intercessió , va aconseguir una rebaixa a 400 duros . Llavors es va fer una coHecta entre tots els veïns, inclosa la participació dels monjos i clergues, però, tot i així, encara faltava la meitat dels diners. Es va haver de recórrer als diners de les butlles , i, finalment, Bussons firmà un rebut i deixà el poble en pau . A la Segona Guerra Carlina, en 1839, una divisió carlina de més de 3.000 homes va assetjar Camprodon i va exigir-ne la rendició. Les tropes carlines i les liberals varen fer-se la guerra al poble, en el mes de setembre, i els carlins incendiaren la vila. AI cap de tres dies va arribar, des de Vic, el general Carbó amb les seves tropes , i els carl ins emprengueren la retirada. Camprodon va patir les guerres
carlines de la mateixa manera que molts altres indrets de Catalunya: acollint la soldadesca de franc i, a més , mantenint-la. Els veïns del poble havien de tenir a casa els soldats o els oficials, segons el seu nivell social; en 1842, a casa del capellà, i en les d'en Josep Gros, d'en Lacot i d'en Deulofeu hi havia allotjats capitans i oficials . Se'ls havia de donar mantes, flassades i llençols, que calia que fossin nous o sense cap desperfecte. Si durant la Primera i la Segona Guerra la vila de Camprodon en va quedar molt afectada, la darrera de les confrontacions va ser-li força pacífica. La vila fou ocupada pels carlins, després d'una entesa entre el general Savalls i el general Martínez de Campos, des del març fins a l'octubre de 1875. A la plaça d'Espanya un cartell
Els car/ilis eremarell la l'i/a el 1839. Ull olly
després. el poble encara era mig
destrossa /o
El general S(lI'(I/ls
\ '0
pactar Ulla mel/li de
treva amb Martíne z de Campos. A Comproe/oli hi hagué carlins filiS a foclIIbre de 1875. Es
compor/arell força pacífico menl.
de fusta deia per un costat "Plaza de la Constitución", i per l'altre "Plaza de Carlos VII"; el nom que se li donava depenia de les circumstàncies. AI poble hi havia un hospital militar i una presó, una fàbrica de bales de canó i una de pòlvora. Es va constituir una junta de voluntàries , que atenien els ferits de tots dos bàndols, i a la vila es respirava un aire de convivència, de manera que els veïns devien pensar allò de: "als carlins que els mati Déu , i sino, perquè els hi posava".
53
