Sant Mer i sant Martirià estan lligats a la tradició folklòrica i religiosa de Banyoles des de l'Edat Mitjana, el primer com a fundador mític i el segon com a Patró de la vila. Segons la llegenda, sant Mer o Emeri era fill de terres franceses i va venir a Catalunya amb Carlemany per combatre els moros. Se li atribueixen diversos miracles i prodigis. Un d'ells afirma que duia un cantiret amb uns quants peixos i que cada dia en treia per donar menjar a l'exèrcit de Carlemany que assetjava Girona. Sempre n'hi havia prou i mai no s'acabaven. En una altra gesta, molt coneguda, derrota un ferotge drac que tenia el cau a l'estany de Banyoles. Se li atribuïa també la fundació del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Conten que el sant va viure un temps al monestir, però que després se'n va anar a viure a una cova enmig d'un bosc espès, on no es coneixia el dia de la nit. Des de la cova sabia el que passava al monestir i podia donar instruccions als seus deixebles, que sentien la seva veu com si els parlés al davant, a desgrat de la immensa distància que els separava. Però, en realitat, quines dades històriques existeixen sobre sant Mer? Pere Alsius i Torrent ja va demostrar el 1872 que segons la documentació històrica el monestir de Banyoles va ser fundat per l'abat Bonitus vers el 812 i que el seu successor fou l'abat MercoraI. A partir d'aleshores alguns autors han tractat d'identificar l'abat Mercoral amb Sl. Mer, com per exemple P. Villanueva (Viaje literario a las iglesias de España, Madrid, 1803-1852). Aquesta interpretació és una mica forçada, en opinió de Mn. Lluís Constans (1985), el qual creu que és millor considerar sant Mer, únicament, com el fundador llegendari del monestir de Sant Esteve. De totes maneres, cal recordar que la presència de sant Mer a la comarca no fou només llegendària, perquè en el s. XIV hi havia ja una capella dedicada al seu culte a Sant Emeri, parròquia d'Olives (Sant Esteve de Guialbes).
Allí, el 4 de juny de 1627, fou trobat el cos del sant, en una tomba davant de l'altar major. El 27 de gener se celebra la seva festa i s'hi fa un aplec. Sobre sant Martirià existeixen nombroses llegendes i tradicions, tant pel que fa a la seva vida com sobre el seu miraculós trasllat a Banyoles. La relació més extensa sobre els fets de la seva vida ens la dóna Pere Alsius i Torrent (1895), treta segons diu de l'obra La Venjansa del Martre (pàg. 166), del pare Francesc X. Butinyà i Hospital, escrita el 1871. Diu així: Sant Martirià nasqué a Florència, a mitjan s.IV, d'una família gentil però noble. II.Iuminat per Déu regala el seu ric patrimoni i es fa batejar per l'abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala (prop de Florència). És sacerdot als 22 anys d'edat i a la mort de l'abat Fructuós el succeeix en el càrrec. El bisbe Junci d'Albenga, prop de Magdala, coneixedor de la seva virtut, reclama la seva presència. Junts realitzen un dejuni de 7 dies per exercitarse en la contemplació divina. És llavors quan realitza el primer miracle, deslliurant una dona posseïda per l'Esperit Maligne. Poc després mor Junci, i Martirià és nomenat bisbe d'Albenga, on s'està tres anys. Després en passa tres més a Egipte, exercitant-se en el desert, però ha de tornar perquè a la seva parròquia d'Albenga torna a créixer la idolatria. Aconsegueix fer-los retornar a la fe, però el senyor de Florència, en revenja, el fa martiritzar fins a la mort. Des del Cel realitza un nou miracle i guareix el seu botxí d'una lepra que patia. Llavors aquest es converteix i fa traslladar el seu cos a Florència, on se'l venerà molt de temps. Sobre el seu trasllat a Banyoles, la versió més repetida és la del pare Vicenç Domènech (Los santos de Cataluña, 1630), que la va treure, segons explica, de les lliçons de matines del mateix monestir de Sant Esteve. La tradició és aquesta:
