hi havia les restriccions que hi ha ara al Parc. Ens banyàvem als estanys, em vaig dedicar a fer un planter o estudiava la meteorologia, fèiem visites entre els guardes... Teníem temps per tot. Era més una història d’aventura i de donar servei. Els clients eren amics. Venien sovint els mateixos.

Quan anys hi vas estar al refugi?

Vaig estar-hi 22 anys, fins al 2008.

Així, vas viure plenament l’inici de Carros de Foc. Sí, i tant, la guia de Carros de Foc la vaig escriure jo.

Va suposar un gran canvi per a vosaltres al refugi?

El canvi no va venir amb Carros de Foc. Va venir l’any 90, perquè de cop, la gent en comptes d’anar només a la platja, va començar a tirar cap a la muntanya. Llavors una setmaneta de les seves vacances feien muntanya.

I vam començar a veure que hi havia més gent. També va coincidir amb què el Parc Nacional es va començar a posar les piles amb creure’s que era un parc nacional. Més restriccions, però a la vegada més millores i més visitants.

I quan va haver un punt d’inflexió i vam veure que havíem de començar a fer cursos de primers auxilis, de cuina... va ser al 92. Llavors ja vam començar a poder deixar les feines que teníem. L’any 90 també vam comprar aquí a Tornafort una

ruïna i la vam començar a arreglar, i va néixer el meu primer fill, el Roc, que és el que ara porta el refugi.

Com veus l’evolució dels refugis d’estar mig buits a estar tan plens ara?

Els refugis estan plens 20 dies l’any o com a molt un mes a l’estiu. I a l’hivern, quatre dies. El problema ens sobrepassa a tots, també a la gent que té un establiment de turisme rural, un hotel, un restaurant... Fins que no hi hagi un canvi en el sistema de les vacances, no ens en sortirem. Això ens perjudica a tots, no només al receptor, sinó també a l’emissor. Venen tots amuntegats, al mes d’agost. Ho passen fatal. Nosaltres també ho passem malament, però ells molt més. Estan de vacances i està tot ple de gent, no s’hi cap enlloc, encara que facis reserva. Van estressats.

Quina és la teva visió del Parc Nacional? Com n’has vist l’evolució de la gestió?

La visió general que tinc és positiva, perquè tot el que sigui preservar la natura, em sembla positiu. Però el Parc ja porta massa anys amb un distanciament absolut de la gent del territori. No fa res per fer-se estimar. És un ens llunyà. No deixa que la gent se’l faci seu i això és terrible.

Et posaré dos exemples on es veu aquesta realitat. Un és quan es va crear el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Jo em vaig posar molt contenta, però vaig veure que els meus veïns i les meves veïnes ho rebien molt malament. I de seguida vaig veure que el problema era que es pensaven que seria un parc nacional, no un parc natural. Llavors, com que ja s’havia creat l’Entitat Municipal Descentralitzada de Tornafort, i teníem un ajut de participació ciutadana, vam fer un procés per conèixer què és un parc natural, què podríem i què no

La Núria, d’excursió, amb el seu pare i dos dels seus germans Núria Garcia Quera

Núria Garcia Quera, estimar el territori

podríem fer a partir d’ara i la diferència amb un parc nacional. Llavors va venir el director del Parc Natural a explicar a la gent del poble què era un parc natural. Després vam agafar tots un autocar i ens en vam anar un dia a veure la serradora d’Àreu, que havia estat restaurada amb diners del Parc Natural. I aquell mateix dia, vam fer alguna altra visita pel Parc Natural i després vam fer un dinar i vam tornar. Un altre dia vam anar amb autocar a Espot, per veure la Casa del Parc, perquè ens expliquessin què era un parc nacional i després conèixer Sant Maurici. Hi havia gent que no hi havia estat mai. Gent de tota la vida. A partir d’aquell moment, van veure que no té res a veure un parc natural amb un parc nacional. Aquí, podem continuar plegant bolets, podem anar a caçar, podem pujar al bosc, cap mena de problema. Mai més, mai més, ningú d’aquí del poble no ha parlat malament del Parc Natural. Potser en altres zones com la Vall Ferrera, tenen problemes. Aquí cada any ens arriba un ajut i podem continuar mantenint el nostre bosc i podem anar millorant. Però, per què? Perquè hi ha hagut aquest apropament. La iniciativa va sortir de baix. Però també podrien tenir una mica més d’iniciativa des de dalt. Per desgràcia, fins ara no hi ha estat.

Un altre exemple, és quan vaig participar en el projecte del Museu del Pastor de Llessui. Va implicar moltes entrevistes amb molts pastors, parlar amb molta gent, recollir totes les marques de pastor, les marques d’orella, de pega... va ser brutal. La idea era que allò fos un punt dinamitzador de la Vall d’Àssua, que des d’allà es fessin rutes amb ruc, a peu, per anar a les saleres, a les cabanes, a les bordes... No hi va haver manera. Quan apareix l’Obrador Xisqueta, vaig anar a parlar amb el centre d’informació de Llessui. Els vaig preguntar si no podrien vendre articles de les artesanes de l’Obrador, i que tenen relació amb el tema de la Vall d’Àssua. No hi va haver manera. Ha estat sempre tot d’esquenes a la gent. Al Museu hi podria haver una unió amb l’Escola de Pastors, els productes artesans, les activitats de guiatge, el Cinquè Llac, la Ramat de Camins... Al Parc es poden fer coses tan senzilles com portes obertes per la gent del territori.

Creus que els visitants arriben a copsar el que és el Parc i el seu l’entorn?

Doncs mira, avui faré una xerrada a la presentació de la revista Descobrir d’aquest mes dedicada a l’os bru. Parlaré

La Núria al refugi d’Amitges amb la Duna, la seva neta Roc Sagristà

[El canvi no va venir amb Carros de Foc. Va venir l’any 90, perquè de cop, la gent en comptes d’anar només a la platja, va començar a tirar cap a la muntanya. Llavors una setmaneta de les seves vacances feien muntanya.]

Núria Garcia Quera, estimar el territori

de la importància del coneixement per estimar, allò que deia Jordi Sabater. És el que dèiem del Parc Nacional. Si hi ha un desconeixement, un distanciament, si és com un ens abstracte, fantasma, no el podem estimar. Només que sigui proper, només que vingués un dia la directora, que trenqués aquella barrera del desconeixement, és la por de l’altre. És més vell que l’anar a peu.

És exactament el mateix amb la natura. Jo amb aquest article del Descobrir m’he reconciliat amb l’os bru. He hagut de fer durant un any una immersió d’os. Ara t’explicaré una anècdota que em va passar a Amitges fa 25 anys amb una gent de Colorado, quan encara no s’havia reintroduït l’os. El 1987 vam anar a fer esquí de muntanya i, de cop i volta, darrere del pic d’Amitges, aquella gent van dir: «Teniu os, aquí». I jo vaig dir, «Aquí ja fa molt anys que no n’hi ha». «I tant, que en teniu», i em van ensenyar tot de petjades. I llavors ho vam explicar a uns agents forestals i ens van dir que no ho expliquéssim a ningú.

No ho vam explicar a ningú i fins al cap de 10 anys no es va fer la reintroducció. Durant tots aquests anys, jo he estat una mica desconcertada amb aquest tema. Ara, amb aquest any d’immersió per escriure l’article, he canviat. Ha sigut a través de conèixer-lo, sense haver-lo vist. He vist molts vídeos, he fet moltes entrevistes, amb agents rurals, controlant càmeres de fototrampeig.

M’he adonat que els ossos no tenen el més mínim interès en els humans. En defugen com de la pesta, com tots els altres animals del planeta. No ens poden veure. I tenen unes preocupacions molt més grans. Sobretot les femelles que són unes heroïnes brutals, per defensar les seves cries, i tenen uns mascles que no ajuden en res a la criança.

Creus que el fet que tantes persones visitin el Parc Nacional ajuda a fer més petit aquest distanciament de les persones amb la natura?

Cada vegada hi ha més humans que viuen en ciutats i menys en contacte amb la natura i, per tant, aquesta bretxa, aquest

desconeixement, cada vegada és més gran, perquè arriba un moment que ni tan sols els seus avantpassats més propers tenen coneixement de la natura. Per tant, és gent completament urbanitzada. Aquest desconeixement és terrible per ells, per la natura, i pels qui estem a la natura, perquè quan arriben aquestes persones, no se saben comportar. No saben respectar la natura, el silenci, i no saben gaudir-la. No tenen consciència mediambiental, ni tampoc social.

Evidentment les escoles i els instituts estan fent molt bona feina, però faltaria que vingués d’algun altre lloc per poderlos oferir aquest coneixement. Perquè, per exemple, els meus fills no han pogut anar en esplais o caus, perquè no n’hi ha aquí. Però han tingut aquest vincle amb la natura, però sinó, hi hauria d’haver una manera, també pels adults, per crear aquest vincle. Aquestes morts que hi ha hagut els últims anys al Parc Nacional... És terrible. És perquè no tenen ni idea que fa fred, ni quines són les condicions en cada època.

Hauria de ser obligat, per exemple, que si llogues unes raquetes, mirar un vídeo de 10 minuts, on es doni informació bàsica útil. Alguna cosa així, perquè si muntes un curs vindran quatre gats, i vindran els que hi estan interessats. No sé com hauria de ser, però hauria de ser obligat i els faríem un gran favor.

I després parlant de gent que tenim contacte amb la natura, també ens falta una mica de coneixement i ara diràs que escombro cap a casa. Mira, per nosaltres les millors vacances són anar a caminar dies seguits. Ho hem fet als Pirineus, als Alps, a l’Atles. Però el lloc on més ens agrada fer-ho és a l’Himàlaia, on vas de poble a poble, pels camins tradicionals i no cal res més. Sí que hi ha algun moment que has de passar algun port i llavors és una súper aventura. Doncs bé, el que s’està fent amb el Cinquè Llac i amb Ramat de Camins és això, i no està transcendint quan, en canvi, la gent que ho fa, queda encantada.

Aquest estiu van arribar aquí dues noies gallegues de Santiago de Compostel·la, i que a través d’internet van trobar

Els quatre germans Quera a l’actual llibreria Quera Núria Garcia Quera

Núria Garcia Quera, estimar el territori

Ramat de Camins. Van estar fent la ruta pel seu compte i, quan van acabar, van anar a la llibreria Natura Llibres d’Alins per comprar El nou viatge al Pirineu. Llavors, parlant amb la noia de la llibreria, els va dir que jo vivia a Tornafort. Li van demanar si em podia dir que els signés el llibre. Van vindre i em van estar explicant com havien viscut la travessa. Van al·lucinar perquè no van trobar ningú pels camins quan, en canvi, estan molt bé. Van quedar encantades de la diversitat dels paisatges, de la gastronomia..., però amb el que més van al·lucinar va ser amb la gent. Quan van passar per Malmercat, era al cor del dia i feia molta calor. Van sortir dos persones de cases diferents que els van dir que què feien amb aquesta calor; veniu, entreu a casa; aquí hi ha la font; agafeu aigua d’aquí que està fresca... I això s’ho van anar trobant quasi a tots els pobles. Això on t’ho trobes?

Estar caminant sense fer grans desnivells, veure uns paisatges espectaculars, menjar molt bé...

Jo els vaig preguntar si em podien recomanar alguna ruta per allà, perquè el camí de Santiago no m’atreia. I elles em van dir que el camino no té res a veure amb això. Allò és multitud, estrès, la gent van cada vegada més ràpid per arribar aviat a l’alberg per trobar lloc per dormir. La gent del territori n’està fins als nassos...

Com t’agradaria veure el Parc d’aquí a 20 anys?

Integrat al territori i a la seva gent. Els únics habitants que hi ha al Parc Nacional, que són els refugis, m’agradaria veure’ls arreglats, sostenibles, amb condicions, amb mitjans del segle XXI, amb un bon servei, oberts més temps. A Amitges, per exemple, encara hi ha una habitació de 44 places. Això ja no pot ser. Necessitem dormir bé, hem de descansar perquè l’endemà hem de caminar tot el dia.

Després també me l’imagino sense instal·lacions abandonades. També en zones perifèriques, com les pistes de Llessui, per exemple.

I llavors per ser propositiva, en la part d’integració del territori, hi ha l’exemple dels parcs nacionals francesos, on des del mateix parc contracten gent del territori, per exemple, per anar de refugi en refugi explicant llegendes de la zona. I tu estàs allà a la nit i després de sopar, per qui vol, hi ha un guia que explica un tema concret. Estàs donant vida a guies o potser a gent de teatre... Hi ha un gran perfil de persones que podrien fer això. L’Esperanceta podria ser-ne un exemple també. Tot això a França, ho paga el Parc!

Hi ha un servei de guiatges i et trobes el guia en un horari allà. Saps que arribes en aquell punt, a peu, i això ja és un filtre interessant, perquè llavors hi va la gent a qui realment interessa.

En general, a França estan en un nivell de conscienciació molt més gran. Per exemple, els pals... o els portes a la motxilla o han d’anar amb el cautxú per no malmetre el terra.

I el Pallars com t’agradaria veure’l també d’aquí a 20 anys?

Per part del Pallars, un gran valor que tenim és aquest equilibri entre tradicions ancestrals i la modernitat més respectuosa. És una cosa d’aquí, de la qual em sento molt orgullosa. Poder tenir aquestes mestres formatgeres que han vingut de fora i s’han implantat aquí, les falles, festes majors... és brutal. Voldria que es continués amb aquest equilibri. També voldria més gent visquent tot l’any aquí, rehabilitant quadres, pallers, no construint obra nova. Lloguers accessibles, bones carreteres, cooperatives d’habitatge, agricultura, que en tenim molt poca, i que sigui ecològica. Més espai perquè la gent se socialitzi, més associacionisme, més llocs

La Núria, en un dels seus viatges al Nepal Cesc Capdevila

Núria Garcia Quera, estimar el territori

de trobada. Apareix algú que ve a viure aquí, que s’ha jubilat, i no troben llocs per anar, i potser tenen ganes d’anar a un club de lectura o altres coses culturals.

També ens calen bons serveis públics, escoles, instituts, no tenim cap hospital en tot el Pallars Sobirà. Potser no cal duplicar instal·lacions, però sí que una mica més de serveis. Aquí hi ha gent que pateix molt, gent que ha de fer diàlisi o que ha d’anar lluny per una radiografia, a Tremp o a Vielha, la Seu d’Urgell i després a Lleida. M’agradaria que millorés una mica aquesta part.

També que hi hagués un sistema de mobilitat, evidentment sostenible. L’únic que tenim aquí és l’Alsina Graells, amb poquíssims horaris. També caldria que el tren de Pobla fos un tren com Déu mana. A la Vall d’Aran tenen molta més gent, però ho tenen molt estudiat. Hi ha un sistema d’autobusos que està dimensionat tant per la mida dels autocars com pels horaris, depenent del moment de l’any. Potser hi ha un moment que necessiten més freqüència o menys. Està tot perfectament estudiat. Per què no es fa aquí també?

Potser és una conseqüència més de l’abandonament dels territoris de muntanya per part de l’administració?

Sí, però jo crec que hem de treballar el tema de la mobilitat lenta. Aquí, per exemple, s’està parlant de fer un camí a nivell de riu que uneixi Rialp i Sort. Són aquells camins que hi havien abans, de fons de vall. Com els que s’han fet a la zona de Salàs cap a la Pobla de Segur. Crec que això hauria de serhi per poder tenir tots una mobilitat lenta. De moment a fons de vall, però si ja només fos això, seria boníssim, perquè ja hi hauria molts desplaçaments que es farien amb bicicleta o bicicleta elèctrica. I no s’agafaria el cotxe, ho tinc claríssim. Fins i tot per anar a l’escola. Però bé, això són coses que sí que han de venir de dalt.

Ara passem a la teva faceta d’escriptora. La vas començar al Pallars?

Jo tota la vida he escrit. Sempre m’ha agradat. Sí que vaig començar a publicar al Pallars, a Garsineu, una novel·leta que es diu Migdiada i després una guia d’excursions a partir del refugi d’Amitges. Va ser quan vaig començar a publicar i a escriure també algun article a la revista Lo Raier, i després col·laboracions amb la revista Àrnica, de les Valls d’Àneu. I a partir d’aquí, va anar la cosa fins avui.

Quin gènere t’agrada més escriure? Guies, novel·les... De guies, no m’agrada fer-ne. Lo divertit de les guies és el treball de camp, però després asseure’s i posar-se a escriure la ressenya fa mandreta. Fa molts anys que no en faig, tot i que sí que col·laboro amb la revista Descobrir Catalunya amb algun itinerari, però quasi és més un divertimento El que m’agrada més escriure és tot el que no és tan tècnic, el més creatiu: articles que m’encarreguen per El Mundo de los Pirineos, que ja no existeix, o Descobrir Catalunya Tot i que han d’estar basats en el territori, sempre m’agrada posar-hi un punt creatiu. Sortir-me una mica de la típica descripció per atraure el lector. Sí, de fet em trobo millor amb la ficció. És un joc.

Creus que falta més literatura que parli del Pallars i dels Pirineus, perquè es conegui millor el nostre territori?

Ja n’hi ha d’escriptors boníssims i que han transcendit més enllà de les nostres fronteres. Jo crec que si hi hagués més gent vivint aquí, també n’hi hauria més de literatura i estudis i de tot, però és que som molt poquets.

En quina situació es troba avui la dona als Pirineus?

La dona ha d’entrar en política ja, i a muntanya segur per-

La Núria, amb Tornafort al fons Sílvia Coll

Núria Garcia Quera, estimar el territori

què, com que a muntanya som tan poquets, tot és molt delicat, molt sensible. Si fas una petita acció positiva, té una repercussió brutal. Jo me’n recordo quan van sortir els ajuts europeus, que donaven bones subvencions per fer cases rurals. Llavors, no n’hi havia, eren quatre, i es van fer moltes cases rurals. Això va ser un abans i un després, i va ser una iniciativa que va venir de dalt. I va fer que, de cop i volta, s’omplís el Pirineu de cases rurals, i crec que va ser positiu. Per tant, a vegades una acció, pot fer canviar completament el territori. O les Muntanyanes, des que van arribar, es va notar arreu. És tot tan sensible que de seguida veus quan hi ha una institució que està funcionant. Per exemple, ara ja fa uns anys que a la Vall Fosca feu coses, a Isona també, perquè hi ha persones al darrere.

El Consell del Pallars Sobirà, et parlo de fa molts anys enrere, 20 o 25, també va ser dels primers que va començar a reciclar. Ara fa uns anys que està mort. En canvi, sí que al Jussà, amb això d’Al Teu Gust, es fan coses. Es tan sensible que, quan alguna cosa funciona, es nota. Per exemple, si em preguntes qui hi ha de cultura al Consell Comarcal del Sobirà, no en tinc ni idea. No es fa res. No deu haver-hi ningú.

Per què creus que han de ser les dones que entrin en política?

Crec que les dones ens hem de posar en política, malgrat que ens faci molta mandra, perquè portem tota la vida conciliant i, per tant, som més conciliadores. No és allò que vas a la teva. Aquí a Tornafort, per exemple, vam muntar l’Entitat Municipal i funcionem amb un consell obert. Hi ha una persona que estira de la corda, però cada mes es fa un consell obert. I funciona així. Som conciliadores, i per tant, això és positiu. Som empàtiques, vetlladores, portem tota la vida cuidant gent gran, l’hort... això s’ha de veure reflectit en la política, perquè és la nostra manera de funcionar. No podem fer-hi res. Per bé o per mal, no podem fer-hi res. I després som generoses, perquè portem tota la vida donant. Ens hem de posar en política ja, i a muntanya més que enlloc. Però passa també que som molt sensibles, i no és

fàcil aguantar depèn què. Però ni que sigui quatre anys de la vida, els hem de dedicar a la política, seguint la nostra manera de ser. No intentar emular la manera de funcionar jeràrquica dels homes. Admiro moltes dones de muntanya, cada dia més. Dones grans, però cada vegada hi ha més dona jove que està fent coses molt interessants. Aquestes dones grans han de ser les nostres referents. Aquestes dones que mai no han sobresortit. Que si s’havia de signar una carta, eren els caps de casa, que eren tots homes. Sempre han estat al marge, però són un puntal.

I per acabar, ens pots parlar de quin és o són els teus projectes de futur?

El dia 8 de març he de dipositar la tesi doctoral sobre toponímia. Tinc la sort que m’han donat una beca els últims anys i m’hi he dedicat al 100%. Estic trobant coses molt interessants i veig que tot just estic al principi de la meva carrera. M’agradaria continuar fent investigació i anar-ho combinant amb aquesta part d’escriptura més de ficció. Però ara no hi penso. Quan acabi la tesi em vull reinventar, no sé com, però vull continuar amb la investigació.

Exactament què estàs investigant?

Estic investigant l’etimologia dels topònims, és a dir què significa Tornafort, Sort, Antist, Estavill... Estic experimentant un mètode que he dissenyat. Tenia molt clar que havia de ser un mètode empíric, que no hi hagués lloc per la subjectivitat, interdisciplinari i finalment, que es pogués extrapolar amb altres casos.

El meu estudi se centra en tots els noms dels pobles del Pallars Sobirà, tant els actuals com els que he trobat en documentació antiga. Són un total de 180 topònims de pobles.

Com que els noms dels pobles han canviat al llarg de la història, vaig estar molt mesos fent recerca sobre com estaven escrits en el passat i així, per exemple, Sort se sap que venia de Saborte, Saorte, Sorte

La Núria, en un allotjament nepalès durant unes vacances de trekking Cesc Capdevila

[La dona ha d’entrar en política ja, i a muntanya segur perquè, com que a muntanya som tan poquets, tot és molt delicat, molt sensible. Si fas una petita acció positiva, té una repercussió brutal.]

Núria Garcia Quera, estimar el territori

Tenia molt clar que tots aquests topònims que podem citar per sèries –per exemple, tots els que acaben amb -ui, com Llessui, Beranui, Embonui..., tots els que comencen per Est-, Estaron, Estaon...– ens estan dient que hi ha una estructura, i per tant, hi ha d’haver una explicació al darrere. Després també tenia clar que des d’un punt de vista cognitiu, des de la lingüística cognitiva, un topònim el que ha de fer és descriure aquell lloc. Trobem exemples clars de topònims que són transparents com Puigdevall, Torreroia, Puigredons

Per tant, com que hi ha els segments que es repeteixen, estic treballant amb estadística multivariant: una variable són els topònims amb les seves citacions antigues, l’altra tots els segments d’aquests topònims i després, l’altra variable és, de cadascun dels pobles, les característiques geogràfiques d’allà on estan.

Per aconseguir les característiques geogràfiques ho vaig fer a través de treball de camp, entrevistes a padrins, més de 170, i després amb sistemes d’informació geogràfica per saber l’orientació dels pobles, l’altitud, el desnivell respecte el fons de la vall, per saber la conca visual des de cada poble, quants pobles es connecten visualment, les insolacions anuals, etc. Això van ser molts anys, i ara estic en el sisè any d’investigació.

Al fer aquest encreuament de dades, em van sortir coses molt clares com per exemple, que els pobles que acaben amb -ui, són els pobles que tenen unes conques visuals més grans. Fins i tot n’hi ha algun que es deia que venia del basc, com Embonui, i és el poble des del qual es veuen més

pobles, 13 o 14. El segon que té la conca visual més gran. Ve de En bon ull

Tot just estic començant. Veig uns resultats que no tenen res a veure amb la metodologia que s’estava utilitzant. Fins ara, es buscava l’origen en el basc, el llatí... i, en canvi, els documents més antics que tenim no tenen ni una sola paraula amb basc.

Tens previst publicar la tesi?

No ho sé, és molt estadística, però sí que vull divulgar-ne els resultats. Tinc la sensació que he obert la caixa de pandora.

La Núria va néixer a Barcelona i ha voltat pel món, però el vincle que té amb Tornafort, el Pallars i els Pirineus brolla inevitablement per cadascuna de les seves paraules, opinions, mirades, gestos... Potser és per això que parla amb timidesa d’ella mateixa com a escriptora, sense donar-hi la importància que veritablement té, després d’haver publicat onze guies excursionistes, cinc novel·les, més una desena d’altres obres, algunes col·lectives, i una vuitantena d’articles i reportatges, i en canvi s’arremanga de veritat quan parlem del territori i el seu futur, del Parc Nacional, de la dona als Pirineus... Té les idees molt clares i després de parlar amb ella, la Núria deixa de ser l’escriptora que coneixem per convertir-se en una persona sàvia, com moltes altres que tenim a prop, a qui és bo escoltar. Esperem veure la seva propera reinvenció molt aviat!

Entrevista a Estaís per la recerca de la tesi doctoral Joan Manuel Soriano

[Per part del Pallars, un gran valor que tenim és aquest equilibri entre tradicions ancestrals i la modernitat més respectuosa. És una cosa d’aquí, de la qual em sento molt orgullosa.]

Noticiari

El Bus del Parc bat rècords

El Bus del Parc ha estat operatiu del 23 de juny al 30 de setembre i ha transportat un total de 10.787 viatgers, un 147 % més de viatgers que a l’estiu de 2019, abans de la pandèmia. La diferencia és de gairebé 6.500 persones. El servei també ha registrat un increment de prop de 3.000 viatgers respecte l’estiu de 2021. Tot plegat ha permès l’estalvi de 13,5 tones d’emissions de CO2, generat per les persones que han canviat el cotxe privat pel Bus. Són 3,5 tones de CO2 més que al 2021, quan es va generar un estalvi de 10 tones. L’augment de viatgers coincideix amb la incorporació de les noves freqüències entre la Pobla de Segur i el Pont de Suert, pel sector sud del recorregut. Els horaris també s’han adequat per donar major qualitat i per enllaçar amb diferents serveis de transport públic que connecten amb Lleida, Barcelona i la línia de tren Lleida - la Pobla (FGC). D’altra banda, durant el pont del Pilar, el Bus ha funcionat del 12 al 16 d’octubre, en una prova pilot per estudiar la implementació puntual del servei en ponts o en altres èpoques de l’any.

Marca Parc Nacional!

A finals d’octubre, a Sort i Barruera, es van dur a terme dues sessions informatives sobre un nou projecte que comença a caminar: la marca “Parc Nacional”. Una iniciativa que vol ajudar a totes les artesanes i productores agroalimentàries a donar encara més valor als seus productes i ajudar-los en la seva difusió i comercialització. Un projecte que no poden fer soles i d’aquí aquestes sessions per conèixer si realment és una incitativa que compta amb el suport del sector primari i conèixer de primera mà les seves necessitats, idees o propostes. Per tirar-la endavant comptem amb l’assessorament de l’empresa Wàitala que va fer l’enquesta inicial i amb la qual treballem conjuntament per

aconseguir una marca funcional que ajudi al sector agroalimentari i artesà.

Compromesos amb l’accessibilitat universal Entre primavera i tardor hem atès un total de tres grups de persones amb diversitat funcional. Primer va ser l’Associació Alba de Tremp, amb els quals vam fer un itinerari de natura guiat fins la cascada de Ratera. Poc després ens van fer arribar aquest dibuix que resumeix la jornada viscuda. Moltes gràcies!

L’Associació de Discapacitats de la Val d’Aran (ADDA) va viure de primera mà l’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua, alhora que es va realitzar una activitat lúdica a partir del joc “Estirem lo fil”, que et permet descobrir els secrets de la llana de les ovelles xisqueta. Per últim, l’Associació d’Esportistes Adaptats de les Pitiüses (Eivissa i Formentera) van passejar pel planell d’Aigüestortes i en acabar la visita guiada, els vam regalar el “toig del guia” que, més tard, van utilitzar en una representació teatral al balneari de Caldes de Boí. L’activitat va comptar amb el suport de l’Ajuntament de la Vall de Boí.

Relleu a la direcció del Parc Després de més de trenta anys al front de la direcció del Parc, Mercè Aniz Montes s’ha jubilat a finals de setembre. Durant aquests anys, l’aplicació dels instruments de gestió aprovats, han permès que el Parc desenvolupi els seus objectius generals i específics en la protecció i conservació d’un escenari natural únic i irrepetible. Amb l’arribada de la nova directora conservadora, a mitjans de novembre, Laia Calaf i Viñolas, s’obre una nova etapa on les relacions amb el territori s’hauran d’enfortir alhora que caldrà treballar nous objectius de gestió, per tal d’entendre, entre altres, els efectes severs que en les àrees de muntanya està provo-

Dibuix regalat al Parc d’en Josep Maria de l’Associació Alba Arxiu del Parc / Associació Alba

Els nois i noies de l’ADDA visiten l’Ecomuseu, a Llessui Arxiu del Parc

Noticiari

cant el canvi global. Molta sort i energia a totes dues en els nous camins que ara empreneu. Benvinguda al club, Laia!

Estacions d’esquí i parcs (Mountain Calling)

Durant la tardor, vam participar en dues campanyes de recollida de deixalles per les muntanyes on es troben les estacions d’esquí d’Espot i Boí Taüll. Prop de 300 voluntaris van pentinar el territori, en una acció organitzada conjuntament entre les estacions d’esquí i els espais naturals protegits pirinencs. La major part de les deixalles recollides van ser plàstics, llaunes i burilles. Aquest projecte es desenvolupa en dos eixos: un de recollida dels residus, i un segon eix, centrat en l’educació ambiental i la conscienciació social sobre les deixalles que s’acumulen en les muntanyes i les lleres del riu i que afecten greument els espais naturals protegits.

Aquesta és una de les accions acordades anualment en el marc dels convenis de col·laboració que les sis estacions de muntanya d’FGC –La Molina, Vall de Núria, Vallter, Espot, Port Ainé i Boí Taüll– signen amb els seus espais naturals

protegits de referència -el Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, el Parc Natural de l’Alt Pirineu i el Parc Nacional.

Voluntariat ambiental actiu

Dins del programa de voluntariat de l’OAPN, enguany han vingut grups de la SEO-Birdlife, el Grupo Ibérico de Anillamiento i la Asociación Herpetológica de España, que han col·laborat en seguiments de fauna. S’ha muntat la parcel·la del SEMICE, prop de Sant Maurici, on es van capturar un total de 26 micromamífers. També s’ha fet el seguiment de rastres i excrements de rata almesquera al llarg d’un tram de riu i de petits carnívors en un camí, per calcular un índex d’abundància quilomètric que pot servir per estudiar l’evolució temporal de les seves poblacions. S’ha continuat l’estudi de la presència de sargantana pirinenca per establir detalladament l’àrea de distribució d’aquest endemisme pirinenc. Donem les gràcies a tots els participants dels camps de treball per la seva aportació al coneixement de la fauna del Parc.

Recollint deixalles en una estació d’esquí a la tardor FGC

Acte de presentació de la nova directora a càrrec del subdirector general, Josep Planas Arxiu del Parc

Noticiari

La Vall de Boí acull un nou curs de guies interpretadores

El 12 de setembre s’encetava, a la Casa del Parc de Boí, la vint-i-novena edició, amb 24 alumnes de procedències i edats diverses. Una formació que remunta la primera celebració a l’any 1992 i que solament s’ha deixat de fer l’any de la pandèmia (2020). Els continguts teòrics i pràctics van versar, com altres anys, sobre l’espai geogràfic del Parc i les comarques de l’entorn, el patrimoni geològic i geomorfològic, la diversitat d’espècies animals i vegetals, l’arqueologia com a eina d’interpretació del paisatge, la meteorologia i el món de la neu i les allaus, la història i la legislació dels espais naturals protegits, el conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí, astroturisme, cartografia i orientació, pirineisme, i educació i interpretació ambiental. Tots els participants van superar l’avaluació final i a l’espera de realitzar les pràctiques, podem dir que una nova generació arriba amb força per difondre els valors naturals i culturals del país. Moltes felicitats a totes!

30.000 seguidors a Instagram

El compte d’Instagram del Parc Nacional (@pnaiguestortes) ha assolit aquest més d’agost la xifra de 30.000 seguidors/ es! Aquesta s’ha convertit en una nova eina de difusió del Parc Nacional i sembla que de moment funciona força bé.

Guardader des esteles

Dins de les accions a desenvolupar com a Destinació i Reserva Starlight s’ha instal·lat un nou mirador astronòmic per a poder interpretar i gaudir del firmament i de les estrelles des del vessant atlàntic de les muntanyes del Parc. El paratge escollit aquest cop és l’aparcament de l’Orri, a Beret. Un gran pla situat a 1.860m d’altitud, molt

a prop de Salardú i Vaquèira, i que pertany al municipi de Naut Aran. Els prats de pastures que l’ocupen així com la poca contaminació lumínica, el converteixen en un lloc ideal per l’observació del cel. Amb aquest ja són 6 els miradors Starlight de la xarxa, repartits per les quatre comarques de l’àrea d’influència del Parc Nacional. Seguim, doncs, treballant per preservar el medi nocturn dels nostres pobles i comarques.

Auditories superades

Enguany hem auditat el sistema de gestió ambiental EMAS del Parc Nacional a través d’AENOR, i la Q de Qualitat Turística, amb l’empresa SGAE, ambdues al sector d’Espot. L’abast de l’auditoria són les gestions administratives, el control d’accessos i visitants, la informació als usuaris, la conservació, recuperació i seguiment dels recursos naturals, la gestió i manteniment d’infraestructures i equipaments, les activitats d’investigació i la formació i divulgació dels valors naturals i ecològics. Es va validar tota la documentació, inclosos la declaració ambiental 2021 i l’informe de revisió per direcció, i es van visitar, entre altres, els refugis del Gerdar i del Josep Maria Blanc.

També es va realitzar a la Casa del Parc d’Espot una nova auditoria externa de seguiment de la Q de Qualitat turística. Es va destacar l’adaptació de la documentació en format digital així com les eines de comunicació desenvolupades darrerament com han sigut el butlletí d’accessos i el butlletí intern, que es consideren eines molt adequades per a millorar la comunicació. Durant el desenvolupament de l’auditoria no es va detectar cap mancança greu ni es va obrir cap no conformitat, i la nota final va ser d’un 9,3 sobre 10.

Mirador Starlight del pla de Beret Arxiu del Parc

Estanys de Tumeneia Arxiu del Parc

Flora Coneguem el Parc

L’orquídia fantasma

L’orquídia fantasma (Epipogium aphyllum) pertany a la família de les Orchidaceae. Li diuen fantasma perquè passa la major part de la seva vida sota terra i només apareixen algunes tiges durant la floració. Cada espècimen pot estar diversos anys sense florir abans de tornar a aparèixer. Sota terra, el rizoma (òrgan subterrani de reserva) obté tots els nutrients necessaris a partir de xarxes micorríziques compartides amb fongs basidiomicets que, al seu torn, s’associen amb les arrels de diverses espècies d’arbres. Així va creixent aquest rizoma fins que, en alguns estius humits, poden sortir les tiges floríferes. Aquestes tiges (quan apareixen), són groguenques, gairebé translúcides (a l’estar desproveïda de clorofil·la). Poden aparèixer de forma col·lectiva, fins a una dotzena de tiges, de menys d’un pam d’alçada, que porten de 3 a 4 flors cadascuna.

El gènere Epipogium només té una espècie. L’epítet aphyllum fa referència a l’absència de fulles que, com que no fa la fotosíntesi, no li fan falta.

En el món de les orquídies, el label (el pètal principal de la flor) apareix a la part inferior de la flor). Excepcionalment, a

Flor d’O. mascula amb el label inferior i flor girada del revés d’E. aphyllum Hectonichus

l’orquídia fantasma, el label es col·loca en la part superior de la flor. El nom genèric en grec, Epipogium, precisament fa referència a aquest gir de l’eix florífer.

Aquestes orquídies terrestres es desenvolupen en boscos humits, principalment fagedes i avetoses, en llocs ombrívols i amb humitat permanent del sòl. Normalment es troben en àrees que solen experimentar hiverns freds.

La seva àrea de distribució és extremadament àmplia. L’espècie està estesa per gran part d’Europa i el nord d’Àsia, fins a Kamchatka, i al sud de l’Himàlaia.

Als Països Catalans, segons la base de dades de biodiversitat de Catalunya, només havia estat citada a la Mata de València (Pallars Sobirà), al Cadí-Moixeró i al Montseny. Per això va estar catalogada com espècie en perill d’extinció per la Generalitat.

Més recentment, se n’ha trobat també al Parc Natural de l’Alt Pirineu i al Parc Nacional també ha estat localitzada a la ribera de Caldes i a la vall de l’Escrita.

(Text extret i modificat de la pàgina de wikipèdia en català)

Gerard Giménez

CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia. org/w/index.php?curid=34052 BerndH

Fauna

Coneguem el Parc

La llúdriga, la Mengual dels nostres rius

Fa un parell de setmanes en una passejada prop d’un riu vaig tenir una gran sorpresa: dues llúdrigues em van regalar un espectacle acrobàtic espectacular. Com dues nadadores de sincronitzada van executar amb nota màxima una coreografia que ja voldrien na Ona Carbonell i Gemma Mengual.

De la família dels mustèlids com les musteles, teixons i faines , les llúdrigues es caracteritzen per la seva adaptació al medi aquàtic, amb un cos allargat, hidrodinàmic i cobert d’un pelatge impermeable. Les seves potes són palmades, és a dir, amb una membrana interdigital per poder desplaçar-se amb facilitat sota l’aigua, com si les potes fossin dos rems poderosos. Aquesta adaptació aquàtica no acaba amb el pelatge i les potes, sinó que tenen la capacitat de tancar les seves fosses nasals i poder romandre submergides fins a sis minuts! Poden arribar a una velocitat a sota l’aigua de 12 km/hora i quan neden a aquesta velocitat ho fan només amb el moviment de les potes del darrera i de la cua que es mou de dalt a baix. Però quan es desplacen més a poc a poc utilitzen també les potes del davant.

Amb una llargada d’uns 80 a 120 cm i un pes entre 4 i 10 Kg, són el terror dels peixos, la seva dieta principal. Veure-les caçar i regirar-se per l’aigua és com un joc que t’ajuda a desenvolupar una certa agudesa visual per descobrir per on tornarà a sortir. A part dels peixos, amfibis com les granotes i els gripaus, insectes diversos i altres petits mamífers i aus completen el seu menú diari. El seus caus, les llodrigueres, queden amagades entre les roques i la vegetació dels marges dels rius, i solen tenir

una entrada subaquàtica. Uns caus on estan ben protegides les petites llúdrigues de possibles depredadors, ja que si bé pot entrar en zel en qualsevol època de l’any, si hi ha aliment disponible, la seva reproducció és lenta i irregular, i s’observa una major quantitat de parts durant la primavera. En cada part neixen entre dues i tres cries que són cegues i no tenen dents. Popen durant dos mesos i al cap de l’any abandonen el territori matern per buscar i establir-se en un nou territori que serà la seva nova llar. La llúdriga va patir durant els anys 60 del segle passat una forta regressió, degut a l’ús de substàncies tòxiques en l’agricultura i ramaderia, que contaminaven els rius, així com la destrucció del seu hàbitat per pressions urbanístiques i l’apropiació de quasi tota l’aigua dels rius per abastir els embasaments sense respectar el cabal ecològic. Totes aquestes circumstàncies van fer que la llúdriga arribés a ser catalogada com a espècie en perill d’extinció. Finalment es va poder actuar a temps i després de diversos programes de reintroducció a les conques de la Muga i el Fluvià, l’any 1993, i la posada en marxa al 1995 de la primera fase del Centre de Reproducció i Recuperació de Llúdrigues del Pont de Suert. La conscienciació de totes per recuperar la presència de llúdrigues als nostres rius ha estat clau, amb campanyes de divulgació i sensibilització esperonades pel centre de llúdrigues del Pont.

Us animem a visitar aquest centre i ha complementar-ho amb una passejada per la ruta de la Llúdriga, que ens porta a peu fins l’estany de Llebreta i Aigüestortes. Qui sap si mentre feu camí us trobareu amb un autèntic espectacle de natació sincronitzada.

Maria Pou

Alfons Raspall

l’essència de les paraules

L’aigua com a element cultural i etnològic

Creences i rituals

L’aigua és un element necessari i imprescindible per la vida de la majoria dels éssers vius del planeta. Però més enllà d’aquesta evidència científica que tothom sap i que no genera dubte, també podem dir que aquesta mateixa aigua amb la qual ens hidratem i bevem, té moltes altres dimensions i usos. Gràcies a aquest element hem desenvolupat estratègies culturals i socials que durant totes les etapes de la història humana ens han permès i ens permeten sobreviure i adaptar-nos millor al nostre entorn.

Evidentment, els Pirineus no són una excepció en aquest sentit i l’aigua ha estat un dels elements fonamentals que ens permet construir i interpretar unes formes de vida i una cultura, que es transforma constantment i que acaba adoptant molts relats i dimensions.

És obvi que a més a més de ser un element de consum bàsic, l’aigua ha estat un recurs aprofitat pels homes i les dones de moltes maneres. Des de la pesca en els rius i estanys, fins a la utilització, probablement ja en època medieval, de la força hidràulica per a fer funcionar molins, serradores, batans o altres indústries locals com la tèxtil. En aquest sentit també la indústria hidroelèctrica ha estat molt present en l’economia i les formes de vida pirinenques.

També podríem parlar d’altres usos més contemporanis i

lúdics, estretament vinculats amb l’economia actual, com el desenvolupament de l’esquí, el ràfting o altres esports basats en els recursos hídrics del territori.

Podríem continuar fent referència a altres exemples de l’aigua com a element cultural, però en aquest article ens agradaria centrar el focus d’atenció en un àmbit específic, sovint desconegut i oblidat: l’ús de l’aigua com a recurs simbòlic i ritual. Més vinculat al món de les creences i de la immaterialitat, en el qual històricament aquest element també ha tingut una important presència.

Alguns autors, defineixen l’aigua com un dels quatre elements naturals de les cosmogonies tradicionals, juntament amb la terra, l’aire i el foc. D’aquí que sovint s’ha relacionat aquest element a la fecunditat, la vida, la feminitat i la lluna.

L’aigua es un element fonamental en la cultura i les formes de vida del Pirineu. Rentant al riu a Espot Ecomuseu de les valls d’Àneu

Jordi Abella Ecomuseu de les valls d’Àneu

Dins d’aquesta accepció de neteja i purificació s’incorpora ja en un dels primers rituals del cicle de vida cristià amb forma de bateig. Segons la tradició cristiana l’aigua serveix per “netejar” els pecats originals i purificar tant l’ànima com el cos.

Són diversos i abundants els rituals en què s’utilitza aigua (sobretot aquella que es considera pura o beneïda). En la cultura pirinenca, i gràcies al testimoni d’estudiosos i etnòlegs com Ramon Violant i Simorra, o Joan Lluís, trobem interessants referències.

Violant, per exemple, recull que al poble de les Iglésies (Pallars Jussà) les persones que tenien sarna o alguna altra infermetat de la pell, la nit de sant Joan, abans de sortir el sol, anaven a prendre la rosada i a banyar-se per rebre la benedicció de sant Joan. Els que tenien grans, es despullaven i s’estiraven nus en l’herba humida dels prats. També els aranesos anaven, al punt de la mitjanit, als prats on prenien l’herba molla per curar-se i evitar malalties diverses.

A Sarroca de Bellera, també al Pallars, abans de sortir el sol, grans i xics anaven a la font del poble a prendre el ros (la rosada) i es rentaven el cap i la cara per evitar el mal d’ull.

A Paüls, a la Vall Fosca, les persones malaltes de galteres si per sant Joan bevien de nou fonts diferents, abans de la matinada, s’evitava tota mena de malalties infeccioses.

A Esterri d’Àneu, també el dia de sant Joan, anaven a beure aigua de les fonts per purificar-se abans de sortit el sol i es pentinaven al riu perquè els sortís el pèl llarg i arrissat. Les noies que ho feien, creien que els desapareixien els grans de la cara i es tornaven més maques. També recull al Pallars i a la Cerdanya, que si es volen evitar les arnes en l’aixovar domèstic, s’ha de penjar al balcó o a la finestra abans de sortir el sol el dia de sant Joan. En altres pobles pirinencs, es relaciona el fet de beure de set fonts diferents com un bon mètode per facilitar l’embaràs en aquelles dones que volien

Dels molts usos rituals de l’aigua, el del bateig era un dels més presents en el cicle de vida. Càntir de bateig de vidre bufat, que s’utilitzava en algunes cases pirinenques al segle XIX i XX per portar l’aigua beneïda a l’església Jordi Abella

Creences i rituals

tenir fills.

Un altre fenomen interessant és la pràctica de mullar algunes marededèus i altres imatges religioses per fer ploure en cas de sequera prolongada. Aquesta creença, que s’ha replicat en molts pobles pirinencs fins ben entrat el segle XX, es relaciona, segons alguns autors com Severino Pallaruelo, amb l’antiga Roma. Quan les calamitats s’abatien sobre la col·lectivitat, es creia que els déus havien perdut facultats i no eren capaços d’evitar les desgràcies. La manera de regenerar la força protectora era banyar les seves estàtues en rius i fonts.

Un altre ús simbòlic de l’aigua, i molt característic d’algunes valls pallareses com les d’Àneu i la de Cardós, era el fet d’anar a prendre aigua a la font Santa de sant Lliser, al Couserans. Quan hi havia sequera prolongada al Pallars, alguns pobles enviaven a algú a buscar aigua d’aquesta font francesa per després llençar-la per prats, finques i fonts del terme. Semblava que l’efecte era immediat i en poca estona començava a ploure. El problema era, segons es deia, que si per efecte de l’aigua de la font Santa plovia a la part catalana, a la part francesa pedregava. Per aquesta raó, s’hi havia d’anar a prendre l’aigua d’amagat i sense que ningú els veiés o podien acabar apedregats i atonyinats. Tenim testimonis que ens expliquen que durant els anys 30, abans de la Guerra Civil, l’Ajuntament d’Isil va enviar a buscar aigua de la font Santa per superar la sequera d’un d’aquells anys. Sens dubte, existeixen moltes més referències dins la cultura immaterial dels usos simbòlics de l’aigua. I més enllà de l’anècdota o la curiositat que ens desperten aquestes narracions, la majoria ja oblidades, també ens serveixen per reivindicar i posar en valor una altra mirada sobre el territori. El patrimoni immaterial i etnològic, sovint poc reconegut, és fonamental en la cultura i el seu coneixement, i la seva recuperació és bàsica per a construir el nostre futur col·lectiu.

L’aigua com a element cultural i etnològic.

Capella de sant Lliser, al Couserans. Prop de la font Santa on la gent del Pallars anaven a buscar aigua per fer ploure en temps de sequera Ignasi Ros

un conte

Teula i Llosa, un parell de xinxirimalles !

Fa molts anys, quan les puces es cruspien a les aranyes i els rats a les gates, la major part de les teulades o llinats de les cases, les cabanes i els corrals de molts pobles i llogarets dels Pirineus estaven coberts d’herba seca i de branquillons. Aquesta cobertura natural els protegia tant de la calor com del fred, de la pluja i del sol, de la calma i de les ventúries.

Però els pertrets vegetals eren tan perillosos a ser devorats per les aixaldes dels focs de les cases que inevitablement, hivern sí i hivern també, grans incendis destruïen moltes cases i, fins i tot, havien arribat a arrasar pobles sencers, com Saltabancals, del qual solament en va quedar dempeus, després de tres socarrades, una part de l’absis de l’església.

Vet aquí, però, que un bon matí de primavera, d’aquells que veus Mallorca des dels cims de les muntanyes més altes dels Pirineus, dos curiosos personatges van fer supo-supo a les portes d’un poblet emmurallat.

- Alto! Qui sou!? ...cridà un soldat que feia la ronda de vigilància, entre mer-

lets i matacans, per la vila closa.

- Sou a les terres del senyor del Treio i en els temps que corren, no tothom és benvingut.

Aquell parell de ximples es van quedar bocabadats. Però, un d’ells, es va atrevir a contestar:

- Venim en so de pau! No portem armes ni ganes de fer mal a ningú sinó tot el contrari. Portem paraules per a compartir amb qui ens vulgui escoltar. Som caminants pacífics que solament volem explicar històries i llegendes que us ajudin a passar una bona estona. El soldat, que es deia Quelet, els va repassar de cap a peus. Què dimonis devien voler aquell parell de xinxirimalles! Un d’ells, era fosc com el carbó

i semblava fort com un roc. L’altre, era del color de la terra, més fang que argila, però amb unes formes ondulants molt extravagants. Déu ni do quin parell! Quina combinació més estrambòtica feien...

Llosa, el morenet, li va començar a estrolicar al soldat que venien d’un país on els llinats de les cases, les cabanes i els corrals no s’assemblaven gens als que estava veient des del portal d’entrada al poblet. On havia nascut ell, les teulades eren més pendents, com les mateixes muntanyes, perquè la neu, la pluja o la pedra rellisquessin, com les allaus, llosat avall, evitant així que s’esfondrés. Ah! I eren foscos com un tatxot per conservar la calor

Ricard Novell

Josepmaria Rispa

Explica’m un conte

Teula i Llosa, un parell de xinxirimalles !

que arribava del Sol els pocs dies que tenien la sort de veure’l. Llosa venia d’un país on l’any tenia nou mesos d’hivern i tres d’infern!

Teula, en canvi, era de color terrós i alegre. Va explicar que vivia en una comarqueta no tan freda com la de Llosa, on hi podia ploure i pedregar amb força. De la primavera a la tardor hi havia molts dies de bonança però, calia estar atents als aiguats i a les orqueries del temps com, per exemple, les tronades sobtades. La seua padrina li havia explicat “senyals” per endevinar el temps que faria depardemà, com esbrinar els colors dels núvols: “Bromes roies a la nit, serè al demaití; bromes roies al maití, l’aigua de camí.” Una altra sentència tradicional que no fallava mai i que era molt més evident deia que: “Quan la perdiu canta i plou, senyal d’aigua.”

Quelet, el soldat, en escoltar-los, es va fotre a riure com un animalot. Quin parell de catxapons que acabava de conèixer. Malgrat tot, li van caure simpàtics i, el més sorprenent, li van fer

venir al cap una de les preocupacions que tenia el seu Senyor i ell mateix: la protecció i seguretat dels pobles i llogarets del comtat del Treio. Llosa i Teula potser els podrien ajudar i molt! “Escolteu-me bé, parell de mosquetes mortes. Us portaré davant del meu Senyor amb una sola condició: que li expliqueu, com a mi, com són els llinats de les cases, les cabanes i les bordes dels pobles d’on veniu. D’acord?” Quan era petit, el pobre soldat Quelet havia perdut, al pic de l’hivern, als seus germans en un terrible foc, provocat per les maleïdes aixaldes de la xumeneia que, en caure damont del llinat d’herba seca i de branquillons, van portar la mort i la desgràcia a la família. Encara avui, quan tancava els ulls, li venien al cap les fogassades i els crits de la canalla enmig de l’incendi. No volia de cap de les maneres, que li tornés a passar a la modesta casa que el Senyor l’havia deixat, empegada a la muralla, per viure amb l’estimada Gertrudis i les seues dues bessones. En el temps que les sangardilles per-

den, per primer cop i últim, la cua… Llosa i Teula eren davant per davant del senyor del comtat del Treio. Era alt com un santpau però estransaït com ell sol. Quasi no feia ombra! Deien pels carrers del poblet que, des de la mort de la Senyora i l’hereu, en un foc a les alcoves del castell, solament l’agradava caçar, sobretot isards, per les riberes i les muntanyes més feréstegues i, a la nit, menjar, beure i perseguir cossos escugats. Tanmateix, era molt estimat pels pagesos, admirat pels seus soldats i respectat pels cavallers. Els únics amb els que tenia enganxades continues era amb “els de les sotanes”, que deia ell.

Fetes les presentacions al Senyor d’aquell parell de muixirecs, els va escoltar atentament, això sí, assegut en una gran trona de cuir rematxat que havia saquejat, feia anys, a un valí sarraí després d’una batalla ferotge per les terres d’Al-Beni Fonz, molt a prop del comtat.

De tant en quant, el Senyor del Treio aixecava les celles sorprès del que li

Ricard Novell

[La seua padrina li havia explicat “senyals” per endevinar el temps que faria depardemà, com esbrinar els colors dels núvols: ” Bromes roies a la nit, serè al demaití; bromes roies al maití, l’aigua de camí.” ]

Explica’m un conte

estaven explicant Teula i Llosa sobre els llinats del país d’on venien. Com podia ser que fins aquell moment, amb la de camins i batalles que havia fet, no n’hagués vist mai cap de semblant. Era una prova més que el món, més enllà del Treio, era més gran del que es pensava.

De sobte, el Senyor es va alçar com un llamp i va declarar amb solemnitat: - “Amics estrompits, estic impressionat d’escoltar les vostres paraules, les històries i els coneixements que m’heu fet arribar sobre els llinats de les cases, les cabanes i els corrals que coneixeu. Les tradicions i la saviesa popular són armes molt més poderoses que l’odi i la guerra. Així, donques, em reuniré amb els cavallers, a la roca del Faro, la vetlla de la propera lluna grossa, per explicar-los el que avui meu transmès i començar així a solucionar el neguit que fa anys m’atormenta dia i nit: els incendis i les morts provocats per les xumeneies de les cases del Comtat.”

A partir d’aquell dia, el comtat del

Treio, que significa “el lloc on es troben els tres camins”, famós per unes esglésies majestuoses que semblen volguer tocar el cel, va posar fil a l’agulla a la qüestió. En poques generacions, els llinats d’herba seca i de branquillons van donar pas a cases, cabanes i corrals amb llosats foscos, pendents i llisos als pobles situats a més alçada, i per tant, més freds, mentre que les teulades terroses, fetes amb més fang que argila, van donar color a les cobertes dels pobles més meridionals, on la meteorologia era més agraïda malgrat les pluges i les tronades impetuoses.

Quelet, el nostre soldat heroic, va gaudir com mai del nou llinat de sa casa. La família s’havia fet més grossa, i dos vailets formosos més una preciosa princesa, batejada amb el nom de Dolça, van multiplicar la família per dos. Ara ja no tenia por d’encendre el foc de casa! De fet, moltes nits, després de sopar, tota la família s’enfilava escales amont fins el cap de casa. Allí s’arraulien, uns contra els altres, sobre

el terra de fusta vetust i, escoltaven el so de la pluja, el repicar de la pedra o els udols del vent.

Per cert, i què se’n va fer d’aquell parell de galifardeus que tant van aidar per la tranquil·litat dels pobles del comtat del Treio? Uns diuen que van tornar al seu país plens de noves històries que contar; altres, que encara continuen trescant, per mons, de comtat en comtat, com pastors transhumants.

Fins i tot, altres diuen que van esdevenir reis i que viuen en castells i palaus indestructibles.

Fus el que fus, escoltar a la gent que ens vol explicar històries, siguin les que siguin, per molt sorprenents que ens puguin semblar, sempre serà molt més enriquidor que viure sense observar, sense escoltar, sense tocar, sense olorar o sense descobrir les paraules que s’amaguen en tot allò que ens envolta. I vet aquí que enragonant d’una teula i d’una llosa... s’acaba aquest conte escrit en prosa!

Silène, filla del senyor del Treio

Teula i Llosa, un parell de xinxirimalles !

La foto

Els Minimons

Les sortides guiades de les escoles que conviuen a l’entorn del Parc són una de les activitats més gratificants pels guies interpretadors que els acompanyen. Per això, en acabar dos d’aquests itineraris, un per Aigüestortes amb la Llar d’Infants de la Vall de Boí i, l’altre pel bosc de Conangles i Besiberri, amb els nens i les nenes del cicle infantil de l’escola Vidal i Abad de Vilaller, els vam demanar que ens enviessin una imatge resum de les dues jornades. Hem volgut, doncs, escollir una imatge diferent a les que us tenim acostumades i el resultat artístic han estat unes composicions plenes d’imaginació, colors i textures. La canalla del territori ha forjat tot un Minimón!

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que cregueu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

Llar d’Infants de la Vall de Boí

Escola Vidal i Abad de Vilaller

Caminem pel Parc El Gerdar, el bosc per excel·lència

Enmig de l’avetosa de la Mata de València, per la carretera que puja al Port de la Bonaigua des d’Esterri d’Àneu, trobem el Bosc del Gerdar, molt popular entre els boletaires que visiten l’Alt Pallars, i que en la seua profunditat amaga alguns dels tresors naturals més preuats de l’alta muntanya i del Parc Nacional.

Quan pugem la carretera des d’Esterri d’Àneu cap al Port de la Bonaigua, la mirada se’ns gira irresistiblement cap a l’esquerra, a la intensa mata de verd fosc que voreja el riu de la Bonaigua, per la cara nord. La Mata de València (de València d’Àneu) és l’avetosa més extensa i millor preservada de la Península ibèrica, i el tram que s’enfila a munt cap als estanys de Cabanes, des de l’hotel ‘Els Avets’, és el Bosc del Gerdar, del Gerdar de Sorpe.

En temps passats, els veïns d’aquests dos municipis de l’Alt Àneu es van disputar el repartiment dels drets d’explotació de l’avetosa, que proveïa la fusta tan necessària per viure (per fer les cases, moltes peces de la pagesia o per a escalfar-se durant els freds i llargs hiverns), i van ratificar la propietat comunal del Bosc del Gerdar, amb dret d’empriu també per als veïns d’Esterri d’Àneu. Tot plegat fou motiu de rebuig del territori quan es va voler incloure tota la Mata de València i el Gerdar dins la zona estrictament protegida del Parc Nacional, en el primer projecte d’ampliació. En un nou projecte anys més tard, va quedar protegit dins la zona perifèrica, que permet els usos tradicionals de forma sostenible.

L’Abies alba o avet blanc és una conífera de gran bellesa que viu entre l’estatge muntà i els primers trams del subalpí, en sòls profunds i àcids (propis dels llocs on domina el granit). És de tronc recte i ben plantat, que puja cap al cel fins als quasi 50 metres d’alçada, i de branques ben ordenades en pisos, amb tendència molt horitzontals, que aporten una ombra acollidora i molt fresca a l’estiu. A diferència del pi negre (Pinus Uncinata), les branques de l’avet blanc són molt elàstiques i aguanten molt bé el pes de la gran acumulació de neu de l’hivern. Les acícules es distribueixen de forma helicoïdal i envoltant la branca quan són joves (i molts creuen que són davant d’un Pinsapo!). En envellir es van distribuint de forma més aplanada, i recorda un pay-pay, tot agafant un to més blanquinós al revers (alba). Aquests detalls de la variabilitat d’aspecte dels avets els podem observar amb facilitat en tot l’itinerari del Bosc del Gerdar, perquè només algun bedoll atrevit i els gerds (és clar, per això del Gerdar!) acompanyen al bell príncep dels arbres fins a no gaire més a munt dels 2.000 metres, quan ja agafa el relleu el tot terreny, el pi negre, i els seus fidels acompanyants: el neret,

al cantó nord, i la boixerola, al cantó sud. Aquests boscos són l’hàbitat d’espècies molt sensibles i amenaçades com el gall fer (Tretao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus) i el picot negre (Dryocopius martius).

Podem arribar al refugi del Gerdar amb el nostre vehicle, però entre juny i setembre us proposem que agafeu el Bus del Parc i baixeu davant el desviament de l’hotel Els Avets. A pocs centenars de metres trobareu el refugi del Gerdar i un xic més amunt, l’aparcament del Callau, punt de sortida de l’itinerari. Si per cas se us acut de fer-ho a inicis d’octubre, escoltareu el llastimós bramar dels cérvols mascles, que quan arriba la tardor, competeixen per conquerir territori i quantes més femelles millor. Sovint baixen a la vora dels rius, i al de la Bonaigua, per la vora del refugi del Gerdar, cada any se’ls escolta molt a la vora. L’itinerari, d’unes tres hores, és circular. I és més recomanable pujar deixant el riu a l’esquerra, per la banda més curta, i fer la baixada per la part més llarga i baixada més suau, per no sobrecarregar excessivament genolls i turmells. La pujada transcorre entre avets alts i de gran cilindrada que ens recorden que som en un bosc madur, i alterna alguns de molt joves amb d’altres d’envellits, que alcen les branques de forma delicada i elegant, com una ballarina de ballet. Després d’una forta pendent dins l’espessor del bosc, travessarem dos petits prats entollats on podem observar algunes de les flors més emblemàtiques dels ambients humits de l’alta muntanya, com el rovell d’ou (Trollius europaeus) i la cotonera (Euriophorum angustifolium). Més amunt, la profunditat de l’avetosa queda interrompuda per una tartera de fàcil travessar, al temps que se suavitza la pujada i passem més endavant un pletiu de prat subalpí farcit d’angèliques, epilobis i altres megafòrbies que sovint serveixen de refugi a petits ocells de bosc que passen aquí l’estiu, com el caragolet (Troglodytes troglodytes) o algun mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli). A l’extrem esquerre d’aquest prat, envoltat de crestes granítiques, espera una palanca de fusta per passar a l’altra banda del riu. Allà, un cartell ens avisa que si volem continuar cap amunt, tenim la possibilitat de fer una hora més fins als estanys de Cabanes. Si la vostra condició física us permet pujar al Negre de Cabanes, no deixeu de desviar-vos també cap al Llong de Cabanes!

Meritxell Centeno

Vall de Cabanes Arxiu del Parc

Només hi ha una mitja hora de l’un a l’altre, i tindreu l’oportunitat de comparar un dels negres del Parc (dels més profunds) i un dels llongs o allargats. A més, el Llong de Cabanes és un estany de morrena, com el de Monestero (Espot), que drena les seues aigües a través d’una tartera, i això fa que en períodes de sequera baixi força el nivell de les aigües. Si decidim no pujar als estanys de Cabanes, només hem de seguir el cartell cap a l’esquerra, i passar per uns quants rocs de granit després dels quals ens tornarem a endinsar en la profunditat de l’avetosa, de baixada. Més endavant trobarem un altre cartell que ens indica el desviament cap al Pas del Coro i les planes de Son. Per cert, una travessa molt recomanable per fer un altre dia!

Aquest marge del Bosc del Gerdar està encara més encarat al nord, i les molses colonitzen cada superfície de rocs i terreny disponible. Fins i tot escletxes dels voluminosos troncs dels avets més vells, transformant l’entorn en un paisatge bucòlic

ITINERARI

CARRETERA

CURS D'AIGUA

PONT

REFUGI

PIC

PORT / COLL

A PARCAMENT

HOTEL B

PARADA BUS

Durada: 3 h (anada i tornada)

Desnivell: +340m (1.560-1.800 m)

Dificultat: entre baixa i moderada, pel fort pendent en alguns trams. Fixeu-vos en: aquest itinerari té dues èpoques especialment interessants: a principis d’estiu, per la floració en els prats entollats i els pletius, de la part més alta i a l’octubre, amb la brama del cérvol.

propi de Minairons. Ei, Si! Haberlos, haylos! I diuen que habiten les vistoses Amanites muscaries que treuen el cap pertot el sota bosc en temps de pluges de tardor, junt amb les molt tòxiques Amanites fal·loides i els cotitzats Boletus edulis. Com que som en zona perifèrica del Parc, compteu que al setembre i l’octubre us creuareu amb boletaires amb grans cistells, a la caça del rovelló o del cep. Si vosaltres també en plegueu, recordeu que isards, ovelles i altres animals del Parc també se n’alimenten. Deixeu-ne per a les criatures del bosc, sisplau! Abans de tornar a creuar el riu, encara trobarem un panell que indica el desviament cap a València d’Àneu i Son per la pista forestal de la Mata de València. L’últim tram del bosc encara ens regalarà el meravellós espectacle que formen els troncs caiguts i alternats de forma horitzontal per sobre del curs de l’aigua, des del pont de fusta que ens permet travessar de nou el riu de Cabanes, per tornar a l’aparcament del Callau del que havíem sortit.

ESTANY NEGRE L’ESTANYOLA

LO TÈSOL (2.699m)

Al refugi del Gerdar, gaudireu d’un bon àpat i també de refrescos a la terrassa enmig del bosc Arxiu del Parc C-28

Estany Llong de Cabanes Arxiu del Parc

Bosc del Gerdar Arxiu del Parc

Publicacions

Jordi Vicente

TÍTOL: La Investigació al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: XII Jornades sobre Recerca al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

EDICIÓ: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, 2022

FORMAT: 264 p.

Aquesta nova edició de les Jornades sobre recerca es van celebrar a Espot els dies 13, 14 i 15 d’octubre de 2021. Per primer cop es van fer més restringides al públic, però per contra es van emetre per internet via el canal de Youtube del Parc Nacional. Aquest nou volum recull els articles finals que es van presentar en aquells dies, així com les presentacions que es van fer a les mateixes zones de mostreig. Podem veure articles relacionats amb les parts finals del projecte LimnoPirineus, així com moltes línies relacionades amb el medi aquàtic que tant caracteritza al Parc. També trobem articles que continuen presentacions fetes en l’edició anterior com els relacionats amb els rat-penats o l’os bru. Finalment s’inclouen tres ponències dedicades a la recerca arqueològica que continua donant resultats sorprenents després de quasi 20 anys d’investigacions. Si teniu curiositat per veure les presentacions in situ, aquest és l’enllaç a totes les ponències que es van fer: https://www.youtube.com/playlist?list=PLsx3Momk7NF4RGxw6MlXuxcGdMBu3XCA

TÍTOL: El guardià de l’estany Negre: Miquel Sánchez, 40 anys al refugi Ventosa i Calvell

EDICIÓ: Cossetània, 2022

FORMAT: 144 p.

Miquel Sánchez és un dels guardes de refugi més veterans dels Pirineus, si no el que més. Quaranta anys després de la seva arribada al Ventosa i Calvell, la talaia de l’estany Negre, manté la il·lusió intacta per seguir guardant aquest refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en la ruta de la popular travessa Carros de Foc. Aquest alpinista, que va formar part de les primeres expedicions catalanes a l’Everest, és testimoni de la constant transformació de la muntanya. Ara, amb la companyia de Belén Ortiz, la coguarda des de fa més de dues dècades, rep cada setmana de la temporada alta centenars d’excursionistes, i sent nostàlgia dels començaments, quan viure aïllat amb vistes al massís del Besiberri era una estimulant aventura. A la dècada dels vuitanta amb prou feines hi pujava ningú, i això donava via lliure al Miquel per sortir cada dia a obrir vies d’escalada en parets verges i, a l’hivern, esquiar per racons desconeguts per a la majoria dels mortals. Un viatge per la seua vida de la mà de la prestigiosa periodista Rosa Maria Bosch.

TÍTOL: “Trincar eth pòrt.” Carretera de la Bonaigua en 4 actes. Història gràfica d’un centenari 1922-2022. Fulls de Ponent n. 14

EDICIÓ: Garsineu, 2022

FORMAT: 120 p.

La història del port de la Bonaigua, escrita per l’incombustible Feliu Izard i Gavarró, és el resultat de la voluntat d’un poble que no vol ser francès i al qual calien unes comunicacions com Déu mana cap al sud. Va haver-hi un munt de projectes: que si túnels pel ferrocarril a la Ribagorça o per sota Beret, o pels cotxes al Pallars per sota la Bonaigua. Finalment els poders públics es van decantar per la solució més barata i fàcil. Aquesta és la història gràfica d’aquesta carretera. Història que cal complementar amb la seva obertura primaveral, ja que la neu barrava el pas fins ben entrada la primavera, amb els primers vehicles que van passar i amb el vesper dels cotxes de línia.

Publicacions

Jordi Vicente

TÍTOL: Petit diccionari ribagorçà

EDICIÓ: Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça, 2022

FORMAT: 96 p.

Aquest petit diccionari neix de la iniciativa Dis-hi la teua de l’Associació Escunç ( Casualitat ) recollint el lèxic de la gent ribagorçana, des d’Abella fins a Viu de Llevata i des de Senet fins a la ratlla del Montsec. Una iniciativa que recull 1.300 mots i expressions que podrien estar en desús com vigents avui dia. El recull ens mostra els mots, seguit de la seva categorització gramatical, la forma fonètica en transcripció simple i la seva definició. La gran majoria de les paraules donen la seva procedència geogràfica. Paral·lelament existeix una versió web del diccionari on s’aniran afegint noves aportacions Així doncs, que no us faci perea i descobriu una monter de paraules per estrolicar , xarrar o sonsoneiar

TÍTOL: L’hospital de cartró de Capdella: una icona de l’arquitectura prefabricada

EDICIÓ: EUMO, 2022

FORMAT: 120 p.

A la Vall Fosca hi ha un hospital fet de cartró. Rosegat pel temps i arrugat, com un llibre, l’hospital explica la història de la nostra gent. L’arquitecta tècnica Sígrid Remacha Acebrón n’ha estat una gran estudiosa i ara ens ho explica de primera mà. Aquest edifici singular, que porta la firma de Christoph&Unmack, va servir com a hospital per als obrers de la Central de Capdella l’any 1912. A partir del 1933, però, va anar perdent aquesta funció i es va utilitzar com a caserna o magatzem, gràcies a la qual cosa s’ha mantingut fins ara. Seguint l’evolució de l’arquitectura prefabricada europea durant la primera meitat del segle XX, l’autora explica els canvis que hi va haver als Pirineus amb l’inici de l’explotació hidroelèctrica. Alhora, reivindica aquesta arquitectura que ha sabut combinar els recursos del territori i la tecnologia amb les noves maneres de viure i habitar.

TÍTOL: Els secrets de l’almesquera

EDICIÓ: Cal Siller, 2021

FORMAT: 34 p.

L’almesquera ( Galemys pyrenaicus ) és un petit mamífer aquàtic, de la família dels talps, que viu en rius d’aigua neta i oxigenada en zones de muntanya. Actualment es troba amenaçada per la degradació dels seus hàbitats i la introducció d’espècies invasores, com el visó americà. Aquest conte neix amb la finalitat de sensibilitzar i educar vers la importància de preservar aquesta espècie endèmica i emblemàtica del nostre entorn, i es complementa amb glossari, ampliació dels continguts naturalistes i activitats per als més petits. Aquest llibre és una iniciativa de l’ADEFFA (Associació de Defensa i Estudi de la Flora i Fauna Autòctona) en el marc d’un projecte de conservació de l’almesquera i ha comptat, en la seva creació, amb la col·laboració d’Obaga Activitats i l’Associació Verd e Blu. Els textos són de Sara Arjó Francés, Oriol Comas Angelet, Francesc Rodríguez i Ambel, Núria Valls Granero, i les il·lustracions de Judit Roma Cendra.

41 el portarró

revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici