B
a mandíbula fòssíl de Banyoles és un dels sígnes d'identitat de la població des de fa més de cent anys. L'abril de 1887 el mestre picapedrer Llorenç Roura, que treballava en una pedrera del Pla de la Formiga, es va adonar que es veien unes dents en una peça de pedra que acabava d'extreure per a fer-ne un escaló. Va reservar el bloc i el portà al farmacèutic Pere Alsius i Torrent (18391915), que de seguida s'adonà que es tractava d'una mandíbula humana d'una gran antiguitat.
L
La descoberta no fou un fet casual. Des de feia anys Pere Alsius estudiava els fòssils, tant vegetals com animals, que
apareixien a les pedreres de roca travertínica de la ciutat i del seu entorn , dels quals havia anat fent una important col.lecció. Ell mateix , un erudit amb una sòlida formació en geologia i història, es va preocupar de la neteja inicial de la troballa per la cara externa. L'any 1956, més de mig segle després , Santiago Alcobé, professor d'antropologia a la Universitat de Barcelona, va aconseguir retirar tota la tova travertínica interna amb l'ajuda d'un torn de dentista. En els més de cent anys passats des de la seva descoberta, només s'han fet tres estudis directes sobre el fòss il.
La mandíbula de Bal/yoles abans de ser nerejada.
El primer fou realitzat per Pere Alsiu s en un treball que aparegué poc després de la seva mort (De la barra humana descoberta anys enrera a Banyoles, 1915). En ell opina que pot tractar-se d'un home d'època magdaleniana (vers 10.000 aC), com els que habitaven la Bora Gran d'En Carreras, i que havia mort ofegat a l'antic estany del Pla de Mata. El segon estudi el varen escriure E. Hernàndez Pacheco i H. Obermaier (La mandíbula neandertaloide de Bañolas, Madrid 1915), que s'endugueren la mandíbula a Madrid. Allí mentre la
